Urgències (Quatre lletres)
Manel Ollé
Lluís Calvo (Saragossa, 1963) escriu "al ras", sense el refugi de les certeses estètiques, sense disfressa ni coturns, sempre en desacord amb ell mateix. Publica Al ras a Catarroja (Perifèric poesia, 2007), i publica encara a Barcelona Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008). Publica poemes complexos i ambigus que no fan bonic ni fan companyia però es fan sentir (i fan sentit) enmig del soroll, poemes que no són capsetes de música amb la sonsònia endormiscada de la veu que és sempre semblant a si mateixa. Hi ha en els poemes d'aquests dos llibres de Lluís Calvo imatge, paisatge, relat, romanço i presències opaques. Alhora hi ha el moviment constant que fa el llenguatge que es pensa a si mateix i que ho fa a la manera en què es mou la sargantana, la serp o el felí nocturn. Hi ha els curtcircuits d'una escriptura que ressona en altres lectures per avançar, no per carregar llast inútil. Diu Lluís Calvo en un dels seus curtcircuits que "la feina del poeta és capturar / la fluència de les coses. / És a dir reanimar / o oferir els primers auxilis a una realitat atropellada." Enmig del soroll ensordidor del trànsit de tants discursos ensuperbits que avancen a pinyó fix en circumval·lació pels cinturons de ronda subterranis de la ciutat del present, sense ni remotament contemplar la possibilitat d'aturar-se a socórrer la immediatesa fràgil, efímera i fonamental, el poema al ras de Lluís Calvo "El viatge de Chihiro" ens recorda que tot allò pensable és inconsistent. I que "el tren, ple de boira, enllaça tots els mons, / recordant-nos, fumós, / que en néixer vam baixar / en una estació errònia." En el poema "Lulú a la línia I", el penúltim del llibre Cent mil déus..., som en una altra estació subterrània, sota el rellotge digital, el comptador lluminós dels segons que resten abans no arribi el metro: "Tot és al capdavall, un ordre reiterat / que s'autocita: el gat llepant-se el propi sexe, / la tímida autogàmia del pèsol i l'orquídia, / el text hermafrodita que espera el teu amor / tan sols per desvetllar -en el transbord diürn / del pròxim tren: divuit, disset, ja quasi entra- / un tebi sentiment d'humanitat promíscua."
- .
