Dp!

 

Cèlia-Sànchez-Mústich
 
 
Barcelona (1954)
Més informació sobre l'autora a:
http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp

 

Quatre poemes inèdits
 
 
Inconfessable 
 
Hi oculto les endergues, al garatge.
Els regals pertorbadors amb què m'han premiat
i castigat alhora. Les noses més feixugues,
els objectes que fa invisibles la rutina dels ulls.
I els altres objectes, sobretot els altres,
la pala amb què vaig fer el sot dels crims
involuntaris, les bambes amb soles tacades de sang.
També hi ha les vostres veus benignes
que s'hi esmunyen des de fora, passegen
entre destorbs, canten quan em veuen,
malempastades a posta per no semblar
que en són una de sola, desafinant a plaer
per fer-me riure.
Ningú no en sap res, d'aquest desori,
ni del buit del cotxe que mai no ha existit.
De tant en tant, faig martingales:
poso rodes als objectes, els enganxo un motor,
els penjo un compact disc amb les vostres
veus gravades, desbarro la porta del garatge
i surto a esbargir-me.
 
  
 
Foto actualitzada  
 
M’heu demanat una foto recent
i us n’envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l'amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d'entre els meus.
 
Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d'enviar-vos la foto
d'aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l'objectiu
que la retrati exactament com sóc.
 
   
L’altre guany
  
Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuda en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del que ja no li cal res.
 
 
 
Progressió 
 
L’home culte em parlava                                        
    de la bellesa de l’Amazònia,
    de l’amor en la literatura,                                   
    de la guerra del Pacífic,                                 
    dels miracles segons la ciència.                      
 
L’home savi,                                                          
    de la guerra,                                                       
    dels miracles,                                                 
    de la bellesa,                                                 
    de l’amor.
 
L’home
    em va fer l’amor i la guerra.                                                         
    Va ser aleshores,                                           
    que vaig aprendre a fer miracles                      
    per tal d’arreplegar, d’un sol braçat, tanta bellesa.  

  
Poemes inèdits
© Cèlia Sànchez-Mústich