Enric Sňria
- Oliva (1958)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
- Tres poemes
- Versos gravats vora una imatge d’Hipnos
- T’ofrenem, Son, el temps i l’esperança.
- Tu que en la fosca guies els mortals
- que travessen el somni de la vida
- cap a aquest més profund
- que no té fi.
- Memňria mercenŕria
- La dona de pell fosca
- coneix el seu ofici i es despulla
- amb naturalitat que ignora els testimonis.
- Davall del sostre baix la llum xerrica.
- Els espills redupliquen el bastidor dels gestos,
- les velles cerimňnies que els oficiants reiteren
- amb urgčncia o desgana.
- Hi ha una cautela última que els somriures forçats
- no volen encobrir.
- El cos es vincla, absent, amb l’elusiva
- grŕcia de la reiteració. El ventre es manté tens
- i la mirada oblida l’estranyesa de l’altre,
- o la vigila. Els ulls són una pedra opaca.
- Abisme pur. Distŕncia
- que no prova ningú d’escandallar
- mentre els fets succeeixen.
- Les pells s’escalfen pel frec mutu,
- el membre s’ompli,
- i en el cos cansat d’ella
- els mugrons endurits també proclamen
- que els decrets de la carn
- ens encadenen l’ŕnima
- igualment quan fingim.
- Sobre el llit fet de pressa
- els oficiants canvien una vegada i altra
- i la reiteració n’esborra els traços
- fins que no en queda res.
- Perň el record arriba, tard o d’hora
- –nítid, dur, inflexible, com un altre decret:
- la cambra inhabitable i la mirada pčtria,
- el ventre tens i les carícies cautes:
- fixos, estranys emblemes del desig-
- i finalment imposa
- la seua veritat escarnidora
- Quan la memňria s’alia amb l’esperit,
- la carn ha de pagar velles factures.
- In andern Räumen schlug die lustigen Gezelte das Licht auf.
Novalis
- Paisatge nocturn
- Al davant, lluny, s’estenen sis edificis junts
- de quatre plantes, amb ŕmplies finestres repartides
- a intervals regulars al llarg del mur,
- blanc i continu, que tanca l’horitzó
- a més de mitja alçada i deixa entreveure a penes
- les siluetes difuses de blocs més elevats
- al fons, contra el cel clos i les llargues dreceres
- desertes que el limiten. Les finestres amb llum
- semblen un ordre d’ulls esparsos, vigilants,
- i forcen a pensar en vides separades,
- paret rere paret, en gent que para taula,
- segueix els noticiaris o parla per telčfon,
- aliena al fred i la foscor pertot,
- probablement cansada.
- Ombres imaginades dins de cercles de llum massa distants.
- Enfora, els fanals dels carrers no il·luminen ningú.
- L’espai és el palau d’uns déus que no l’habiten,
- poblat per files d’arbres en simetria de soques
- que es trenca cap amunt en un garbuix de rames
- que s’estiren i ordeixen delirants teranyines
- per a enxampar l’ŕgil ocell del vent.
- Amunt, els albs espectres de les gavines
- xisclen imprecacions que no seran ateses,
- com ŕnimes o taques que s’envolen mentre les oblidem.
- Guspires que crepiten fora d’un temps suspés.
- El silenci, llavors, s’estén com un sudari, opac i dens,
- entre núvols metŕl·lics, i no travessa els vidres.
- El fred ho aquieta tot, els malalts dormen
- i la mateixa angoixa té una compacitat difuminada,
- mirada endins,
- mentre la nit s’imposa, en la ciutat immňbil.
- Poemes inčdits
- © Enric Sňria
