Xavier Laborda Gil
	Lingüística. Universidad de Barcelona

Postgrau de comunicació i llenguatges

Mòdul de comunicació

Comunicació: humor i creativitat

Xavier Laborda

Tres acudits

La comunicació és inesgotable i la capacitat creativa que pot desenvolupar resulta inimaginable. Ara bé, els seus instruments d’estudi de la comunicació i de la creativitat són, però, discrets, limitats. I en aquest capítol volem recollir algunes apreciacions sobre els instruments d’anàlisi de la comunicació. Val a dir que aquí ens referim a la comunicació verbal i que ho fem amb unes exemplificacions humorístiques, perquè l’humor sintetitza moltes característiques del procés creatiu. Són tres acudits de premsa gràfica en què els seus personatges diuen aquests diàlegs:[1]

Primer acudit (Gila): A casa, un home llegeix el diari en veu alta i altre l’escolta.

El lector— Primer se suïcida i després mata la seva esposa i els dos fills.

Qui escolta— Bé, per fi algú s’adona de l’ordre amb què s’han de cometre aquests assassinats.

Segon acudit (Forges): A l’oficina de l’Administració Pública.

Funcionari— Professió?

Ciutadana— Netejadora, cuinera, donzella, costurera, planxadora, mainadera, mestra, telefonista, recepcionista, xoferessa, psiquiatra, infermera, puericultora, economista, matemàtica, intendent, sensual geisha i amant.

Funcionari— Tot això no hi cap.

Ciutadana— Doncs posi “mestressa de casa”, és el mateix.

Tercer acudit (Forges): A una sala de conferències.

Conferenciant— Vull clausurar aquest Simposi de la Societat Internacional de Física Quàntica amb una asseveració rotunda, incontestable i empíricament demostrable: m’han afanat l’esmorzar.

Conferenciant— …I era bocata truita amb pebrots i birra, no et fot?

Conferenciant— Preciso.

Vet aquí tres discursos humorístics.[2] La comunicació és un concepte abstracte. En canvi, el concepte de discurs és més concret. Ens comuniquem mitjançant discursos (discurs i text són equivalents). Quina classe de discursos? Per exemple, l’acudit és un tipus de discurs. Però n’hi ha molts altres tipus més: carta personal, instància, informe tècnic, nota de la compra, factura, currículum, tertúlia, consulta, contracte, reportatge… Cadascun d’aquests tipus té unes característiques d’estil i està al servei d’unes funcions comunicatives específiques, que depenen del context i dels interlocutors. Uns permeten accedir o produir coneixement (assaig, notícia), altres regulen les relacions entre les persones (reglament, codi legal) i altres obren vies de comunicació interpersonal (conversa, escrit postal).

Les variacions són moltes. Un mateix format discursiu pot tenir àmbits diferents d’expressió. Una carta pot comunicar un missatge personal (carta privada), un missatge públic (carta a la premsa) o fins i tot una informació científica (correspondència d’un artista o un investigador). I què no podem dir de l’acudit? D’entrada, l’acudit té dos camps comunicatius: el de la relació interpersonal, en aquelles situacions en què algú explica l’acudit als amics; i el de la relació mediàtica, com és el cas dels acudits gràfics a la premsa o els explicats a un programa de televisió. I, per altra banda, l’acudit representa un gènere comunicatiu d’una gran creativitat. La seva funció humorística acull les capacitats d’expressió enginyosa i flexible, perquè permet presentar la realitat des d’un punt de vista diferent de l’habitual: l’exageració, la ironia o la inversió de la perspectiva són tres recursos de l’expressió humorística que empra l’acudit.

Entorns de la parla: conversa, entrevista i al·locució

La comunicació oral es produeix mitjançant el diàleg (diverses persones s’alternen en l’ús de la paraula) o el monòleg (una sola persona parla i la resta escolta). Als acudits que hem presentat de Gila i de Forges, els personatges dialoguen (a casa i a l’oficina de l’Administració) o monologuen (a la sala de conferències). Tots aquests personatges parlen, però cadascú ho fa en un entorn comunicatiu diferent. Són els entorns de la conversa, l’entrevista (també, consulta) i l’al·locució, respectivament.

[Reproduir les il·lustracions dels tres acudits. S’adjunta les il·lustracions.]

