oeti: Observatori EurOpeu de la Televisió
Infantil, 2006
OETI: World Forum on Children’s Television (WFCT). Barcelona, 15
November, 2006
Xavier Laborda
Doctor en Filología
Profesor de Lingüística
Universidad de Barcelona
Versiones de la ponencia, en castellano,
catalán e inglés:
Alteridad y
creación de comunidades: Extranjeros y recién llegados.
Alteritat i creació
de comunitats: Estrangers i nouvinguts.
Alterity and the creation
of communities: Foreigners and newcomers.
OETI: World Forum on Children’s
Television (WFCT). Barcelona, 15 November, 2006
Alteridad y creación de comunidades:
Extranjeros y
recién llegados
Xavier Laborda (Universidad de Barcelona)
1- Visibilidad e
invisibilidad como formas de exclusión
El ser
humano es esencialmente comunicativo. La comunicación es un proceso por el que
la persona sale de si misma y va hacia los demás. Es un proceso intencional,
que se basa en una causa psicológica y en otra de tipo filosófico. La causa
psicológica es la voluntad de los interlocutores para entrar en relación. Y la
razón filosófica es la alteridad, esto es, el diferencial de identidades que
motiva que el encuentro pueda ser enriquecedor para los interlocutores. Es
enriquecedora precisamente porque la identidad del emisor difiere de la del
destinatario.
La
alteridad es el origen del dinamismo comunicativo del ser humano. Sin embargo,
en ocasiones esa alteridad, cuando es grupal, por el origen cultural, geográfico,
étnico, religioso, de género o ideológico, se convierte en un motivo de
confrontación, dominio y menoscabo. De este tipo de disfunciones comunicativas
tratamos aquí. Lo paradójico es que un principio fundamental de la comunicación
sufra la inversión de su fuerza y opere como una razón disgredadora,
discriminatoria y alienante.
Un
efecto de los discursos periodísticos e institucionales de alienación es la
construcción de fronteras ideológicas, que pueden discriminar a ciertos grupos
de ciudadanos. Este artículo trata de un caso de exclusión en una ciudad
mediana, Sant Cugat del Vallés (Barcelona, España), que ejemplifica cómo, al
distinguir entre oriundos y recién llegados (nouvinguts), se estableció criterios de discriminación en sus
ciudadanos. El caso expone también la esperanzadora noticia de que la reflexión
lingüística y su comunicación social han cambiado positivamente el
comportamiento de instituciones y de medios de comunicación social. Y la
categoría de “recién llegados” ha dejado de ser un tópico que legitimaba
derechos injustos e insolidarios entre iguales.
Arthur
Miller, en un pasaje de sus memorias, comentaba con humor y un agudo sentido
crítico lo que le ocurrió en cierta ocasión a propósito de los recién llegados:
En
una reunión de todos los vecinos del pueblo [Roxbury, Estados Unidos],
celebrada hace poco en el instituto de segunda enseñanza para abordar el
problema de la moratoria nuclear, los que tomaban la palabra comenzaban
diciendo su nombre y el tiempo que habían vivido en el lugar: “John Smith;
llevo aquí siete años”, como si esta información diera más peso a sus
opiniones. El período de residencia más largo rondaba los doce años, excepción
hecha de una joven cuya familia se había instalado en el lugar en 1680. Me dio
cierto reparo confesar que llevaba viviendo allí cuarenta años. Las cabezas se
volvieron. Yo era el más antiguo. Sí, de acuerdo, pero ¿quién era yo?” (1987,
p- 572)
Algunos
se consideraban unos recién llegados y admiraban la veteranía de su residencia.
Probablemente esa residencia de cuarenta años, que el propio Miller consideraba
irrelevante, era un mérito mucho más poderoso que el que fuera un escritor de
prestigio y de calidad.
2- El grupo de los
recién llegados
El
tópico del forastero está presente en la comunicación social de la población de
Sant Cugat desde los años cincuenta. Cuenta como una distinción y
minusvaloración del colectivo del exogrupo o de los nacidos fuera de la
localidad. Su designación léxica tiene la particularidad de la atenuación, con
el término de recién llegado (nouvingut, en catalán). En la década de
los noventa, por efecto del incremento poblacional, el tópico del recién
llegado tiene un vigor creciente, que aparece en fuentes públicas diversas:
periodísticas, científicas, administrativas y políticas. Esta diversidad
confiere a la categoría poblacional del endogrupo o de los naturales del lugar
una preeminencia axiológica notable respecto del exogrupo.
Ante
este reparto de cualidades y roles, hay algunas reacciones individuales, como es
la siguiente carta (Ramón Ferreró, Els 4
Cantons, 2-10-1998, p.10). Su interés está en la exposición crítica de un
tópico disgregador y en la debilidad de la reclamación porque una voz
particular se confronta a una opinión oficial. El autor de la carta identifica
los dos grupos, los de nosotros y vosotros. Nosotros es el
endogrupo o de los santcugatenses de toda la vida y la de vosotros o exogrupo
de los forasteros. La carta, que traducimos del catalán, refiere los valores y
actitudes atribuidos a cada grupo.
Soy uno de estos millares de ciutadanos que [endogrupo] los santcugatenses de toda
la vida llamáis [exogrupo] recién llegados. Dicen: [denostación del exogrupo] cada vez hay
más, están echando a perder el aire de pueblo que tenía Sant Cugat, son gente
que no se arraiga en el municipio. Y cuando conoces a alguno de aquí enseguida
te lo echa en cara, como si no dijera nada del otro mundo. “¿Ah, tú no eres de
aquí, del pueblo?”
(…) Constantemente puedes leer en artículos de prensa local
o oír a los vecinos cómo se lamentan [exculpación
del endogrupo] del crecimiento desmesurado de la ciudad, de la pérdida de
identidad, de la presencia de gente desconocida… y yo me pregunto: ¿pero es que
Sant Cugat tiene reservado el derecho de admisión? (…) Basta de elitismo.
En la
carta quedan expresados los tres argumentos que denostan a los otros, los
forasteros:
a) Crecimiento excesivo.- “Son muchos y cada vez hay más”.
b) Pérdida de identidad comunitaria.- “Perjudican nuestra
identidad rural”.
c) Coexistencia sin convivencia.- “Viven aquí sin arraigarse ni
hacer ciudad”.
Es de
notar la conclusión del análisis del espontáneo corresponsal. Éste se pregunta
sobre la validez de la distinción identitaria y la asimetría del reparto de
valores. Y reclama la universalidad de la condición de los residentes con el
grito de “basta”.
3- Múltiples
categorías de propios y extraños
La
consulta rigurosa de la prensa local permite extraer informaciones precisas
sobre la cuestión de las comunidades poblaciones. La primera observación es que
la idea de dos grupos, la de propios y forasteros, es más compleja de lo que
pudiera suponerse. En realidad, los términos identificadores de la población no
son dos sino ocho. Y se agrupan en las familias del exogrupo y del endogrupo.
Forman el exogrupo: (1) extranjeros, (2) forasteros, (3) inmigrantes españoles
y (4) recién llegados. El nombre de recién llegado vale como prototipo de toda
su familia semántica. Por su parte, el endogrupo está formado por estas otras
categorías: (5) integrados (en la población), (6) santcugatenses de adopción y
(7) los santcugatenses de siempre. La octava categoría, a pesar de no tener uso
discursivo y estar socialmente silenciada, es la de los (8) “recién partidos”.
Esta neonimia es una invención crítica con la que cabe referirse a los que han
dejado la población y, por tanto, forma una tercera familia, la de los
ausentes.
Para
ilustrar este repertorio reproducimos unos fragmentos en que aparecen aplicadas
dichas etiquetas de modo contextual. Su lectura muestra la complejidad
discursiva en que se produce y negocia los significados de las categorías de
comunidades. Las fuentes son diversas: prensa local, el consistorio y la
revista de estudios locales Gausac. Por parte del exogrupo, aparecen las
categorías semánticas indicadas, junto a otras variaciones léxicas, que
destacamos con cursivas en el texto: extranjeros, inmigrantes, foráneos,
turistas y recién llegados.
Extranjeros, inmigrantes.— “Sant Cugat es la segunda población con más extranjeros
de la comarca del Vallès. La ciudad concentra la mayoría de norteamericanos de
toda la comarca. (…) Los recién llegados pobres: de este porcentaje de inmigrants
de renta baja hay un número importante de personas dedicadas al servicio
doméstico o la hostelería.” (Els 4 Cantons, 8-5-1998)
Forasteros.— “Artistas foráneos buscan en el municipio la
inspiración. Aunque no lo parezca, eso de que Sant Cugat es una ciudad de
artistas no es ningún eslógan publicitario para atraer turistas
intrépidos. (…) Procedentes de diferentes campos del arte como las letras, la
pintura o la música, todos ellos decidieron un buen día dejar su país de origen
para buscar su musa en Sant Cugat.” (Redacción, Els 4 Cantons, 8-5-1998, p.3)
Recién llegados.— “Esta situación, tanto personal como política, está haciendo
que la etapa final del alcalde Aymerich no tenga nada que ver con el final de
las etapas de los alcaldes de mi vida: Barnils, Llatjós, Casas y Nicolau. El
primero de ellos, por los años de mandato ya que le tocó la dictadura; el
segundo, por ser de la época de la transición con toda su problemática; el
tercero, por ser un recién llegado que se convirtió en el primer alcalde
democrático de la ciudad.” (J. Canals, Gran Sant Cugat, 5-9-1997, p. 4)
En lo tocante al endogrupo, aparecen en los fragmentos que reproducimos los
términos de integrados, santcugatenses de adopción y de pura cepa.
Integrados.— Periodista: “Lluís Recoder [alcalde desde 1999] tiene 39
años y ya hace unos cuantos que se siente integrado en Sant Cugat. ¿Cómo cree
que ha de ser el Sant Cugat de los próximos años?” L. Recoder: “Ha de ser una
ciudad con calor humano que ha de hacer un gran esfuerzo para integrar a toda
la gente que viene de fuera a la vida de la ciudad. La gente ha de vivir,
vibrar y sentir Sant Cugat y, por lo tanto, hacer suya la ciudad. Sant Cugat ha
de destacar por su calidad de vida, santcugatenses y recién llegados hemos
de preservarla.” (Tot Sant Cugat, 24-4-1998, p. 54)
Santcugatenses de adopción.— “Josep Pujol, nacido en la comarca de la Segarra, es un santcugantense
de adopción desde hace 15 años”. (Redacción, Els 4 Cantons, 15-5-1998)
Santcugatenses de pura cepa.— “Joan Aymerich, alcalde de Sant Cugat, Josep M.
