La literatura sempre és ideològica (o dit altrament: mirem què hi ha darrere dels mots que sonen bé)

El Daltabaix poètic! us ofereix, aquesta primavera del 2003, una tria de poetes d'alt voltatge que inclou catorze autors estilísticament ben variats. Amb aquests nous poetes, els convidats especials del Daltabaix poètic! s'acosten a la cinquantena. En poc més d'un any d'existència, el nombre de visitants de la pàgina indica que la iniciativa s'ha consolidat plenament.

Contra les visions excessivament pessimistes es podria dir que els nostre món literari mostra un gran vigor. Tenim bons autors (fins i tot uns quants d'excel·lents dins el context europeu) i, més o menys, un cert públic. Però atenció: també, com diria Bertolt Brecht, aquests temps són, alhora, força obscurs. Temps en què els intents de discussió literària sovint són obviats per tal de seguir estirant el fil de la tela més vistent, deixant de banda els complicats fils que permeten endinsar-se en els laberints i treure'n l'entrellat.

Les preguntes que envolten la nostra literatura són múltiples i apunten, de ple, al cor -o al pinyol agredolç-, del nostre món cultural. Explicitem-ne, tan sols, unes quantes: ¿A qui beneficia, per exemple, una literatura catalana d'ona curta i abast casolà? ¿Per què els discursos de la inanitat i la manca d'ambició cultural concorden, gairebé fil per randa, amb allò que els caps mediàtics i accionistes culturals promouen des dels seus despatxos? ¿Per què no som capaços d'establir un mínim cànon literari pel que fa a les generacions passades, d'acord amb criteris i contextos estilístics universals (sense oblidar mai, com diu Bartomeu Fiol, que tota literatura és provinciana) i no pas sota el criteri de la contenció, del dring lingüístic, del rigor formal i de tot allò que conforma una part del geni, aparentment incomunicable, de la nostra llengua?

A les dues primeres qüestions m'hi referiré, de nou, en els últims paràgrafs d'aquest text. Hi ha una interpretació economicista de la postmodernitat que potser explicaria una part de la qüestió, si més no el traç més gruixut de l'interrogant. Pel que fa a la tercera qüestió, he de confessar que té aspectes difícils d'explicar si un no està disposat a gastar la sola de les sabates fent un petit recorregut pel nostre territori. El lligam entre la topografia, la llengua i l'esperit és un dels desllorigadors possibles per explicar el perquè del predomini de certs cànons, acatats en nom del llegat i la tradició. Tot plegat embolcallat per un vent indefinible que, en nom de la llengua, actua com a Gran Alè Unificador. Vejam en què consisteix, breument, tot plegat. Òbviament, aquí només avanço uns pocs trets d'una qüestió que mereix una llargada i un tractament molt més exhaustius. Es tracta, només, d'apunts, esbossos i miralls anotats en la llibreta de l'observador curiós. Cal considerar-los, doncs, des d'aquest punt de vista.

 

Les complicitats incomprensibles (o el Gran Alè Unificador que batega en els paisatges més sublims)

Primerament caldria aturar-se una mica en aquest esperit difús i incomunicable, el qual potser explica -o si més no assenyala- el perquè d'algunes complicitats estranyes i mai prou raonades. Dit breument: enllà de diferències socials, ideològiques o estètiques hi ha alguna cosa, sempre etèria i innominable, que avui dia encara unifica alguns parers socialment dissemblants i els agermana des del punt de vista literari. ¿No es tracta, potser, d'aquest esperit que plana per les serralades més ufanes allò que posseeix les ànimes d'una manera tal que no poden desdir-se de l'alè unificador? L'esperit sura, si fem cas d'una certa interpretació de la literatura, per un territori determinat. El paisatge i la terra són valors íntimament units a una llengua. Es pot parlar, per exemple, d'un cert Montseny literàriament lligat al paradigma de territori cantabile. Del substrat rocós a l'estat d'exaltació. De la coberta vegetal a les paraules abrandades. De la manufactura a l'arbre de bona factura. I tot sense dislocació, és a dir sense fractura. Tenim, doncs, el Montseny i, en unes similars coordenades mentals, el paisatge d'Olot (oblidem-nos de l'Alta Garrotxa, terra de carlistes arrauxats; o de novel·listes proclius al naturalisme com el ganivetaire Vayreda) i el Pirineu solemne i augural. Fins i tot, si voleu, el riu Ebre (mitificat i mistificat en la cronologia que convingui). Però ens manca l'àrid i recremat Garraf. O els Monegres catalans (Francesc Serés no té res a veure amb aquest esperit). O el ventós cap de Creus (Pla va escriure'n mots memorables, però això de la poesia li queia força lluny). Bartomeu Fiol parlaria de Son Cabaspre o de la Connemara irlandesa. La rauxa contra el seny, un cop més.

