Dp!

 

Màrius Sampere
 

Màrius Sampere (Barcelona, 1928) és, probablement, la veu més important de l'actual poesia catalana i una de les principals del segle XX (i no només en l'àmbit exclusiu del nostre territori sinó en el d'Europa i més enllà). El seu procés creatiu continua amb una enorme empenta en aquest XXI que hem encetat.

Màrius Sampere ha publicat L'home i el límit, Poemes de baixa freqüència, Samsara, Llibre de les inauguracions, Oniris i el tret del caçador, L'ocell que udola, La taula i les estrelles, La cançó de la metamorfosi, Demiúrgia, Thanatos suite, Si no fos en secret i Subllum. Ha guanyat premis com el Carles Riba, els Recull, el Jordi de Sant Jordi, el Miquel de Palol i el premi Crítica Serra d'Or, entre d'altres.

L'actual ressò literari de la figura de Màrius Sampere ha arribat, però, després de molts anys de tasca silenciosa i de manca de reconeixement. El mèrit de donar a conèixer la seva obra correspon, indiscutiblement, a Vicenç Llorca. Després altres crítics, autors i editors han col·laborat en la necessària revisió i valoració de la seva obra.

Els poemes inèdits que us presentem pertanyen al llibre El fred que tu dius, que va ser escrit entre els anys 1980-85. També es presenten poemes de La consagració del caos, obra en la qual treballa actualment Sampere i que previsiblement apareixerà d'aquí dos o tres anys.

Per al webmaster del Daltabaix és tota una satisfacció que un dels escriptors més importants de la literatura catalana de tots els temps hagi accedit a publicar-hi -amb la senzillesa i bonhomia que sols esgrimeixen els qui han caminat molt per la vida- alguns dels treballs antics i recents.

 

 

Poemes del llibre inèdit El fred que tu dius (1980-1985)

 
Visió
 
He estat a la cambra
que enlloc no figura,
on la mare, ja d'ambre,
em dava amb molta cura
bons consells d'ultratomba i confitura.
 
 
 
No us diré quasi res
 
No us diré quasi res, sols una cosa:
tenia por, ningú no em feia cas;
llavors vaig cridar, mare!
Tot d'una em va venir com una nosa
i era el cor, el meu cor, i no sé pas
què fer-ne, que no para.
 
 
 
Pensament còmic
 
Aquesta nit haurem d'encendre un ciri
perquè s'hi vegi bé el pobre astronauta,
ocell esgarriat
dalt l'infinit:
 
l'espai-temps és un cec en el martiri
de sentir sempre més la vella flauta
del dimoni amagat
a sota el llit.
 

 

Pròleg
 
Sols un lleuger, deshabitat perfum
d'albada amb aigües per a despertar,
i el son ja és terra i la terra es fa
insomni petri, vet aquí el volum.
 
Aparegut de mi, sense resum
al pensament, estigmes a la mà,
truco -no te'n recordes?- a l'envà
que em guarda dona conservada amb llum.
 
I llavors m'investeixo d'espectacle,
prenc amb els llavis fosos un bocí
de cervell fresc, quasi sortit d'estable,
 
sento un gust de paraula sense dir,
em llanço, caçador, cap a la fi
i excito l'interès d'un vell diable.
 

 

Poemes del llibre inèdit La consagració del caos

 

La consagració del caos

El summe sacerdot marmori, aquell
de qui depenen la continuació del món i l'impossible
final, avança solemnement
entre meteòrits rasants i abelles de mel agra
cap a la mesa de les tovalloles de neu, les setrilleres,
la copa plena de molles de pa laminat. Va a procedir
-procedir, segons la pompa verbal-
a la consagració del caos.
 
El fill!, jo sóc el fill!, crido des de les ressonants
cambres buides neuronals. El Pare, cofoi, s'infla
i es manifesta en figura de bóta de vi bo, i es vessa
i s'inunda de dolcesa l'esberla de les boques orants:
les muntanyes són gerres arrenglerades; les valls, els gots
humits que eixuga
el drap del mal, el vent solar; el pa ho és tot,
forn i bladar, l'immens sacrifici
de la carn, la farina, única substància.
 
