Dp!

 

Poemes de Veïnatge d'hores

 

Trobada casual

És ara, quan retornen lentes hores

de somieig, que el veïnat que sóc

escampa els seus monòlegs il·lusoris

damunt la nit. Un univers difús

que em crea i que em desfà, potser alhora,

en un estèril moviment de temps.

Però els meus habitants inexplicables

també s’adormen amb els vells neguits.

Al capdavall, serà tot tan lacònic

com aquest bona nit que avui us dic.

 

Senzillament raono

En mi mateix habiten les distàncies

d’un temor ancestral, orfe de llums.

Pels celoberts del dubte desenterro

velles paraules d’entretemps, tan breus

que ni l’atzar del vent no les escolta:

senzillament raono plenituds

que abasten quatre murs amb poca traça.

 

L’auguri

Segueixes un torrent d’estímuls vells

que et barra sempre el pas. Els dies dòcils,

els rictus seductors, t’empaitaran

a cada cantonada

i et serà dur, llavors, concebre un tast

de tu mateix. No esperis, doncs, cap altra

resposta a contratemps,

cap moviment d’alquímies sobtades,

cap desig infal·lible o guaridor:

tot sol encetaràs camins de boira

per l’emmudida nit,

per les remors de l’alba

que amb tu compartiran el pa i la sal.

 

El doble

A cada pas et sento. Sé que ets tu,

reflex tossut de mi mateix, qui tombes

i capgires la imatge evanescent

que puc deixar-te. En el fons t’estimo,

narcís abandonat, perquè el joc brut

de fer-me i de refer-me poc m’esquitxa.

Com en la ficció, ben pocs veuran

el canvi fraudulent on s’arrecera

aquest ésser ocult i bescantat.

L’escena, més o menys, sempre és idèntica:

de cop temptes la mort i amb el menyspreu

la sedueixes; més tard jo en recullo

tots els profits, intacte i somrient.

D’un munt de restes fumejants, confuses,

torno al sortir-ne il·lès, i el salt mortal

del meu futur reïx. Sóc sa i estalvi.

Tu, mentrestant, t’ho mires de reüll,

gelós del suïcida que t’estimba

en el record, en un retorn al buit:

teu és el passat però meva la vida.

 

 

 

© Lluís Calvo