|
|
|
|
|
|
|
|
Notes sobre Historiografia Lingüística Teoria de la historia com a novel·la veridica Xavier Laborda |
|
a J. Argenter et alii, Homenatge a Jesús Tuson, Barcelona,
Editorial Empúries, 1999, pp. 161-181 |
|
Hermenèutica i programa historiogràfic
Els historiadors
relaten esdeveniments veritables l’actor dels quals és l’home; la història és una
novel·la verídica. Resposta que, a primera vista, sembla no ser-ho pas.
Paul Veyne
La historia com a perspectiva*
Els escrits
d’historiografia lingüística són obres que treballen des d’una perspectiva paradoxal
i captivadora. Estem parlant d’una perspectiva abstracta i sintètica, pel que
fa al seu objecte d’estudi, que és la història del pensament sobre la
comunicació i el llenguatge. I d’una perspectiva analítica i metalingüística,
pel que fa al coneixement dels seus procediments interpretatius i a les
característiques de la seva escriptura. En efecte, la seva comesa d’exercir com
a àmbit crític de la lingüística és la raó que fa que examini la lingüística
des de la seva historicitat, és a dir, com a producció científica que té
passat, que té una història de llargues tradicions, també de conflictes entre
paradigmes, i diverses fonts que nodreixen el cànon.[1]
La
historiografia s’aplica a la comprensió dels processos. Per això analitza
elements, instants, enunciats, per produir a continuació coneixement sobre la
identitat de trets i sobre els detalls dels canvis i les transicions. I, en
conjunt, el seu propòsit rau en l’abstracció i en la interpretació sintètica
dels esdeveniments. La tasca de la historiografia comporta resultats i també
noves dificultats. Així doncs, obre diversos interrogants i demana a
l’investigador que examini incerteses radicals sobre la seva activitat. ¿Com
ajuda a l’avenç de la ciència? ¿Quina vigència teorètica assoleix? Heus ací unes
preguntes sobre aquesta qüestió que són, alhora, dues formes apropiades i
actuals per plantejar un debat que afecta la historiografia, però no solament
aquesta disciplina sinó també tota la perspectiva lingüística i l’estatut de
les ciències humanes i socials. Depassa el marc d’aquest escrit considerar un
afer tan tòpic, tan raonablement tòpic, com és el de la crisi o fortitud del
paradigma de les ciències humanes; i la seva menció no té altre objecte que
posar en relació un camp específic amb el debat general, i en l’afirmació d’una
necessitat de les aportacions crítiques i renovadores de la comunitat
científica.
Una definició
planera i curta de la historiografia és la de ciència crítica de la història.
N’hi ha de més complexes i explícites que aquesta, però és prou vàlida, si més
no econòmica, ja que tan sols demana l’explicació de dos termes específics:
crítica i història. Segons la seva arrel grega, història significa indagació
del passat. La forma istorín prové de
l’antic dialecte jònic del grec, i estava emparentada amb la de “testimoni” (ístor). De la relació d’aquests termes
resultà el concepte d’història com a interrogació que es feia als testimonis
per esbrinar la veritat, com a perspectiva inquisitiva que fa parlar els
testimonis, els documents, els monuments o els vestigis, i extreu el veritable
coneixement sobre els esdeveniments humans del passat.
No és gens
estrany que, des dels primers treballs històrics dels escriptors grecs en el
segle V aC, si considerem Herodot el seu iniciador, la paraula història
signifiqués dues coses interrelacionades però ben diferents. Un significat era
el d’història en tant que narració dels fets pretèrits, és a dir, el de la
referència de les accions humanes com una expressió d’un gènere científic, o historiarum res gestae. L’altre
consisteix en els mateixos fets, res
gestae, com a mer inventari d’accions, obres i períodes. Per la
historiografia, aquest segon concepte no té existència sense la seva inclusió
en el món conceptual de la història com a indagació i com a producció de
discursos narratius, que són dos vessants d’una complexa activitat. Òbviament,
aquesta posició és incompatible amb la idea positivista i noucentista de
ciència, perquè posa l’èmfasi en la natura ideològica, en el caràcter
constructor de la realitat a través de la ideació científica, i rebutja la
pretensió positivista de descobrir o reflectir la realitat.[2]
Segons el model vigent, al que ens podem referir amb diversos noms, siguin
aquests els de model de paradigmes, retòric o hermenèutic, la ciència no cerca
fórmula la identitat entre allò real i el seu discurs, sinó que resulta un
principi constructor d’aquesta realitat, ja que la ciència explora, identifica
i categoritza allò real gràcies a la seva postulació.
Aquesta
menció fugaç al model científic vol assenyalar la importància de la història
com a relat, és a dir com a escriptura, com a postulació dins els principis
objectius de gènere que li són propis. I, especialment, com a activitat
indagadora, com una recerca que examina el llegat del passat, però que no pot
tocar ni interpel·lar directament el passat perquè no existeix, perquè “és
temps finit, perfecte acabat i com a tal incognoscible” (Moradiellos 1994: 7).
En definitiva, la història no és res
gestae, no es cap instància pretèrita,
sinó un àmbit present per examinar les coses i el vestigis que es creguin
d’interès; és la biblioteca on es consulta i es dialoga amb els “morts”, és a
dir, amb els textos; l’arxiu on s’exhumen vestigis que més endavant facin
sentit entre si o amb altres materials; un laboratori on es comprova l’origen i
la composició dels productes; un escriptori on es redacta el guió del relat;
una impremta on es reprodueix el discurs que interpreta i raona el sentit de
tot plegat o d’una part d’aquell conjunt. I de tota aquesta cadena d’activitats
en té cura la historiografia, que verifica la qualitat del procés de producció
intel·lectual. És la branca del saber històric que fa preguntes com aquestes:
¿Com ha estat confegida una monografia historiogràfica? ¿Quina és la natura de
les seves fonts i dels principis teòrics aplicats? ¿Quins pressupòsits
metodològics maneja l’autor? ¿En quin corrent investigador s’inscriuen autor i
obra? ¿Quins tòpics orienten l’esmentada investigació?
Un aspecte
que importa a la historiografia és la història de la seva constitució, la dels
relats que examina i, especialment, la del gènere històric. La història, en
tant que gènere, apareix marcat per un capgirament antropològic que ha estat
motiu de múltiples aproximacions. La història és el resultat d’un tomb en les
pràctiques culturals, un tomb de signe dialèctic, que suposà la superació del
model mític, que basava en la narració les explicacions de la realitat. La
confrontació entre mite i lógos ha
estat un motiu recurrent —i excessivament tallant— de la reconstrucció a grans
trets de la història. El seu efecte ha estat molt eficaç, però, i ha servit per
donar raó de l’emergència de la ciència racionalista, en les modalitats
dialèctiques de la filosofia, la història, la retòrica i la gramàtica, tot i que
ha declinat oferir una resposta convincent de l’actualitat del pensament mític
en moltes de les facetes de la vida personal i social de la gent d’ara i
sempre. En qualsevol cas, la lliçó que va perdurar amb la distinció acadèmica
entre mite i lógos, entre el passat
mític i la brillant tradició dialògica inaugurada a la Grècia clàssica és que
tot allò que havia tresorejat el pensament mític podia ésser triat i incorporat
al pensament dialèctic. I que el procés comportà abandonar el format narratiu i els referents de cosmogonies, teogonies o
llegendes, per abraçar teoria, demostració i arguments. La paradoxa és que la
història, que apareix en aquesta etapa fundacional del present pensament
occidental, basteix un edifici que empra els vells carreus de la narració. La
revolució científica de la història no és aliena a una tradició ancestral ni
als fons culturals que els pobles mantenien vius en la memòria social amb
procediments de transmissió rics en les formes i cohesius en les funcions.