Cabrerizo, fundador del diario Els 4 Cantons, y yo, Josep Canals, creador de la
primera galería de arte de la ciudad, somos santcugatenses de pura cepa
que, juntamente con otros, hemos visto la transformación de esta villa de ocho
mil habitantes en una ciudad de cincuenta mil, que aún sigue creciendo”. (J.
Canals, Gran Sant Cugat, 26-9-1997)
Si la fuente de los textos precedentes es periodística, la siguiente es
administrativa. Se trata de un folleto del consistorio con motivo de la
confección del padrón de 1996.
“Renovación padronal del 1996: Este año todos los
Ayuntamientos han de hacer un nuevo Padrón de Habitantes, que es el registro de
todos los vecinos del municipio, y todos los ciudadanos tienen la obligación de
inscribirse. (…) También se habrán de inscribir los recién llegados a
Sant Cugat aunque no estén empadronados.” (Consistorio, abril de 1996)
La comunicación científica suma
su voz para refrendar las categorías poblaciones. En una revista de
investigación editada por el Grupo de Estudios Locales, aparecen tales
categorías en un texto que expresa reservas sobre la prudencia de los
forasteros.
“El tema de la pérdida de identidad es común a todas las
poblaciones que crecen rápidamente a causa de la incorporación de recién
llegados (…), de ciudadanos de corta estadía, de presencia de personas
de otros países, cercanos y lejanos (…). Es también el momento en que
algunas personas se preocupan más que otras por la conservación de este
patrimonio [medio ambiental], ya porque pertenezcan a la generación que ha
vivido el cambio en su propia piel, ya porque sean de las primeras oleadas de recién
llegados o sus hijos, y tengan necesidad de reafirmar su vinculación. Como
sea, y a pesar de una buena voluntad indudable, sus reivindicaciones a veces se
tuercen hacia intereses en exceso puntuales y pierden la visión de conjunto.”
(“Editorial”, Gausac, n. 11, XII-1997)
Aquí, se asocia la condición de forastero a ciertas
personas y grupos que exigen la conservación del medio natural. Con ello, el
alegato confirma las categorías poblacionales y establece un doble rasero de
medir.
4- Acepciones y usos
de recién llegado
Conviene recordar que el
término catalán de nouvingut, que
traducimos por “recién llegado”, presenta algunas peculiaridades morfológicas y
léxicas. En primer lugar, se trata de un solo vocablo, a diferencia del
castellano, que aparece como una lexía o sintagma de dos términos, “recién” y
“llegado”. La unidad gráfica de nouvingut presta
al término una particular entereza expresiva, en el sentido de que brinda al
hablante la idea de una realidad compacta. Este hecho subjetivo e impresionista
supone una diferencia de poco calado con respecto a su equivalente castellano;
no obstante, puede tener su influencia en el imaginario colectivo a la hora de
persuadir de la naturalidad de su significado.
En el diccionario, nouvingut tiene tres acepciones:
·
Adj. y mas. y fem. Que
acaba de llegar; que es de reciente incorporación.
·
Especialmente, forastero.
·
Fig. desp. Llegado a una
situación (social, política, económica, etc.) superior sin haber adquirido las
maneras, el tono, la educación correspondiente. Advenedizo, intruso. Aquí cabe
aplicar los sinónimos peyorativos de advenedizo, desclasado o desubicado.
De estas
tres acepciones –las de incorporación reciente, forastero o advenedizo–, el uso
que se da a la etiqueta de “recién llegado” coincide con la segunda, la de
forastero. Esta posición central de la acepción seleccionada no es un puro
accidente. En el forastero recae por un tiempo la condición del que acaba de
llegar e, indefinidamente, la de advenedizo y desubicado.
En estas
acepciones hallamos matices de la alienación, esto es, de identificación
excluyente. En todas ellas cabe pulsar la condición del otro, del que no es
como nosotros. La identificación excluyente puede ser leve o severa. Es leve la
que tiene un carácter transitorio, como la temporal y de pericia; y que, por lo
tanto, puede desvanecerse y ser substituida por una identificación inclusiva.
La severa puede tener un carácter indeleble, pues descansa en el origen o el
rango y no se supera con el tiempo ni quizá con méritos personales. Éste es el
esquema de dichas distinciones.
Exclusión leve o transitoria
1)
Temporal: acaba de llegar; término distintivo: recién llegado.
2) De pericia: no está
aún preparado; término: novato.
Exclusión severa o indeleble
3) De origen: no es de aquí; término: forastero.
4) De rango: no
pertenece a esta casta; término: advenedizo.
La
temporalidad está asociada a la inmadurez, como sucede en las expresiones
“recién casado”, “recién nacido” o “recién pintado”. Estas expresiones, que son
heterogéneas, describen un estado del cual se espera una evolución natural, que
puede otorgar habilidad (un casado experimentado), madurez física o psicológica
(un niño o un adulto) y utilidad o consolidación de su naturaleza (la pintura
seca de un objeto).
5- La imagen mental de
trayecto
En el
término de recién llegado está inscrita una concepción del espacio que resulta
interesante. Para inculcar el sentimiento de pertenencia a un grupo se usa la
imagen de inmovilidad o de desplazamiento. Aquel que no realiza ningún trayecto
tiene una identidad plena entre origen y destino. Por contra, el inmigrante es
aquel en el cual el origen y el destino de su desplazamiento no coinciden, no
presentan una identidad.
La
identificación de los grupos poblacionales depende de estos términos de origen
y destino. Así, del forastero se predica su origen ajeno al del observador. Por
su parte, el recién llegado y el inmigrante son vistos según la referencia del
destino. Han realizado un trayecto y se les identifica en relación al destino.
Son los que han llegado hace poco –recién llegado– o simplemente han llegado de
otro lugar –inmigrante–.
Bajo
este criterio de la arribada a un destino, también quedan identificados el
santcugatense integrado y el de adopción. Huelga decir que estas dos categorías
son positivas o bien que merecen una indulgente consideración. Resulta
inquietante pensar que la condición de integrado o de hijo adoptivo obedece a
un código oculto. Si bien se otorga y se publica esa condición en la prensa, su
concesión y su eventual despojamiento están en manos de un poder fáctico y
anónimo. Ello comporta que el integrado y adoptado sean necesariamente unos
interinos en el grupo de los oriundos.
Finalmente,
los originarios o oriundos desempeñan la imagen semántica de aquellos que no
han realizado ningún desplazamiento. Viven donde nacieron. Su rol coincide con
el linaje, y su origen y destino son idénticos y estáticos. Un análisis de este
tipo, que deriva de la semántica cognitiva (Cuenca, Hilferty 1999:137), nos
lleva a pensar en un hecho paradójico. En una sociedad de tanto dinamismo
cultural, social y tecnológico como la actual, parece una ironía que la idea de
valor y de excelencia personales se base en la inmovilidad, en la estrecha
identidad entre origen y destino, en la ausencia de desplazamiento. Cabe
argumentar que si ello se mira de otro modo, el trayecto bien podría ser una
oportunidad de experiencias y de conocimiento de la complejidad intercultural
del mundo. Y, por consiguiente, un mérito y no un demérito.
6- Prototipos y periféricos
de las categorías del grupo
El
estudio de los discursos públicos, en la prensa y en la comunicación
administrativa de la localidad, arroja el conjunto de las siete categorías ya
expuesta: extranjeros, forasteros, inmigrantes, recién llegados, integrados,
adoptados y de pura cepa, junto con el neologismo irónico de “recién partido”.
Así se establece la categorización grupal. Pero en el uso corriente resulta más
sencillo. En efecto, la complejidad semántica e intencional tiene un contrapeso
en los prototipos, que son recursos de simplificación. Los prototipos son
términos que resumen y representan un conjunto de categorías. Las categorías
que asumen la función de prototipo tienen una alta visiblidad, mientras que a
las restantes les corresponde el papel de elementos periféricos, con un uso
ocasional.
La
expresión de recién llegado asume el papel de prototipo en el exogrupo. Con
ella se designa diversas cosas: a) todo el conjunto de “ellos”; b) los que
proceden de otras partes de Cataluña o son inmigrantes españoles; c) los
inmigrantes extranjeros; d) los afincados de un modo temporal por razones de
prestigio, como los directivos de empresas y los artistas. Y enfrente, en el
endogrupo, hallamos la designación prototípica de los de pura cepa. Y los integrados
y los adoptivos son sus miembros periféricos.
Para
realizar una interpretación del prototipo de recién llegado, según el punto de
vista del análisis crítico, resulta relevante considerar los siguientes
aspectos.
1.
Tematización tradicional.- El prototipo del recién llegado tiene una larga tradición
en Sant Cugat. Sorprende la fuerza y singularidad del tópico, que es distintiva
de la localidad, porque en otras ciudades catalanas no aparece.
2.
Fuentes públicas de la
tematización.- El hecho más destacable es
que no se trata de un tópico privado sino que se instala en la vida pública, a
partir de tres fuentes descendentes y correlacionadas, la periodística, la
institucional y la científica.
3.
Categoría peyorativa y
disgregadora.- Es un tópico léxicamente referido
a la condición de principiante, que se utiliza en enunciados por lo general
connotados desfavorablemente. Como se recoje en el diccionario, hay un sentido
de principiante: el que acaba de llegar. También hay un segundo sentido,
figurado y despectivo, que designa a quien ha llegado a una situación superior,
sea social, política o económicamente o, concretamente, sin tener “la voluntad
de integrarse en la ciudad”.
4.
Riqueza del campo semántico.- Resulta un tópico semánticamente complejo, que remite a
las ocho categorías enunciadas, con los prototipos de recién llegado y de pura
cepa. En lo que atañe a las perífrasis, hay múltiples variantes acuñadas, como
“ciudadanos de corta estadía”, “vecinos recientes” o “los que han nacido aquí”.
5.
Eufemismo.- Es un tópico eufemístico, que utiliza un término atenuado
o ambiguo para expresar un sentido segregador o peyorativo.
6.
Alienación.- Puede resultar un tópico alienante, por la selección
adversa o discriminación que establece en la identificación de grupos de
población y en la asignación asimétrica de valores y responsabilidades.
7.
Reificación inverosímil.- Es un tópico inverosímil por la contradicción, por una
parte, entre el significado léxico de la condición temporal en que se encasilla
al sujeto y, por la otra, el uso prágmático, por el que se le confina en un
estado perenne. Es una contradicción en los términos que el recién llegado
siempre sea un recién llegado.
