Dp!

 

 

 

PRESENTACIÓ DE OMISSIÓ

(Ateneu Barcelonès, 17-XII-2001)

 

La doctrina que d’infants ens ensenyaven a les classes de catequesi (recordo parets escrostonades, severes clenxes pentinades amb molta colònia contra els polls, una nena que dibuixava figures obscenes, el misteri de la Santíssima Trinitat convertit en un maldestre esquema a la pissarra) ens advertia que podíem pecar bàsicament per quatre vies: de pensament, paraula, obra o omissió. Puerils, enteníem a la primera què volia dir pecar de paraula o d’obra, i ens preocupava particularment arribar a fer-ho de pensament, perquè ja intuíem que el pensament sovint se’ns desbocava i ens vèiem incapaços de governar els seus dicteris. Obviàvem, però, per desconeixement de tota subtilesa, en què podia consistir el pecat d’omissió. Només en créixer i tornar-nos miserablement adults arribaríem a comprendre que és la forma més brutal i condemnatòria de la falta, perquè ens carrega amb la responsabilitat d’allò que no fem, que no diem i que no som.

Hi ha pecadors de soca-rel, pecadors tenaços, pertinaços i contumaços, d’aquells que reincideixen i gairebé mai no fan propòsit d’esmena, pecadors que es fan càrrec de la seva falta original i hi aprofundeixen a consciència. Quan la reincidència d’aquesta casta de pecadors adquireix manifestacions fèrtils i acaba manifestant-se en formes visibles, sovint n’acabem dient artistes. Entre aquests, encara, cal destriar els més reconcentrats, convençuts i conspicus, els més -per dir-ho amb un adjectiu que no m’agrada però que es fa entendre- autèntics: d’aquests subjectes visceralment pecaminosos en diem poetes. Com el diable i les criatures infernals, poden fer-se presents mitjançant moltes formes, però una de les més característiques, pel que fa al cas, és la del constructor de versos. Lluís Calvo, no ho dubteu ni un moment, és un d’aquests pecadors irremissibles. Fins ara havia pecat a bastament de pensament, paraula i obra, com ho testimonia la publicació de vuit llibres de poesia (Veïnatge d’hores, A contrallum, Vida terrenal, Jardí d’una ciutat deserta, La llunyania, El món que respirava pels ulls, L’estret de Bering i Opus spicatum) i de dues novel·les (Aconitum i Electra i la carretera), a més d’altres papers contenint opinions, comentaris i afirmacions de tota mena. Ara, però, s’ha decidit a pecar de bell nou en públic i en lletra de motlle amb un nou llibre de poesia que explicita la seva condició, també, de pecador per omissió. Podem declarar, en efecte, que es tracta d’un cas perdut, i desitjar així mateix que per molts d’anys.

Bromes a part, Omissió és un gran títol per a un llibre de poesia, i difícilment se’ns en podria acudir –a mi, almenys- un altre de tan adequats, ajustat o pertinent. Perquè un poema és, entre d’altres coses, i de manera essencial o substantiva, un acte d’omissió: tant o més important que allò que s’hi diu, ho és allò que no hi és dit, que resta silenciat, elidit, omès. De tot allò que resta callat en un poema, se’n solen dir el·lipsis, però bé podem dir que el·lipsi i omissió són sinònims. Amb l’avantatge, però, que tal vegada la noció d’omissió apunta més lluny i més ample que la de la mera el·lipsi. Si més no, en el sentit (o sentits) amb què se’n serveix Lluís Calvo. Vegem un exemple, extret del mateix poemari pel qual ens hem congregat aquí. Es tracta d’un poema titulat "Document sonor enviat a la lluna", i diu així:

 

I llavors em va dir

que sí

que de debò

que cent papers

i tracte fet.

I el vell al·lucinant.

T’ho juro, tia.