Conversa.— Al primer acudit dos homes conversen sobre la notícia d’un succés insòlit. Un d’ells llegeix la informació i l’altre la comenta; això indica que hi ha interactivitat, que l’acció verbal d’un té la resposta de l’altre, mitjançant l’alternança en l’ús de la paraula. La conversa comporta parlar de manera espontània e informal. L’espontaneïtat implica que no hi ha assumptes fixats per endavant, i que l’atzar i les preferències personals faran la tria. I informalitat vol dir que no hi ha un ordre preestablert en el tractament dels assumptes i que l’expressió preferible és la col·loquial. La conversa no té una finalitat específica ni instrumental, ja que serveix per afavorir les relacions personals o interlocutives. La conversa és interlocutiva perquè permet crear un marc comunicatiu apropiat i satisfactori. Uns exemples de la conversa són la salutació, la felicitació a algú o una tertúlia entre diversos interlocutors.

Entrevista.— Al segon acudit, el del diàleg entre funcionari i “mestressa de casa”, es produeix una comunicació que comparteix alguns trets de la conversa (interactivitat, alternança de torns de paraula) i té d’altres específics (planificació, formalitat). Pel que fa a aquests trets específics de la planificació i la formalitat (oposats a l’espontaneïtat i la informalitat), la consulta o entrevista implica que hi ha una selecció o limitació múltiple: en els assumptes, en les pautes per tractar-los i en l’estil estàndard en què s’exposen. Una altra diferència de la consulta o l’entrevista, que també pot rebre la denominació de conversa planificada, és que té un propòsit instrumental; en aquest cas de l’acudit, es tracta de tramitar documentació oficial, però també ho pot ser visitar el metge, treure una entrada pel teatre, comprar un vestit o participar en una entrevista periodística.

Al·locució.— Al tercer acudit podem llegir el discurs de clausura d’un simposi que fa una personalitat. La seva intervenció exclou els trets de la conversa i intensifica els de la planificació. No hi ha interacció verbal entre l’orador i l’audiència. I la comunicació està molt codificada o pautada, tant en el tema d’exposició com en les seqüències i les fórmules expressives emprades. El registre és formal, subjecte a un protocol. I el propòsit de l’al·locució és satisfer unes necessitats institucionals, com ara un simposi científic, un plenari de l’Ajuntament, un casament o la inauguració d’una exposició artística. Dit això, és obvi que la gràcia de l’acudit de Forges rau en la duplicitat discursiva del conferenciant, que en uns enunciats encaixa en el seu paper institucional i en altres, però, és un infractor perquè salta al format de la conversa espontània. És per això que aquest acudit exemplifica de manera paròdica els entorns més contrastats de la comunicació oral, és a dir, els de la conversa i l’al·locució.

comunicació oral
espontània	planificada	molt planificada
conversa	entrevista	al·locució
interactiva	interactiva	no interactiva verbalment
expressió col·loquial	expressió estàndard	expressió formal
diàleg	diàleg pautat	monòleg
llibertat temàtica	temes prefixats	temes vinculats al protocol
propòsit interlocutiu	propòsit instrumental	propòsit institucional
i. e., salutació, felicitació	i. e., visita mèdica, compra-venda	i. e., plenari consistorial, casament

Figura 1. Esquema dels entorns o modalitats de la comunicació oral.

Intercanvis: interpersonal, social i institucional

Els personatges dels acudits parlen, però ho fan segons les normes expressives i pragmàtiques de cada modalitat. Les normes expressives es refereixen a les característiques formals (pronúncia, tries lèxiques, cura de la sintaxi, etc.) i les normes o principis pragmàtics tenen en consideració el comportament social dels interlocutors (torns de paraula, propòsit de la interacció, àmbit d’intercanvi, relació dels interlocutors). Cada modalitat té unes característiques pròpies. Així doncs, la conversa és un entorn que permet produir discursos amb una pronúncia relaxada, un lèxic genèric i familiar, una sintaxi informal (frases inacabades o discordances entre el subjecte i el verb) o un tracte directe i flexible. Tots aquests trets distintius de la conversa resulten incongruents en la entrevista i en l’al·locució pública.

Les modalitats discursives són adients per a diferents àmbits d’intercanvi comunicatiu. La conversa es correspon amb l’intercanvi interpersonal; l’entrevista o la consulta, amb l’àmbit d’intercanvi social; i l’al·locució o el discurs públic, amb la comunicació institucional. La següent descripció dels àmbits d’intercanvi lingüístic recull les característiques de les respectives modalitats.

