Dolors Miquel
Dp!
Dolors Miquel
Per on l'estilet de l'herba talla
en llargs fils de pedra i fang
el cant amagat
sota
el sol concebedor,
sota
el follatge negre,
sota
el cant amagat
de l'ocell amagat
del vol amagat,
allí
travesso la fredor del clot de les aigües
eludint el tronc arrencat del gaudi de l'arrel,
de l'arbre,
mentre els homes amb l'aura de pol·len vertiginós
a la pupil·la
jeuen anhelants
sobre els malucs d'on neixen
els prats i les aigües tortes.
Dins el refugi de la pluja torta que busca
l'esquerda de la teulada torta,
ells,
entre vasos de rom, llengües de foc antic,
somien, preguen
pel retorn de l'Abella-mare
al bell mig del bosc fecundador
d'on foren destronats per les grises obreres,
on els fills creixen sense esment
i les aigües baixen fortes
en lliure desviació
d'ànima
menstruadora.
Solitaris
en el somni de l'espera
amagada del llebrer
senten
el cant del bosc que els eludeix
en l'eterna creació inabastable,
certera.
Branques prenyades de verd.
Els qui jagueren sobre la tènue màrfega del gel d'abril
amb fades esvalotadores de desig de merla,
amb les cuixes enarcades en un pont de carn
i el rostre a l'espill de les aigües braves;
Els qui varen travessar el mantell de plumó d'oca
amb l'ungla llarga de la navalla
i foren núvols
cobrint el quart creixent
amb l'ombra lletosa del seu cos esclatant.
Els qui a les tasques sentiren
una mà de somni real
que bleïa per sota les taules encimbellant-se
fins al centre de la galàxia
neuràlgica:
campanar que domina la vall;
Els qui tanyiren el seu cos amb retocs
greus de campana que crida
al naixement
i a la mort.
Aquests es persignen davant la solitud fosca
que se'ls mira vella, desdentegada,
amb el riure de la pluja torta,
Aquests brinden amb el rom que adorm
el seu desig estèril
a les coves altíssimes
del sol polar.
Em miren mentre travesso
i el seu cor ple de glaçons.
Antics, passats antics, preguen
pel retorn de l'olor de carn a la pell,
de la suor a l'aixella del cervell,
de la suor a l'entrecuix de la molsa
on els tartanys s'afanyaven retorçant-se de roig;
bafarades d'alcohol a la retina
paraules d'amor tot just escoltades
entre
cuixes guerreres, fonts d'aigües profundes
que abeuraven el seu desig immens
d'animals del desert
o de l'estepa;
Entre cuixes de somni lunar que els estimbaren
a la més profunda sima de la seva ànima
poruga
amagada entre els caramulls que l'estiu
no aconsegueix de llepar amb la llengua.
Ara jeuen sobre la seva llengua eixuta
bevent els seus vasos de rom
mentre l'aigua baixa torta
i ningú es recorda de la seva ànima carnal.
Els qui foren el gall gallejador de cresta encesa del corral
per qui s'esbarallaven les noies d'ulls verds, blaus
d'ulls de cirera fosca
d'ulls de terra cuita al sol;
o corrien isards de pelatge fosc
cap als cims
cap als estimballs on les cues d'aigua
refrescaven l'ardor de l'escomesa
de la carn eterna;
Mentre àligues alades, falcons,
depredadors,
amagaven la còpula incerta
del vertigen de la paret tallada
i vencien les estrelles volant de llargs fils
quan la lluna escrutadora
els trobava amb el sexe ple de llet
sobre la reina oca
que cridava de plaer a Saturn
amb el musell bavejant, ple d'aigua.
Aquests, ara crepiten com fusta molla
dins el refugi per tal que els llepi
els seus ulls vençuts pel foc
al fons del fons del vas més buit.
La cendra dels seus martells, dels seus vehicles oxidats
es bressa
en una boireta blanca que cega s'hi arriba,
endevinadora cega que torna més negre el bosc
i fa del silenci la tomba del cant amagat
on la rabosa corre de roig amb les urpes
a punt
per caçar el cant que no es canta.
Els homes de les cares on l'ansietat és
un vol de llaors al vent,
Els qui varen sentir com la mort
s'acostava fins al tàlem
del seu esperit,
Els qui podreixen el seu cor verdós
dels seus 15 anys, incapaç ja
del vermell revelador,
Els qui diuen de l'amor, l'amor, l'amor
i els llavis besen l'aire
de l'hivern existent a les seves ànimes,
Aquests mentre jo travesso
les fredes aigües tortes
eludint el tronc arrencat
i l'aigua m'acull fins més amunt dels malucs;
Aquests homes anhelants, arrecerats al refugi,
exiliats del bosc pel bosc,
amb les seves brases enceses de gris,
esperen les hàbils saltadores
-que potser ja no vindran-,
de la nit de juny a les fogueres.