 

Què s’ha omès aquí? En primer lloc, resulta evident, qualsevol indici o rastre de lirisme, de formulació retòrica, de poesia poètica, per dir-ho d’alguna manera. En tot cas, resulta clar que el text que acabo de llegir en principi no sembla un poema: no hi detectem imatges, ni metàfores, ni anàfores, ni recursos retòrics o estilístics, ni cap voluntat aparent d’allò tan equívoc que, a falta de res millor, sovint anomenem bellesa. Amb prou feines hi veiem –i justament d’aquí sorgeix la seva força, la seva eficàcia, la seva gràcia, com diria qualsevol i hauria dit també Schiller- un bocí qualsevol d’una conversa banal, tan hàbilment versificada, això sí, que ni tan sols ens adonem que està en vers (però hi està). Aquesta és la primera omissió d’aquest i de molts altres dels poemes del llibre, però si ens fixem en el títol, veurem que la cosa arriba molt més enllà. Com hem dit, el títol ens proposa el poema com un hipotètic "document sonor enviat a la lluna". Posats a fer arribar als selenites o a uns qualssevol altres alienígenes una gravació representativa de la humanitat tota, què hi enviaríem? Podríem pensar en alguna cosa excelsa, com les cantates de Bach, o un enregistrament de la Ilíada recitada per alguna gran actriu tràgica, posem per cas, o bé algun text d’importància cabdal, com la declaració dels Drets Humans, o un compendi dels fonaments filosòfics de les principals cultures del món. Però també podríem ometre tot això i llançar a l’espai exterior un text com el que configura el poema que he llegit. Al cap i a la fi, cal suposar que per als presumptes extraterrestres que n’esdevinguessin receptors, el document sonor seria igualment significatiu tant si contingués una lectura de la República de Plató com si es tractés de la veu d’algú demanant tanda a la cua del súper. Tant en un cas com en l’altre, els esverats selenites es trobarien en el grau zero de la comunicació i tindrien consciència de trobar-se en presència d’un fragment. Perquè, en termes relatius, la Ilíada és un fragment, tant com el text del poema de Lluís Calvo. La diferència, en tot cas, ve donada principalment per la ironia i el sentit de l’humor, que són virtuts que aquest llibre posseeix en gran mesura. Ara bé, queda clar que la percepció de tot fragment comporta l’omissió de la resta de la qual procedeix o a la qual pertany.

Perspicaços, els romàntics ja se’n van fer càrrec, de tot això, i per aquest motiu reivindicaven el fragment com a pràctica vàlida d’escriptura, i gairebé com a gènere literari autònom. Percebem la realitat a trossos, fragmentàriament, i en conseqüència la designem de la mateixa manera, mitjançant un llenguatge verbal que no és mai suficient per expressar la totalitat o la unitat que mai no hem d’arribar a conèixer, sinó que, com a molt, serem capaços només d’intuir. Aquest fracàs a l’hora de transcendir la nostra dimensió més immediata és una premissa tràgica: hagueren de passar un parell de segles i arribar al segle XX i les avantguardes per afegir-hi un registre d’ironia i, si convé, de sarcasme, com ara fa Lluís Calvo en aquest llibre. Voldríem saber-ho tot, contemplar la veritat unificada, accedir a un coneixement totalitzador, homogeneïtzador i coherent que ens reconciliés amb nosaltres mateixos com a individus i amb el món al qual hem vingut a parar, expel·lits qui sap des d’on. Però només ens és donat d’atendre a una inconnexa escampadissa d’indicis que pomposament anomenem realitat, i per això, tot allò que diem, tant si és fútil com si és excels, no ultrapassa mai la condició del fragment. I per això també Lluís Calvo, en compondre per exemple un sonet (que és una forma estròfica que neix de la pretensió renaixentista d’encloure una idea rodona, acabada i perfeta dins un motlle verbal estilitzat) es resigna necessàriament a escriure un "Sonet fragment" que ens fa pensar en la tremolor commovedora dels esbocinats epigrames de Safo de Lesbos. I per això mateix, encara, Lluís Calvo ens obsequia amb una col·lecció de setze haikús: una altra forma estròfica que, contràriament al sonet, s’acull a l’estratègia de la fixació de l’instant i la detenció del moviment efímer, amb l’esperança d’assolir una representació intel·ligible, humil i propera de l’eternitat.

