Dp!

Manuel Garcia Grau

 

 

Benicarló, 1962-Castelló, 2006

 

 

Més informació sobre l'autor a:

http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp

http://www.escriptors.com/autors/ggrau

 

 

 

Dos poemes

 

Els corrents invisibles 

                    És el desig el que ordena el món.

                    La nostra feina, doncs, és ben modesta

                    i molt pacient: obrir pas als corrents.

                           Bartomeu Fiol

 

Qui ha estimat, com jo, allò que ha abandonat

se n’ha adonat que el bisturí del que s’ha viscut

reobre sempre la mateixa ferida,

sap que els meandres retornen sempre la brutícia que va creure desar

al fons de l’oceà més profund i salvatge.

Qui ha seguit el tall finíssim de tot el que ens corçlaça

sap veure el seu rostre,

i sap dir-li el seu nom, escèptic, resolt i amb vent de garbí a la cara,

assegut en una de les baranes rovellades

que hi ha al mig del riu que el pont de la saviesa travessa.

Sols aquell que reclama allò que ha estimat

sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat

sols han estat un petit regal

d’aquells déus de què ens parlaven

els vells mestres i els poetes de la vella escola:

humans com som, la nostra mort

forma part de les ordres més senzilles de l’univers

i és sols amb els mots marcats com podem pensar,

persistents i ingenus,

de poder continuar amb la joguesca. 

                  

        A la cambra on fan l’amor la vida i el seu revers

vaig comprendre, fa uns anys, que mai no podria abandonar

allò que l’elixir dels mots havia convertit en sang i en pedra,

allò que mai cap eclipsi o cap dubte havien reclamat,

allò que cap distància havia pogut silenciar amb murs tan alts

mentre totes les ferides ocultes darrere de les aigües de l’estima

mudaven l’espiga en dolor i el vi en segell i tempesta.

Havia escoltat veus que, destrament, m’havien dit

que ningú mai pot abandonar allò que ha estimat.

 

 

  

Ara sé, però, que la serp muda la pell a cada estació,

que les marees no són sinó un caprici en l’ordre de l’univers,

que la meua reconeixença va més enllà de tots els designis

i tots els records,

                      

                    que qui calla abandona, ignorant i gelós,

el darrer reducte on compareix, sol·lícita i presta, la consciència

de no ser res sinó s’és camí o estela o cambra dels mapes

d’aquells que estimes.

Qui ha viscut a través dels mots allò que ha abandonat

sabrà, com jo, que el nom i el rostre dels qui ha volgut

no són sinó la terra fèrtil on cada dia s’engendra la vida,

l’agulla amb què es cusen totes les cicatrius.

I trobarà en cada habitació de la casa

el viure senzill i misteriós que ens omple de borralls les sabates,

que no hi ha res tan dolç, tan sincer i tan dolorós

que comprendre tot el que s’ha caminat i s’ha perdut

i dir-se “tot això, companys, és el que he dit i he tingut”.

I després, cansat i delerós, jaure entre els llençols nets

i pensar que mai més no perdrà,

fins que el forense dictamine la causa de la nostra mort,

allò que algun dia va estimar,

abans d’apagar,

                          

                        amb la punta d’uns dits esquerdats i endurits,

l’humil llanterna de la cambra.

                           

 

En nom dels noms

                      Els mots,

                      el revers fosc de tota contundència.

            David Castillo

 

 

Necessito nomenar-ho tot,

donar compliment a la raó d’un cos

que sols sap contemplar el gebre i el foc

d’un món tant esquerp i ombrívol

que em fa mal sols pronunciar el seu nom

i el seu estigma.

Mentre ho faig, la pregunta esdevé més pregunta,

la solitud, l’umbracle on viu tota resposta,

l’eco, l’espai on faig del vers el brull

de tota dissidència, el centre

de tota avidesa, de tota saviesa, de tot anatema.

Quan me n’adono que sols sé

que sóc el solc i la ferum d’una boca

que parla i calla mentre, cínic i covard,

el món no sap ni parlar-se ni escoltar-se,

aleshores sé que res no val una llàgrima vessada

en nom de qualsevol dolor d’una pell ferida per la ira.

 

 

Sé que l’home hi és. Sé que el verb hi és.

Sé que la llum i l’horror hi són. Sé

que el món passa. Sé

que cadascú de nosaltres morirà algun dia.

Sé que els esdeveniments ocorren

i que nosaltres no som sinó l’atzucac o el laberint

que ens barra, impertèrrit, la senzilla passió de saber-nos

enmig dels camins.  

I, tanmateix, sols sé que el vers existeix

quan se’ns mostra, viu, sagnat i habitat,

més enllà d’on la vida sap el mot just de cada vida.

 

 

                                           

Poemes inèdits

© Manuel Garcia Grau