Així és com els estels, ahir
zodíacs giratoris,
ahir i avui guerres santes,
avui i demà deserts socarrimats
com aus plomades per Nadal, dansen embogits
a la prudent, invariable
distància de l'enveja, no poden tolerar la nostra
bellesa, feta d'ulleres graduades, la visió total
de l'ull subjectiu, flora i fauna en actitud
de sexe combatent, mascle i femella, radiants
partícules actives per la gràcia
de la set i la fam, expressions, guspires cantàbils
del lliure albir degradat: això vull,
això no vull, això és bo, això altre no tant, allò
dolent, molt dolent, pervers, tot plegat caldera penjada
a la llar familiar, flairosa i amorosa,
brou bullent
de solituds calculades
per la Dimensió. El summe sacerdot marmori,
o albat cadàver mòbil de calcita
premuda, investida
de la més alta dignitat, oh sí!, anuncia: "s'ha acabat
la gresca, aneu-vos-en en pau". En pau?

 

Vampirs i xerraires

Vampirs i xerraires,
companys de cova i molsa, mai
no ens farem la doble pregunta, per què
la selva acordaria la maduració dels llavis?,
qui hi infondria la capacitat de succió i vòmit?
 
Mai. Ens trobem,
ens mirem, ens triem, ens respirem,
ens agafem les mans, que ens havien canviat
els patriarques, les recuperem, també ho fem
amb la sang, que circularà de l'un a l'altre
en una processó d'erugues trànsfugues, finalment
ens traurem les ales
per rodolar millor, per confondre'ns i coincidir
en una sola larva sedosa, i per fer-nos mal
i crit de sang, crit de la terra
de la qual havíem de ser
només el silenci.
 
 
Tot sòlid és forma
 
Tot sòlid és forma
al voltant d'una llàgrima glaçada
i Déu figura la visió del cec,
allà on es confon l'àtom amb la nebulosa
i amb mi, el meu pal brandant la bandera
dels difunts. Crido fort:
jo sóc d'aquest regne final!
 
Més enllà de Déu, l'ésser consisteix
en el més enllà de Déu. Va produir-se la fractura
i d'aquell dany ençà la divinitat és irreparable,
vessa el carburant, la sang fa olor de suc
de martiritzades floretes camperoles.
 
Mentrestant, la naturalesa es remou majestuosament,
amb afecte maternal ens revela
que bella pot ser la crueltat, que cruel la bellesa.
 
Davallo, giro el cap de dreta a esquerra. D'una ullada
assisteixo al principi del món i en presencio
la fi. M'hi rabejo
desolat. On és el responsable?
Qui és, que no para de somriure?
 
 
 
Aquestes som les baixes criatures
 
Aquestes som les baixes criatures
i jo
i les mans dels altres
tallant-me la respiració
amb el coixí assassí (jo feia el tercer son
i, de sobte, entren tots dos, l'amor brutal
del lladre i el plaer
mai no entès de l'asfíxia, i criden
parets llises amunt: que cap batec de vida
no voli més enlaire que l'esfera del rellotge!).
 
És just. Deu ser-ho. Però
quina cosa meva hi queda, a terra?
Quin rastre?, quina taca?, quin gargall?
Quina fulla de planta perenne?
Quina ferida incurable?
 
¿O bé no res perquè ja és prou
l'últim alè, que es corromprà per sempre
dins el got de la llet de la tauleta?
El llençol de les angoixes, ja feta la bugada?
L'ànima plana que no sap pujar?
 
 
Si jo fos més gran
 
Si jo fos més gran, posem mil trilions
de quadrilions de vegades
més gran,
pòdria pagar-me l'entrada
al parc d'atraccions del cel
i no me'n faria gens de por la casa de la por,
hi lleparia els cabdells de fils de sucre, nebuloses
acabades de cuinar, dispararia contra el ridícul
ninot de la perfecció, faria alçar
d'un cop de puny totes les galàxies
fins al llindar del no-res, i el toc de campana
proclamaria l'home
únic mereixedor del premi, el jo sense rubor.
Només si fos una mica més gran.
 
Tot això
durant la revetlla,
solament una nit. Però la nit
abraça la nit: no creix ni minva. Tot això,
dic, si fos més gran, la mínima
expressió d'un borinot negre a l'eterna recerca
de la flor amant, la tenebra.
 
 
 
 
 
Poemes inèdits, 1980-1985 i 2001
© Màrius Sampere