Dos pàtrias tengo yo
José Martí
Dues pàtries vaig triar en plenitud serena: la paraula i
tu.
Ningú m’hi va obligar. Us vaig descobrir gairebé al
mateix temps, i les dues em vareu captivar, donant-me la
llibertat més plena. Sense cap de les dues jo no sóc res. Al
vostre servei la meva vida troba un sentit. Puc suportar
millor les envestides sobtades del món. Puc païr, mal que bé,
la traïció i la ingratitud. I sé que els madarins de torn
s’ecolaran pel sedàs implacable de la història.
-
Amb una puc viatjar lluny en el temps. Amb l’altra visc
el moment més intens. Amb les dues rompo fronteres. Els
límits del meu cos troben continuació en el cos que
m’agombola. Amb paraules encadenades amb ritme, expresso
experiències compartibles, perquè són alimares que
il·luminen el camí de la veritat. Amb l’amor d’una la vida
és més vida i el dolor s’assuaugeix i no són tan dures les
penes.
Amb les paraules puc dir-ho tot de bell nou, com si tot
fos primigeni i fundacional. Mare. Pare. Us evoco amb
alegria i enyorança. Els primers sons me’ls ensenyareu
vosaltres. I no era la primera volta que els deieu. Vénien
de lluny, aquells sons. De molt al fons del pou de
l’existència. Havíeu endurit, vosaltres, empaitats per la
guerra i encalçats per l’home-llop. Malgrat això, em
protegíreu amb tot de senzilles paraules, fermes com com
arbres d’arrels profundes i copes curulles de saviesa.Vaig
distingir la llum africana, la calor i l’arena del sirocco.
La veu del muatzí... Vaig veure el mar, la riba nord del sud.
Descrobria copinyetes, vidres de colors allisats per
l’oneig. Aquell sud sou vosaltres fent-me companyia i dient-me
tot de coses que després m’han servit per seguir el sender
senyalat i trobar el que cercava. Sobretot, per trobar-la a
ella, la qui era i havia de ser per recomençar amb la força
suprema.
Amb ella vaig navegar el mar de la passió, mar
ben conegut pel poeta Ibn al-Labbâna de Dénia. Quan ella
falta, la seva absència no és cap buit, sols és un parèntesi
entre trobada i trobada. Un silenci enriquit pels batecs
inaudibles de l’univers. A vegades, ella i la paraula
esdevenen la mateixa cosa. Quan l’anomeno pel seu nom, sento
amb intensitat profunda l’ànsia que brolla dels vells mots.
Mots que contenen misterioses ressonàncies. Mots que evoquen
alegries i esperances, però també dubtes, por i tragèdies.
Alè vital que ve d’una antigor insondable. Humanitat
convertida en llenguatge. Llenguatge multiplicat en mil
diferències escampades per la terra.
Les meves mans repassen l’orografia exultant del seu
cos. Cos inviolable, destinat a l’adoració. Els meus llavis
segellen amb els seus el pacte més ferm amb un bes que va
ser sorprenent, com el bes que evoca Al-Sabini, el poeta
eivissenc que abans d’exiliar-se pugué apagar la set que
tenia.
Els seus mugrons són els fruits més saborosos! Al seu
engonal, la font més desitjada de totes. Regalims de líquid
salnitrós mullant l’escletxa que la meva llengua llepa amb
letícia. Convulcions de plaer enfortint el cos contra el
no-res. Gemecs sol·licitant més passió. Passió per dir-ho
tot en un mot mai no dit. Transpassar el llindar secret i
anar més enllà dels límits.
Amor, amb tu estroncar el soroll. Amb tu, amor, fer
sonar el silenci com al través d’una xeramia en un oasi
enmig del desert. Posar nom a les pedres, a l’herba humida i
verda, a les palmeres datileres. Al sol, la lluna i les
estrelles. Descobrir el món i desvetllar les seves
meravelles. Assedegats, beure, de la font pacífica i
mil·lenària, l’aigua del coneixement i del bell viure.
Jean Serra