Interpersonal.— L’intercanvi interpersonal és espontani i informal. Estableix relacions d’igualtat o paritàries entre els interlocutors, perquè no estan subjectes a rols socials. I s’orienta a satisfer les necessitats personals, com ara el contacte (funció interlocutiva) i l’expressió de les emocions (funció psíquica). L’acudit de Gila recrea una situació de relació interpersonal, per bé que sense exageracions col·loquials.

Social.— L’àmbit d’intercanvi social està condicionat pels rols dels interlocutors i les situacions de les entrevistes. Per exemple, els rols de funcionari i ciutadana (com a l’acudit de Forges), els d’assessor fiscal i contribuent o bé els de comprador i venedor. Aquestes entrevistes es desenvolupen en escenaris específics, ja siguin la comissaria, el despatx professional o la botiga, i segueixen unes pautes de comportament verbal i extraverbal. Els interlocutors participen en aquestes interaccions per tal de satisfer necessitats d’abast social, és a dir, tècniques, professionals o grupals.

Institucional.— Les interaccions institucionals estan molt codificades per les normes socials i lingüístiques de l’àmbit en què es produeixen. Hi ha restriccions en els assumptes i en les formes del seu tractament. La relació entre els interlocutors no és paritària ni tampoc depèn dels rols respectius, sinó de les institucions que representen. Els discursos de dos caps d’Estat són una mostra d’intercanvi oral institucional. L’acudit de la clausura d’un Simposi presenta un agent institucional, el conferenciant, que s’adreça a un auditori. Aquest auditori pot estar satisfent una finalitat social, és a dir, professional i grupal, però també participa d’un acte institucional, com és una clausura acadèmica. La presència d’aquests científics i públic és una condició per tal que qui representa la institució doni per clausurat l’esdeveniment congressual. Ara bé, i aquesta és la gràcia de l’acudit, un acte de clausura és molt formal i, tanmateix, les variacions en les fórmules expressives o en el to introdueix soroll, és a dir, que interfereix en la realització de l’acte.

Les funcions comunicatives

Les funcions són les finalitats comunicatives que s’assignen als discursos. Per tal d’esbrinar la funció predominant d’un enunciat, s’ha d’interpretar la intenció del emissor. Què volia comunicar? Segons el model de les funcions (Jakobson 1960; Artigas 1999), hi ha set classes d’usos verbals: referencial, metalingüística, poètica, apel·lativa, interlocutiva (inclou la fàtica), psíquica (abans emotiva) i factiva (nova incorporació).

· Referencial.- Dóna informació sobre el món.

· Metalingüística.- Parla de la llengua com un objecte particular del món.

· Poètica.- Consisteix en la capacitat creativa de la llengua i en la forma de presentar el missatge.

· Apel·lativa o conativa.- L’emissor pot incidir en la conducta de l’interlocutor.

· Interlocutiva.- És la facultat d’establir el contacte i el tipus de relació entre els interlocutors, i d’incidir en el clima de la comunicació.

· Psíquica.- Inclou l’expressió dels sentiments i dels raonaments de l’emissor. Representa la seva identitat psicològica o el filtre subjectiu amb què es manifesta.

· Factiva.- Modifica un estat de coses del món. Aquesta funció, que és una aportació pragmàtica, considera que determinats enunciats (un contracte, una sentència judicial, una inauguració) canvien l’entorn cultural.

En un mateix enunciat es pot apreciar diverses funcions. Els enunciats dels acudits mostren el sentit de les esmentades funcions:

· Referencial.- La notícia que es llegeix al diari informa del món: “Primer se suïcida i després mata la seva esposa i els dos fills”. També forneix una representació del món la relació de treballs de la dona, “netejadora, cuinera, donzella, costurera, planxadora, mainadera, mestra, telefonista, recepcionista, xoferessa, psiquiatra, infermera, puericultora, economista, matemàtica, intendent, sensual geisha i amant”; i el seu revers administratiu, “mestressa de casa”, que funciona com una síntesi irònica.

· Metalingüística.- El conferenciant parla de la llengua quan identifica el seu acte discursiu com a “asseveració”, i que a més qualifica amb els adjectius de “rotunda, incontestable”. És també metalingüística l’equivalència que estableix la dona sobre els dos enunciats que descriuen la seva professió, quan indica: “doncs posi mestressa de casa, és el mateix”.

