Dp!

 

Poemes de El món que respirava pels ulls

 
Inconsistència
 
El pas rabent de llebres sota els brucs,
el fruit de la gerdera
que guanya l’escalfor d’un cel prenyat de veus,
el teu cos abrandat com un soroll de barques
que s’obstina a conèixer
els sexes i les nits,
la solitud d’una àliga silent
que vola i vola, immensa,
aquesta neguit d’emparentar-se amb tot
quan cada criatura, món o cosa
allunya el seu camí:
aquest és el desig, la inconsistència.

 

Cadència
 
Intricat en les frondes: així un ocell t’escriu
el camí que entre els arbres senyoreja les hores.
Véns d’un instant que crema i recompon
la plenitud callada de les parques.
Ni un pas de llum, subtil, encendria el garbí
en les torxes del temps. Lassitud d’una vida
que es percep en l’oblit: foramurs del fulgor,
si s’afua en els ulls, el ganivet de platges.
 

 

Farga
 
Si l’aleteig de veus es perdia en un cos
ribetejat d’aram, en aigües somes
malferíem la fosca per abraçar la nit.
Érem sols espurneig, però a estones vencíem
el flamejar del temps,
l’amartellada carn
d’un àngel vell, pel socarrim de plomes.

 

Al vol
 
On l’aleteig és un retall del cel
el vent encega els ulls -el xipolleig serè,
l'alè de les fangueres.
Hem vist el vol rasant en el caliu dels verns,
les plomes colltorçant-se en la vesprada.
No és nostre aquest afany, però en retorna un frec
que giravolta en l’aire. Baixa el terral pels cims
i un núvol s’hi emmiralla. El cant fugaç es perd,
el silenci s’esmuny.
Alt s’ennobleix l’estiu, però el desig davalla.
 

 

Natura morta
 
Aquest cistell és ple. Ara les mans, rabents,
endrecen les troballes d’una compra
que en clarobscurs s’encén -com els quadres flamencs
del disset primerenc, emblemes de Brusel·les.
El conjunt, tan precís, amb colors s’enverina:
aquí, damunt la taula, s’obren roses
que esveltes capcinegen en l’aigua del pitxer;
allí les peres crasses, ja madures,
delaten el repòs del blau fruiter:
de pomes vermelloses i maduixes inflades
és l’alenar de polpes. No és potser un desvari
aquest neguit vibrant d’emparar-se en les coses?
Incapaç de conèixer el fons de cada objecte,
el doll profund, la indivisible imatge
entre el món i qui el rep, avui cada racó
m’aboca fredament a un cant llunyà.
Mira la carn vermella, sagnant enmig del plat.
A qui s’adreça? A mi, que m’hi emmirallo i erro
per camins desbrossats, o al cor distant
que d’esquena batega a la meva mirada?
Les plomes del faisà, penjat d’un ganxo,
el palangre lluent, aquests formatges aspres
o la mel de bruguera en un racó
no són sinó el revers perfecte del que sóc.
Sense esperar que uns ulls es posin damunt d’ells,
carregats d’aparences malforjades,
ara parlen de mi, i em defineixen:
inanimats, silents, en llauren la buidor,
estès en una plata sense imatges.
 

 

Plein air
 
És bleix de núvol l’aire, en falguera ferida
que ja verdeja al sol. El reflex del matí
serpenteja confús, vapor de terra ombriva
que anhela bes en l’herba o frec de cossos nus.
Damunt ranuncles grocs, gemecs d’amants són veus
de desig foramurs. Qui s’exalta s’enfuig:
llavor silent de boira que espera tebi escalf,
l’esclat de la florida, el doll fugaç d’amar-se,
les flors temptant, si rares, la seva llum marcida.

 

L’excusa de la llum (fragments)
 
Realitat. L’explosió de móns possibles: el poema.
 
Darrera els vidres una plana immensa.
 
El poema aturona el real, dóna raiguers i feixes al silenci.
 
Dies enrera el falguerar era sols una deu de terra nua, bruta, clivellada per un brusc arrossegall de troncs -boscos de roure, ferms, tallats de soca. Ara verdeja l’espora de la llum i aquell fang imprecís es deletreja en l’herba. Així de precari és el poema.
 
Totes les ciències són humanes.
 
Fer il·legibles els móns. I així multiplicar-los.
 
Un bol de cendra per raonar els dies.
 
El clap de males herbes, l’ortigar, les hores adventícies.
 
La terra immensa caducarà en paraules.
 
Mai no podrem heure el cant final, sinó acordar-nos amb la seva absència.
 
 
 
 
 
© Lluís Calvo