Pere Pena
- Seròs (1962)
- Més informació sobre l'autora a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
- Tres poemes inèdits
- La decisió
- Si un conegut t’invita a una boda solemne
- o pels vells temps,
- si el bon gust familiar et recorda les normes
- o incompliments,
- si a la feina t’entrampen amb vocacions honestes
- o amb dir-hi amén,
- quan l’amor et reclami un amor uniforme,
- respondre No.
- Si vénen a buscar-te amb paraules de nata
- o d’aiguardent,
- si et prometen un cel sense dubte ni escletxa
- o bé un infern,
- si et demanen parer i compromís a ultrança
- o encara més,
- quan s’espera de tu el que sempre s’espera,
- respondre No.
- Si el teu ego et transforma en un mestre setciències
- o en un dement,
- Si l’edat t’aconsella elixirs de tragèdia
- o un consomé.
- Si el bon nom requereix reprimir dissidències
- o assentiments,
- quan el vers s’acontenti amb un peu d’ortopèdia,
- respondre No.
- Contra el circ de banquers i de polítics
- o el recurs d’allistar-se a una ONG.
- Contra l’aura de sants i delinqüents,
- una síl·laba i prou.
- Contra el SÍ meretrici
- respondre NO.
La dona de Lot
La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en estàtua de sal. Llibre del Gènesis
- Acostumades a obeir,
- les cames avançaven seguint Lot
- com si tinguessin vida pròpia.
- No els va dir Camineu!, però avançaven.
- Tot va anar tan de pressa, tan de pressa,
- que fins després de travessar la vall
- i enfilar la pujada del turó
- no va prendre consciència del que feia.
- I llavors va pensar en les cames
- que es movien com xais rere el crestó,
- en aquella munió de paraules contràries
- com ara pluja, foc, expiació,
- mossegant-li els turmells.
- Va pensar que era estrany que els àngels del Senyor
- sortissin els primers. I en el seus gendres,
- que es van quedar dormint enlloc de córrer.
- Va pensar que no havia fet els llits,
- ni anat a plaça, que ben aviat
- les bèsties bramarien a l’estable.
- En el dia de noces, en el gibrell de plata.
- Va pensar que, si hagués tingut amant,
- vindria a mig matí i no la trobaria.
- En tot això, potser, anava pensant.
- O perquè més amunt les seves filles
- guimbaven àgils com les llebres,
- i va sentir l’allunyament dels anys.
- Perquè estava cansada de mirar
- el clatell virtuós del seu marit.
- Per la sobtada insubmissió dels dòcils.
- No queda exclòs que fos curiositat.
- Potser una pedra desfalcada
- li va fer perdre el pas, o que una esquerda
- petita del camí esdevingués frontera,
- i a una banda tingués el pensament
- i més enllà les cames, la família,
- la paraula de Déu.
- El cas és que ho va fer. Es va tombar,
- i va veure el passat vermellejant
- sobre les torres altes de Sodoma,
- i no va córrer més. Un esguard,
- i una llengua calenta de sofre i d’ocells morts
- va sortir de la vall per abraçar-la.
- Ella, ara cristall marí, full de la història.
- Ella, que no té nom.
- Olor de França
- Aquesta olor de gessamí d’on ve?
- Vola feliç com un estel vermell,
- delerós de més cel i més altura,
- o per contra és la corda que el subjecta?
- Puc venir amb tu al lloc on creix
- la flor silvestre del desig, aquella
- que no té preu ni recompensa,
- secreta flor a l’extrem
- d’on comença el vertigen,
- i veure com somriu la noia
- i el nen avergonyit que no gosa mirar-la.
- Puc venir amb tu al bosc de les preguntes
- per mostrar-te la cara i el revers.
- No facis cas d’aquests que esperen tanda,
- arrapats contra el mur com sargantanes.
- No saben res d’amors o llibertats,
- ni potser mai sabran la diferència.
- Digues je t’aime com ella vol,
- menteix per començar a comprendre.
- Tu i ella sou l’estel sobrevolant
- els ídols, el pecat original,
- el cordó sangonós que els alimenta.
- Puc venir amb tu
- si vols saber el final.
- Tens els dits amerats de gessamí.
- Ni que te’ls rentis amb lleixiu
- esborraràs el rastre de la culpa.
- No et penedeixis.
- Només olora’ls.
- Poemes inèdits
- © Pere Pena
