Coincidint amb l'arribada de la tardor d'aquest 2002, el Daltabaix torna a la càrrega amb 14 poetes de màxima potència i embranzida. D'aquesta manera, ja són trenta-tres els poetes convidats. I la casa es va ampliant amb sostres sense murs, mots, idees, il·luminacions i tot allò que -segons diuen alguns-, és molt bonic però que no dóna per guanyar-se el pa, tot i que fora d'aquest món -d'aquest univers de llibertat- prou sabem, tots plegats, el pa que s'hi dóna.

El Daltabaix vol ser, sobretot, un espai de celebració poètica. La poesia es mou, la festa continua i ara cal, més que mai, llançar-se de cap al riu de la paraula. El Daltabaix -un web estès en la interminable galàxia creativa de la xarxa- pretén, tan sols, recordar els trets fonamentals de què hauria d'ocupar-se una literatura seriosament irònica. És a dir, les idees del nostre temps -i les idees del futur- passades pel sedàs de la pròpia visió creativa.

L'esperit de celebració no respecta sinó el seu propi hàlit creatiu. Rebutja barreres intocables, prejudicis i invitacions a palaus infranquejables. Rebutja, doncs, un cert estat mental que domina el solar on ens ha tocat viure.

Amb aquest esperit impur, obert i eclèctic neix, doncs, Daltabaix poètic!, un lloc proteic que vol prescindir de les tendències excloents i donar la benvinguda a estètiques variades i dissemblants.

Aquesta intenció no parteix de cap vana xerrameca. Se sustenta en el convenciment que cal enderrocar tots els murs que, a la fi, sepulten i empresonen els corredors lliures. La qüestió central, doncs, no rau a blasmar els qui, poèticament, esdevenen narratius o simbòlics; o bé -a l'altra banda d'un teló més aparent que no pas real- excomunicar els qui juguen amb els mots per trobar-hi focs de barri, atzars flexuosos, buits irracionals i interpretacions obertes. Probablement, fa uns anys, aquestes categories eren força vàlides. Però ara la hibridació creativa que es viu arreu del món desaconsella aquest tipus de fatwes literàries, vinguin d'on vinguin. Avui dia és possible oscil·lar entre veus dissemblants i, sols aparentment, contradictòries, robant alhora l'alè d'altres jos i mudant contínuament de to i de tessitura. El poeta pot esdevenir, així, una drag queen dels déus, un batec sense qualitats que es reinventa dia a dia entre opcions dispars i inversemblants. La gran complexitat actual de la creació -devessall de cruïlles que, sense definir res, defineix ja el tarannà d'un parell de generacions-, no es pot despatxar amb quatre simplificacions apressades, i menys encara en un temps on el rai es mescla amb el reggae, la poesia amb el rap i l'estruç amb el lluç.

Tanmateix, és ben cert que hi ha alguns ingredients que, barrejats, provoquen una mala digestió. Llavors és el moment d'admetre, de manera insubornable, que el veritable rovell de l'ou de la cuina literària rau en el fet de triar entre els qui aposten per la contemporaneïtat o bé per la carrincloneria; entre els qui fan volar coloms i idees o els qui combreguen amb l'únic pensament (o el pensament únic) de la inanitat; entre els qui es calquen infinitament o els qui reinventen les seves infinites possibilitats; entre els qui es riuen les gràcies o els qui busquen la gràcia solitària de la paraula; entre els qui s'arrisquen de debò i els qui ho fan veure; entre els qui són beneits -beneïts siguin!- o els qui s'entaulen amb facinerosos; entre els qui veuen la literatura com a eina de coneixement i experimentació o, contràriament, com a instrument d'alienació i de rebaixa de continguts; entre els qui defensen la cultura de la generositat i el temps lliure -la vida en llibertat- o els qui, advoquen per la cultura de l'oci i el negoci; entre els qui obren els braços als col·legues literaris o els qui els barren el pas per no desemmascarar la seva pròpia mediocritat; i, resumint, entre els qui veuen la vida -i per tant la literatura- com un objecte gens dissonant -i, per tant, ornamental-, o els qui la deformen per fer-la cridar d'espant, d'horror i de plaer. Aquest és el veritable centre del debat. I tot plegat no té res a veure amb la pràctica de l'escriptura automàtica o, en un altre extrem, amb l'explicació de l'última bugada. La qüestió, altrament, dependrà de l'impuls i del talent; de saber acordar-se o avançar-se a l'esperit de cada temps; de la sinceritat i el batec; del rebuig de la puerilitat i la ridiculesa; de l'aguait i comprensió de les grans idees; de la bogeria creativa; del caràcter punyent de la composició; del ritme musical; de la capacitat de trasbalsar, emocionar i encuriosir-nos; de la gradual adquisició de les veus del mèdium i el vident; de la intel·ligència en l'ús dels referents; del pòsit filosòfic propi; dels ecos, tràfecs, vides i lectures; de les nafres i els abismes personals; de la interpretació dels símbols i els auguris i, també, al capdavall, de la dringadissa cadenciosa de la llengua. Després la carcassa acabarà de conformar l'invent. Si aquesta constreny o ofega, la cosa no rutllarà pas. Car voldrà dir que el creador no ha sabut emmotllar el contingut al recipient.

