Dp!

 

Poemes de Vida terrenal

 

Jardí botànic
 
La claror desdibuixa l’entrellum de la terra
en l’ombra que anuncia els teixos i els avets.
Aquí reposa el temps, i el ritme de les hores
empelta cada instant amb l’híbrida nostàlgia
dels fruits abandonats que s’apilen en mi.
Encara aquelles mans, amb moviments pausats,
repassen la verdor, ausculten cada fulla,
aboquen l’aigua nua damunt les rels sagnants.
Així creixen nous tanys i es lleva la puixança
d’un perdurable esclat. Però el meu viure lleu,
entre paraules càlides i somnis evasius,
madura lentament en descurats umbracles.
 
 
 
Soirée al suburbi
 
Aquí la llum somorta dels fanals
que sense alè es desvetllen
s’adiu també amb l’oblit
que desbateja els límits de la ciutat vençuda.
Tan sol un rètol nu em recorda que sóc
als afores de tot, a l’hora convinguda.
Ara s’esmuny el malferit adéu
del dia entre els carrers, ofrenant cada instant
a l’àvid sacrifici de la fosca.
El ritual, llavors, destil·la el paroxisme
del temps arrabassat: la cita que ens retroba,
el bar tot ple de fum, el passeig que alentim
entre enfosquits llindars i finestrons amb roba...
Així ens sorprèn la gent, indiferent i esquiva,
entreteixint voreres i traginant anhels.
Un sol desfici ens mou: l’estrany encís de res.
 
 
 
Has voltat la claror...
 
Has voltat la claror que destrien les fulles
dels lledoners serens, enmig de l’herba humida,
en el camí imprecís que dia a dia fas
cap a un silenci antic. Has vist un món i és teu,
t’hi saps proper i encara, amb por, t’hi reconeixes.
Després t’enfiles, sol, entre els marges curulls
de móres i argelagues. Hi ha una vella casa
enmig del fosc turó i d’esma t’hi encamines.
T’hi du la fe senzilla dels primers pobladors.
 

 

Bedolls
 
L’encesa fronda em parla de la mort
des de la insomne veu d’una remor llunyana.
He arribat al silenci per abraçar l’oblit
que s’endinsa en uns ulls malferits per l’absència.
Com abans, un sol bosc s’abeura en la mirada
que recorre el trepig d’aquells passos perduts
que mai no refaré. En els bedolls més fràgils
s’endevina tardor. Què en faré dels meus dies?
Infatigable passa el seguici del vent,
com un alè que deixa en l’adormida pell
la promesa d’un fred sepultat en la boira.
 
 
 
 
© Lluís Calvo