Dp!

 

Francesc Parcerisas
 
 
Begues (1944)
 
 
Més informació sobre l'autor a:
http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp

 

Dos poemes inèdits
del llibre Dos dies més de sud

 

Doblegar roba
 
No en sé gaire, de com l’ésser
arriba a la paraula. ¿És un pou comú
on els vailets van a buscar aigua?
Ara plegava la teva roba:
és vella i desgastada, còmoda,
ben d’estar per casa. I, a cada plec,
hi ets tu. T’hi veig els ulls
als forats, veig la costura de l’esquena,
les mànigues del color dels cabells,
el botó que et descordaré amb goig,
i el doblec on els meus dits seran les teves mans
--envermellides, desgastades com un mancús d’or.
¿Ens entenem també així,
com un róssec que el temps duu
als pous de la veritat? ¿En quin moment
el parrac ja ens engavanya?
Llança la galleda al fons i escolta
com s’omple i es fa feixuc
a la mà el pes ocult de l’aigua.
Faig un altre plec
per al calaix buit de les teves coses,
com si la corriola mai no
m’hagués de segar els dits.
 
 
 
Primeria de juny

 

Hi ha un moment, a la primeria de juny,
en què el vent bufa cansat,
encara mal acostumat a la calor.
Al carrer hi ha dones que tiren les cartes
al mateix indret on abans ruixaven aigua
d’un cossi  i escombraven el terra moll.
L’Eilidh ha sortit de compres amb una amiga
i jo escolto Glenn Gould;
les criatures s’empolainen i es barallen
per una comunió que ha de venir.
¿Hi serem quan ja no quedi res?
Així mateix com els llibres se m’omplen
del fum del cigarret, veig un coix
amb armilla negra que enllustra les sabates
de l’avi. Ara tots parlen en castellà
i aquest home en el record de cal barber
se’m fa estrany com una cançó
que no arribo a endevinar ben bé.
Un déu o molts morts
són una sola cosa: estels petits al cel
o la boira que passa com un sudari
a la vall de les puputs. No goso
posar color a la injustícia, i jo mateix
em sé injust i neguitós per ser encara
com l’amant que vol reposar
entre els teus braços tan llunyans.
 
No res és a la mida de ningú.
No res atzar, destí, voler fer ser.
A la partió de l’autopista
un tou de ginesta ens embafa de mel:
noms, olors, records, idees.
Ja no arribarem mai tard
a aquesta vida. La veig tota sencera,
acabada, perfecta com una muntanyeta
de pols. La llum és en aquest desig
i en aquesta veu que em sosté,
en aquests ulls que em parlen
i fan que oblidi la llet de bruixa,
l’ofensa i la resurrecció,
el desencís, i em cregui, per un moment,
que seré sempre com tu em vols agafar
molt a poc a poc a la teva mà.

 

 

Poemes inèdits
© Francesc Parcerisas