|
|
|
|
|
|
“Consum i
producció a la comunicació de masses”,
Perspectiva Escolar, Barcelona, 207 (IX-1996) 2-8.
Consum i producció
a la comunicació de masses
Xavier Laborda
La comunicació
és una invenció, una construcció política i tècnica lligada a ideals i
tendències de poder. La lingüística i, en particular, l'anàlisi crítica del
discurs s'apropen a aquest fenomen amb la intenció de desenvolupar en el
receptor dels missatges de mitjans de comunicació social una consciència
respecte dels recursos pragmàtics d'aquesta invenció i construcció. En
conseqüència, el tractament lingüístic dels media s'interessa no tant per la
seva sintaxi com pels úsos que es fa dels elements simbòlics.
Una publicació comercial editada
recentment per una llibreria de Barcelona informa els seus clients sobre les
novetats bibliogràfiques en cinema i comunicació. Aquest catàleg, que abarca
seccions dedicades al video i televisió, fotografia, premsa, ràdio i televisió,
inclou unes nou-centes obres, disponibles en diversos idiomes[1].
El títols repertoriats parlen de productors, actors, directors, obres
artístiques realitzades, però també de tècniques de realització en qualsevol
d’aquests mitjans, de llenguatges expressius, de crítica o d’experiències
escolars. En conjunt, es pot dir que queden cobertes moltes de les perspectives
que poden interessar el lector, perquè trobem material historiogràfic, tècnic,
assaigístic o didàctic, aplicat a un conjunt suficient de mitjans de
comunciació massiva, tot i que no hi són tots.
Si
citem aquest catàleg és per dues raons. La primera és immediata, ja que
consisteix en l’ajut que el lector de Perspectiva
Escolar pot rebre per a aprofondir en els seus interessos o dispersar la
seva recerca. Però no és pas la principal raó, perquè un instrument d’aquesta
mena pot ésser substituit per altres. La segona i més urgent raó es resumeix en
una visió crítica del conjunt mediàtic o, si ho preferim, una visió selectiva,
interrogativa i negadora d´estereotips. Si citem, doncs, un excel.lent catàleg
bibliogràfic no és simplement per la seva utilitat de recerca sinó per a
reflectir un aspecte difícil de la qüestió: què fer davant la diversitat i la
complexitat dels mitjans de comunicació massiva? Perque, com s’ha apuntat, són
molts els punts de vista que es poden adoptar i, dintre d’aquests, podem
escollir una opció de consumidors o bé de productors i emissors de missatges
d’aquesta mena. Alhora, però, cal no oblidar la reflexió sobre el fenomen, és a
dir, el coneixement que dóna la distància crítica i escrutadora.
Entenem que és aquesta darrera
posició la que ha escollit l’equip de redacció de Perspectiva Escolar per a tractar la matèria. En concret, desde
l’angle dels seus llenguatges i les seves pràctiques a l’aula. El principi
implícit que proclama la importància que té per a l’escola el tractament dels mass media rau en la necessitat d’una
plena alfabetització. El concepte d’alfabetització inclou diversos processos
socials d’extensió de les capacitats expressives i comunicatives, i representa
un segon estadi de socialització lingüística de caràcter instrumental i també
ideològic. Hi ha, per tant, una alfabetització primària que capacita per a
emprar les lletres i el números, en constexts de relació interpersonal o
impersonal. I també hi ha alfabetització en la maduració receptiva i productiva
de missatges periodístics, iconogràfics, cinematogràfics o informàtics.
Es diu, amb fonament teòric, que els
mitjans de comunicació massiva apliquen uns llenguatges específics, el
coneixement dels quals resulta imprescindible per a ésser un interlocutor
competent. Així, l’exercici del periodisme demana un domini del registre escrit
i dels formats específics en què es manifesta: editorial, crònica, noticia,
reportatge, ressenya, anuncis... I el seu “llenguate” consta de paraules i
altres recursos tipogràfics i gràfics, com ara la presentació, la ubicació
relativa dins el diari o les il.lustracions. El mateix es pot dir del
“llenguatge” de la ràdio, el cinema o la televisió, en el sentit de que la
comunicació que estableixen aquests mitjans està supeditada a unes formes
expressives molt determinades i exigents, al menys en quant a formació tècnica
es diu. L’ensinistrament dels alumnes en aquesta realitat mediàtica, a l´ igual
que succeeix amb l’alfabetització primària,
fa observar els requisits formals dels respectius registres i incorpora
un coneixement estratègic: planificat, conscient, intencional i avaluatiu[2].
