Xulio Ricardo Trigo
- Betanzos (1959)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
http://www.escriptors.com/autors/trigoxr/ http://blocs.mesvilaweb.com/bloc/4498 http://elpontsobreelllac.lamevaweb.info/- Poemes de La veritat cansa
- (llibre inèdit, per ara)
- Pintura (I)
(J.M.W. Turner)
- Entens que algú hagi fet lliscar
- la llapicera sobre una realitat
- de marbre? Després del viatge,
- com si es pogués escriure el món
- amb paraules de color continu.
- Tal vegada intuir dues ciutats.
- L'una escridassa la història, l'altra
- s'hi complau. I totes dues componen
- la quimera de l'art. Un bri de llum
- entre la boira, línies de pastís
- que contenen els sons, blancs
- amb una simfonia de mirades.
- Ciutats de marbre.
- Com clissar l'infinit
- a cops de solitud.
Jardí amagat
- Fuig la vida i no ho vol dir...
- W.H. Auden
- Faig secrets que només viuen entre línies.
- Així, vaig crear aquest espai, casa de llum
- que arravata la imatge de la carn,
- ciència insalubre que calcina riberes,
- focs d'alabastre on tot sembla deliri.
- Faig secrets d’argila i crisantems,
- mirades dins l’abisme, hàlits sumptuosos
- que amaguin les mancances. Sóc com un arbre
- amb la copa daurada i els somnis cisellats.
- Cerco anhels de perfecció, pupil·les
- com espasmes, vides amb ritme, formes
- esbojarrades, siderals, nuclis ocults
- que temen la ferida com un cràter.
- I també esculls de música, tenebres
- per a cosir la joia a la lluna visible.
- Faig secrets com vestigis al llindar de les ones,
- però sé que colpeges l’absència amb les ungles.
- Mentre em mires, dement, ferotge oblit,
- exploro objectes i atmosferes de glaç,
- per a tenir-te...
Esplai
- Vora la calç, un nen,
- que també som nosaltres,
- que desfà l’altre temps
- mentre sura la tarda.
- Un nen amb els ulls àvids
- de bellesa, recorre les deixalles
- d’aquest somni.
- Els blancs en equilibri
- marquen l’inici del record.
- El món va començar amb vides lleus
- que el temps ha anat llastant, ferit
- per l’arribada de l’hivern, vençut
- al mateix centre, cor de la nostàlgia.
- La puresa vessada ens fa present
- la por, i algú pregunta pel misteri
- que es mou entre les llàgrimes...
- Un cos que és un mirall
- s’apropa transformat, el vent
- cisella el blanc i creua de nou
- l’abisme que mor a cada hora.
- Destí de transparència.
- Marítima
- Potser renunciar
- a les parpelles, closes
- com estels sense memòria.
- Suïcidi d’infantesa, la pupil·la
- en calma, a mercè del capvespre.
- Com miradors de llum
- solcant les ones, aigua que
- oblida i s’abandona als estels.
- Així voldré la mar,
- au del vent que tremola
- tal com es fixa
- una petjada humana en el silenci.
- Però et deixo ara,
- la nit convida a transitar
- l’espai desert entre marees.
- En silenci
- Si molt abans de l’alba
- has vingut a cercar
- glaçons de somni...
- Si la tarda repica,
- extensió del teu cor,
- sobre pedres humides…
- Si escoltes la remor del gel
- en el mar vertical, luxúria
- d’amor adolescent...
- Si esperes que la pluja
- et porti dies-prodigi,
- que les campanes callin
- la recerca daurada...
- Obre ara el pou de la tristesa
- i adreça els dits cap al jardí amagat.
- Substància
- Pàl·lida com núvol de neu
- W. Blake
- Algú ha deixat oberta la memòria.
- De matinada, ha sentit com les portes
- xocaven contra la llunyania. La neu
- pugnava pels matisos, i era el blau
- com un pont entre la serenor i el desig.
- L’hivern agonitzava sobre els molls,
- ferides lleus batien l’horitzó, i una mar
- de nit freda cridava contra el somni.
- Endormiscat,
- convoca les velles paraules:
- el temps és un combat de la nostàlgia,
- una tristesa imposada. Com el vent
- que no pot resistir l’embat celest,
- així la llum empara les tintures, estesa
- sobre la nostra mort, salnitre amic,
- metamorfosi, rostre en la substància
- del llenç que, immòbil, ens preserva.
- La soledat, per sempre,
- gratant les catenàries de la nit.
- Poemes inèdits
- © Xulio Ricardo Trigo