A partir d'aquí, i parafrasejant l'amic Zack De La Rocha, que cadascú es tregui la pròpia bala del cervell. Més enllà de les anteriors constatacions hi ha, tan sols, les menjadores dualistes amb què alguns divideixen el món. I, fet i fet, no hem d'oblidar que el problema, en el fons, no és només estètic, sinó ètic (una tautologia, tal vegada). La resta són meres conjectures basades en aspectes merament formals que poden fer-nos pensar que els dilemes es troben a la gran plaça cridanera; en definitiva en el lloc on mai res no es manifesta tal com és. Llegiu, per tant, els poemes dels convidats especials del Daltabaix. Trenta-tres poetes que componen una antologia gens interessada i sí, en canvi, molt interessant del que és, ara per ara, la nostra poesia. Endinseu-vos-hi, doncs, i adoneu-vos de com els tòpics es desmunten com un castell de naips.

En un altre desordre de coses, i incidint en la participació dels poetes convidats, aquesta pàgina no vol alimentar l'ego de qui la signa -ara en procés de dissolució gràcies a les lectures de Nagarjuna i Sankara- sinó que vol reflectir l'obra dels creadors inquiets, colpidors, interessants, avantguardistes o, simplement, que tenen coses a dir. Aquest cabàs líric vol incloure poetes joves i no tan joves, consagrats o no, des d'una visió allunyada dels murs que separen tendències closes, amiguismes i barraques de fira. En certa mesura, aquests poetes representen una petita mostra dels gustos variats i indefinibles d'un servidor (web). Tots els poemes que es presenten són, a més, inèdits.

És possible que, en un futur, l'apartat dels convidats especials pugui independitzar-se i convertir-se en una nova pàgina web. De moment sojorna aquí, tot esperant reaccions i propostes.

El Daltabaix està obert, doncs, a la col·laboració d'altres poetes d'arreu dels Països Catalans i pretén mostrar, tan sols, alguns exemples de l'alta vitalitat d'una poesia que gaudeix d'un alt nivell literari perquè no està gaire sotmesa, encara, al dumb down -o rebaixa de qualitat d'una obra per adaptar-ne els continguts a la gran audiència- d'altres gèneres i mitjans.

D'altra banda, el món de l'edició s'ha ampliat considerablement en els últims anys. Ara, amb ben pocs mitjans, és possible no només editar llibres sinó elaborar publicacions tot apostant pels nous formats digitals. Una opció que encara s'insinua però que en el futur jugarà, segurament, un paper força important. També comencen a aparèixer nous webs independents que poden contribuir a revitalitzar la poesia. Amb el temps tal vegada s'arribaran a crear sòlides xarxes de comunicació entre aquests webs. Espais que tot just apunten una nova manera de fer les coses basada en la col·laboració i no pas en la visió vertical i jeràrquica del món.

Aquest web parteix de la seva absoluta independència i llibertat. La literatura el governa i el desgoverna, l'evoca i el desboca, l'inspira i l'aspira. Una nova generació d'editors prolifera i es multiplica des de cims visibles i invisibles. Un pedrís de mots s'arrenglera entre collites i xips, entre espirals i boires, entre palanques de riu i balances ballarugues. Quines alteritats, quines desubicacions, quins estranyaments cruels i deliciosos! Tot plegat, a la fi, implica diàleg, creuament de cables (i d'idees) i espectec d'electrons que conflueixen, joiosament, en un aquí que és just enllà de tot aquí.

I ara, si us no us he convençut -tampoc no ho pretenia-, canteu a les pastoretes, pinteu segadors, feu rimar versos de pessebre o, simplement, uniu-vos a tots i inventeu-vos l'alegria. O, altrament, llegiu una estona el Daltabaix.

Jo ja ho he fet.

 

Lluís Calvo

Webmaster i mare de tots els daltabaixos (poètics)