Tanmateix, hi ha una ocultació que no s'escapa al bon trescador del territori. Retornant a la serralada de què parlàvem abans, podríem dir que al Montseny tímidament centreuropeu bé s'hi podria contraposar el Montseny dels vessants càlids, dels rostos i les alzines, de l'aspror i la sequedat. Ras i curt: el pla de la Calma (aneu a Collformic i tireu cap al Tagamanent: ja m'ho explicareu). Aquest paisatge, al capdavall, també és català. És més: l'aspre bruguerar o la boixeda submediterrània estan més catalanament estesos que la fageda, cosa que sap perfectament qualsevol poeta sensible a les brostades ideològiques o, simplement, el geobotànic atent a les fàcies més o menys simplificades de Braun-Blanquet. El paisatge català s'ha reinventat a favor, sempre, d'allò més conservador (la por envers els bolxevics i els anarquistes; la llengua medievalitzada, el restabliment de l'ordre; la pau laboral i la prosperitat industrial; el decorativisme artístic), o bé, en una altra cara de la mateixa moneda, tot buscant allò específic i propi, definible en l'àmbit d'un món políticament reaccionari i literàriament poc amant de les aventures. Socialment, doncs, s'anà a la recerca de l'ordre per damunt, fins i tot, de qualsevol valor nacional (atenció a les poques simpaties que certs "arrauxats" despertaren en els ambients benestants i benparlats de la Segona República). Espiritualment, l'atenció s'adreçà cap a l'alenar d'un poble lligat a la llengua, la religió i el paisatge. I aquest esperit és incomunicable fora de la carcassa en què la llengua arriba a fregar-ne, sense atènyer-los, els trets més distintius. La conclusió és clara: el bon català respon a la dringadissa i la sap identificar, tant se val la ideologia que professi o la forma -integrada o contracultural- en què visqui. Aquest és l'alè unificador. La nostra tradició. El llegat intocable. Alenar identificable en el fogar dels avis i, per tant, lligat al territori que parla amb una veu determinada. Això ens recorda Heinrich Böll quan ens parla -en la meravellosa novel·la Billar a dos quarts de deu- del "sacrament del búfal". 

La pregunta clau, doncs, no pot deixar de formular-se: ¿per què certs sons o creacions semblen tenir un aval de puresa literària al marge d'allò que expressen i de les connotacions que comporten (és a dir: els tons carrinclons, neo-rurals i ferotgement conservadors que omplen les pàgines d'una part del cànon oficial)?. La resposta rau en el Gran Alè Unificador, el qual imposa el seu dring d'èxtasi (Odisseu, òbviament, no fou noucentista) per damunt de les conseqüències i el significat de cada frase o mot. De manera molt breu, esmentaré alguns dels referents ideològics de tota aquesta literatura que gosa situar-se en el centre del panorama cultural, tot i que hauria d'ocupar-ne una discreta raconada (com els pintors noucentistes en relació a la història de la pintura). Aquests, doncs, en són alguns dels trets: la masia (treballada pel bon i laboriós pagès; de la qual el poeta-burgès n'és l'amo i hi passa llargues temporades); el paisatge impol·lut (ametllers, boscos de fulla caduca, evocacions tardorenques, rierols transparents, ocells de tota mena i condició, etc.); la llengua com a mecanisme de rellotgeria (i no com a rellotge de sol); la dona submisa, casta i devota a qui s'adrecen les devocions de l'amor més cursi i convencional; l'ordre social a cop de fusell (policíac o militar); l'església ofegadora (el "Jesuset" a què al·ludia, aforísticament, Joan Fuster quan deia que bona part de la poesia catalana s'hi referia); l'olor de càmfora i de despatx notarial on el poeta, pel seu mateix caràcter excepcional, exerceix el paper de bruixot que permet recuperar (en un magistral retorn a la calma després de la catarsi) l'ordre social inamovible; el caràcter decoratiu i aquietador de l'art; la indiferència o l'hostilitat envers els corrents artístics vigents, en el seu temps, a Europa… Tots aquests referents pertanyen a autors lloats, exalçats i elevats al pedestal més alt del nostre cànon, sense cap mena de revisió crítica ni qüestionament seriós. I és estrany que alguns escriptors actuals (de tendències aparentment molt contraposades) se sustentin, encara, en aquests pressupòsits i pateixin els mateixos tics que els seus predecessors històrics. Arnau Pons, un dels convidats d'aquesta primavera del 2003, sembla tenir-ne ben clar els motius. Llegim, doncs, el que diu en una entrevista concedida a Jordi Carrión que es publicarà pròximament en la revista francesa Écrits Vains (http://ecrits-vains.com). El nostre poeta afirma:

 "El heideggerianisme català, que es troba encastat a tots els estrats de la llengua i del pensament, es distingeix de tots els altres heideggerianismes pel fet de viure en el desconeixement de la seva pròpia provinença, així com en la ignorància del seu caràcter mixt, en el sentit que és alhora arxigermànic i arxiromanès, però també, paral·lelament, per ser virulent i excloent en les seves disquisicions. L’origen de l’obra d’art es reescriu cada dia en català amb més o menys virtuosisme".

Tot plegat seria més o menys disculpable si estiguéssim davant d'autors la qualitat extraordinària dels quals ens permetés passar de puntetes pels punts ideològicament incòmodes o foscos (com succeeix en alguns autors alemanys). Però, dissortadament, aquest no és el cas de bona part d'allò que es vol encabir dins el cànon de l'excel·lència. És obvi que tenim grans autors (des de Vinyoli a Blai Bonet, per dir-ne sols un parell), però sense una revisió a fons del cànon, aquests escriptors restaran ofegats per poetes que haurien d'ocupar -si no la nostra cultura tingués un mínim d'exigència- una posició discreta o subsidiària. Un autor valuós i apreciable no té perquè ser el nostre gran autor de referència. O l'autor imprescindible en qui emmirallar-se. En pintura, per exemple, parlem de Tàpies, Miró i Dalí (un discurs reiteratiu i també taxonòmic, però basat almenys en una qualitat indiscutible). El nostre gran pintor no és, òbviament, el discret Sunyer. O, en el cas de l'arquitectura, a ningú amb dos dits de front se li acudiria posar August Font per davant de Gaudí. Conclusió: tothom, fora de Catalunya, coneix una part de la nostra arquitectura i la nostra pintura. Però gairebé ningú en sap res, en canvi, de la nostra literatura (mal que qualsevol persona amb un cert coneixement literari pot citar un autor txec, un de polonès, un brasiler, etc.). La llengua ens traeix en el punt en què, precisament, hauríem de tenir-ne més cura.

La ignorància ja no pot ser una excusa. Ni el llegat, ni la tradició, són coartades per perpetuar el discurs reaccionari i excloent. Darrera de cada pagesa amb les galtes vermelles hi ha un llegat carpetovetònic, edificador de palaus intocables i obscurs; o de cases pairals amb cognom mil·lenari. La vitalitat d'una llengua determinada, no pas de la llengua.

 

Cap a la buidor de l'enigma

Aquest ésser lingüístic absolut se separa, però, d'altres visions de l'ésser sostingudes per visions filosòfiques occidentals i orientals. Com a exemple de les primeres, pot citar-se Gilles Deleuze (deutor, però, del dualisme i de l'agermanament amb conceptes nietzscheans), per al qual allò unívoc és el mateix ésser i allò equívoc és aquella cosa de la qual es diu quelcom. La repetició és l'etern retorn d'allò que difereix, no pas d'allò que sempre és igual i que cal acatar des de l'absolut. Allò idèntic i únivoc és sols el retornar d'allò que retorna, és a dir d'allò dissemblant. L'ésser és u i es diu a través d'una multiplicitat infinita de formes (és a dir, que bé podríem afirmar, aquí, que allò etern no és el mateix que allò infinit, essent la primera opció inamovible i la segona mòbil). Allò idèntic i allò semblant retornen sols un cop, tenen la seva oportunitat, però no es fixen en representacions inamovibles o en taxonomies analògiques. Ja no és l'ésser qui es distribueix en les formes, sinó, altrament, les formes es distribueixen en l'ésser mitjançant anarquies coronades en allò unívoc. La univocitat es defineix, tan sols, per la diferència. La semblança i la identitat es defineixen, o busquen la seva raó de ser, en allò que difereix. Aquesta constatació també pot dur-nos a l'âtman hinduista, substància imperible que roman i que defineix allò absolut que envolta tots els éssers i els habita. O bé, contràriament, al budisme, negador de l'âtman en considerar-lo una categoria o veritat convencional i buida. En el budisme, però, no hi ha un ânatman o "anti