8.
Abuso discursivo.- Es un tópico abusivo e ignomioso, por la aplicación de un
criterio de casta o de linaje que no es pertinente en una cultura democrática.
9.
Fantasía temática.- Sociológicamente es un tópico irrelevante porque no
responde a afinidades de grupos de población. Los designados como recién
llegado no se identifican entre sí como grupo homogéneo y cohesionado, ni
mantienen vínculos asociativos o prácticas distintivas.
10. Estrategia
de dominio.- Según la psicología social, resulta un tópico de dominio que
aplica el endogrupo para afrontar crisis de cambio y procesos de crecimiento
urbano.
11. Acción
política.- Desde el punto de vista de la crítica política, puede ser
considerado un tópico falso, una pantalla temática para rehuir problemas
reales, en particular el de la inquietud por el desarrollo urbanístico y la
falta de planificación de instalaciones y servicios que exige la mayor densidad
y la creación de nuevos barrrios.
Las
reflexiones precedentes nos llevan a concluir que la categoría grupal de los
recién llegados tiene una múltipe función de exclusión. Opera como una
distinción disgregadora, eufemística, peyorativa, irrelevante, fantasiosa y
discriminatoria.
7- Política de
identidades
De la
lectura de las notas precedentes podemos extraer la conclusión de que la
argumentación sobre los recién llegados implica un debate cargado de razones y
sentimientos, de clasificaciones complejas y también esotéricas —como la de los
santcugatenses de adopción—, de un ideario de exculpaciones y denostaciones,
mediante el uso de la comunicación descendente. Descendente y condescendente.
El juicio sobre la verosimilitud de este tópico cultural evidencia la íntima
fusión de razón y sentimientos, además de una fuerte ambigüedad. También
permite entrever el simulacro de la libertad comunicativa, que suplantó una
política de identidades inclusiva y cooperativa, tal como era el deber de los
agentes públicos. Esta política habría de haber estado inspirada en los
principios de la igualdad comunicativa y del respeto de las alteridades. Tales
alteridades podrían haber sido consideradas no ya como una amenaza sino como
fuente de entidades positivas y de interacciones enriquecedoras.
Nuesta
propuesta, que se ciñe al ámbito comunicativo, ha sido y es el comportamiento
asertivo y empático. Entendemos por aserción, la conducta discursiva “propia de
las personas maduras, que sienten un respeto tanto por ellas mismas como por
los demás y que son capaces de hacerse valer, de reivindicar lo que les
corresponde y de pedir lo que creen que se les debe” (Fabra 1996:71). Y esas
personas asertivas actúan de manera cooperativa y específica. Ello comporta
escuchar activamente a los demás para entender sus sentimientos y para respetar
la autoestima de sus interlocutores.
Pues
bien, nuestro comportamiento asertivo consistió en la elaboración de un
estudio, que expusimos en el I Congrés de la Ciutat (Laborda: 1999) y que
recogió parte de los comentarios críticos sobre los que hemos recapitulado
aquí. Juntamente con este análisis crítico se produjo la aportación de otros
autores, lo cual introdujo un giro en la cuestión. Por primera vez se
constituyó una voz colectiva que rechazaba la etiqueta de recién llegado. Esta
corriente de opinión crítica se manifestó en el prestigioso medio del I Congrés
y en una obra de investigación publicada por este autor (Laborda: 2001).
Es un motivo de honda satisfacción para el autor de
este artículo declarar que esas acciones asertivas han tenido un efecto
positivo. La agenda política y periodística ha revisado a fondo el uso del
término de recién llegado, de modo que aparece escasamente y con un sentido más
recto, es decir, que refiere condiciones temporales y no de linaje. El
conocimiento de la intencionalidad ideológica del viejo tópico ha conferido a
los agentes sociales prudencia en sus manifestaciones sobre los grupos de
población. Como era de esperar, y de acuerdo con la tesis de que se trataba de
un tópico descendente, al desactivarse la fuente periodística, el uso
interpersonal y espontáneo del tópico ha descendido a niveles anecdóticos.
8- De la visibilidad
e invisibilidad del otro
El
término de recién llegado es, o mejor dicho, ha sido la realidad discursiva más
visible de este tiempo de estudio sobre la representación del otro. No era un
tópico simple ni ingenuo. En su temperada condescendencia se establecía una
categorización del exogrupo. Y consistía en un mecanismo de organización
elemental que confundía sobre una realidad compleja. La idea de los otros,
expresada en el prototipo del forastero, estaba al servicio ideológico y
legitimador de una élite cuyo mérito es el linaje. El uso de los medios de
comunicación social ha sido fundamental para la tematización descendente
mediante la difusión de discursos de alienación, pero también para su
desactivación. El efecto del estereotipo del recién llegado era la reificación,
esto es, la naturalización de la realidad, en la que se distinguía entre
propios (de pura cepa) y ajenos (forasteros). Esta legitimación establecía
diferencias morales y cívicas entre los colectivos. Sin embargo, por efecto de
un movimiento de opinión crítico, mediante las estrategias asertivas del
análisis histórico y argumentativo, se produjo el decaimiento del tópico
discriminatorio.
Digamos, para concluir, que hay un hecho común entre
la tradición del tópico del recién llegado, por una parte, y el vacío
comunicativo sobre la inmigración en la ciudad, por la otra. Se trata de la
alienación. La pervivencia que tuvo el tópico del recién llegado es alienante
porque se basa en un principio neoliberal. Ese principio otorga toda la
responsabilidad a los individuos, como si formasen un grupo intencionalmente
organizado. Ese principio desatiende los factores de la interacción social y de
sus agentes. En el caso de la inmigración que cambia las condiciones
demográficas de una localidad y de un país, cabe pensar que su acción no es
solamente individual, es decir, de los inmigrantes, puesto que la política
social y la política internacional tienen un papel del que responder. Por
nuestra parte, como investigadores, nos corresponde interpretar cómo se
comunican y construyen las políticas identitarias. Es de esperar que, en
períodos de crisis y crecimiento como el actual, esta tarea tenga un interés
sobresaliente y una prometedora utilidad en la vida pública.
Recogíamos
al inicio de este escrito la anécdota que le aconteció al dramaturgo Arthur
Miller en una reunión de vecinos, en una población de la periferia de Nueva
York. Sobre ella hacía un comentario que nos brinda un juicio muy provechoso
sobre la identidad y los estereotipos de alteridad.
Más de la mitad de mi vida
la he pasado en la Connecticut rural, en Roxbury, siempre esperando terminar un
libro u obra de teatro que me permitiera estar más tiempo en la ciudad, donde
pasa de todo. Hay algo en esta residencia temporal de cuarenta años que ahora
me resulta divertido. Si pudiéramos dejar de matarnos entre nosotros
llegaríamos a ser una especie con un sentido del humor fabuloso. (p. 572)
Y Miller concluye preguntándose lo
siguiente: “Yo era el más antiguo. Sí, de acuerdo, pero ¿quién era yo?” Esa
pregunta final, precisamente, apela a un interrogante central, al interrogante
sobre nuestra condición existencial, en la que confluyen todas las personas.
Referencias
bibliográficas
Antonio M. Bañón (1996): Racismo,
discurso periodístico y didáctica de la lengua, Almería, Universidad de
Almería.
Jordi Casas (1998): “Nouvinguts”, Els 4
Cantons, 20-11-1998, contraportada.
M. José Cuenca, Joseph Hilferty (1999): Introducción
a la lingüística cognitiva, Barcelona, Ariel.
Maria Lluïsa Fabra
(1996): Ni resignades ni submises.
Tècniques de grup per a la socialització assertiva de nenes i nois, Univ.
Autònoma de Barcelona.
Teun Van Dijk (1998): Ideología,
Barcelona, Paidós, 1998.
Institut Esquerra xxi (2003):
Immigració i drets. Barcelona, Fundació Nous Horitzons i Fundació Jaume Bofill.
Xavier Laborda Gil (2001): Comunicació
institucional i literatura de paperera. València, Editorial 3i4.
—— (1998):
“Fantàstics nouvinguts”. Sant Cugat del Vallès, Fundació Sant Cugat.
www.stcugat.org/congres/3; www.sant-cugat.net/laborda/439COMU2.htm.
Arthur Miller (1987): Vueltas al tiempo, Barcelona, Tusquests, 1988
Richard
Mitten, Ruth Wodak (1993): “On the discourse
of racism and prejudice”, Folia
Linguistica, XXVII/3-4.
Edward Sapir (1929): “The status of Linguistics as a Science”, Language, 5 (1929) 207-214.
OETI: World Forum on Children’s Television
(WFCT). Barcelona, 15 November, 2006
ALTERITAT I CREACIÓ DE COMUNITATS:
ESTRANGERS I NOUVINGUTS
Xavier
Laborda (Universidad de Barcelona)
1 -
VISIBILITAT I INVISIBILITAT COM A FORMES D'EXCLUSIÓ
L'ésser
humà és essencialment comunicatiu. La comunicació és un procés pel que la
persona surt de si mateixa i va cap als altres. És un procés intencional, que
es basa en una causa psicològica i en una altra de tipus filosòfic. La causa
psicològica és la voluntat dels interlocutors per entrar en relació. I la raó
filosòfica és l'alteritat, és a dir, el diferencial d'identitats que motiva que
la trobada pugui ésser enriquidora per als interlocutors. És enriquidora
precisament perquè la identitat de l'emissor difereix de la del destinatari.
L'alteritat
és l'origen del dinamisme comunicatiu de l'ésser humà. Tanmateix, en ocasions
aquesta alteritat, quan és grupal, per l'origen cultural, geogràfic, ètnic,
religiós, de gènere o ideològic, es converteix en un motiu de confrontació, domini
i menyscapte. D'aquesta mena de disfuncions comunicatives tractem aquí. És
paradoxal que un principi fonamental de la comunicació sofreixi la inversió de
la seva força i operi com una raó disgregadora, discriminatòria i alienant.
Un
efecte dels discursos periodístics i institucionals d'alienació és la
construcció de fronteres ideològiques, que poden discriminar uns certs grups de
ciutadans. Aquest article tracta d'un cas d'exclusió en una ciutat mitjana,
Sant Cugat del Vallès (Barcelona, Espanya), que exemplifica com, en distingir
entre oriünds i nouvinguts, es van establir criteris de discriminació en els
seus ciutadans. El cas exposa també l'esperançadora notícia que la reflexió
lingüística i la seva comunicació social han canviat positivament la conducta
d'institucions i de mitjans de comunicació social. I la categoria de
"nouvinguts" ha deixat de ser un tòpic que legitimava drets injusts i
insolidaris entre iguals.
