Josep Piera
- Gandia (1947)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp
Dos poemes
Cap a on?
- Rates, rates! Lleveu-me-les de damunt! Se’m mengen!
- Bramava un jove, bracejant amb desesper.
- Sol, trencat, cridava.
- Una túnica verda se’l va endur, corredor endins.
- La microfonia digué el meu nom.
- Ara era jo qui jeia nu en un llit metàlic, en silenci, quiet.
- Ascensors d’acer fred. Cap a on?
- Cap a la sala del "no respire".
- Al cel veia unes estructures mecàniques movent-se cap a mi.
- Una veu donava ordres: «no respire, respire...»
- M’hi vaig deixar anar, ulls clucs.
- Cap por.
- Un rostre amable i de cabells blancs em somreia.
- On era?
Hivern a la Drova
- La lenta llum en malves cau en calma
- i per davant dels ulls em passa un cant
- volant, més so que ocell, un goig que encanta
- el crepuscle d’hivern, l’ànima antiga.
- Va fent-se fosc. La llum s’apaga en grisos.
- D’ací un no res, la nit esborrarà
- llums, cants, encants, vistes i paisatges.
- Com la fugaç carícia d’un àngel.
- L’instant. Fa fred. Encant. No hi ha res més
- que aquest deler efímer de sentir-se
- ser en un temps, en un lloc, en un jo,
- en un tu, concrets, units en una vida.
- Ara mateix, tot el que tinc davant
- m’és bell, m’és bell, se’m fa poema.
- La vella vall encanta l’ànim calm
- d’aquest migdia de febrer esplèndid.
- Poemes inèdits
- © Josep Piera