· Poètica.- El discurs del conferenciant que clausura el simposi resulta creatiu perquè trenca les normes formals quan, en una situació solemne, declara que li “han afanat l’esmorzar”. La transcripció realista del registre oral (“i era bocata truita amb pebrots i birra, no et fot?”) reforça la funció poètica, que consisteix en cridar l’atenció sobre la presentació del missatge.

· Apel·lativa.- És un enunciat referencial el comentari desestimatori del funcionari (“no hi cap”) sobre la descripció exhaustiva de la categoria laboral que fa la dona. Però, implícitament aquest comentari té un sentit apel·latiu, ja que suggereix la necessitat de buscar un terme o una expressió més breu. La resposta de la dona és inequívocament apel·lativa, en indicar què es pot fer: “doncs posi mestressa de casa”.

· Interlocutiva.- Hi ha termes que es pronuncien per tal d’establir un millor contacte: bé (“bé, per fi algú s’adona…”), doncs (“doncs posi…”), preciso. L’expressió “preciso” té també el valor d’orientar sobre el discurs (funció metalingüística) i de tancar una seqüència (funció interlocutiva). Per altra banda, la seca pregunta del funcionari (“professió?”) estableix un marc poc cortès i una relació de rols jerarquitzada.

· Psíquica.- L’acudit de la clausura destaca per les marques emotives de l’orador en l’enunciat col·loquial (“m’han afanat l’esmorzar”) i per la insistència en un raonament redundant (“una asseveració rotunda, incontestable i empíricament demostrable”).

· Factiva.- Hi ha una modificació del món en l’acord entre funcionari i dona sobre el nom de la professió (“posi mestressa de casa”) i en la declaració de clausura (“vull clausurar aquest Simposi”). En aquests casos, dir és fer, parlar és fer coses.

L’humor, síntesi de la creativitat

Els acudits apleguen totes les funcions comunicatives i, a més, permeten explorar de manera econòmica i plaenta els recursos més creatius de la llengua (Ricarte 1998:219). L’humor és escenari verbal que ofereix una perspectiva diferent de la realitat: a voltes resulta distorsionada i a voltes absurda. Els recursos de l’humor són l’exageració, la inversió del punt de vista o la combinació de lògiques incompatibles. Passem a comentar aquest aspecte perlocutiu o intencional dels acudits, que és fer somriure i riure.

Primer acudit: el comentari de la notícia

a) Inversió: La seva expressió atemperada presenta amb notable nitidesa la estampa d’un món al revés, d’un món invertit, en què per primera vegada la violència de gènere no existeix o bé resulta impossible. Contràriament al que succeeix en el món ordinari, en què moren tantes dones i criatures a mans dels homes de la família, en aquesta nova situació la figura de l’assassí s’esvaeix perquè s’ha avançat el suïcida. I com apunta el personatge de l’acudit de Gila, que el violent faci el que vulgui un cop s’hagi suïcidat.

b) Interferència de sèries: Dos sèries d’esdeveniments s’interfereixen, el del món real (violent i injust), i el del món preferible (també violent, però més just). La interferència és mental, ja que el món representat a l’acudit només és el desitjable, per bé que el real queda reflectit com un passat recent (“per fi algú s’adona de l’ordre”). De fet, el lectors assisteixen a l’acte fundacional d’un nou ordre.

Segon acudit: a l’Administració Pública

a) Repetició: La repetició és una infracció del principi d’economia expressiva, i actua al servei de la insistència i l’exageració. La dona fa una relació exhaustiva de les seves tasques domèstiques, amb la qual cosa la seva figura laboral resulta amplificada.

b) Inversió: La inscripció de mestressa al document capgira el món real —les múltiples perícies i obligacions professionals— en un món administrativament simplista i que fa socialment invisible la dona.