Sobre aquests manlleus formals disposa una reglamentació de la recerca i de la
redacció dels resultats que pot rebre el nom de component retòric. Hem
d’entendre per component retòric el conjunt d’activitats discursives que
desenvolupa la història per objectivar les seves proferències o, el que és el
mateix, el conjunt de recursos de què disposa dins l’escriptura per persuadir
de la validesa dels conceptes i de les interpretacions formulades. Retòrica
significa en aquest context lax la garantia de cientificitat del pensament;
significa la provisió d’unes normes distintives de la revolució dialògica;
significa la guia per construir les ciències. Semblantment, la narració tenia
com a garant un saber poètic —anticipant el terme aristotèlic. Aquesta suma
d’elements comporta descriure una sorprenent amalgama de discursos mítics i
lògics, una reunió de relats i d’un aparell persuasiu, on els relats atorguen
continuïtat i un tacte dolç al pensament, i l’aparell retòric vetlla per
l’objectivitat i testimonia la seva veracitat. La funció que abasta la història
necessita, en conseqüència, un suport narratiu i una elecció retòrica.
La història
és un gènere narratiu que, a diferència de la ficció, persegueix objectius
científics. En aquest principi podem distingir dues idees. La primera és
d’identitat, ja que presenta una afinitat narrativa entre història i novel·la.
Ensems, la segona idea és d’alteritat, de separació entre els termes. Indica
que si la novel·la respon a un ordre estètic, la història està vinculada a
formes del coneixement científic, en la qual cosa es distingeix radicalment de
la inventiva novel·lística. Aquesta última idea, la de l’estatut singular de la
història, és tan antiga com la mateixa ciència. L’altra, la de l’afinitat
narrativa, s’ha palesat recentment, fa pocs anys. Ben mirat, encara resulta una
novetat debatre la condició narrativa de la història i la comunitat que manté
amb la faula i la ficció en general. “Al llarg dels últims anys —exposa Roger
Chartier (1993)—, els historiadors han pres consciència que el seu discurs, sia
quina sia la seva forma, és sempre una narració.” La transcendència que
s’atribueix a aquesta perspectiva és notable, fins al punt d’incitar a una
revisió global de la metodologia. És encara més explícit Chartier quan condensa
el seu significat en una sentència: “La història com a discurs construït com la
ficció, però que a la vegada produeix enunciats científics.” Descomposta la
sentència en asseveracions simples, obtenim la següent relació:
a) la història és discurs;
b) el seu discurs és narratiu, com també ho és el de la ficció;
c) el discurs és científic, condició que incorpora mitjançant uns procediments i unes fórmules
expressives pròpies.
Aquesta
descripció conceptual acredita una profitosa coherència amb el paradigma
hermenèutic de ciència que es proposa per a les ciències humanes i socials, i
perfila un programa rellevant. La primera remarca (a) dissol el prejudici de la
identitat de l’escrit històric amb les coses, res gestae. Segons això, el passat i els seus fets no tenen més
existència que la destra representació que el discurs els pugui atorgar. La
història és producció discursiva, flux representatiu, construcció simbòlica. En
el següent pas definitori trobem la nota del format narratiu (b), la qual cosa
vol dir que no és discurs expositiu, o bé que no es tracta d’una producció
directa i positivament representativa, si per això s’entén el fidel recull de
la realitat amb la mateixa relació que s’estableix entre l’espill i la imatge
reflectida d’un objecte present, immediat i corpori. A redós del format
narratiu han sorgit models d’anàlisi verament alliçonadors (Bruner 1987, 1990;
Dijk 1978) i és apropiat que en un epígraf posterior il·lustrem aquesta posició
teòrica. En darrer terme, la remarca de discurs genèric (c), un gènere
científic, introdueix aspectes d’estil, terminologia, presència de veus i
invocació de fonts. Aquí es concentra un camp d’estudi sobre la forma de la
història, un camp preliminar i de suport de les futures recerques materials o
concretes sobre els fets històrics. És el camp de l’escriptura de la història i
de les marques privatives del gènere, que brillantment han tractat R. Barthes
(1967,1968) i J. Lozano (1987), des de la mateixa lingüística.
Aplegant els
comentaris sobre la sentència de Chartier, obtenim els següents termes
definitoris de la història. No és presentació de coses sinó discurs, activitat
simbòlica i representativa. No és el discurs atemporal i impersonal de
l’exposició sinó un format narratiu, és
a dir, que entrelliga un ordre seqüencial i temporal, insereix la presència
d’uns actors com a factors de l’acció relatada i senyala l’origen d’una veu o
punt de vista de l’autor, de l’historiògraf. Finalment, el discurs històric no
és un discurs indiferenciat sinó que destaca per una escriptura amb marques de
l’acció enunciatària, de la regulació de l’enunciat i de la interpretació del
sentit.
De les
propostes per comprendre l’estructura narrativa dels relats, destaca la del
psicolingüista Jerome Bruner, que ha estudiat les formes primeres de
comunicació dels infants, en els estadis en què no disposen de llenguatge però
sí desenvolupen una notable activitat comunicativa a través de l’audició i
participació en jocs narratius amb adults.[3]
Bruner exposa que, com s’ha comprovat, l’abstracció d’aquests jocs primerencs o
del relat més elaborat de la literatura universal donen el mateix resultat:
l’estructura del relat consta de quatre funcions, que són agentivitat,
seqüencialitat, canonicitat i perspectiva. És la teoria del dramatisme:
Para que las narraciones puedan realizarse de forma eficaz, son necesarios
(…) cuatro constituyentes gramaticales fundamentales. En primer lugar, se
necesita un medio que enfatice la acción humana o la “agentividad”, es decir,
la acción dirigida a determinadas metas controladas por agentes. En segundo
lugar, es necesario que se establezca y se mantenga un orden secuencial, que
acontecimientos y estados se encuentren “alineados” de un modo típico. En
tercer lugar, la narración requiere de una sensiblilidad para lo que es
canónico y lo que viola dicha canonicidad en la interacción humana. Por último
la narración requiere algo parecido a lo que sería la perspectiva de un
narrador. En la jerga de la narratología, una narración no puede carecer de una
voz que la cuente. (Bruner 1990:83.)