Arthur
Miller, en un passatge de les seves memòries, comentava amb humor i un agut
sentit crític el que li va succeir una vegada a propòsit dels nouvinguts:
En una reunió de tots els
veïns del poble [Roxbury, els Estats Units], celebrada fa poc a l'institut de
segon ensenyament per abordar el problema de la moratòria nuclear, els qui prenien
la paraula començaven dient el seu nom i el temps que havien viscut en el lloc:
"John Smith; porto aquí set anys", com si aquesta informació donés
més pes a les seves opinions. El període de residència més llarg rondava els
dotze anys, a excepció d'una jove la família de la qual s'havia instal·lat en
aquest lloc en 1680. Em va donar una certa objecció confessar que portava
vivint allà quaranta anys. Tots els caps es van girar cap a mi. Jo era el més
antic. Sí, d'acord, però qui era jo?" (1987, p- 572)
Alguns
es consideraven uns nouvinguts i admiraven l'arrelament de la seva residència.
Probablement aquesta residencia de quaranta anys, que el propi Miller
considerava irrellevant, era un mèrit molt més poderós que el que fos un
escriptor de prestigi i de qualitat.
2 -
EL GRUP DELS NOUVINGUTS
El tòpic
del foraster està present en la comunicació social de la població de Sant Cugat
des dels anys cinquanta. Compta com una distinció i subestimació del col·lectiu
de l'exogrup o dels nascuts fora de la localitat. La seva designació lèxica té
la particularitat de l'atenuació, amb el terme de nouvingut. En la dècada dels
noranta, per efecte de l'increment de població, el tòpic del nouvingut té un
vigor creixent, que apareix a fonts públiques diverses: periodístiques,
científiques, administratives i polítiques. Aquesta diversitat confereix a la
categoria de població de l'endogrup o dels naturals del lloc una preeminència
axiològica notable respecte de l'exogrup.
Davant
aquest repartiment de qualitats i rols, hi ha algunes reaccions individuals,
com és la següent carta (Ramón Ferreró, Els 4 Cantons, 2-10-1998, p.10). El seu
interès està en l'exposició crítica d'un tòpic disgregador i en la debilitat de
la reclamació perquè una veu particular s'enfronta a una opinió oficial.
L'autor de la carta identifica els dos grups, els de nosaltres i vosaltres.
Nosaltres és l'endogrup o dels santcugatencs de tota la vida i la de vosaltres
o exogrup dels forasters. La carta, que traduïm del català, refereix els valors
i actituds atribuïts a cada grup.
Sóc un d'aquests milers de
ciutadans que [endogrup] els santcugatencs de tota la vida anomeneu [exogrup]
nouvinguts. Diuen: [infamació de l'exogrup] cada vegada n'hi ha més, estan fent
malbé l'aire de poble que tenia Sant Cugat, són gent que no s'arrela al
municipi. I quan coneixes algú d'aquí tot seguit t'ho retreu, com si no digués
res de l'altre món. "Ah, tu no ets d'aquí, del poble?"
(...) Constantment pots
llegir en articles de premsa local o sentir els veïns com es lamenten
[exculpació de l'endogrup] del creixement desmesurat de la ciutat, de la pèrdua
d'identitat, de la presència de gent desconeguda... i jo em pregunto: però és
que Sant Cugat té reservat el dret d'admissió? (...) Ja n'hi ha prou
d'elitisme.
En la carta
queden expressats els tres arguments que infamen els altres, els forasters:
a)
Creixement excessiu.- "Són molts i cada vegada n'hi ha més".
b)
Pèrdua d'identitat comunitària.- "Perjudiquen la nostra identitat
rural".
c)
Coexistència sense convivència.- "Viuen aquí sense arrelar-se ni fer
ciutat".
És de
notar la conclusió de l'anàlisi de l'espontani corresponsal. Aquest es pregunta
sobre la validesa de la distinció identitària i l'asimetria del repartiment de
valors. I reclama la universalitat de la condició dels residents amb el crit de
"ja n'hi ha prou".
3 -
MÚTIPLES CATEGORIES DE PROPIS I ESTRANYS
La
consulta rigorosa de la premsa local permet d'extreure informacions precises
sobre la qüestió de les comunitats poblacions. La primera observació és que la
idea de dos grups, la de propis i forasters, és més complexa del que pogués
suposar-se. De fet, els termes identificadors de la població no són dos sinó
vuit. I s'agrupen
en les famílies de l'exogrup i de l'endogrup. Formen l'exogrup: (1) estrangers,
(2) forasters, (3) immigrants espanyols i (4) nouvinguts. El nom de nouvingut
val com a prototip de tota la seva família semàntica. D'altra banda, l'endogrup
està format per aquestes altres categories: (5) integrats (en la població), (6)
santcugatencs d'adopció i (7) els santcugatencs de sempre. La vuitena categoria, malgrat no tenir ús discursiu i estar
socialment silenciada, és la dels (8) "acabats de partir". Aquest
neologisme és una invenció crítica amb la que es pot fer referència als que han
deixat la població i, per tant, forma una tercera família, la dels absents.
Per
il·lustrar aquest repertori reproduïm uns fragments en els quals apareixen
aplicades les mencionades etiquetes de manera contextual. La seva lectura
mostra la complexitat discursiva en la qual es produeix i negocia els
significats de les categories de comunitats. Les fonts són diverses: premsa local,
el consistori i la revista d'estudis locals Gausac. Per part de l'exogrup,
apareixen les categories semàntiques indicades, al costat d'altres variacions
lèxiques, que destaquem amb cursives en el text: estrangers, immigrants,
forans, turistes i nouvinguts.
Estrangers, immigrants.-
"Sant Cugat és la segona població amb més estrangers de la comarca del
Vallès. La ciutat concentra la majoria de nord-americans de tota la comarca.
(...) Els nouvinguts pobres: d'aquest percentatge d'immigrants de renda baixa
hi ha un nombre important de persones dedicades al servei domèstic o
l'hoteleria." (Els 4 Cantons, 8-5-1998)
Forasters.- "Artistes forans
cerquen al municipi la inspiració. Encara que no ho sembli, això de que Sant
Cugat és una ciutat d'artistes no és cap eslògan publicitari per atreure
turistes intrèpids. (...) Procedents de diferents camps de l'art com les
lletres, la pintura o la música, tots ells van decidir un bon dia deixar el seu
país d'origen per cercar la seva musa a Sant Cugat." (Redacció, Els 4
Cantons, 8-5-1998, p.3)
Nouvinguts.- "Aquesta
situació, tant personal com política, està fent que l'etapa final de l'alcalde Aymerich
no tingui res a veure amb el final de les etapes dels alcaldes de la meva vida:
Barnils, Llatjós, Casas i Nicolau. El primer d'ells, pels anys de mandat ja que
li va tocar la dictadura; el segon, per ésser de l'època de la transició amb
tota la seva problemàtica; el tercer, per ésser un nouvingut que es va
convertir en el primer alcalde democràtic de la ciutat." (J.
Canals, Gran Sant Cugat, 5-9-1997, p. 4)
Pel que fa referència a l'endogrup, apareixen en els
fragments que reproduïm els termes d'integrats, santcugatencs d'adopció i de
soca-rel.
Integrats.-
Periodista: "Lluís Recoder [alcalde des del 1999] té 39 anys i ja fa uns
quants que es sent integrat a Sant Cugat. Com creu que ha de ser el Sant Cugat
dels pròxims anys?" L. Recoder: "Ha de ser una ciutat amb calor
humana que ha de fer un gran esforç per integrar tota la gent que ve de fora a
la vida de la ciutat. La gent ha de viure, vibrar i sentir Sant Cugat i, per
tant, fer seva la ciutat. Sant Cugat ha de destacar per la seva qualitat de
vida, santcugatencs i nouvinguts hem de preservar-la." (Tot Sant Cugat,
24-4-1998, p. 54).
Santcugatencs
d'adopció.- "Josep Pujol, nascut a la comarca de la Segarra, és un
santcugantenc d'adopció des de fa 15 anys". (Redacció, Els 4 Cantons,
15-5-1998)
Santcugatencs
de soca-rel.- "Joan Aymerich, alcalde de Sant Cugat, Josep M. Cabrerizo,
fundador del diari Els 4 Cantons, i jo, Josep Canals, creador de la primera
galeria d'art de la ciutat, som santcugatencs de soca-rel que, juntament amb
altres, hem vist la transformació d'aquesta vila de vuit mil habitants en una
ciutat de cinquanta mil, que encara continua creixent". (J. Canals, Gran
Sant Cugat, 26-9-1997)
Si la
font dels textos precedents és periodística, la següent és administrativa. Es
tracta d'un fullet del consistori amb motiu de la confecció del padró de 1996.
"Renovació del padró
del 1996: Aquest any tots els Ajuntaments han de fer un nou Padró d'Habitants,
que és el registre de tots els veïns del municipi, i tots els ciutadans tenen
l'obligació d'inscriure's. (...) També s'hauran d'inscriure els nouvinguts a
Sant Cugat encara que no estiguin empadronats." (Consistori, abril de
1996)
La
comunicació científica suma la seva veu per confirmar les categories
poblacions. En una revista de recerca editada pel Grup d'Estudis Locals,
apareixen aquestes categories en un text que expressa reserves sobre la
prudència dels forasters.
"El tema de la pèrdua
d'identitat és comú a totes les poblacions que creixen ràpidament a causa de la
incorporació de nouvinguts (...), de ciutadans de curta estada, de presència de
persones d'altres països, propers i llunyans (...). És també el moment en que
algunes persones es preocupen més que d'altres per la conservació d'aquest
patrimoni [mediambiental], ja perquè pertanyin a la generació que ha viscut el
canvi en la seva pròpia pell, ja perquè siguin de les primeres onades de
nouvinguts o els seus fills, i tinguin necessitat de refermar la seva
vinculació. Com sigui, i malgrat una bona voluntat indubtable, les seves
reivindicacions de vegades es torcen cap a interessos en excés puntuals i
perden la visió de conjunt." ("Editorial", Gausac, n. 11,
XII-1997)
Aquí,
s'associa la condició de foraster a unes certes persones i grups que exigeixen
la conservació del medi natural. Amb això, l'al·legat confirma les categories
de població i estableix una doble mesura en el tracte.
