Al ras
Pere Joan Martorell
La necessitat de conèixer el perquè de les coses –un filòsof ja va dir que aquest era el leitmotiv de l’existència- i les ànsies de desentranyar enigmes i misteris és el que a vegades dóna sentit al procés de l’escriptura, sigui quina sigui la temàtica i l’estil sobre els quals l’escriptor articula el gruix de la seva obra. Al cap i a la fi tots (i aquest és el quid de la qüestió!), tots sense cap mena d’excepció, som fills de l’herència i de l’experiència, “car duem impresos, en la pell, / tots els horrors i els somnis”, com ens explica Lluís Calvo en la seva última entrega poètica: Al ras (Perifèric, 2007). El vast, divers i camaleònic corpus literari –poesia, assaig, teatre, novel·la...- que Calvo ens ha anat presentant al llarg d’aquests últims anys enllaça clarament amb el que apuntàvem a l’inici d’aquesta ressenya, puix advertim en bona part de la seva obra aquesta necessitat vital d’anar a la recerca de respostes aclaridores; el desvetllament d’alguns interrogants ens condueix gairebé sempre vers una espècie de filosofia molt personal, empremtes que l’autor va deixant a manera de segell d’autenticitat en els seus versos, tant si ens conta històries dels seus viatges, de les persones que estima o admira, dels llocs i dels fets sobre els quals se sustenta la seva rutina diària o es desplega el seu temps d’oci i d’esplai.
Els poemes de Al ras desprenen un marcat to narratiu, un desplegament de la història que bascula entre la revisió, a voltes un punt melangiosa i emmascarada d’una aura que ens remet a l’enyorança del paradís perdut –aquells anys de la innocència infantil-, del tempus fugit, i l’anàlisi, a vegades amb un to sarcàstic que pot arribar a una reflexió un tant nihilista de la realitat, d’alguns aspectes que configuren la individualitat del jo poètic. Tant si ens parla de la contemplació d’un paisatge privilegiat (llegiu el poema El corb del Puig Ventós) com si rememora, posem per cas, engrunes de la vida d’aquella fadrina que es deia Rosario, Lluís Calvo adopta la perspectiva del bon observador que cerca en els detalls, per nimis que puguin semblar, la substància que ha de nodrir els versos. És a dir, valen tant la pell i els pinyols com el suc de la llimona. I també, és clar, la seva acidesa, el gust amarg que ja des de l’inici ens adverteix: “El lloc del poeta és la ruïna”. Per això mateix el poeta compara la poesia amb una sèrie de conceptes que a priori tenen més connotacions negatives que no pas trets positius: estranyament, malestar, alteritat, esquinçament. Segurament la poesia és això i moltes altres coses. Cadascú té la seva pròpia definició. El que importa és que el poeta sigui capaç de trobar la seva veu per explorar els territoris de la incertesa i el desconcert, del coneixement i de la memòria, del misteri i de la revelació. Sens dubte Lluís Calvo sap quin és el camí per arribar a les respostes que el passat i el present anhelen per tal d’aclarir dubtes i interrogants: la passió per la vida i el conreu de la paraula.