La succinta
explanació d’uns termes tan productius ens indica que l’agentivitat es refereix
als agents o actors que apareixen a l’acció narrada, a l’enunciat, i que
s’ocupa de qüestions com aquestes: ¿qui fa què?, amb quins instruments o
materials desenvolupa la seva acció?, quina finalitat el mena? La
seqüencialitat vincula els agents i les accions amb un sentit temporal, sigui
aquest lineal o fragmentari, progressiu o regressiu, causal fenomenològic. Ordinàriament, la
temporalitat val com a vector amb què avancen les causes i aquestes determinen
els efectes. La canonicitat es refereix al conjunt de principis que fan
versemblant i verídic el relat. Segons aquesta instància fonamental, observem
que en el model mític les referències a les fonts poden ser imprecises,
sobreenteses o fins i tot misterioses, però que, en el model científic,
l’aparell de citacions ha de ser precís i de les fonts s’exigeix solvència. La
quarta i última dimensió narrativa, la perspectiva, és aquest sentit que
proposa una veu, la de l’autor. La funció de la perspectiva, com a culminació
de totes les precedents, estableix el principi de la història com a activitat
representativa o, el que és el mateix, el principi que la història no preexisteix
l’historiador. Aquest principi inclou uns pressupòsits bàsics: 1) la història
és l’escriptura que fa l’historiador; 2) l’escriptura no és producció aleatòria
sinó genèrica, predictible formalment i funcionalment; 3) l’escriptor no és
atzar existencial ni anècdota ideolèctica, sinó que la realitat plural i
agregada d’escriptors, una col·lectivitat instituïda per un ensinistrament
acadèmic i per unes identitats diverses d’escola o de corrent; 4) la història
que diu l’escriptor no és vertadera, perquè no reflecteix un objecte existent
ni unívoc, sinó que fa una aportació en una altra dimensió, la de la
construcció o l’edificació de la realitat, ja que proposa una interpretació.
Les
fal·làcies més corrents sobre la idea d’història es resumeixen en què aquesta
no és narrativa, que no té cap preferència ni intervenció sobre la
temporalitat, que no té una finalitat legitimadora —ja que els fets
correctament interpretats parlen per si mateixos— i que és incompatible amb un
paper protagonista i original de l’historiador. Tanmateix, s’accepta de bon
grat el component de l’agentivitat, perquè és el nucli de l’enunciat, és a dir,
del producte final. Si la descripció és encertada, trobem en ella el
desballestament de la teoria del “dramatisme” de Bruner —com així la denomina,
en honor a les teories retòriques de K. Burke, en qui s’inspira— i de la major
part de les seves funcions. La conclusió és que una concepció positivista de la
història queda reduïda a un inventari d’agents i objectes de la seva acció:
autors, obres, escoles i corrents doctrinals. Queda reduïda a mer enunciat i,
el que és més empobridor, a enunciat sense forma. Per refutar aquesta
concepció, Bruner insisteix en el paper canònic de les històries i de la
Història, és a dir, en la seva acció justificadora o moralitzant, ja que —pel
que fa al nostre objecte específic de la història de la Lingüística— presenta
els esdeveniments sota un status
epistèmic:
El dramatismo, en el sentido de Burke, se centra en desviaciones respecto a
lo canónico que tienen consecuencias morales, desviaciones que tienen que ver
con la legitimidad, el compromiso moral o los valores. Por consiguiente, las
histórias tienen que relacionarse necesariamente con lo que es moralmente
valorado, moralmente apropiado o moralmente incierto. (Bruner 1990: 61s.)
El terme
moral remet metafòricament a un ordre axiològic, a una concepció coherent i
explícita de valors, principis, operacions i objectius. El terme moral fa
avinent la tasca interpretativa de la història de la lingüística, com a identificació
i qualificació dels materials històrics que considera pertinents i productius.
Òbviament, l’exclusió temporal —per períodes—, formal —per criteris— i material
—per objectes ressenyats— és un procediment negatiu molt poderós de la
canonicitat, sobre el qual poden obviar-se o escamotejar-se les explicacions.
És un procediment reservat, subjacent, per mencionar tan sols un vessant de la
construcció de la legitimitat interpretativa, que pot oferir un camp de
reflexió cabdal. ¿Com, si no, es pot entendre la particular elecció teòrica
—també retòrica— de Georges Mounin a la seva Histoire de la linguistique dès origines au XXe. Siècle (1967), amb
un títol tan comprensiu i universalista, centrada exclusivament en la distinció
de la doble articulació lingüística? ¿Com, si no, assimilarem l’aportació tan
oposada a l’esquema de Mounin, tan interessant i brillant de Pierre Swiggers a Histoire de la pensée linguistique
(1997), on analitza un trajecte temporal similar, però que presenta com una
xarxa teòrica incomparable, irrecognoscible?[4]
La comparació
entre exemples tan dispars com Mounin i Swiggers no és una cosa insòlita a la
historiografia. De fet, les obres generalistes sobre la història de la
lingüística presenten particularitats que podrien il·lustrar com és de divers i
moldejable el cànon lingüístic. També, si prenem com a referència central una
de les esmentades obres, probablement siguin percebudes les altres o una part
d’elles com a desviacions en un grau que va de la moderació a l’excés i la
infracció. La divergència, en cas de donar-se, prova primerament la natura
retòrica de la canonicitat, és a dir, les fonts de l’acord científic i, en
segon lloc, el conflicte de posicions i de paradigmes. Ordinàriament, es
preferible construir sota la volta d’un paradigma que disputar sobre la
conveniència d’un altre. La història de la literatura, però, ha donat una
mostra de perspicàcia introspectiva amb les avantguardes del primer terç del
segle XX, subvertidores dels convencionalismes de la tradició i exploradores de
nous problemes poètics. Relats farcits de desproporcions i d’ambigüitats, com
els de la poesia simbolista o surrealista i la novel·la postmoderna, insten el
lector a examinar la realitat com un efecte de la legitimitat projectada per
una veu, com un efecte de canonicitat i de perspectiva. No podem estar-nos
d’acompanyar aquest incís d’una mostra literària que correspon a aquest fenomen
poèticament renovador i teorèticament representatiu del dramatisme brunerià; és
un breu relat poètic de J. V. Foix, que diu:
Fou diumenge passat, a tres quarts de la tarda, sobre el pont del passeig,
que un embriac occí una dona per amor d’una rosa que l’homicida abandonà damunt
el toll de sang. Ja el diumenge abans hom havia assenyalat un fet idèntic al
mateix indret i a la mateixa hora. Pressento per a avui un crim equivalent. Em
cal, doncs, advertir el taverner i avisar la policia. Però, Déu meu, ¿i si fos
jo l’assassí? Vet ací el meu got vessant de vi, el carmí dels teus llavis, del
teu si, del teu sexe, reflectit dins la tèrbola beguda roja. Aboqueu més vi,
Rafel!, són dos quarts de tres: al pont del passeig hi ha una dona amb una rosa
a la mà i el meu coltell és fi com l’aresta d’un estel.[5]
El relat
explora un problema, una desviació de l’ordre que afecta no ja un aspecte sinó
múltiples aspectes. Són molts problemes narratius en una història. Apuntem tres
problemes o conflictes: l’actor, l’eix acció-objectiu i l’escenari. L’actor és
un i doble, que pateix el desdoblament esquizofrènic del bon ciutadà i de
l’assassí. Tots dos són els successius narradors dels esdeveniments, que
oscil·len entre la notícia d’un succés de la setmana passada i l’anunci d’una
premonició. El primer es manifesta amb la racionalitat deductiva del detectiu
afeccionat; l’altre, amb el patetisme d’unes pulsions monstruoses. ¿I què més
fan els actors? Aquesta és la part de l’acció i dels objectius, en la qual el
ciutadà voldria salvar la possible víctima i avisar la policia, mentre que
l’assassí s’embriaga i prepara l’arma amb la que ha d’occir la dona del pont
del passeig per una incomprensible però determinant raó: “per amor d’una rosa”.