4 -
ACCEPCIONS I USOS DE NOUVINGUT
Convé de
recordar que el terme català de nouvingut, presenta algunes peculiaritats
morfològiques i lèxiques. En primer lloc, es tracta d'un sol vocable, a
diferència del castellà, que apareix com una lexia o sintagma de dos termes,
"recién" i "llegado". La unitat gràfica de nouvingut presta
al terme una particular enteresa expressiva, en el sentit que brinda al parlant
la idea d'una realitat compacta. Aquest fet subjectiu i impressionista suposa
una diferència de poc calat respecte del seu equivalent castellà; malgrat tot,
pot tenir la seva influència en l'imaginari col·lectiu a l'hora de persuadir de
la naturalitat del seu significat.
En el
diccionari, nouvingut té tres accepcions:
* Adj. i
mas. i fem. Que acaba d'arribar; que és de recent incorporació.
*
Especialment, foraster.
* Fig.
desp. Vingut a una situació (social, política, econòmica, etc.) superior sense
haver adquirit les maneres, el to, l'educació corresponent. Foraster, intrús.
Aquí es pot aplicar els sinònims pejoratius d'intrús, desclassat o desubicat.
D'aquestes
tres accepcions -les d'incorporació recent, foraster o intrús -, l'ús que es dóna
a l'etiqueta de "nouvingut" coincideix amb la segona, la de foraster.
Aquesta posició central de l'accepció seleccionada no és un mer accident. En el
foraster recau per un temps la condició de qui acaba d'arribar i,
indefinidament, la d'intrús i desubicat.
En
aquestes accepcions trobem matisos de l'alienació, és a dir, d'identificació
excloent. En totes elles es pot polsar la condició de l'altre, de qui no és com
nosaltres. La identificació excloent pot ésser lleu o severa. És lleu la que té
un caràcter transitori, com la temporal i de perícia; i que, per tant, pot
esvanir-se i ser substituïda per una identificació inclusiva. La severa pot
tenir un caràcter indeleble, doncs descansa en l'origen o el rang i no es
supera amb el temps ni potser amb mèrits personals. Aquest és l'esquema de les
mencionades distincions.
Exclusió lleu o transitòria
1) Temporal: acaba
d'arribar; terme distintiu: nouvingut.
2) De perícia: no està
encara preparat; terme: passerell.
Exclusió severa o indeleble
3) D'origen: no és d'aquí; terme: foraster.
4) De rang: no pertany a
aquesta casta; terme: intrús.
La
temporalitat està associada a la immaduresa, com succeeix en les expressions
"noucasat", "nounat" o "acabat de pintar".
Aquestes expressions, que són heterogènies, descriuen un estat del qual
s'espera una evolució natural, que pot atorgar habilitat (un casat
experimentat), maduresa física o psicològica (un nen o un adult) i utilitat o
consolidació de la seva naturalesa (la pintura seca d'un objecte).
5 -
LA IMATGE MENTAL DE TRAJECTE
En el
terme de nouvingut està inscrita una concepció de l'espai que és interessant.
Per inculcar el sentiment de pertinença a un grup s'usa la imatge d'immobilitat
o de desplaçament. Aquell que no realitza cap trajecte té una identitat plena
entre origen i destí. Per contra, l'immigrant és aquell en el qual l'origen i
el destí del seu desplaçament no coincideixen, no presenten una identitat.
La
identificació dels grups de població depèn d'aquests termes d'origen i destí.
Així, del foraster es predica el seu origen aliè al de l'observador. D'altra
banda, el nouvingut i l'immigrant són vists segons la referència del destí. Han
realitzat un trajecte i se'ls identifica en relació amb el destí. Són els que han arribat fa poc -nouvingut- o
simplement han arribat d'un altre lloc -immigrant-.
Sota
aquest criteri de l'arribada a un destí, també queden identificats el
santcugatenc integrat i el d'adopció. Sobra dir que aquestes dues categories
són positives o bé que mereixen una indulgent consideració. És inquietant
pensar que la condició d'integrat o de fill adoptiu obeeix un codi ocult.
Encara que s'atorga i es publica aquesta condició en la premsa, la seva
concessió i el seu eventual despullament estan a les mans d'un poder fàctic i
anònim. Això comporta que l'integrat i adoptat siguin necessàriament uns
interins en el grup dels oriünds.
Finalment,
els originaris o oriünds acompleixen la imatge semàntica d'aquells que no han
realitzat cap desplaçament. Viuen on van néixer. El seu rol coincideix amb el
llinatge, i el seu origen i destí són idèntics i estàtics. Una anàlisi d'aquest
tipus, que deriva de la semàntica cognitiva (Cuenca, Hilferty 1999:137), ens
porta a pensar en un fet paradoxal. En una societat de tant dinamisme cultural,
social i tecnològic com l'actual, sembla una ironia que la idea de valor i
d'excel·lència personals es basi en la immobilitat, en l'estreta identitat
entre origen i destí, en l'absència de desplaçament. Es pot argumentar que si
això es mira d'una altra manera, el trajecte bé podria ser una oportunitat
d'experiències i de coneixement de la complexitat intercultural del món. I, per
tant, un mèrit i no un demèrit.
6 -
PROTOTIPS I PERIFÈRICS DE LES CATEGORIES DEL GRUP
L'estudi
dels discursos públics, en la premsa i en la comunicació administrativa de la
localitat, llança el conjunt de les set categories ja exposat: estrangers,
forasters, immigrants, nouvinguts, integrats, adoptats i de soca-rel, juntament
amb el neologisme irònic d'"acabat de partir". Així s'estableix la
categorització grupal. Però en l'ús corrent resulta més senzill. En efecte, la
complexitat semàntica i intencional té un contrapès en els prototips, que són
recursos de simplificació. Els prototips són termes que resumeixen i
representen un conjunt de categories. Les categories que assumeixen la funció
de prototip tenen una alta visibilitat, mentre que a les restants els correspon
el paper d'elements perifèrics, amb un ús ocasional.
L'expressió de nouvingut assumeix el paper de prototip en
l'exogrup. Amb ella es designa diverses coses: a) tot el conjunt
d'"ells"; b) els que procedeixen d'altres parts de Catalunya o són
immigrants espanyols; c) els immigrants estrangers; d) els establerts d'una
manera temporal per raons de prestigi, com els directius d'empreses i els
artistes. I al davant, en l'endogrup, trobem la designació prototípica dels de
soca-rel. I els integrats i els adoptius són els seus membres perifèrics.
Per
realitzar una interpretació del prototip de nouvingut, segons el punt de vista
de l'anàlisi crítica, és rellevant considerar els següents aspectes.
1.
Tematització tradicional.- El prototip del nouvingut té una llarga tradició a
Sant Cugat. Sorprèn la força i singularitat del tòpic, que és distintiva de la
localitat, perquè en altres ciutats catalanes no apareix.
2. Fonts
públiques de la tematització.- El fet més destacable és que no es tracta d'un
tòpic privat sinó que s'instal·la en la vida pública, des de tres fonts
descendents i correlades, la periodística, la institucional i la científica.
3.
Categoria pejorativa i disgregadora.- És un tòpic lexicalment referit a la
condició de principiant, que s'utilitza en enunciats per regla general
connotats desfavorablement. Com es recull en el diccionari, hi ha un sentit de
principiant: el qui acaba d'arribar. També hi ha un segon sentit, figurat i
despectiu, que designa qui ha arribat a una situació superior, sigui
socialment, política o econòmicament o, concretament, sense tenir "la
voluntat d'integrar-se en la ciutat".
4.
Riquesa del camp semàntic.- És un tòpic semànticament complex, que remet a les
vuit categories enunciades, amb els prototips de nouvingut i de soca-rel. Pel
que fa a les perífrasis, hi ha múltiples variants encunyades, com "ciutadans
de curta estada", "veïns recents" o "els que han nascut
aquí".
5.
Eufemisme.- És un tòpic eufemístic, que utilitza un terme atenuat o ambigu per
expressar un sentit segregador o pejoratiu.
6.
Alienació.- Pot resultar un tòpic alienant, per la selecció adversa o
discriminació que estableix en la identificació de grups de població i en
l'adscripció asimètrica de valors i responsabilitats.
7.
Reificació inversemblant.- És un tòpic inversemblant per la contradicció, d'una
banda, entre el significat lèxic de la condició temporal en el qual s'enquadra
el subjecte i, per l'altra, l'ús pragmàtic, pel que se'l confina a un estat
perenne. És una contradicció en els termes que el nouvingut sempre sigui un
nouvingut.
8. Abús
discursiu.- És un tòpic abusiu i ignominiós, per l'aplicació d'un criteri de
casta o de llinatge que no és pertinent en una cultura democràtica.
9.
Fantasia temàtica.- Sociològicament és un tòpic irrellevant perquè no respon a
afinitats de grups de població. Els designats com a nouvinguts no
s'identifiquen entre si com a grup homogeni i cohesionat, ni mantenen vincles
associatius o pràctiques distintives.
10.
Estratègia de domini.- Segons la psicologia social, és un tòpic de domini que
aplica l'endogrup per afrontar crisis de canvi i processos de creixement urbà.
11.
Acció política.- Des del punt de vista de la crítica política, pot ser
considerat un tòpic fals, una pantalla temàtica per defugir problemes reals, en
particular el de la inquietud pel desenvolupament urbanístic i la falta de
planificació d'instal·lacions i serveis que exigeix la densitat més gran i la
creació de nous barris.
Les
reflexions precedents ens condueixen a concloure que la categoria grupal dels
nouvinguts té una múltiple funció d'exclusió. Opera com una distinció
disgregadora, eufemística, pejorativa, irrellevant, fantasiadora i
discriminatòria.
7 -
POLÍTICA D'IDENTITATS
De la
lectura de les notes precedents podem extreure la conclusió que l'argumentació
sobre els nouvinguts implica un debat carregat de raons i sentiments, de
classificacions complexes i també esotèriques -com la dels santcugatencs
d'adopció-, d'un ideari d'exculpacions i infamacions, mitjançant l'ús de la
comunicació descendent. Descendent i condescendent. El judici sobre la versemblança
d'aquest tòpic cultural evidencia l'íntima fusió de raó i sentiments, a més a
més d'una forta ambigüitat. També permet d'entreveure el simulacre de la
llibertat comunicativa, que va suplantar una política d'identitats inclusiva i
cooperativa, tal i com era el deure dels agents públics. Aquesta política
hauria d'haver estat inspirada en els principis de la igualtat comunicativa i
del respecte de les alteritats. Aquestes alteritats podrien haver estat
considerades no ja com una amenaça sinó com a font d'entitats positives i
d'interaccions enriquidores.