Tercer acudit: la clausura del simposi

a) Paròdia: La combinació de tenors expressius i de temes incompatibles ofereix una paròdia del seriós món acadèmic. La imitació burlesca de la institució científica resulta de la juxtaposició dels tenors solemne i impersonal, per una part, i del col·loquial i emotiu, per l’altra.

b) Interferència de sèries: El món institucional és pertorbat per la irrupció del món personal. L’orador s’aparta de la fórmula de clausura a l’ús i comunica una queixa particular. La descripció detallada de l’esmorzar alçat és una repetició que eixampla el món subjectiu i equilibra el repartiment, a l’espai gràfic de l’acudit, entre món institucional i món personal. Finalment, resulta que el món intel·lectual apareix desporvist de solemmnitat i pretensions: és com el dels treballadors, que porten l’entrepà a la feina.

exemples discursius: acudits gràfics	Gila: “Primer se suïcida i després mata la seva…”	Forges: “Professió?” “Netejadora, cuinera, donzella…”	Forges: “Vull clausurar aquest Simposi…”
modalitat oral	conversa	entrevista consultiva	al·locució
planificació	-	±	+
diàleg	+	±	-
expressió	col·loquial	estàndard	formal
propòsit	interlocutiu	instrumental	institucional
àmbit d’intercanvi	interpersonal	social	institucional
relació dels interlocutors	paritària	de rols	asimètrica
context de l’exemple	comentari personal d’una notícia	negociació de la categoria laboral	declaració acadèmica de clausura
funció comunicativa de l’exemple	referencial, psíquica	referencial, apel·lativa, interlocutiva, factiva	factiva, metalingüística, psíquica, poètica
efecte humorístic	inversió, interferència de sèries	repetició, inversió	paròdia, interferència de sèries

Figura 2. Esquema dels gèneres orals, àmbits d’intercanvi, funcions comunicatives i efectes humorístics.

L’humor és un paradigma del procés creatiu perquè pot ser original, és a dir, que pot provocar allò inesperat. La paròdia i la ironia tenen llibertat per seleccionar els seus elements, també per simplificar-los o exagerar-los. El resultat d’aquesta creativitat és la superació de la inèrcia de la racionalitat. La comicitat ofereix un punt de vista diferent i que els hàbits mentals acostumen rebutjar. Però la originalitat de l’humor no és simplement un fruit de l’espontaneïtat sinó que té la seva font en el coneixement de la realitat i del pensament. Intervenen capacitats com la sensibilitat vers l’entorn, la flexibilitat mental i la soltesa expressiva. També, el coneixement científic.

L’estudi de la comunicació: operacions i gèneres

Els primers estudis sobre la creativitat verbal provenen de la retòrica, una disciplina que va ser formulada per Aristòtil. Els conceptes de la retòrica, com a art de la persuasió, són vigents científicament i han estat assimilitats per acadèmics, polítics i publicistes. Les cinc operacions discursives que ensenya aquesta disciplina de l’eloqüència són aquestes:

· la invenció, que consisteix no ja en descobrir res, sinó en buscar els arguments adients a cada assumpte;

· la disposició, que tracta de la preparació d’un pla per tal de desenvolupar els arguments;

· l’elocució, que és la part verbal, i considera l’estil i els termes que es poden emprar;

· la memòria, que és el conjunt de referències que es fan al discurs o també les pautes que té l’orador per recordar el que ha de dir:

· i l’actuació, que para atenció als detalls verbals i no verbals de la presentació del discurs.

Per tant, la comunicació convincent suposa aquestes cinc operacions intel·lectives i discursives: arguments, ordre, expressió, pautes de record i actuació. De manera més abstracta, podem dir que la creativitat implica la capacitat d’anàlisi del tema, la síntesi dels elements esbrinats i la coherència en l’organització del discurs final. En defintiva, la retòrica va aportar un principi inatacable: el coneixement del món passa pel coneixement del llenguatge, que és l’instrument cabdal d’anàlisi i de comunicació.

Què fem quan parlem en públic? Aquesta és una pregunta que van voler respondre els rètors. I aleshores van proposar tres gèneres públics: el judicial, l’espectacular i el deliberatiu. Cadascun d’ells realitza una funció específica (jutjar, elogiar, prendre acords), tracta d’un temps (passat, present o futur) i s’adreça a un públic diferent (jutges, espectadors, companys).

Judicial.— Jutja sobre la justícia o injustícia d’uns fets. Per tant, és refereix a coses del passat. I el discurs que fan les parts (demandant i demandat) s’adreça als jutges del tribunal, els quals emeten un veredicte. Són discursos judicials un acta de qualificacions dels alumnes, l’aprovació dels comptes d’una empresa, un concurs televisiu o l’acta del comitè de disciplina.