L’escenari és semblantment dual. El del bon ciutadà que contempla des de lluny
el lloc del crim del diumenge passat i que, com a espectador, ignora
tràgicament l’origen dels fets. I l’escenari ominós de l’assassí, que ha tornat
al lloc dels fets i, com expressen uns símbols intensos, s’amara súbitament de
violència homicida i se sent cridat a una acció irreparable.
Els relats
són exploracions dels límits de la legitimitat.[6]
Per a la ficció, importa la regulació ètica que aporta, però també inclou
aproximacions cognitives a la realitat. Semblantment, el gènere de la Història
es nodreix d’aportacions en aquests dos ordres. Són representacions del sentit
dels fets del passat, enteses de manera integradora de valors i de models
teòrics.
Un assaig
comprensiu de la qüestió del gènere, és a dir, de les marques i de les
estratègies persuasives que ha de desenvolupar l’escriptura historiogràfica, es
troba a l’obra del lingüista Jorge Lozano El
discurso de la historia (1987). La monografia considera tota mena de
produccions historiogràfiques, des de la formalitat de les tècniques i
convencions discursives, i examina curosament el procés de la recerca.
Primerament, tracta dels problemes de l’observació històrica, i estableix dues
fal·làcies, la de l’historiador com a testimoni i la de la història com a
coneixement mediat. El que vol establir és el principi que el coneixement demana
mediatesa, instrumentalitat i consciència professional dels procediments
propis, components aquests necessaris per a la validesa i veracitat històrica.
A continuació, posa a prova els documents històrics, per separar els
asistemàtics i merament informatius —llegendes, efemèrides, annals, cròniques,
memòries— dels que assoleixen la maduresa de la cultura interpretativa. En un
tercer capítol descriu meticulosament el fet paradoxal de l’afinitat narrativa
entre la ficció i la història. I, finalment, estableix la diferenciació entre
ambdós gèneres a partir de remarques tipològiques de l’escriptura i de les
estratègies persuasives. Algunes d’aquestes estratègies de l’assaig, per
citar-ne només dos exemples, són la cancel·lació de les marques de
subjectivitat en l’expressió i l’ús de formes temporals tan distintives com el
present atemporal o present de definició i un temps perifràstic de futur,
denominat prospectiu.
Aquest
notable treball de Lozano té influències d’un escrit tan breu com brillant de
Roland Barthes, “El discurs de la història” (1967). L’investigador que comença
la seva preparació amb la lectura de l’article de Barthes no pot sentir-se
defraudat, ans tot el contrari, perquè assimila un model formulat amb
senzillesa, precisió i exhaustivitat; un model presentat en una prosa erudita
que estimula la curiositat intel·lectual. L’esquema analític de Barthes
discerneix tres àmbits: el fet de dir o enunciació, l’enunciat o el discurs
produït i, per completar el conjunt, la significació o efecte simbòlic del
discurs històric. Probablement, la descripció dels àmbits suggerirà la
tripartició que fa la Retòrica del discurs públic, en tant que constituït per
un jo o enunciatari —àmbit ètic—, un això dit —àmbit lògic o discursiu— i un tu
o destinatari —àmbit patètic. I aquesta impressió pot ser encertada i , a més,
profitosa. Tan sols hem de desplaçar l’èmfasi emotiu del tu per la idea més
actual i àmplia de la recepció, de les teories de la recepció i de la
hermenèutica. Així, doncs, Barthes indica que l’escriptura de la història pot
d’estudiar-se des de les instàncies formals de l’autor, l’enunciat i el sentit.
I ha de respondre preguntes com aquestes.
Enunciació: ¿Quines són les marques de la presència de l’autor i
dels seus destinataris? ¿Quins són els signes de les operacions organitzatives
del text que fa l’enunciador? ¿Com passa aquest la paraula a altres veus
testimonials? ¿Com es construeix el temps narratiu i quines asimetries es
detecten?
Enunciat: ¿En quines categories es distribueixen les coses narrades?
¿Com es relacionen els “existents” i els “ocurrents” del discurs? ¿Per què un
enunciat assertiu i argumentatiu?
Significació: ¿Quins efectes de significat desenvolupa l’escriptura
de gènere per persuadir de la seva veracitat? ¿Es pot afirmar que el discurs
històric és una elaboració ideològica de l’imaginari?
El programa
desconstructiu de Barthes no és un entreteniment. No s’acontenta amb el
preciosisme analític ni amb la identificació del subtil detall, sinó que adreça
la indagació de l’investigador vers els fonaments retòrics de la historiografia
i l’abast de la ciència com a formalitat cognoscitiva. Com indica Barthes, tot
invocant el pensament de Nietzsche, l’elecció retòrica primària de la història
és tautològica. La història està formada per escrits sobre els fets que han
esdevingut. Aquests escrits, tanmateix, recullen allò que els autors prenen per
memorable. I succeeix que és memorable o important el que és considerat digne
d’ésser anotat. Allò inscrit i comentat conforma el vast discurs de la història
i, en conseqüència, es recomença la cadena que defineix què és història, de
manera que la part inicial i la final són idèntiques.
Tenim una
tautologia, que fa avinent no ja una impugnació del coneixement històric, sinó
la seva activíssima producció ideològica i una insubstituïble font de
l’imatgeria col·lectiva i , el que ara més ens importa, una causa
d’identificació de comunitats científiques, sia el lligam d’aquestes els
mètodes historiogràfics o les referències temàtiques de la Lingüística o
qualsevulla altra ciència. Si la història s’ocupa dels fets dels passat, i de
les expectatives que creen en els esdeveniments immediats, hem de convenir que
aquests fets no existeixen abans que la història els designi i els doni
constitució. “No n’hi ha, de fets en si” afirma Nietzsche, i encara afegeix que
“sempre cal començar per introduir un sentit per què hi pugui haver un fet”. I
també cal organitzar els fets i dipositar-los mentalment en nivells d’allò real
i en èpoques, per extreure d’ells una interpretació coherent. Estem formant,
aleshores, trames o enunciats.
La
interpretació dels fets esdevinguts i els seus vestigis no és exhaustiva. No
cobreix ni ho explica tot, un objectiu per altra part impossible i,
probablement, estèril. L’historiador escull unes èpoques i, dels corresponents
materials, selecciona allò que considera significatiu. I estableix així un
itinerari o, el que és el mateix, una trama històrica. Cap itinerari abraça el
conjunt, ni pot ésser la veritable i definitiva comprensió d’aquest conjunt. Es
tracta d’una elecció, d’una intervenció subjectiva, per bé que el resultat de
la seva escriptura és objectiu. Reuneix esdeveniments en un camp la
configuració del qual pot ser apreciada de manera similar per un altre
historiador o garanteix un àmbit precís i constructiu per a la discrepància
(Veyne 1971: 36s).
La trama és
una realitat superior al conjunt dels fets que aglutina, justament perquè els
ordena i relaciona, perquè supera els límits de la seva cronologia i els atorga
un sentit. L’historiador Paul Veyne defineix el concepte de trama en el
fragment que transcrivim:
Els fets no existeixen aïlladament en el sentit que el teixit de la
història és el que anomenarem una trama, una barreja molt humana i poc
“científica” d’atzar, de causes materials i de fins. En suma, la trama és un
fragment de la vida real que l’historiador esqueixa a la seva voluntat i en el
que els fets mantenen relacions objectives i posseeixen també una importància
relativa. (Veyne 1971: 34.)
