Pere Antoni Pons
- Campanet (1980)
- Més informació sobre l'autor aquí
- Dos poemes
Assumpció
Dret davant el mirall et treus la camisa, t’enfundes un guant blanc i amb un gest que sembla fàcil et toques el pit. I sents el que ja sabies: remor de coliseu romà, lleons i esclaus, i el fervor estomacal d’un públic que exigeix dents rabioses, teles desfetes i sangs obertes. Al principi -ho admets- tens por. De cop, però, t’indigna veure la mà tan protegida, deshonesta damunt el pit tan brut. I et treus el guant, el llances: ara la remor se sent més forta. És l’emperador, que acaba d’aparèixer a les grades del coliseu, i amb un gest fàcil s’asseu implacable a la tribuna. Orla Diuen que hem de somriure, com si no sentíssim els planys dels rosers, o com si no fossin mentida les raons que han persuadit la sang perquè avanci molt lenta, molt muda, molt cega. Diuen que hem de somriure, que som joves i llestos i forts, i hem de sortir bells. En una execució, però, no s’hi fan fotografies.
- Poemes inèdits
- © Pere Antoni Pons