Espectacular.— Elogia o censura un objecte o una persona. El temps que s’aplica és del present, perquè l’elogi o la censura és fa segons la perspectiva actual. I el discurs que fa l’orador s’adreça a un públic, és a dir, a uns espectadors, la funció dels quals és adherir-se o rebutjar el que s’exposa. Són espectaculars (també denominats demostratius) un discurs de clausura (com a l’acudit de Forges), el telenotícies o un diari (com la notícia del diari de Gila), una lliçó acadèmica o un anunci publicitari.

Deliberatiu.— Debat la conveniència de prendre algun acord o de realitzar alguna activitat. I el temps del que es parla és el futur, ja que els efectes dels assumptes tractats es projecten vers el futur. Pel que fa a la relació, parlen en igualtat de condicions els assistents a l’assemblea o el comitè. Són discursos deliberatius un debat parlamentari, un simposi científic —quan proposa un codi deontològic o un protocol d’experimentació—, un sermó —exhorta a tenir un comportament moral— o l’assemblea d’un col·lectiu o associació.

Ara hem de recapitular. Si posem en relació els tres gèneres de la comunicació pública amb els entorns de la comunicació oral (conversa, entrevista, al·locució), observarem que aquells pertanyen a l’al·locució. Són discursos planificats o molt planificats, que tenen regulada la intervenció dels oradors en: a) torns de paraula, b) assumptes que pertoquen i c) registres expressius. Aquests mateixos discursos es produeixen en un àmbit institucional, entès com a entitat jurídica (tribunal, escola, comunitat de veïns) o com un mitjà de comunicació social. Una distinció important entre els gèneres públics és que el discurs deliberatiu estableix una relació paritària dels interlocutors: els parlamentaris o els membres de un claustre tenen els mateixos drets a participar en les deliberacions i les votacions. Això no és així en els discursos judicial i espectacular, en què els jutges i l’orador, respectivament, tenen uns rols preeminents: els jutges dirigeixen la vista i pronuncien el veredicte; l’orador —que pot ser col·lectiu, com l’editora d’un diari— és l’emissor, i el públic és el destinatari.

conversa entrevista	al·locució
[interpersonal] [social]	judicial espectacular deliberativa
	acusa/defensa lloa/censura aconsella/desaconsella
	passat present futur
	jutges orador parlamentaris
	relació asimètrica relació paritària

Figura 3. Gèneres de l’al·locució o comunicació pública.

La comunicació de la ciència: projecte, monografia i memòria

Els conceptes de la comunicació són útils per a la investigació en llenguatges i la realització d’un projecte docent. La comunicació de la ciència, és a dir, la comunicació de la planificació de la recerca i dels seus resultats es fa d’acord amb uns models discursius. El projecte d’investigació, la monografia o la memòria de recerca són tres exemples d’aquestes modalitats, cadascuna de les quals respon a un propòsit i a una perspectiva temporal específica.

Projecte d’investigació.— El propòsit és la preparació acurada de la recerca. I és un escrit referit al futur, ja que preveu què, com, quant, on i quan es farà.[3]

Monografia.— El propòsit és exposar els resultats de la investigació, de manera clara, ordenada i pertinent. El temps al que es refereix aquest tipus d’escrit és el present, ja que respon a la pregunta “què és o què se sap de la qüestió x”.

Memòria de recerca.— El propòsit és presentar de manera sintètica tots els aspectes d’una investigació realitzada. El seu temps de descripció és el passat, puig que respon a les preguntes de com s’ha fet, quan, amb quins recursos, quin resultats i quina avaluació mereix el treball.

La comunicació dels projectes i dels resultats científics pertany a l’àmbit de la comunicació molt planificada (Alberola i altres 1996). I és per això que els seus escrits han d’excel·lir en aquests aspectes:

a) formalitat expressiva.- El llenguatge d’especialitat de la ciència és caracteritza per un estil precís i estàndard, l’ús de terminologia i d’aparat crític, i la localització de les referències documentals i bibliogràfiques. L’aparat crític és el conjunt de dades de caràcter històric, teorètic o bibliogràfic destinat a fonamentar científicament les circumstàncies que concorren en un text.

b) formalitat temàtica.- Els afers tractats estan supeditats a una tradició o a un cànon científic. Si bé l’objecte d’estudi pot triar-se lliurement o dins d’un ampli repertori, no succeeix així en els aspectes que s’estudien ni en els termes amb que es procedeix. També, l’elaboració d’un projecte o d’una monografia ha de seguir un esquema prefixat, com ara una introducció, el desenvolupament, la conclusió i els annexos.

c) propòsit institucional.- La comunicació de la ciència respon a un propòsit institucional, per la qual cosa podem dir que els seus escrits no són personals ni socials, sinó públics i que estan sotmesos a una reglamentació específica. La reglamentació afecta la prosa (a), el tema (b) i també altres aspectes, com la validació, la publicació i el reconeixement dels drets intel·lectuals.