Posem un
exemple referit a la història de la lingüística. Un objecte temàtic que
delimita una trama és l’estudi històric de la teoria del signe i tota la xarxa
d’influències en la lògica i la gramàtica. I pot incloure el pensament estoic, el
cartesià —segons la interpretació chomskiana d’una tradició racionalista— i el
model estructuralista. Aquesta enumeració no és exhaustiva, atès que únicament
presenta tres aportacions del món antic, del barroc i de la lingüística
moderna. És suficient: com a trama relaciona tres nivells temporals, sense
vincular-se a una cronologia lineal i contínua, que pot esdevenir supèrflua i
enganyosa. Una de les raons de la condició enganyosa rau en la presentació de
la història de la ciència lingüística com una continuïtat i com la projecció
d’un estadi fundacional que progressa com ho faria la consciència d’un individu
fins a assolir la maduresa teorètica.[7]
Però, per extreure una idea coherent de l’exemple, afegirem que la trama
epistemològica indaga essencialment sobre el signe lingüístic i la natura
universal del llenguatge, des de plantejaments diversos: la definició de
l’estatut de ciència, en el cas de Plató i dels estoics; les operacions de la
parla i la correlació psicològico-cognitiva, en Port-Royal; i la immanència
lingüística, en Saussure i els estructuralistes.
De nou, les
paraules de Veyne donen ocasió per definir el terme de trama, quan afirma que
“la trama pot ésser un tall transversal de diferents ritmes temporals o un
anàlisi espectral”, una forma selectiva per tal d’elaborar la interpretació
històrica mitjançant el tall transversal de diferents períodes. Les operacions
que comporta constitueixen un conjunt de causes materials i finalitats
analítiques particulars a cada moment o obra, i sobretot un conjunt
d’interpretacions. Aquesta última part, la interpretativa, testimonia la
condició humana i indeterminista dels fets històrics. I no n’hi ha, de
determinisme, perquè els fets no s’imposen a l’historiador ni tampoc les trames
apareixen en un repertori fix. La seva composició i interpretació són parcials
i relatives. Per parcialitat s’entén l’especifitat dels trajectes,
l’especificitat d’un repertori disposat en unes seqüències i recorregut per uns
lligams determinats. Per altra part, tot coneixement històric és relatiu perquè
està determinat per la situació de l’observador o la comunitat d’observadors,
en la qual entren interessos i procediments per produir enunciats científics.
El concepte
de trama, que resumeix molt bé els trets de la historiografia, té una altra
funció explicativa, a més de la referida als fets històrics. Aquesta funció és
la de revelar les operacions i les adscripcions de l’historiògraf. En efecte,
la consulta de les obres permet conèixer l’escala valorativa de l’historiador,
els criteris d’orientació dins el domini voluminós de l’arxiu, la formulació
dels problemes que vol resoldre o l’exposició dels vincles entre les parts. La
lectura que es fa des de l’òptica de les trames i de les associacions internes,
ofereix la possibilitat de comprendre les escales axiològiques específiques que
els autors han projectat. En definitiva, aquesta òptica, precisa i alhora
abstracta. ofereix pistes valuoses sobre les eleccions de l’historiador i el
sentit de les corresponents interpretacions.
La nostra
anàlisi de la historiografia lingüística parteix de quatre trames: cívica,
epistemològica, analògica i hermenèutica —també, historiogràfica. Cada una
d’elles destaca una orientació de la recerca sobre la comunicació i els codis,
una orientació que pot tenir un origen cultural i que el transcendeix quan
perdura al llarg del temps o quan reapareix en una època diferent. Les
preguntes que atribuïm a les trames són aquestes: per a la cívica, ¿què és el
discurs?, ¿com crea uns principis socials de cooperació i de saber?; per a
l’epistemològica, ¿què és el llenguatge?, ¿com formulem el coneixement?; per a
l’analògica, ¿com es descriu la llengua?. ¿Quines regularitats presenta?; i per
a l’hermenèutica, ¿com estableix la ciència una perspectiva històrica?, ¿com s’interpreten
críticament els documents i les obres? Per donar resposta als interrogants, els
lingüistes aporten uns instruments analítics apropiats, que són,
respectivament, els de la retòrica, la teoria del signe lingüístic, la
gramàtica i, en últim terme, la historiografia i l’hermenèutica. En síntesi, la
trama cívica aporta la retòrica i és el fruit de la reflexió del sofistes en
inquirir sobre les condicions de veracitat, ètica i bellesa del discurs. La
trama epistemològica formula la teoria del signe lingüístic com a principi de
construcció del discurs científic, i els seus termes són plantejats inicialment
per Plató, Aristòtil i els estoics. La trama analògica comporta la consideració
específica de la llengua i la seva descripció formal mitjançant la gramàtica,
que, en el món occidental, s’atribueix a Dionís de Tràcia, en el segle I aC. La
quarta trama, l’hermenèutica, aporta en el segle XX una perspectiva crítica de
la història de les idees i d’obres sobre el llenguatge, i desenvolupa una tasca
d’interpretació dels discursos i dels pressupòsits històrics.
Considerant
en conjunt el repartiment de problemes, instruments i activitats que descriuen
les trames, podem anotar unes afinitats entre elles, que palesen noves
associacions i oposicions. De les quatre trames, la cívica i l’hermenèutica
tracten del discurs com a pràctica i interpretació, mentre que l’epistemològica
i l’analògica s’interessen pel signe i el paradigma de la llengua. Les primeres
tenen una orientació pragmàtica i contextualment crítica, i les altres
diluciden qüestions sistemàtiques i formals, principalment sintàctiques. Si es
compara les característiques dels dos grups, observem que en el primer la
perspectiva és la del context i la situació, contraposat i complementari del
segon, l’objectiu del qual és la forma. En un preval la historicitat; en
l’altre, els eixos de sincronia i diacronia, d’estructura i de competència. I
així apareixen altres oposicions: discurs enfront de sistema; categories
contínues i indeterminades enfront de categories discretes i determinades;
comunicació i, a l’altre costat, estructura; principis i regles; context i
abstracció; finalment, perspectiva intel·lectual, oberta, versus disciplina estrictament delimitada. L’observació general que
tanca la comparació de trames és que unes responen al paradigma funcional i les
altres, al formal.[8]
Hermeneutica i
programa historiografic
El programa
historiogràfic de les trames descrites suara és una resposta pràctica i crítica
al problema de la consciència històrica. Quan es diu que resulta pràctica i
crítica, significa que s’adreça a unes qüestions específiques i que avalua
discursos determinats, en el seu context, per tal d’esbrinar el sentit
rellevant. El problema de la consciència històrica es refereix a una
responsabilitat intel·lectual i ètica de cadascú, que declara la importància
d’interpretar i comprendre la identitat comunitària com a realitat processal,
com a realitat discursiva i ideològica, amarada de valors produïts
històricament (Gadamer, 1958, 1960). Si el principi hermenèutic és assenyat, es
pot concloure que el marc historiogràfic, consagrat a la interpretació i la
comprensió discursiva, comporta una activitat tècnicament inesgotable i
èticament integral, ja que s’associa a la identitat i la responsabilitat de
l’individu i de les comunitats que constitueix.[9]
El programa
de les trames aplica els principis de l’hermenèutica, que estableixen que el
coneixement històric és indestriable de les mediacions culturals o, en altres
mots, que la interpretació dels discursos és solidària amb la comprensió dels
paradigmes històrics i de la tradició, i que és incompatible amb els judicis
anacrònics i les pretensions de justificar o legitimar la teoria lingüística
vigent. Les mediacions culturals per les quals s’interessa el coneixement
històric responen a cinc blocs de factors ideològicament molt poderosos.
