Júlia Zabala
- València (1975)
- Més informació sobre l'autora a:
- http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp
Quatre poemes
- Per dins tot són portes tancades.
- Vomite l’absurda bellesa d’un món fet de pètals de flor que amb el temps es marciran. Vomite l’absurda crueltat d’un amanèixer fora del temps, lluny dels teus ulls, de la teua veu. Retronen esclats de púrpura turmentada als meus oïts cansats de mudes cançons, de campanes tristes, de muetzins esquerdats.
- Per dins tot són portes tancades.
- Les mans ja no arriben a tocar-se perquè darrere de cada porta tancada hi ha una última paraula d’adéu que no s’arriba mai a pronunciar. Aquesta porta tancada em fa sagnar per totes les venes del cos, obertes amb un ferro roent, amb el ganivet esmolat de les mentides que s’escolen entre els plecs d’aquest ventre miserable i buit, obrint-lo de bat a bat. I dins fan niu les rates marginades dels claveguerams d’un món que ja s’acaba.
- Ningú vindrà a buscar-me, ningú pesarà la meua ànima.
Escolta, àngel maleït, perquè no hi haurà balança ni justícia que puga suportar el pes que raja d’aquestes mans mossegades. Queixals erràtics que m’enverinen d’immortalitat, que m’arranquen la carn, m’eleve per damunt de tu, maleït àngel cec que no has sentit mai el pes d’aquesta sang d’escorpins que correrà pels camps erms de la meua vida fins que vingues a escopir-me a la cara.
***
El dolor és més fort que tu, divinitat oblidada. La teua solitud és encara més immensa que la teua injustícia. La teua infinita solitud ultrapassa els límits del meu dolor. Em ric de tu. No busques en mi el descans perquè em ric de tu mentre em dessagne. Ature el sol amb aquests llavis ferits, amb aquesta veu trencada, anhele el consol calent d’una llàgrima, anhele la foscor d’una lluna morta que ja no té sentit. La ploma de la teua justícia caurà envoltada per les flames de ràbia dels meus poemes angèlics. Volaré per damunt de tu, entonaré els teus salms, et maleiré fins que pugues tornar a crear una flor que ens reconcilie, fins que pugues tornar a acollir-me en les butxaques de la teua comprensió, fins que puga pujar de nou la muntanya més bella per a mirar-te els ulls. Per què te’n burles? Per què apagues el bram de les bèsties que clamen davant les meues portes tancades? Per què les papallones són negres al meu voltant i la bellesa violada s’escapa en cada respiració que m’acosta als marges del teu paradís desolat?
No tinc forces per tirar avall aquestes portes tancades. No et permetré l’entrada en el meu regne sense flors, ni llunes, ni estrelles. Sírius ha mort entre les meues mans, tremolant de fred. Hi ha cels que no han existit mai. No entraràs en aquest dolor tancat. No t’obriré les portes de casa meua perquè moriré de fred abans de morir ofegada pel pes de les mentides.
***
Maleït cor estrangulat sota una pluja falsa de mites morts.
Maleïda tu eres eres entre totes les dones quan arriben les ombres i les ferides parlen amb llengües de foc. Maleïda sigues quan et pentines els cabells impossibles amb aroma de boscos de fades mortes. Pengen dels arbres amb els ulls cremats per la visió eterna de l’oblit, de l’amor profanat, de la fe esventrada sota el pes de la pluja que m’estrangula el cor.
Pengen dels arbres amb les sabates foradades de llàgrimes. Forats de somnis morts, essència de realitat embrutida.
Maleïda sigues mentre bressoles la criatura de fang que et traurà els ulls quan la llum esclate en un fals castell de felicitat absurda.
Per a què l’aire se t’enredre entre els peus, cansats, ferits, per a què no pugues veure les fades tristes que pengen acusadores dels arbres incomprensibles del teu bosc de malsons i solituds.
Maleïts tots els àngels que guarden el teu dolor de vent gelat sense donar respostes.
***
Jo sóc el teu amor etern. Em regales flors verinoses de dolces olors i mentides acres per adornar la meua habitació incendiada de planys. Jo sóc el teu amor etern i m’obris les ferides amb les ungles de la demència, buscant els cucs que em rosseguen des del temps de les bruixes. Jo sóc l’autèntica princesa morta i ni els hiverns ni els estius passen ja per la porta de casa. Canvien les estacions sense que canvie res. Passe el que passe, jo sóc la princesa morta, l’amor etern, el cadàver estimat... No sents aquesta respiració d’ocells espantats que s’ofeguen en les llàgrimes verinoses de les flors? La meua gàbia no té porta i m’has arrencat les dents, com qui arrenca l’estel més ferm incrustat en el melic amagat de l’univers. Les roses d’abril eren mentida i jo, amor etern, princesa morta, ignoraré el bes de la resurrecció quan arribe la primavera.
- Poemes inèdits
- © Júlia Zabala
