Pau Sif
- La Pobla de Farnals (1978)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://www.ohfollamor.com/
- Dos poemes inèdits
- Campo San Bortolo
- Com cada nit al pedestal. Les set.
- Jo sé que hi sou, encara que la boira
- us cloga en blanc i que no em saludeu.
- No reconec l’amfibi submón cec
- que es mou a baix o recolza les natges,
- oh breu plaer!, en la tanca que encercla
- el redós verd d’aquest alt calabós.
- Com cada nit us veig: els cavallers
- enamorats de belles hostaleres.
- Ningú no diu: “Bona nit signor Carlo”.
- No recordeu que sóc el vostre pare?
- L’Isola di San Michele
- Com una Mort enmig d’una llacuna,
- guarda l’illot els dols de la ciutat.
- És dia clar. L’autobús de les aigües
- transporta planys, turistes i nostàlgics.
- De bon matí, després de l’esmorzar,
- caminem, fent la visita al repòs
- d’alguns herois i tots els morts de vell
- de la ciutat, a l’illa Purgatori
- sense talús. Són els xiprers de cos
- llarg i de llarg i simbòlic costum,
- l’ombra dels morts. Amb el record al gest,
- dones de dol acompanyen antics
- amors serens, ignorant la mirada
- del visitant ignorant del dolor.
- Tombes de blanc anonimat, un claustre,
- més de cent anys de rígida bellesa.
- El cementiri de sant Miquel guarda,
- després de morts, cossos venecians.
- Com una Mort, com una sola Mort.
- L’aigua del llac, els murs blancs, el cel clar,
- l’esplanada de morts, catòlics vells;
- i més endins, estrangers, grecs, hebreus.
- L’estol de nínxols, làpides locals
- o d’estrangers que hi trobaren la mort
- o que han buscat repòs prop de sant Marc
- L’illot dels morts, com una sola Mort.
- La claredat, minva sota un gran arbre,
- quan, caminant, arribem, curiosos,
- fins al racó dels grecs. Unes sabates
- de ballet blanques, desgastades, brutes,
- guarden fidels, el cos de Djaghilev.
- Un ballarí les va deixar ací,
- buscant, devotament, un mecenatge
- ulterior. Altres turistes lligen,
- alçant la veu, un plec de fulls que explica
- qui hi jeu allí. Prop, Igor Stravinsky,
- dut des d’Amèrica després de mort
- és recordat encara, amb vint clavells.
- Acumulem històries, llegendes
- mentre llegim alguns noms a les làpides
- que ja oblidem, com s’oblida la Mort.
- És dia clar. Eixim del cementiri.
- El mariner ens fa pujar a bord.
- Puja al vaixell una vella. El gest
- adolorit. Ixen alguns turistes.
- “Ah, la ciutat! Què preciosa es veu.”
- Des del vaixell, ens plau d’imaginar
- com fou l’illot abans que hi fos Persèfone,
- com fou presó, convent i com drassanes.
- Com ara Mort enmig de la llacuna.
- Poemes inèdits
- © Pau Sif