1/ Productes formals o existències: relat, escriptura, discursos.
2/ Activitats i processos: creació, lectura i recepció, interpretació i
comprensió.
3/ Agents i agències: autor, lector, especialistes, societats científiques,
corporacions editores.
4/ Gèneres i disciplines: història, historiografia, hermenèutica, anàlisi
crítica del discurs.
5/ Referències de temporalitat: present, horitzó històric, paradigmes.
A partir de
la representació d’aquesta xarxa de mediacions culturals, l’hermenèutica
assumeix la comesa de palesar els conflictes culturals i les dificultats que ha
de superar tota interpretació crítica. Més concretament, comprova l’abast dels
conceptes de parla, escriptura i autor i, d’acord amb un paradigma
retòrico-pragmàtic de la realitat cultural, els redefineix. Comença per una
idea simbòlica d’allò real i de la funció de la parla. Enuncia que el primer
objecte intersubjectiu i transcendent de la realitat humana és la parla. És el
primer objecte i és més real que les coses o sensacions físiques, que no es
neguen, però, sinó que es reubiquen, perquè el seu si rau en la realitat
cultural del discurs i no en la preexistència solipsista. La parla és, també,
un objecte intersubjectiu, és a dir, compartit i objectivable pels principis
dialògics i les convencions antropològiques. I, correlativament, és un objecte
transcendent, que no pateix la finitud de l’aquí i ara ni s’esgota en els
límits de la vista, l’oïda o els altres sentits.
Hi ha una
classe d’objecte que acredita una condició doblement intersubjectiva i
transcendent, l’escriptura i les produccions textuals. L’escriptura té una
doble condició reflexiva i comunicativa, en aquests vessants simbòlics, perquè
no només inclou la socialització lingüística dels individus, sinó també la
socialització alfabètica. L’alfabetització i l’ensinistrament en els formats i
gèneres lletrats, com per exemple fóra el cas de la història, atorguen al
subjecte una consciència explícita i un domini instrumental considerable, pel
que fa al coneixement històric. Tanmateix, com ja indicava la suggeridora
paràbola platònica de Theuh i Thamus, l’escriptura no és la solució plena al
problema de la memòria i, encara més, inaugura nous problemes cognitius. El
debat és antic i resta obert, i no és el nostre propòsit revisar-lo com tampoc
voldríem fer creure que té gaire sentit comparar escriptura i oralitat o
qualificar-ne una de millor que l’altra. La intenció del comentari és reflectir
un punt fonamental de l’hermenèutica: actua com a antropologia textual, com a
disciplina que no tan sols té cura dels missatges sinó també i prèviament de
les operacions d’escriptura i de recepció que es deriven de la seva circulació.
[10]
Referent a
això, l’hermenèutica formula dos principis sobre l’autor i la seva escriptura:
comprendre un text millor que no ho faria l’autor i el silenci de l’escriptura.
Aquests principis, que anticipen la teoria estètica de la recepció, poden
predicar-se de totes les categories de la producció textual, a més de la
literària i historiogràfica, i ofereixen una orientació cabdal a l’activitat
interpretativa.[11]
A) Comprendre un text millor que no ho faria
l’autor
El principi
estipula els rols i la relació dels agents de la producció discursiva. L’agent
mencionat a l’enunciat és l’autor, que és comparat implícitament amb el lector.
I s’afirma que “el lector pot comprendre un text millor que no ho faria
l’autor”, amb la qual cosa no es confronta un autor individual amb un lector
concret —això fóra accidental, inconvenient i inútil— sinó ambdues instàncies
interpretatives, la de l’autor —igualment individual— i la de la comunitat
lectora, fornida aquesta d’uns criteris objectius i contextuals per atribuir
sentit al text. La intenció del principi és definir on rau la legitimitat
interpretativa. Com a resultat, l’autoritat que reconeixia el model romàntic a
l’autor es desplaça a l’altre agent, el del lector, que queda investit d’un
estatut preeminent. Roland Barthes (1968: 67) fa avinents les raons del canvi
de paradigma textual:
Darle
a un texto un Autor es imponerle un seguro, proveerlo de un significado último,
cerrar la escritura. Esta concepción le viene muy bien a la crítica, que
entonces pretende dedicarse a la importante tarea de descubrir al Autor (…)
bajo la obra: una vez hallado el Autor, el texto se “explica”, el crítico ha
alcanzado la victoria; así pues, no hay nada asombroso en el hecho de que,
históricamente, el imperio del Autor haya sido también el del Crítico, ni
tampoco en el hecho de que la crítica (por nueva que sea) caiga desmantelada a
la vez que el Autor.
El fragment
argumenta contra la transcendència de l’autor i l’hegemonia del seu criteri.
Per molt carismàtica que sigui la seva figura —o la substituta del crític—, el
rol creador és incompatible amb la comprensió plena i intersubjectiva de la
recepció. S’ha declarat la mort de l’autor, una sentència que, com reconeixem
immediatament, aprofita els termes i la intenció de Nietzsche sobre la mort de
Déu, sobre la fi de les interpretacions elitistes, irrevocables i alienes a la
comunitat de lectors. L’hermenèutica desballesta la concepció positivista o
romàntica de l’autor, com reflecteix el pensament d’Emilio Lledó (1991: 101):
“El autor no puede entender los sentidos de su obra, porque él mismo es, hasta
cierto punto, un producto de ella. La obra literaria, levantada con las
palabras de una lengua, preexiste, como tal lengua, a los sucesivos actos con
que el autor la manipula.” La mateixa consciència de l’escriptor no és neutra
ni independent de la seva implicació creadora, de l’anomenada “héuresis” o
recerca de proposicions. Per tant, ¿quin és el paper de l’autor? Lledó respon
que té un paper indicatiu.
El
nombre del autor sólo es ya, en el dominio de la historiografía, la excusa para
buscar posibles contextos, o para poner en relación otros escritos y construir
nosotros, desde ellos, el nuestro. Porque el autor, en el curso de la
tradición, nos sirve para engarzar, por medio de él, los eslabones de una
memoria que, individual o colectivamente, alimentan la historia, más o menos
abstracta, de la que el texto es eco.
Una vegada
allunyat l’autor del text i desestimada la idea que era la clau per desxifrar
els sentits de l’escriptura, sorgeix una situació nova i noves dificultats en
el silenci i la letargia del missatge.
B) El silenci de l’escriptura
El lector es
troba sol davant del text i s’adona que l’escrit no pregona, no crida els
sentits, perquè és un espai neutre i silenciós. El lector o l’historiògraf —si
pensem en el nostre propòsit— han de respondre de la seva llibertat
interpretativa, que no és una prerrogativa sinó una responsabilitat, sotmesa
als mateixos requisits que la parla. La interpretació ha d’assolir la qualitat
i la validesa de la intersubjectivitat; dit en altres mots, que està sotmesa a
uns procediments objectius i contextuals, convencionals i històrics. Afegeix
Lledó (1991: 53) que “nos hemos acostumbrado a pensar en la obra
escrita como un proceso acabado,
perfectamente, por su autor. Pero (…) se trata de descubrir en el lenguaje
ajeno, en la voz del otro que, con la escritura alcanza al lector, la
coherencia, sentido, significatividad que es capaz de engarzar con nuestro
discurso, o sea con nuestro tiempo.”