La
nostra proposta, que es cenyeix a l'àmbit comunicatiu, ha estat i és la
conducta assertiva i empàtica. Entenem per asserció, el comportament discursiu
"propi de les persones madures, que senten un respecte tant per si
mateixes com pels altres i que són capaces de fer-se valer, de reivindicar el
que els correspon i de demanar el que creuen que els deuen" (Fabra
1996:71). I aquestes persones assertives actuen de manera cooperativa i
específica. Això comporta escoltar activament els altres per entendre els seus
sentiments i per respectar l'autoestima dels seus interlocutors.
Doncs
bé, la nostra conducta assertiva va consistir en l'elaboració d'un estudi, que
varem exposar en el I Congrés de la Ciutat (Laborda: 1999) i que va recollir
part dels comentaris crítics sobre els quals hem recapitulat aquí. Juntament
amb aquesta anàlisi crítica es va produir l'aportació d'altres autors, i això
va introduir un gir en la qüestió. Per primera vegada es va constituir una veu
col·lectiva que rebutjava l'etiqueta de nouvingut. Aquest corrent d'opinió
crítica es va manifestar en el prestigiós mitjà del I Congrés i en una obra de
recerca publicada per aquest autor (Laborda: 2001).
És un
motiu de profunda satisfacció per a l'autor d'aquest article declarar que
aquestes accions assertives han tingut un efecte positiu. L'agenda política i
periodística ha revisat a fons l'ús del terme de nouvingut, de manera que
apareix escassament i amb un sentit més recte, és a dir, que refereix
condicions temporals i no de llinatge. El coneixement de la intencionalitat
ideològica del vell tòpic ha conferit als agents socials prudència en les seves
manifestacions sobre els grups de població. Com era d'esperar, i en
correspondència amb la tesi de que es tractava d'un tòpic descendent, en
desactivar-se la font periodística, l'ús interpersonal i espontani del tòpic ha
baixat a nivells anecdòtics.
8 - DE LA VISIBILITAT I INVISIBILITAT
DE L'ALTRE
El terme de nouvingut és, o millor dit, ha estat la
realitat discursiva més visible d'aquest temps d'estudi sobre la representació
de l'altre. No era un tòpic simple ni ingenu.
En la seva temperada condescendència s'establia una categorització de
l'exogrup. I consistia en un mecanisme d'organització elemental que confonia
sobre una realitat complexa. La idea dels altres, expressada en el prototip del
foraster, estava al servei ideològic i legitimador d'una elit el mèrit de la
qual és el llinatge. L'ús dels mitjans de comunicació social ha estat fonamental
per a la tematització descendent mitjançant la difusió de discursos
d'alienació, però també per a la seva desactivació. L'efecte de l'estereotip
del nouvingut era la reificació, és a dir, la naturalització de la realitat, on
es distingia entre propis (de soca-rel) i aliens (forasters). Aquesta
legitimació establia diferències morals i cíviques entre els col·lectius. Tanmateix, per efecte d'un
moviment d'opinió crític, mitjançant les estratègies assertives de l'anàlisi
històrica i argumentativa, es va produir l'enlleïment del tòpic discriminatori.
Diguem,
per concloure, que hi ha un fet comú entre la tradició del tòpic del nouvingut,
d'una banda, i el buit comunicatiu sobre la immigració en la ciutat, per
l'altra. Es tracta de l'alienació. La pervivència que va tenir el tòpic del
nouvingut és alienant perquè es basa en un principi neoliberal. Aquest principi
atorga tota la responsabilitat als individus, com si formessin un grup
intencionadament organitzat. Aquest principi desatén els factors de la interacció
social i dels seus agents. En el cas de la immigració que canvia les condicions
demogràfiques d'una localitat i d'un país, es pot pensar que la seva acció no
només és individual, és a dir, dels immigrants, atès que la política social i
la política internacional tenen un paper del qual haurien de donar resposta.
D'altra banda, com a investigadors, ens correspon interpretar com es comuniquen
i construeixen les polítiques identitàries. És d'esperar que, en períodes de
crisi i creixement com l'actual, aquesta tasca tingui un interès sobresortint i
una prometedora utilitat en la vida pública.
Recollíem
a l'inici d'aquest escrit l'anècdota que li va succeir al dramaturg Arthur
Miller en una reunió de veïns, en una població de la perifèria de Nova York.
Sobre aquest cas feia un comentari que ens ofereix un judici molt profitós
sobre la identitat i els estereotips d'alteritat.
Més de la meitat de la
meva vida l'he passada a la Connecticut rural, a Roxbury, sempre esperant
d'acabar un llibre o obra de teatre que em permetés d'estar més temps a la
ciutat, on passa de tot. Hi ha alguna cosa en aquesta residència temporal de
quaranta anys que ara em resulta divertida. Si poguéssim deixar de matar-nos
entre nosaltres arribaríem a ésser una espècie amb un sentit de l'humor
fabulós. (P. 572)
I Miller
conclou preguntant-se el següent: "Jo era el més antic. Sí, d'acord, però
qui era jo?" aquesta pregunta final, precisament, apel·la a un interrogant
central, a l'interrogant sobre la nostra condició existencial, on conflueixen
totes les persones.
REFERÈNCIES
BIBLIOGRÀFIQUES
ANTONIO
M. BAÑÓN (1996): Racismo, discurso periodístico y didáctica de la lengua,
Almeria, Universitat d'Almeria.
JORDI
CASAS (1998): . ". Nouvinguts", Els 4 Cantons, 20-11-1998,
contraportada.
M. JOSÉ
CUENCA, JOSEPH HILFERTY (1999): Introducción a la lingüística cognitiva,
Barcelona, Ariel.
Maria
Lluïsa FABRA (1996): Ni resignades ni submises. Tècniques de grup per a la
socialització assertiva de nenes i nois, Univ. Autònoma de Barcelona.
TEUN VAN
DIJK (1998): Ideología, Barcelona, Paidós, 1998.
INSTITUT
ESQUERRA XXI (2003): Immigració i drets. Barcelona, Fundació Nous Horitzons i
Fundació Jaume Bofill.
XAVIER
LABORDA GIL (2001): Comunicació institucional i literatura de paperera. València,
Editorial 3i4.
--
(1998): "Fantàstics nouvinguts". Sant Cugat del Vallès, Fundació Sant
Cugat. www.stcugat.org/congres/3; www.sant-cugat.net/laborda/439COMU2.htm.
ARTHUR MILLER (1987): Vueltas al
tiempo, Barcelona, Tusquests, 1988
RICHARD MITTEN, RUTH WODAK (1993):
"On the discourse of racism and prejudice", Folia Linguistica,
XXVII/3-4.
EDWARD SAPIR (1929): "The
estatus of Linguistics as a Science", Language, 5 (1929) 207-214.
OETI: World Forum on Children’s Television
(WFCT). Barcelona, 15 November, 2006
Alterity and the
creation of communities:
Foreigners and newcomers
Xavier Laborda (Universidad de Barcelona)
1 VISIBILITY AND INVISIBILITY AS
FORMS OF EXCLUSION
The human being is essentially communicative.
Communication is a process during which the person comes out of his or her own
self and goes towards others. It is an intentional process based on a
psychological cause and on a philosophical cause. The psychological cause is
the will of the speakers to initiate a relationship. And the philosophical
reason is alterity, which is the distinguishing of identities that motivate the
encounter, making it possibly enriching for the speakers. It is enriching
precisely because the identity of the one who transmits differs from that of
the recipient.
Alterity is the origin of the
communicative dynamism of the human being. Nevertheless, sometimes this
alterity, when in group form, depending on the cultural, geographical or ethnic
background, religious origin, gender or ideology, turns into a motive for
confrontation, domination and prejudice. This is the type of dysfunctional
communication that we are dealing with here. The paradoxical thing is that a
fundamental principle of communication suffers the inversion of its force and
operates as a dispersing, discriminating and alienating factor.
An effect of the journalistic and
institutional discourses on alienation is the construction of ideological
borders, which can discriminate against certain groups of citizens. This
article deals with a case of exclusion in a medium-sized city, Sant Cugat del
Vallés (Barcelona, Spain), and illustrates how criteria of discrimination were
established among its citizens so as to distinguish between natives and
newcomers (nouvinguts). The case also illustrates the encouraging news of how
linguistic reflection and its social communication have changed the behaviour
of institutions and the media of social communication positively. And the
category of "newcomer" has ceased being a cliché that legitimized
unjust treatment and lack of solidarity among equals.
Arthur Miller, in a passage of his
memoirs, commented with humour and a sharp critical sense what happened to him
on a certain occasion concerning the newcomers:
In a town meeting of all
the neighbours [Roxbury, United States], celebrated not long ago in the high
school to tackle the problem of the nuclear moratorium, those who took the
floor started by saying their name and how long they had lived in the town:
"John Smith; I’ve been here seven years”, as if this information gave more
weight to their opinions. The longest period of residence was about twelve
years, except a young woman whose family had settled there in 1680. I was a bit
embarrassed to confess that I had lived there for forty years. Heads turned. I
was the most senior. Yes, ok, but: who was I? ” (1987, p - 572)
Some considered themselves newcomers
and they admired the seniority of his residence. Probably this residence of
forty years, which Miller himself considered to be irrelevant, was a much more
powerful merit than that of being a writer of prestige and quality.
2 THE GROUP OF THE NEWCOMERS
The cliché of the outsider has been
present in the social communication of the town of Sant Cugat since the fifties.
It operates as a distinguishing factor and encourages low opinions of the
group, or exogroup, of those who were born outside the city. Its lexical
designation has, with the term of newcomer (nouvingut, in Catalan), the
peculiarity of being an understatement. In the nineties, because of the
population increase, the cliché of the newcomer took on an increased vigour,
which appeared in diverse public sources: journalistic, scientific,
administrative and political. This diversity
confers on the population category of the endogroup, or the local natives, a
notable axiological pre-eminence with regard to the exogroup.
