Dp!

 

Francesc Josep Vélez
 
 
Barcelona (1961)
 
 
Més informació sobre l'autor a:
http://www.avui.com/avui/diari/03/gen/16/k120216.htm
 

 

Dos poemes
 
 
 
Aletheia, I
 
  
L'àngel somriu des d'un altar de suro,
coneixedor absolut de totes les desgràcies,
coneixedor ridícul dels ensurts i les trampes
que assetgen els humans.
L'àngel somriu des de l'estupidesa
protectora dels llibres del desert
(l'última amant talla, per fi, les venes
del seu amant difunt).
L'àngel del rom i de la catapulta
somriu tot rellegint Tomàs d'Aquino
amb el fetge desfet. L'àngel dels deutes
que desconeix què volen dir els semàfors
es precipita al buit perquè ha extraviat
l'esquelet d'escorpí de l'ambició.
La brúixola als teus dits sols fa cabrioles.
L'àngel del mur i de les hipoteques,
que va contreure el cec que no llegia
les cartes del tarot, es recupera
al sanatori blau del gos nafrat.
L'àngel absent ha mort,
s'ha empassat la xeringa de bombolles
ridícules d'oxigen que importava
per poder fer feliços els infants.
S'eternitza el somriure de les bíblies,
la remor no escoltada d'altres àngels
armats amb un torpede de paraules
d'anunci d'alcohols per a immigrants.
L'àngel brillant de les grans cerimònies
de l'adulteració, del setge i la medalla,
ha oblidat tots els himnes.
I l'àngel de l'asfalt tou del juliol
regala entre els ancians gelats de bronze,
viseres d'insulina, escapularis
i estampes d'un difunt davanter centre.
L'àngel somriu des d'un altar de marbre
pagat pel club inert d'excombatents
d'una altra guerra més després d'una altra,
i una altra, i ell somriu.
 
  
  
Aletheia, VI
 
  
I en el transatlàntic de la il·lusió perduda,
aquell on proa i popa es confonen en un atziac desgavell,
en el navili de la cabina única,
hi navega avui Jahvè per darrer cop.
Un oceà finit bressola el somni
i la vetlla horrorosa del dolor
d'un pare creador que tan sols es nodreix
amb mol·lusc extraviat i alga de sorra.
El pilot automàtic, sense pressa ni gràcia,
voreja el tosc perfil dels setze continents,
i les folles tempestes segueixen esperant
l'ordre dels encara no àngels muts.
Quan el vaixell dibuixa, amb fum d'espasmes,
l'estranya silueta a l'horitzó,
acosten les bèsties a totes les riberes
per veure'l de ben a prop.
Ja és el darrer viatge abans de crear l'home,
el periple més tràgic de la reafirmació.
La decisió fa segles que fou presa
(en l'origen del temps abans del temps):
va pujar-li, sagnant, carn i columna amunt,
des del teixit més suau i noble dels testicles,
com la urpada del llamp sobre la pell;
però va saber amagar-la, demorar-la
(no era encara l'instant del desocultament),
i així també ella va fer tot el seu curs,
modulà en secret la resta de la creació,
imposant-se-li en tots els gests.
Sent el cap embussat en la cadència infame
de l'ona i el fracàs: el mareig ontològic.
I no saber-se lliure el desespera, i estar ben sol,
i ja no cerca enlloc cap altra excusa,
i els pensaments erràtics l'obsessionen.
¿Com és que mai cap port té una bocana?
La tossuda fermesa de l'òrbita dels astres
el menysprea. I tot valor ha desaparegut.
L'escalf del sol ofès avui no arriba
i els núvols ja no miren.
I es llança, i s'escindeix, i es transfigura,
i crea finalment la criatura amb un cruel esgarip,
i la lluna pareix i l'astrolabi
es precipita inert cap a l'abisme
del gèlid desconsol.
I sap que ja mai més no dormirà,
ebri de gelosies i temença,
alienat en el jou de les disputes,
car corre per la plana i enmig dels canyissars
l'esmolada fulla de la traïció i l'igni anhel lasciu
de matar el pare, la mare i el germà
(i el del pare matant fill i semença).
Rosegant tot l'espant de dia en la consciència
que li crema les mans de genitor
i l'espasa infinita dels desastres.
S'atura el transatlàntic de l'amor exhaurit
i la paraula eterna. Les llàgrimes de sal
no gosen enfonsar-lo però li mullen
la túnica i els peus.
En la humitat del crim o el part en la distància
comença l'era obscura de la sang.
Sense cap voluntat, ni remei, ni conjur:
¿a qui haurà de pregar?
 
 

 

Poemes inèdits
© Francesc Josep Vélez