L’obra no és
un producte sinó un procés o, millor dit, el material d’un procés comunicatiu
que esdevindrà inesgotable, perquè és solidari amb les expectatives lectives.
L’obra no consumeix totes les possibles intencions que l’autor hi va dipositar
i que va dispersar, confondre o soterrar en l’acte de l’escriptura. En aquest
sentit, Barthes (1968: 65) remarca que “hoy en día sabemos que un texto no está
constituido por una fila de palabras, de las que se desprende un único sentido,
teológico, en cierto modo (pues sería el mensaje del Autor-Dios), sino por un
espacio de múltiples dimensiones en el que se concuerdan y
contrastan diversas escrituras, ninguna de las cuales es la original: el texto
es un tejido de citas procedentes de los mil focos de la cultura”. La clara apel·lació a la interdiscursivitat que fa
Barthes, situa el text en una vastitud temporal i funcional, que antecedeix la
consciència autoral i també la transcendeix. I justifica la rellevància de la
teoria hermenèutica o de la interpretació. Llegim la definició que en fa Lledó:
Toda
la teoría de la interpretación radica, precisamente, en el silencio y soledad
de un texto, cuya real
contextualización acaba cuando acaba la línea que lo compone. Todo lo demás es
ya el diálogo que establece el lector con el texto mismo, desde la perspectiva
de otra memoria distinta de la que, en la escritura, se le presenta. Por eso el
texto no “piensa”. Su “pensar” es pura apariencia, y, sin embargo, esa
apariencia es lo suficientemente firme como para hacer el papel de una voz que
habla. En esa inequívoca presencia que puede mover los labios de un lector, y
convertir en sonido lo que es signo escrito, se supera ese silencio originario
que circunda a todo escrito. (Pàg. 99)
Certament, el
text és central en aquest procés, però no juga un paper dinàmic, ja que l’acció
procedeix dels agents de la lectura. El text és escriptura, és estructura
formal, identitat genèrica —registre, terminologia, referències, citacions i
altres convencions expressives— i és suport de significats. I, tanmateix, al
lector correspon desenvolupar un procés creatiu per construir un sentit del
text, sempre llegint en aquest uns sentits que no es troben en ell per si
mateix. “Des d’aquest punt de vista —afirma D. Crystal—, els textos no tenen
identitat pròpia: únicament existeixen quan algú els llegeix”.[12]
Per tal de
donar una resposta al silenci de l’escriptura, per palesar l’enganyosa suficiència
del text i per atribuir un paper coherent als agents de la historiografia, la
teoria hermenèutica proposa un cercle interpretatiu, un procés circular,
progressiu i crític. L’esmentat cercle abasta seqüències, referències i
identitats ètiques. Les seqüències afecten un procediment que comença amb
l’examen del conjunt textual i que, després, passa a considerar les parts, per
retornar a la visió de conjunt amb noves observacions, i així successivament.
Les referències impliquen l’explícita enunciació dels paradigmes que participen
en la lectura d’un text específic; el coneixement que té el lector de l’actual
horitzó històric li permet afrontar millor el silenci de l’escriptura i
explorar-ne els sentits. Les identitats ètiques es refereixen al fet fonamental
que la investigació hermenèutica és una edificació personal que empra la
conversa o diàleg entre els discursos i els interlocutors.
L’hermenèutica
no és un mètode, tampoc constitueix una disciplina, sinó que aporta una
perspectiva interpretativa i historiogràfica, la meta de la qual és posar en
comunicació, en conversa, els agents de la lectura sobre els seus objectes
d’estudi. L’hermenèutica no és tampoc una exegesi, sinó una teoria de la
interpretació i la comprensió dels textos (Schökel 1994: 18). Aquesta teoria
considera la relació entre els factors primordials d’autor, obra, lector,
llenguatge i assumpte. En relació als esmentats factors, enuncia principis que
orienten sobre l’origen, el contingut i la circumstància. Del marc
intel·lectual descrit en parlen els següents principis.
1. Discurs i gènere: La història
és discurs narratiu no ficcional: “La història com a discurs construït com la
ficció, però que alhora produeix enunciats científics” (Chartier 1993).
2. Agent i activitat: “L’escriptura de l’historiador és relat
d’esdeveniments” (Veyne 1971).
3. Relat: El relat no expressa el que van viure els seus
protagonistes, sinó que és una selecció, una simplificació, una organització,
una narració (Bruner 1990).
4. Seqüències de la
temporalitat: La història no és tant cronologia com
estructures i trames (Lozano 1987).
5. Futilitat de la
cronologia: La cronologia dels annals equival a
pures anotacions i mers indicis, per la qual cosa quasi no aporta cap
significat (White 1987).
6. Trama o enunciat: Forma selectiva de construir la interpretació
històrica, mitjançant el tall transversal de diferents períodes. Conjunt de
causes materials, finalitats i interpretacions.
7. Enunciat cívic: La parla com a instrument social de cooperació i de
construcció de la realitat. Retòrica: a) el discurs, font dialògica del bé, la
bellesa i la veritat —ètica i coneixement—; b) els recursos per persuadir i els
processos d’afectació dels altres —identificació, control, philia—. (Aristòtil; Fish 1989.)
8. Enunciat
epistemològic: Condicions del discurs científic per
poder ser receptacle del coneixement formalment objectivable i universal: a)
teoria de la ciència; b) interrelació de la tricotomia
pensament-paraules-objectes; c) signe lingüístic. (Chomsky 1966.)
9. Enunciat analògic: El programa filològic de la descripció de la llengua,
la classificació de les parts de l’oració i la construcció sintàctica.
Gramàtica i sintaxi (Mounin 1967).
10.Enunciat hermenèutic: La interpretació
dels discursos com a resposta pràctica i crítica al problema de la consciència
històrica i la comprensió de paradigmes (tradició): a) historiografia; b)
anàlisi crítica del discurs; c) pragmàtica. (Vid. Gadamer, Lledó, Vattimo, Foucault, Rorty.)
11.Historiografia lingüística: Descripció i
explicació de com s’han produït, formulat
i difós els coneixements lingüístics, amb atenció als contextos social i
cultural (Swiggers 1990), Metodologia de l’escriptura sobre la història de la
recerca lingüística (Koerner 1995:7)
12.Escriptura:
“La història del pensament és la història de l’escriptura” (Lledó 1991).
13.Confusió del concepte ‘fet’: “No n’hi ha, de
fets en si. Sempre s’ha de començar per introduir un sentit per què hi pugui
haver un fet” (Nietzsche).
14.Tautologia: S’anota el que s’observa (fet), però
s’observa el que és digne d’ésser anotat (sentit).
15.Retoricitat dels fets: El fet no té mai
una existència que no sigui lingüística i, a
fortiori, ideològica o cultural.
16.Tòpic fal·laç: Tanmateix, és freqüent creure que la
predicació del fet és una còpia de la realitat (Rorty 1979).
17.Representació: El discurs històric és una elaboració
ideològica, una representació del que és real. La història és molt menys allò
real que allò intel·ligible (Barthes 1967).
18.Contra la teleologia: La història no té
sentit, però és intel·ligible (Foucault, Microfísica
del poder).