In view of this division of
qualities and roles, there are some individual reactions, as in the following
letter (Ramón Ferreró, Els 4 Cantons, 2-10-1998, p.10). It’s interesting
because of its criticism of a disjunctive cliché and voices the futility of
complaining as a private voice confronting official opinion. The author of the
letter identifies two groups: us and you. We is the endogroup, or the people
who are from Sant Cugat or who have lived there their whole life, and the you
group, or exogroup, outsiders. The letter, which we have translated from
Catalan, recounts the values and attitudes attributed to every group.
I am one of those thousands of citizens that the
people from Sant Cugat [endogroup] who have
lived their whole lives there call a newcomer [exogroup]. They say: [insulting the exogroup] there are more and more all
the time, they are making Sant Cugat lose the feeling of a town that it used to
have, they are the people who do not take root in the municipality. And when
you meet someone from here he immediately throws it in your face, as if not
saying anything special:
“Ah, you’re not from here, from the town, are you?”
(…) You can constantly read articles in the local
press, or hear how the neighbours complain, [exoneration of the endogroup] about the enormous growth of the city, the loss of
identity, the presence of unknown people … and I wonder: does Sant Cugat
reserve the right to refuse admission? (…) That’s enough of elitism.
In the letter three arguments are
expressed that insult the others, the outsiders:
a) Excessive growth. -
“There are a lot and there are more and more all the time”.
b) Loss of community
identity. - “They harm our rural identity ”.
c) Coexistence without
living together. - “They live here without putting down roots and making
themselves part of the city”.
The anonymous correspondent’s
conclusion to the analysis is noteworthy. He wonders about the validity of the
identity distinction and the asymmetry of the distribution of values. And he
claims the universality of the condition of the residents with the scream of
"that's enough".
3 MULTIPLE CATEGORIES OF ONE'S OWN
AND OUTSIDERS
Rigorous consultation of the local
press allows us to extract precise information about the question of the
community populations. The first observation is that the idea of two groups,
that of one's own and outsiders, is more complex than could be supposed.
Actually, the identifying terms of the population are not two, but eight. And
they group together in the families of the exogroup and of the endogroup. They
form the exogroup: (1) foreigners, (2) strangers, (3) Spanish immigrants and
(4) newcomers. The name of newcomer can be used as prototype of all its
semantic family. For its part, the endogroup is formed by these other
categories: (5) integrated (into the population), (6) people who have adopted
Sant Cugat as their home and (7) those born in
Sant Cugat. In spite of not having discursive use and being socially silenced,
the eighth category is that of the “newly gone” (8). This new word is a
critical invention with which it is necessary to refer to those who have left
the town and, therefore, it forms a third family, that of the absent ones.
To illustrate this repertoire we
reproduce a few fragments in which these labels appear applied in a contextual
way. Reading about them reveals the discursive complexity in which they take
place and negotiates the meanings of the categories of communities. The sources
are diverse: local press, the town council and the magazine of local studies,
entitled Gausac. On the part of the exogroup, the stated semantic
categories appear, along with other lexical changes, which we emphasize with
italics in the text: foreigners, immigrants, strangers, tourists and newcomers.
Foreigners, immigrants. — “Sant Cugat is the second town with the most foreigners in the region
of the Vallès. The city concentrates the majority of North Americans of the
whole region. (…) The poor newcomers: from this percentage of low-income
immigrants there is an important number of persons dedicated to domestic
service or the hotel, restaurant, and catering business.” (Els 4 Cantons,
8-5-1998)
Strangers. —
“Foreign artists look into the municipality for inspiration. Although it it
does not seem like it, Sant Cugat being an artists' city is not any advertising
slogan to attract intrepid tourists. (…) Proceeding from different fields of
the arts such as the Humanities, Painting or Music, all of them decided one day
to leave their fatherland to look for their muse in Sant Cugat. ” (Editorial
Office, Els 4 Cantons, 8-5-1998, p.3)
Newly arrived. — “This situation, both personal and political, is making the final
stage of Mayor Aymerich's office with nothing in common with the end of the
stages of the mayors of my lifetime: Barnils, Llatjós, Casas and Nicolau. The
first one served his years in office, since it was during the dictatorship; the
second one, being from the era of transition with all its problems; the third
one, for being the newcomer that turned into the first democratic mayor of the
city. ” (J. Canals, Gran Sant Cugat, 5-9-1997, p. 4)
Concerning the endogroup, they
appear in the extracts reproduced in terms of those who have integrated, and
people who have been adopted by Sant Cugat, and those of pure stock.
Integrated.— Journalist “Lluís Recoder [mayor since 1999] is 39
years old and has felt integrated into Sant Cugat for quite a few years. What
does he think Sant Cugat will be like in the next few years? ” L. Recoder:
"It has to be a city with human warmth that has to make a big effort to
integrate all the people who come from outside the life of the city. The people
have to live, breathe and feel Sant Cugat and therefore make the city theirs.
Sant Cugat has to stand out for its quality of life. The people of Sant Cugat
and newcomers have to preserve it.” (Tot Sant Cugat, 24-4-1998, p. 54)
People who have adopted Sant Cugat as their home. — “ Josep Pujol, born in the region of the Segarra,
has adopted Sant Cugat as his home for 15 years ”. (Editorial Office, Els 4
Cantons, 15-5-1998)
Pure Sant Cugat stock. — “Joan Aymerich, mayor of Sant Cugat, Josep M. Cabrerizo, founder of
the newspaper Els 4 Cantons, and myself, Josep Canals, creator of the first art
gallery of the city, are pure Sant Cugat stock that, together with
others have seen the transformation of this town of eight thousand inhabitants
into a city of fifty thousand, and which still keeps on growing”. (J. Canals,
Gran Sant Cugat, 26-9-1997)
If the source of the previous texts
is journalistic, the following one is administrative. It is a leaflet of the
town council on the occasion of the census of 1996.
“Census renewal of 1996: This year all the Town Halls have to
create a new Inhabitants' census, which is the record of all the neighbours of
the municipality, and all citizens are obliged to register. (…) Also the
newcomers to Sant Cugat will have to inscribe even though they are not
registered.” (Consistory, April, 1996)
Scientific communication adds its voice to endorse the population categories.
In Gausac, a magazine of research edited by the Group of Local Studies,
such categories appear in a text that expresses reservations on the prudence of
strangers.
“The subject of the loss of identity is common to all populations that
grow rapidly because of the incorporation of newcomers (…), of citizens who
stay for a short stint, of the presence of people from other countries, nearby
and distant (…). It is also the moment in which some persons worry more than
others about the conservation of this patrimony [environmental], either because
they belong to the generation that has lived through the change in its own
skin, or because they are of the first waves of newcomers or their children,
and have the need to reassert their link. However it may be, and in spite of
undoubted goodwill, these demands sometimes twist excessively towards specific
interests and lose the vision of a group” (“Editorial”, Gausac, n. 11, XII-1997)
Here, the strangers' condition is
associated to certain persons and groups that demand the conservation of the
environment. With it, the unproved statement confirms the population categories
and establishes the double standard.
4 ACCEPTATIONS AND USES OF NEWCOMERS
It is best to remember that the
Catalan term of ‘nouvingut’, which we translate as “newcomer”, presents some
morphologic and lexical peculiarities. First of all, it is only one word, in
contrast to Spanish in which it appears as a lexia or syntagma of two terms,
"newly" and "come". The graphic unity of nouvingut gives
the term a particular expressive force, to the effect that it offers the
speaker the idea of a compact reality. This subjective and impressionistic fact
supposes a difference of little penetration with regard to its equivalent in
Spanish; nevertheless, it can have its influence on the collective imaginary
when trying to convince of the naturalness of its meaning.
In the dictionary, nouvingut has
three meanings:
l
Adjective, masculine and feminine. One who has only recently arrived;
that is, of recent incorporation.
l
Especially, stranger.
l
Figurative, descriptive. Come to a superior situation (social,
political, economic, etc.) without having acquired the ways, the tone, and the
corresponding education. Upstart, intruder. And here it is necessary to apply
the synonymous pejorative of upstart, de-classed or displaced.
Of these three meanings – those of
recent incorporation, stranger or upstart– the use that is given to the label
of "newcomer" coincides with the second one, that of stranger. This
central position of the chosen meaning is not a pure accident. In the stranger
the condition relapses in time on the condition of having just arrived and,
indefinitely, that of upstart and not situated.
In these meanings we find tones of
alienation, that is, of exclusion in identification. In all of them it is
necessary to sound out the condition of other, of those who are not like us.
The excluding identification can be light or severe. When it takes on a
transitory character it is light, like a passing storm and a skill; and
therefore, can disappear and be replaced by an inclusive identification. The
severe meaning can have an indelible character, since it rests in the origin or
the status and does not fade with time, nor perhaps with personal merits. This
is the outline of the above-mentioned distinctions.
Light or transitory exclusion
1) Storm: it has just
come; distinctive term: newcomer.
2) Of skill: it is not
yet prepared; term: beginner.
Severe or indelible exclusion
3)
Of rank: it is not of this caste; term: stranger.
4) Of status: it does not belong to
this caste; term: upstart.
Temporality is associated with
immaturity, as it occurs in the expressions "newlywed", "newborn
baby" or "newly painted". These expressions, which are
heterogeneous, describe a state from which a natural evolution is expected,
which can grant skill (married, experienced), physical or psychological
ripeness (a child or an adult) and utility or consolidation of its nature (the
paint of an object dries).
5 THE MENTAL IMAGE OF MOVING
In the word ‘newcomer’ a conception
of space is inscribed that is interesting. To inculcate the feeling of
belonging to a group the image of immobility or displacement is used. That
which does not realize any move has a full identity between origin and
destination. On the contrary, immigrants are those whose origin and destination
in displacement do not coincide, they do not present an identity.
The identification of population
groups depends on these terms of origin and destination. This way, with
strangers their foreign origin is preached to that of the observer. For their
part, newcomers and immigrants are seen according to the reference of the
destination. They have made a move and they are identified in relation to the
destination. They are those who have come not long ago – recently arrived – or
simply they have come from another place – immigrant–.
Under this criterion of the arrival
at a destination, the integrated people of Sant Cugat and those who have
adopted a new place for their homes are also identified. Needless to say that
these two categories are positive or that they deserve an indulgent
consideration. It is worrying to think that the condition of integrated people
or of adopted children obeys a hidden code. Although this condition is granted,
and is published in the press, its authorization and its temporary condition of
being stripped of everything one has are in the hands of a real and anonymous
power. This entails the integrated and the adopted to necessarily become
stand-ins in the group of the natives.