Des de la perspectiva etimològica, el mot religió prové del llatí religare, això és, "tornar a lligar", "ajuntar" o "reunir". Dogmes, cultes, rituals i jerarquies a banda, doncs, tota religió no és altra cosa que una temptativa de reunir, per una banda, els fragments dispersos que la realitat ens ofereix i, per l’altra, la intuïció d’una entitat o forma de vida superior, de tal manera que en resulti una unitat significant, un conjunt homogeni que atorgui sentit a tot plegat. Tota religió, en definitiva, és un intent d’explicar i de comprendre el món; un intent, però, que es realitza al marge o més enllà de la racionalitat cartesiana i burgesa que regeix tota la nostra percepció de les coses des del segle XVIII, i més enllà o directament al marge de la causalitat aristotèlica, la cèlebre relació causa-efecte que ha permès la tranquil·litat de molts al llarg de la història de la humanitat. Lluís Calvo té el coratge de pensar tot prescindint d’aquests aferradors tan còmodes, té la valentia de renunciar al mantell protector d’Aristòtil i Descartes i plantar-se en aquell punt etimològic del mot religare per oferir-nos una contemplació del món. Només aquest plantejament radical converteix Omissió, a l’igual que els seus llibres anteriors, en una empresa rarament agosarada i ambiciosa dins una escena poètica encongida i estreta de pit que sembla delectar-se a repetir una i altra vegada el recompte versificat de les incidències del dia. No ens ha d’estranyar, doncs, situats en aquesta tessitura, la concurrència de referents manllevats de tradicions religioses diverses, com ara el budisme o l’hinduisme –i, per descomptat, el cristianisme- en aquests poemes, dins els quals conviuen en heteròclita, fèrtil i feliç promiscuïtat. Ni tampoc que el llenguatge –que al cap i a la fi, com avisava Mallarmé, és la matèria de què es fan els poemes- s’esmoli, es torni agressiu, s’escamotegi o pretengui divertir-se i divertir-nos. El resultat, com no podia ser altrament, són uns poemes no aptes per a lectors captius de Josep Carner, ni d’altres herbes poètiques flonges i amables que tant abunden entre nosaltres i que, com denunciava Foix, es coronen entre si sense rubor mentre menyspreen tot allò que no es troben en condicions d’entendre ni de valorar. Mentrestant, Lluís Calvo pot donar per segura la seva inclusió dins el sac dels heterodoxos –on tampoc no sempre un s’hi troba en bona companyia- com a preu de la seva gosadia. Però tindrà a canvi el goig de l’autoria d’uns poemes amb cara i ulls, d’uns poemes escrits a partir d’un acord previ amb la pròpia convicció i amb la necessitat de propagar un cert tipus de desafiament ètic i estètic. Que no és poca cosa, per cert.

Com ens adverteix el mateix Lluís Calvo a l’esplèndid poema que clou Omissió, molt significativament titulat "Indicis subrepticis", tot el que és ja ha estat abans en un primer moment, i per tant nosaltres som el que som i també tot allò que hem deixat de ser. De la mateixa manera, un poema diu el que diu i sobretot diu allò que calla, silencia o oblida. Totes les coses i tots nosaltres, per tant, pequem abans que res d’omissió. D’això ens en podem doldre, i fins i tot penedir-nos-en i mostrar voluntat de contrició. O, al contrari, podem assumir-ho com la nostra forma de ser. Lluís Calvo no només ha fet això, sinó que ha sabut transvassar una forma de ser a una forma de dir. Una forma de dir inquietant, juganera, misteriosa i desafiant. Com ha de ser la bona poesia. I al capdavall tot això era per dir-vos que aquest llibre, Omissió, és un llibre de bona poesia, de la millor que corre ara mateix entre nosaltres. Quan vulgueu, sou convidats a comprovar-ho. Moltes gràcies.

Sebastià Alzamora

Barcelona, desembre de 2001