19.Cercle hermenèutic: La interpretació
avança en cercle: del conjunt a les parts, i de les parts al conjunt: del
present horitzó històric al silenci de l’escriptura (Gadamer 1960; Lledó 1991).
20.Responsabilitat intel·lectual: La interpretació
i la comprensió són activitats inesgotables, associades a la identitat i la
responsabilitat de l’individu i de les comunitats que constitueix.
L’hermenèutica,
que és reflexió teòrica sobre la interpretació i la comprensió discursiva, és
una antropologia textual que enforteix i encoratja la investigació
historiogràfica.[13] Com a
pràctica crítica de la recepció, interroga el lector sobre l’estatut de l’obra
i sobre si l’escriptura parla per si mateixa els seus sentits o bé és
silenciosa. També l’interpel·la sobre la transcendència de l’autor o la seva
mort, i sobre la potència per rebre i entendre un text millor del que ho faria
l’autor. Alhora, anima a examinar l’escriptura històrica des dels vessants
formals del gènere, en tant que enunciació que parla no ja de fets sinó d’una
consciència; en tant que enunciat que relata un esquema interpretatiu; i en
tant que significació tautològica, és a dir, construcció d’un passat
ideològicament intel·ligible. I, tanmateix, el més important de l’hermenèusi
d’enunciats historiogràfics és que palesa l’interès d’un objecte d’estudi que
no és una realitat exclusivament científica, que no és merament l’amalgama de
registre i de recursos transpositius de la història, perquè desborda aquest
camp, sinó que es tracta d’una mediació cultural de gran complexitat. I fa
avinent, en darrer terme, un interrogant. ¿Què és la historiografia?, ¿un saber
d’orientació o de disposició? ¿Un saber erudit i útil, però secundari i
orientador? ¿O un saber que també arranja els processos d’edificació personal i
regula una educació compartida amb diàleg i intercanvi d’interpretacions?
Barthes, Roland (1967): “El discurso de la historia”, dins Barthes, El susurro del lenguaje, Barcelona, Paidós,
1987; pàg. 163-177.
— (1968): “La muerte del autor”, dins
Barthes, El susurro del lenguaje,
pàg. 65-71.
Bech, Josep M. (1997): Les idees que s’oculten en
el temps. Dificultats teòriques i perspectives crítiques en la història del
pensament, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona.
Bruner, Jerome (1983): La parla dels infants,
Vic, Eumo, 1990; edició en castellà, El
habla del niño, Paidós, 1986.
— (1986): Realidad mental y
mundos posibles. Los actos de la imaginación que dan sentido a la experiencia,
Barcelona, Gedisa, 1994.
— (1990): Actos de
significado. Más allá de la revolución cognitiva, Madrid, Alianza
Editorial, 1990.
Cassirer, E. (1923): Filosofía de las formas simbólicas,
México, Fondo de Cultura Económica, 1971, 3 vols.
Chartier; Roger (1993):
“Narración y verdad”, El País,
29-7-1993, quadern sobre història, pàg. 1 i 4.
— (s. d.): El mundo como
representación. Historia cultural: práctica y representación, Barcelona,
Gedisa, 1992.
Van Dijk, Teun. (1978): La ciencia del texto, Barcelona, Paidós,
19892.
Durand, Gilbert. (1979): De la mitocrítica al mitoanálisis,
Barcelona, Anthropos, 1993.
Escavy, Terrés, Roldán,
eds. (1994): Actas del congreso
internacional de historiografía lingüística. Nebrija V centenario: 1492-1992,
Universidad de Murcia, 3 vols.
Fish, Stanley (1989): Práctica sin teoría: retórica y cambio en la
vida institucional, Barcelona, Destino, 1992.
Foucault, Michel. (sd): Hermenéutica del sujeto, Madrid, La
Piqueta, 1994.
— (sd): Microfísica del poder,
Madrid, La Piqueta, 1991.
Gadamer, Hans-
Georg. (1958?): El problema de la conciencia histórica,
Madrid, Tecnos, 1993.
— (1960): Verdad y método,
Salamanca, Editorial Sígueme, 1991, 2 vols.
— (1983): Elogio de la teoría,
Barcelona, Península, 1993.
— (1989): La herencia de
Europa, Barcelona, Península, 1990.
Carcía Calvo, Agustín
(1983): Historia contra tradición.
Tradición contra historia, Madrid, Lucina.
Koerner, Konrad. (1989): Practicing
linguistic historiography, Amsterdam, John Benjamins.
— (1995): Concise History
of the Language Sciences, Oxford, Pergamon.
Laborda, Xavier. (1994):
“Paradojas procedimentales y declarativas de la historiografía”, a Escavy,
Terrés, Roldán, eds. (1994): Congreso
internacional de historiografía, vol. III, p. 321-334.
— (1996): “Cartografía barroca y retórica del discurso”, a
Fernández Prat , ed., Teoría/Crítica,
Ciencias del lenguaje y de las lenguas
naturales, núm. 3, Madrid, Editorial Verbum/Universidad de Alicante.
Lledó, Emilio (1991): El silencio de la escritura, Madrid,
Centro de Estudios Constitucionales.
— (1992): El surco del tiempo,
Barcelona, Crítica.
Lozano, Jorge (1987): El discurso histórico, Madrid, Alianza
Universidad.
Moradiellos, Enrique
(1994): El oficio de historiador,
Madrid, Siglo XXI.
Pagès, Pelai (1983): Introducción a la Historia. Epistemología,
teoria, método, Barcelona, Barcanova.
Parret, H., ed. (1976): History
of linguistic thought and contemporary linguistics, W. de Gruyter.
Rama, R. (sd): La historiografía como conciencia histórica,
Barcelona, Montesinos.
Robins; Robert H.
(1967): Breve historia de la lingüística,
Madrid, Paraninfo, 1974.
Rorty, Richard (1979): La filosofía y el espejo de
la naturaleza, Madrid, Cátedra, 1989.
Rorty i altres (1984): La filosofía en la historia, Barcelona,
Paidós, 1990.
Ruiz Torres, Pedro,
ed. (1993): Ayer, monogràfic sobre “La historiografía”, núm. 12.
Serrano, Sebastià
(1983 i 1993): Comunicació, societat i
llenguatge, Barcelona, Empúries.
Shöckel, Luis Alonso; Bravo, José María (1994): Apuntes
de hermenèutica, Madrid, Trotta.
Swiggers, Pierre (1997): Histoire de la pensée
linguistique. Analyse du langage et reflexion linguistique dans la culture
occidentale, de l’Antiquité au XIXe. Siècle, Paris, Presses Universitaires
de France.
— (1997): Languages
and Linguistics: Aims, perspectives, and duties of linguistics,
Leuven-Paris, Peters.
Tuson; Jesús (1982): Aproximación a la historia de la lingüística,
Barcelona, Teide.
— (1987): “L’irracionalisme de la raó il·lustrada”, Límits, núm. 2, 1987, pàg. 17-30.
— (1990): “La égalité i
la desigualdad: los claroscuros lingüísticos de un siglo ilustrado”, Actas del V Congreso de lenguajes naturales
y lenguaje formales, Vilafranca del Penedès, Universitat de Barcelona, vol.
II, pàg. 787-798.
— (1997): “El segle XVIII europeu i la filosofia de la divisió
lingüística”, Llengua & Literatura,
núm. 8, 1997, pàg. 111-118.
Usher, R.; Bryant, I