El projecte és, tal com indica el seu nom, un escrit de projecció en el futur, i per això ha de reflectir els següents punts.

1. Títol: identificació del tema i la perspectiva d’estudi.

2. Concepte: descripció i justificació de la recerca.

3. Objecte d’estudi: presentació de l’objecte o l’assumpte i dels objectius.

4. Marc d’anàlisi: conjunt de pràctiques i de teories en les què s’enquadra la recerca (metodologia, disciplina, model teòric, autors i obres de referència).

5. Pla desenvolupament: calendari d’activitats i índex previsible de la monografia.

6. Altres observacions.

7. Síntesi: resum del propòsit de la recerca i de l’interès dels seus objectius.

Podem descriure conjuntament el contingut de la monografia i la memòria, però abans cal fer una distinció. La monografia és un escrit que tracta específicament d’un assumpte i descriu els resultats de la investigació. La memòria inclou les descripcions de la monografia, per bé que incideix més en el procés de la investigació que en els resultats teorètics. A banda d’aquest matís, la monografia i la memòria de recerca comparteixen un mateix esquema.

1. Títol: és concís i informatiu.

2. Introducció: descriu acuradament a) l’objecte, b) els objectius, c) la perspectiva científica (metodologia i paradigma).

3. Desenvolupament: és la part principal de la monografia ja que presenta els resultats de la recerca; i pot constar de diversos capítols.

4. Conclusió: és la part recapitulatòria i avaluativa de la investigació i ofereix una visió sintètica i crítica de tot el procés d’investigació.

5. Bibliografia: és la relació alfabètica o per seccions de les obres referenciades i consultades; es pot acompanyar cada títol d’un comentari sobre el contingut.

6. Annexos: figura annexada la documentació complementària, per exemple fotografies o il·lustracions, proves realitzades (tests, fitxes, fulles de dades), descripcions d’activitats, etc.

Patrons discursius: argumentació i narració

La comunicació científica descriu com són les coses i també argumenta per què són així. Hi ha descripció i argumentació en un projecte, una monografia i una memòria. Aquests escrits acadèmics documenten uns continguts i unes opinions científiques. El més important de tot plegat, però, és que desenvolupen dos patrons bàsics de la comunicació. Hi ha altres patrons, que són el narratiu, el directiu i l’expressiu (Artigas 1999:46). Veiem el sentit dels patrons discursius i la seva relació amb els tres acudits:

· descriptiu: reflecteix com són les coses (la mestressa de casa enumera les seves tasques, el conferenciant descriu l’esmorzar perdut);

· argumentatiu: explica les opinions sobre les coses o per què les coses són així (l’home que escolta la notícia del suïcidi addueix a favor d’aquest nou ordre de violència, i la mestressa estableix una equivalència lingüística entre la llarga descripció de tasques i la pejorativa denominació a l’ús);

· narratiu: reflecteix què passa al món i què fan els éssers (la notícia de premsa narra un succés, i el conferenciant conta un furt);

· directiu: reflecteix la voluntat que els altres facin quelcom o que les coses siguin d’una manera determinada (el conferenciant declara clausurat el simposi);

· expressiu: reflecteix les reaccions emocionals davant les coses o els esdeveniments (el conferenciant s’exclama indignat per la desaparició de l’esmorzar).

Els patrons discursius són els grans esquemes de la comunicació i de la creativitat. Alguns d’ells coincideixen amb funcions comunicatives (el patró expressiu i la funció psíquica, el patró directiu i la funció factiva). I altres són la síntesi de tots els discurs que es fan i es desfan; ens referim a l’argumentació i la narració, els dos patrons primordials de la comunicació. Argumentem sobre el perquè de les coses i justifiquem la nostra opinió. O bé expliquem algun passatge de la història o un esdeveniment que il·lustra aquella opinió, aquell raonament. I així resulta que l’argumentació s’imbrica en la narració i també a l’inrevés. I alhora que narrem o argumentem, fem descripcions de personatges, objectes, ambients o paisatges.

