Dp!

 

Poemes d'Opus spicatum

 

 

La veritable història del versista extremista

 

Vora la llum,

llençols amb sets i mobles de caoba,

caviar rus i whisky de garrafa,

conducta transparent

i verinosa estafa,

romàntica viola i pel·li de kung-fu.

¿Què em cal, demano en va:

el lliure albir o l’ombra del notari,

el rot mesquí o el sinuós fru-fru,

el recte procedir o el gest patibulari?

El meu desig

-de plenitud agònica-

és un mirall extrem

que acobla dia i nit:

el ressopó burgès i l’anarquia kitsch,

el crit fugaç i el cant etern,

el crim abjecte

i la raó apostòlica.

¿Què puc ser, què puc dir?

Ningú em respon.

La vida és una súplica hiperbòlica.

 

 

Objecte transcendental

 

Aurora, moto, lupa,

ordinador, cimal,

xeringa, bata, boira,

encenedor, fanal,

muntanya, llaç, sabata,

retaule, baula, taula,

pineda i foc i peix

i estoig i neu i rifle

amb cony i mas i nas

i llibre negre i roig

com cotxe, vaca i vas

i lluna o imperdible.

¿Quan, qui, com, què? No ho sé.

Sols envejo aquest món:

el secret, l’indicible.

 

Una tempesta

 

Que no demori l’aigua la bastida del cel:

vindran núvols i núvols i el teu temps desigual

s’hi voldrà agermanar sota les hores càlides.

¿Hi veus res més? Escriu-me una tempesta i alça-t’hi.

Hi observaràs, de prop, les gropades més fosques,

la pluja impenitent i l’aire que l’empeny

cap a una antiga cita. Sé que hi seràs, allí:

la llum, ara entredita, t’hi durà, ran del temps,

seguint el sol primer i la claror que pren

com l’incendi d’un vent que, sinuós, t’imita.

 

Principi

 

El núvol fugisser, la treva de la merla,

i els ulls, tan bells, que hi són i que no hi són. ¿El món?

La foscor de l’incert: qui i per què i quan i on.

I aquest verb, sempre encès, que el nodreix i l’esberla.

 

Prec

 

Si per enveja moro per enveja et demano

el món sencer

i el somni que l’aombra.

Amb esgotada febre,

em cal concebre

l’immens deliri que el teu cor m’atorga.

Jo sóc el buit que has fet de mi.

I l’esperança em colga.

 

 

 

 

 

 

© Lluís Calvo