Jordi Pàmias
Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és una de les veus més importants de la poesia catalana actual. Darrerament està vivint un veritable estat de gràcia poètic, aconseguint versos perdurables, subtils i musicals on s'exposen temes com la mort o el pas del temps. Ha guanyat premis com el Carles Riba, el Vila de Martorell, el Vicent Andrés Estellés, el Ciutat de Palma i, recentment, el Miquel de Palol. En poesia ha publicant els següents llibres: La meva casa; Fantasia per a ús de la gent sàvia; Flauta del sol; Cançons de la nit benigna; El foc a la teulada; Lluna d'estiu; Àmfora grega; La nit és el record; El camí de Ponent; L'alegria velada; Entre el record i el somni; La plana verda; Fuga del Mil·leni i Narcís i l'altre. D'altra banda, Jordi Pàmias també ha conreat la prosa (Quadern de tres estius) i el teatre (Camí de mort). Els quatre poemes que es presenten, mostren una gran musicalitat i lirisme, amb estremiments i presagis que recorren, implacablement, l'espinada. Podeu consultar material sobre la seva obra a http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/jordipamias.html.
Quatre poemes
- L'espera
- Dissabte Sant, Guaret ple de roselles.
- La fresca mà del vent fa onejar l'ombra, clara
- i verda, dels sembrats. Nuvolada amb clivelles
- de sol. Canta un cucut. Hi ha un dring, llunyà, d'esquelles...
- Han immolat l'Anyell, al turó! On és, ara,
- l'Amor que mou el sol i les estrelles?
- Al comellar, un sepulcre és segellat, encara.
....................
Veus de l'any
Temps madur
- Pampolada d'una vinya
- que esbarria el vent del nord.
- S'han aturat, els meus passos,
- al llarg vessant del record.
- A contrallum, sembla negra,
- l'alzina, amb branques de mort.
- Març
- Un aleteig de papallona
- fregava el verd suau d'una feixa adormida.
- I, d'un clap de garriga, que flameja
- amb grogues mates d'argelaga,
- arriba el cant ingenu d'un cucut.
- Blau indecís, creixença de la llum...
- Fresc llindar de la casa del bon temps.
- Destí
Solitud de fondalada.
Vora un marge, cep retort.
Ventada d'agulles fredes:
gebre al cimal de la mort.La llum de tarda s'atura
a la carena dels oms.
Quan tremola l'estelada,
la nit baixa al fons d'un pou.Solitud sense repòs.
Camí de l'alzina negra...
Alba incerta, fràgil do...........................
- Paradoxa
- La solitud: por compartida.
- Boira de nit, fal·laç volum
- que s'arrossega per l'eixida.
- L'amor: efímera besllum,
- pel caminal fosc de la vida.
- Caliu incert, engany del fum,
- planura eixuta i adormida...
- Som a l'hivern, i creix la llum;
- la nit s'escurça, enfredorida.
- Cavalls de sol, d'airosa brida!
- Xops nus del riu: àrid volum,
- llança dels anys, eixarreïda.
- Retrobarem l'antic perfum
- voluptuós, la rosa humida?
- Secreta llum.
- Torxa d'amor, que no es consum,
- fa resplendir tota una vida.
- Clot del Llop
- Pendent suau del Clot del Llop.
- Fosca verdor del blat, espès i alt,
- ordi subtil, que el vent de mar pentina,
- una filera grisa d'olivers...
- Ran de l'espona d'un bancal, florien,
- amb hàbit de quaresma, tot de malves
- i ravenisses blanques:
- una alenada incerta d'alegria.
- Als marges, paret seca de l'oblit.
- En una feixa, que retalla l'ombra,
- hi ha una verdor esquitxada de roselles.
- Sota un cel blau de primavera,
- l'udol glaçat, en el record:
- vaga temença d'una nit d'hivern,
- esquerpa solitud del Clot del Llop.
- Poemes inèdits, 2001
- © Jordi Pàmias