Un acudit és una modalitat narrativa (fictícia, anecdòtica i humorística) que pot tenir funcions argumentatives. Si observem els tres acudits, hem d’anotar aquests assumptes o tòpics en els respectius plantejaments: a) la violència de gènere (Gila); b) la dominació de gènere i la invisibilitat de la dona (Forges); c) la solemnitat acadèmica com a aparença (Forges). Els acudits pertanyen al gènere del còmic, una modalitat de la narració gràfica. Formalment estan constituïts per la vinyeta (o la tira còmica) que presenta uns personatges i una situació, juntament amb els diàlegs de les bafarades o la llegenda (informació de situació) a la cartel·la. Forges inclou una llegenda en el seu acudit de l’oficina pública, tot prescindint de la cartel·la o marc, que diu “demà, dissabte 8 de març: dia internacional de la dona”, i a sota la signatura col·lectiva “Elles i Forges”.

Els elements visuals són els més importants en el acudits gràfics. I un recurs expressiu important a una vinyeta és el símbol. Un objecte, un gest o un personatge poden significar molt més del que descriuen, perquè són símbols. Quins símbols podem reconèixer en els acudits estudiats? Proposem aquests tres, el diari, el taulell i la tarima. A l’acudit de Gila, el diari: emblema de la informació, de la porta al món (d’actualitat) i també de la reflexió. A l’oficina pública, el taulell, que separa al funcionari de la ciutadana i que representa la preeminència d’allò oficial. Al simposi, la tarima, com a estrada institucional de la ciència, però que no és abstracta sinó que està ocupada per gent (i per les seves facècies).

Estratègies d’intervenció: joc de preguntes

Al llarg d’aquest capítol hem examinat tres discursos humorístics per tal de presentar els conceptes fonamentals sobre la comunicació: modalitats orals, àmbits d’intercanvi, funcions comunicatives, gèneres públics, comunicació de la ciència i patrons discursius. Aquests conceptes metalingüístics permeten designar i definir situacions comunicatives. De tots els termes exposats, potser els més sintètics i alhora suggeridors són els dels patrons de l’argumentació i la narració. Reflecteixen com parlem —tot i que l’estudi de l’argumentació i la narració excedeix l’espai que tenim— i ens aboquen a pensar sobre què diem. El coneixement dels patrons serveix per reflexionar sobre els tòpics o assumptes, i sobre les capacitats comunicatives i creatives que els abasten.

Emperò, les activitats que fem al curs de postgrau difereixen d’aquesta exposició en què no fem una exposició de conceptes sinó que més bé plantegem preguntes i proposem textos i models per tal d’enriquir la recerca. Com és el món discursiu i quins els seus continents? Quins són els seus agents? Quines pautes regulen les diferents situacions comunicatives? Quina funció creativa pot assolir l’humor? De quins aspectes de la realitat ens parlen aquests discursos?

Les activitats que desenvolupem al curs tenen tres objectius: un de conceptual, altre sobre els patrons i, finalment, una síntesi.

1. Conceptual.— El primer objectiu és assolir un bagatge teorètic coherent sobre la comunicació; i l’exposició precedent de conceptes és una mostra d’aquests termes que desenvolupem i exemplifiquem a classe.

Un exercici d’assimilació de conceptes és “Qui o què sóc?”, en el qual es representa paròdies de situacions comunicatives per tal d’identificar-les i qualificar-les.

2. Patrons.— Un altre objectiu se centra en el comentari de patrons narratius (notícies de successos) i argumentatius (el nom de les coses i de les persones, i les seves conseqüències).

2.1. Narració.— Respecte de la narració, treballem l’exercici “Basat en fets reals”, que consisteix en escenificar una notícia periodística sobre un fet divers per tal d’examinar les característiques del relat. Per exemple, es pot representar el succés inversemblant de què es dóna notícia a l’acudit de Gila. Però, preferiblement, qualsevol notícia de premsa, com aquestes dues mostres:[4]

Un pertorbat intenta robar un helicòpter sanitari

El ciutadà francès Matthieu M., de 21 anys, va ser detingut diumenge a Còrdova quan intentava robar un helicòpter d’Emergències Sanitàries de la Junta d’Andalusia. El detingut, que presentava signes de pertorbació psíquica, va ser sorprès diumenge a la nit per guàrdies de l’Hospital Universitari Reina Sofia de Còrdova mentre efectuava operacions imprescindibles perquè l’aparell s’enlairés.