Antoni Vidal Ferrando
- Santanyí (1945)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
- Un poema
Fragment d'un text atribuït per alguns experts a Nostradamus
- Amb les ungles, enyoraran la màscara i el sílex,
- les veus liles de les dones que canten
- mentre tornen de calar foc a l’herba.
- Enyoraran l’argot del corn marí, la música
- i la mística del rellotge de sol,
- la capulla de cuiro i l’art del falconer, les roses
- oblidades als baix relleus dels murs.
- Amb les ungles, faran jaculatòries, tatuaran els pits
- de les donzelles o cercaran antídots
- dins el bec d’arlequí del merlot.
- Estimbats dins les venes invisibles del caos,
- sense oboès ni besos -cap ocell migratori,
- cap illa, cap perfil de la flor d’ametler,
- cap paisatge moral, cap regust de xarol
- dins una gota d’aigua-,
- no podran ignorar com cauria la pluja, a trenc d’aurora,
- dels cels malbaratats de la terra promesa.
- Seran temps de calàpets i de paper de vidre.
- D’orient a occident, homes sants i ments dèspotes,
- amb tigres i un vell eco de cicatrius
- als llavis, proclamaran quin èxtasi no els deixa
- entendrir davant la magnitud d’una cita d’amor
- o davant els murmuris de la mar amb topazis
- dels somnis. No tornaran traçar el signe d’Àries.
- En nom de Déu, aixecaran l’assot
- dels seus exèrcits i diran els seus dogmes, en una nit total
- d’heures i guix i grocs de cadàver. Tronos,
- mitres, santons, la majestat dels doctors de la llei
- contra els estadis purs on van a beure els coloms del desig.
- Seran temps de calàpets i de paper de vidre.
- A dins l’ull de l’astrònom, una mica d’espígol
- i desolació.
- Poema inèdit
- © Antoni Vidal Ferrando