Finally, the natives, or the
originals, redeem the semantic image of those that have not realized any
displacement. They live where they were born. Their role coincides with
lineage, and their origin and destination are identical and static. An analysis
of this type, which derives from cognitive semantics (Cuenca, Hilferty
1999:137), leads us to thinking about a paradoxical fact. In a society of so
much cultural, social and technological dynamism as the current one, it seems
ironic that the idea of personal value and excellence is based on immobility,
on close identification between origin and destination, on the absence of
displacement. It is necessary to argue that if it is looked at in another way,
the move may well be an opportunity of experiences and of knowledge of the
intercultural complexity of the world. And, consequently, a merit and not a
stigma.
6 PROTOTYPES AND PERIPHERIES OF THE
CATEGORIES OF GROUPS
The study of public speeches, in the
press and in the administrative communication of localities, throws the set of
seven categories already exposed: foreigners, strangers, immigrants, newcomers,
integrated, adopted and of pure-stock, together with the ironic neologism of
“newly gone”.
Thus the group categorization is
established. But in the current use it is simpler. In effect, the semantic and
intentional complexity has a counterbalance in the prototypes that are
simplification resources. The prototypes are terms that summarize and represent
a set of categories. The categories that assume the prototype function have a
high visibility, whereas the rest corresponds to the role of peripheral
elements, with an occasional use.
The expression of newcomer assumes
the role of prototype in the exogroup. With it, there is diverse designation: a) the whole set of
"them"; b) those who come from other parts of Catalonia or are
Spanish immigrants; c) the foreign immigrants; d) the temporarily settled down
ones by reasons of prestige, like the managers of companies and artists. And
opposite them, in the endogroup, we find the archetypal designation of those of
pure-stock. And the integrated ones and the adoptive ones are the peripheral
members.
To interpret the prototype of
newcomer, according to the point of view of critical analysis, it is relevant
to consider the following aspects.
1.
Traditional thematization.- The prototype of the newcomer has a long tradition in Sant
Cugat. The force and singularity of the cliché is surprising, which is
distinctive of the locality, because in other Catalan cities it does not
appear.
2.
Public sources of
thematization. - The fact that stands out
more is that it is not a question of a private cliché but is installed in the
public life, from three descending and correlated sources, the journalistic
one, the institutional one and the scientific one.
3.
Pejorative and disjunctive
category. - It is a cliché that lexically
refers to the condition of the beginner, which is used in general in statements
connoted unfavourably. As taken from the dictionary, there is a sense of the
beginner: the one that has just come. Also there is a second sense,
figuratively and contemptuously, that designates those who have come to a top
situation, socially, politically or economically or, specifically, without
having “the will to integrate in the city”.
4.
Wealth of the semantic
field. - Turns out to be a semantically
complex cliché, which refers to eight enunciated categories, with the
prototypes of newly arrived and of pure-stock. Concerning the periphrases,
there are multiple minted variants, such as “short-stay citizens”, “new
neighbours” or “those who were born here”.
5.
Euphemism. - It is a euphemistic cliché, which uses an attenuated or
ambiguous term to express a segregating or pejorative sense.
6.
Alienation. - Can turn out to
be an alienating cliché, because of the adverse selection or discrimination
that is established in the identification of groups of population and in the
asymmetric allocation of values and responsibilities.
7.
Unlikely reification. - It is an improbable cliché for contradiction, on one
hand, between the lexical meaning of the temporary condition in which it is
classified to the subject and, on the other, the pragmatic use, by which it is
confined in a perennial state. It is a contradiction in the terms that the
newcomer is always the newcomer.
8.
Discursive abuse. - It is an excessive cliché and ignominious, because of the
application of a criterion of caste or of lineage that is not pertinent in a
democratic culture.
9.
Fantasy thematic. - Sociologically it is an irrelevant cliché because it
does not answer to affinities of groups of population. Those designated as
newcomers are not identified among themselves as a homogeneous and united
group, nor do they support associative ties or distinctive practices.
10. Strategy of dominion. -
According to social psychology, it turns out to be a cliché of domain that the
endogroup applies to confront crisis of change and processes of urban growth.
11. Political action. - From
the point of view of political critique, it can be considered a false cliché, a
thematic screen to avoid real problems, in particular that of worry for the
town-planning development and the absence of planning of facilities and
services that demand the greatest density and the creation of new
neighbourhoods.
The
previous reflections lead us to conclude that the group category of the
newcomer has a multiple function of exclusion. It operates as a dispersing,
euphemistic, pejorative, irrelevant, dreamy and discriminatory distinction.
7
POLITICS OF IDENTITIES
From
the reading of the previous notes we can extract the conclusion that the
argumentation on the newcomers implies a debate loaded with reasons and
feelings, with complex classifications and also esoteric — as that of those of
adoption in Sant Cugat—, of an ideology of exonerations and insults, by means
of the use of the descending communication. Descending and condescending.The
judgement on the likelihood of this cultural cliché demonstrates the intimate
fusion of reason and feelings, in addition to strong ambiguity. Also it allows
us to distinguish the simulacrum of communicative freedom, which supplanted
inclusive and cooperative politics of identities, as was the duty of the public
agents. These politics must have been inspired by the principles of
communicative equality and of respect for the alterities. Such alterities might
have been considered to be not as a threat, but as source of positive entities
and of enriching interactions.
Our
proposal, which adheres to the communicative world, has been and is assertive
and empathic behaviour. We understand by assertion, the discursive conduct
“typical of mature persons, that feel
respect not only for them themselves but for others and are capable of
managing, to claim what corresponds to them and of to ask what they believe
that is owed to them” (Fabra 1996:71). And these assertive persons act in a
cooperative and specific way. It entails listening actively to others to
understand their feelings and to respect the self-esteem of their speakers.
Well,
our assertive behaviour consisted of the making of a study, which we exhibited
in the 1st City Congress (Laborda: 1999) and which gathered part of the
critical comments on which I have summarized here. Together with this critical
analysis other authors contributed, which introduced a turn in the question.
For the first time a collective voice was constituted that rejected the label
of newcomer. This current of critical opinion was manifested through the
prestigious 1st Congress and in a work of research published by this author
(Laborda: 2001).
It
is a motive of deep satisfaction for the author of this article to declare that
these assertive actions have had a positive effect. The political and journalistic
agenda has checked the use of the term newcomer thoroughly, so that it appears
scantly and with a straighter sense, that is to say, that it refers to
temporary conditions and not to lineage. The knowledge of the ideological
premeditation of the old cliché has awarded social agents prudence in their
declarations on the groups of population. As was expected, and in accordance
with the dissertation in which it was a question of a abating topic, after the
journalistic source was deactivated, the interpersonal and spontaneous use of
the cliché has descended to anecdotal levels.
8
OF THE VISIBILITY AND INVISIBILITY OF THE OTHER
The
term newcomer is, or rather, it has been the most visible discursive reality of
this time of study on the representation of other. It was not a simple cliché,
nor naive. In its tempered condescension a categorization of the exogroup was
established. And it consisted of a mechanism of elementary organization that
was confused about a complex reality. The idea of the others, expressed in the
prototype of the stranger, was to the ideological and legitimizing service of
an elite of which the merit is the lineage. The use of the social mass media
has been fundamental for the descending thematic by means of the circulation of
speeches of alienation, but also for its deactivation. The effect of the
stereotype of the newcomer was the reification, which is, the naturalization of
reality, in which there was a distinguishing among the own (of pure-stock) and
the foreign (strangers). This legitimization established moral and civic
differences between the groups. Nevertheless, for the effect of a critical
movement of opinion, by means of the assertive strategies of the historical and
argumentative analysis, the decay of the discriminatory cliché took place.
Let's
say, to conclude, that there is a common fact between the tradition of the
cliché of the newcomer, on one hand, and the communicative gap on immigration
in the city, on the other. It is a question of alienation. The survival that had
the cliché of the newcomer is alienating because it is based on a neoliberal
beginning. This beginning grants the entire responsibility to individuals, as
if they formed an intentionally organized group. This beginning neglects the
factors of the social interaction and its agents. In the case of the
immigration that changes the demographic conditions of a district and of a
country, it is necessary to think that its action is not only individual, that
is, of the immigrants, since social politics and international politics have a
role to respond to. On our part, as investigators, it is our job to interpret
how they communicate and construct political identitaries. It is of hope that,
in periods of crisis and growth such as the current one, this task should have
an outstanding interest and a promising utility in social life.
At
the beginning of this writing we collected the anecdote that happened to the
playwright Arthur Miller in a neighbours' meeting, in a population outside New
York. He made a comment about it that offers us a very profitable judgment
about the identity and the stereotypes of the other.
I have spent more than the half my life in rural Connecticut, in Roxbury, always
hoping to finish a book or play that allowed me to spend more time in the city,
where everything goes on. There is something in this temporary residence of
forty years that now turns out to be entertaining to me. If we could stop
killing one another we would become a species with a fabulous sense of humour.
(p. 572)
And
Miller concludes by asking himself about the following: “I was the one who
lived there the longest. Yes, sure, but: who was I? ” This final question,
precisely, appeals to a central question, to the question about our existential
condition, in which all persons come together.
Bibliographic references
Antonio M. Bañón (1996): Racismo, discurso periodístico y didáctica
de la lengua, Almería, Universidad de Almería.
Jordi Casas (1998): “Nouvinguts”, Els 4 Cantons, 20-11-1998, back page.
M. José Cuenca, Joseph Hilferty
(1999): Introducción a la lingüística
cognitiva, Barcelona, Ariel.
Maria Lluïsa Fabra (1996): Ni resignades ni submises. Tècniques de grup
per a la socialització assertiva de nenes i nois, Univ. Autònoma de
Barcelona.
Teun Van Dijk (1998): Ideología, Barcelona, Paidós, 1998.
Institut
Esquerra xxi (2003): Immigració i drets.
Barcelona, Fundació Nous Horitzons i Fundació
Jaume Bofill.
Xavier Laborda Gil (2001): Comunicació institucional i literatura de
paperera. València, Editorial 3i4.
—— (1998): “Fantàstics nouvinguts”.
Sant Cugat del Vallès, Sant Cugat Foundation. www.stcugat.org/congres/3;
www.sant-cugat.net/laborda/439COMU2.htm.
Arthur Miller (1987): Vueltas al tiempo, Barcelona, Tusquests,
1988
Richard
Mitten, Ruth Wodak (1993): “On the discourse of racism and prejudice”, Folia Linguistica, XXVII/3-4.
Edward
Sapir (1929): “The status of Linguistics as a Science”, Language, 5 (1929) 207-214.