|
|
|
|
|
|
Pragmàtica
Lectura i
comentari de text
“La Cadena”
He rebut un paper -una còpia mecanografiada- que comença així: “Confía en el Señor de todo corazón y todo
te saldrá bien. Esta oración te ha sido enviada desde Barcelona, y a mí me la
enviaron también desde Barcelona para que te traiga suerte. La suerte te ha
sido enviada, que vas a conseguir cuatro días después de haber recibido esta
carta. No es ninguna broma...”
Em diuen que no tingui la carta a partir de quaranta-cinc hores
d’aver-la rebuda, que en faci còpies i que ja veuré què passa al quart dia. A
Constantino Dias, que va rebre la carta i ordenà a la seva secretària que
n’enviés vint còpies, al cap de quatre dies li van tocar dos milions a la rifa.
Matín Bramedio va rebre la carta, però l’oblidà, i es quedà sense feina. Al cap
d’un temps la trobà, va fer ls còpies i pocs dies després havia trobat una
feina millor. Cani Barrecillo llença la carta. Al cap de
nou dies era mort.
La veritat és que no he acabat d’entendre quina és l’oració que
m’han enviat. L’única frase de contingut religiós és la primera que he
transcrit, però no es pot dir que sigui una pregària. Tota la resta és
descripció del “mecanisme” de kes còpies, i advertiments sobre les
conseqüències de col·laborar o no en aquest mecanisme. Tampoc no entenc per què
el pare Apiterre, missioner d’Amèrica del Sud, vol que aquesta “cadena” doni la
volta al món.
El que queda clar és que aquesta “cadena” de còpies respon,
avui, a l’antiquíssima tendènci de donar a la “sort” i a la “desgràcia” un
significat diguem-ne “religiós”. I no em sembla tampoc casual que la sort i la
desgràcia vulguin presentar-se com la conseqüència de sotmetre’s o no a una
“cadena”. Algú va dir que la superstició era la religió dels esperits dèbils i
els esperits d’aquesta mena necessiten “encadenar-se” a algú, o a alguna cosa,
que els ajudi a no sentir-se tan insegurs.
Josep
Maria Espinàs (1993): Vostè què hi diu?,
Fundació Caixa Manresa; “La Cadena”, pp. 68 ss.
Qüestions
sobre el text
1. El text que ha rebut
l’autor no és ni religiós, ni literari, ni divertit, sinó estrictament “ . . .
. . . “. Quin adjectiu triaríeu per qualificar la carta? Per què?
2. Què implica rebre una
carta “ . . . . . . ”?; com podem reaccionar?
3. Comenteu la següent
afirmació d’Espinàs: “Els porucs tenen molt d’interès a fomentar la por”.
4. Feu un resum dels
comentaris precedents emprant termes de pragmàtica:
(1) actes de parla i norma essencial, segons Sebeok;
cortesia aparent i intenció inaparent però intel·ligible
(2) il·locució i
possibilitats perlocutives
(3) actes afortunats i altres
normes dels actes de parla; mòbils i estratègies
5. Espinàs clou el seu
escrit tot apelant a l’argumentació versemblant, és a dir, raonable i alhora
discutible. Per què és raonable però discutible?
Han passat les quaranta-cinc hores, no he enviat les
còpies i per tant pesa damunt meu l’amenaça de quedar-me sense feina o de
morir-me un dia d’aquests (que això em passarà un dia o altre és tan segur que
no ho poden evitar ni oracions ni còpies).
L’eficàcia indubtable de la
sentència rau principalment, però, en una tècnica de domini. Quina? Narreu una
situació real en què s’apliqui aquesta tècnica.
6. En un nou capítol,
l’escriptor fa aquesta confessió (p. 71):
Caminant per l’Eixample
trobo bastants cecs. De tant en
tant, com aquest matí, sento un home o una dona que pregunta en veu alta: “és
aquí, el pas?”. He fet unes passes enrera i l’he acompanyat a travessar el
carrer. No pot ser més fàcil.
Però no sempre és fàcil, ajudar. [...] Anem al cas
de la petició individual, proporcionada i sense interferències. Em pregunto què
vol dir ajudar.
7. Imagineu que un amic us
demana consell, que és una petició d’ajuda corrent. Considerant el que hem
llegit, doneu tres raons de la dificultat d’aconsellar.
8. L’escriptor apunta una
primera condició per ajudar: escoltar. “Però el que et diuen —es pregunta— és
el que has d’entendre? O et volen dir
una cosa que les parauels no recullen, o enmascaren?”
Formuleu aquest pensament en
termes pragmàtics.
9. Segona dificultat: “Però
no sempre, escoltant, endevines què et demanen. I encara passa que, a vegades,
sospites que més que demanar-te una cosa a tu
el que gan és intentar aclarir —aclarir-se— què volen de la vida”.
Posseu un exemple d’aquesta
situació. I com ha reaccionat el parlant a qui es demana ajut?
10. Comenteu la tercera
objecció o dificultat: “Jo no crec gaire en el consell clarament formulat, com
una pastilla que l’altre pot empassar-se i assimilar”.
11 Resumiu les reflexions
pragmàtiques precedents amb termes com empatia, autoestima, assertivitat o
implicatura. I incorporeu el contingut de la conclusió:
No es convenient de proposar una decisió a qui l’ha de prendre
—substituint la seva responsabilitat, doncs— o en tot cas em sembla més
convenient de proporcionar-li nformació,
amb possibilitat de comparació, contrast, reflexió, etc. Cal entendre que
l’ajut només serà vàlid si respecta, i estimula, la llibertat de l’altre.
|
|
|
|
||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
||||||||
|
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||