Per a acceptar el terme de llenguatge referit als esmentats mitjans
cal afegir que aquest és un concepte figurat, ja que reuneix elements
lingüístics, instrumentals i econòmics. Són elements lingüístics i expressius
la combinació de text, imatge i so. Són instumentals i tecnològics els recursos
de gravació, impressió i difusió. I, en darrer lloc, però no pas amb menor
importància, és el factor enconòmic i sociològic, en el sentit de què els mass media constitueixen uns sistemes
industrials de comunicació i de construcció o conformació de consciències.
Doncs bé, les pràctiques escolars en els llenguatges poden i han de copsar
aquests tres vessants, tot i que difícilment podran recrear-los tots ni falta
que fa. Sí cal destacar, però, que el vessant lingüístic és prou ric com per a
merèixer els millors esforços, ja que demana el domini dels registres, el lèxic
i les fórmules canòniques o els criteris d’argumentació i demostració. De tot
això s’en diu l’estil. L’estudi i l’aplicació dels estils dels mitjans de
comunicació conformen la part més atractiva d’aquesta realitat, si deixem de
banda altre capítol fonamental com és la formació professional.
Tanmateix, no ens podem sentir satisfets
amb aquesta aproximació lingüística als mass
media perquè no justifica plenament el seu estudi ni ens adreça vers una
aplicació significativa. ¿Quines son les seves mancances? La principal mancança
consisteix a creure que les estructures i els procediments formals són la més
alta expressió del coneixement, quan la seva funció és purament instumental.
Dit d’altra manera, a la vida quotidiana no ens importa el llenguatge sinó el
missatge, perquè el llenguatge és abstracte i el missatge és la seva actualització
en situacions comunicatives. Per tant, si posem l’ènfasi en el sistema o en el
lenguatge, podem quedar reclosos dins un espai insuficient, depauperat. Però no
són aquestes les tendències educatives endegades i presentades aquí, perquè
s’interessen pel que són activitat i comunicació: els discursos. El discursos
publicitaris a televisió, els discursos informatius a la premsa o els programes
de confidències a la ràdio, per exemple. Això implica concebre els mitjans como
a formats tecnològics destinats a comunicar. Això implica també, d’acord amb la
pragmàtica, que no hi ha enunciats correctes o erronis sinò adequats o
inadequats a la situació comunicativa de cada cas. Això comporta, finalment,
l’assumpció de què no hi ha pràctiques interpretatives o productives fora d’un
context, unes pressuposicions i uns objectius dels parlants.
En conseqüència, l’estudi dels
llenguatges comunicatius és la part sintàctica de l’activitat, que resulta molt
valuosa quan es connecta amb la dimensió pragmàtica o d’úsos de la llengua.
Així pren significat -és a dir, ens parla de coses que ens afecten-
l’observació de les tècniques publicitàries en premsa escrita o visual i
l’anotació de certes normes d’estil: el patetisme expressiu, amb hipèrboles i
trops intensos en què es representa de manera sensorial i augmentada el seu
objecte[3].
En informació visual és preponderant un estil espectacular o propi del gènere
epidíctic[4],
tal com ho entén la retòrica. I en informació de tinta, l’estil temperat de
l’argumentació i l’exposició[5].
I tots els mitjans estan sotmesos a unes restriccions expressives per a
resultar plausibles i versemblants, ja sigui aduint tòpics ideològics (la
publicitat és particularment conservadora, sota una aparença novedosa i
excèntrica) i estereotips demostratius, com ara les quantificacions
estadístiques, els sondeijos o les declaracions d’experts. Les interpretacions que sorgeixen d’un
propòsit específic, segons els factors comunicatius implicats, aportaran una
comprensió més clara i crítica. Esbrinar las pressuposicions o els objectius
que impulsen un discurs o els actes dialògics que en ell es realitzen, permet
centrar la nostra atenció en els recursos emprats i en els efectes. Un
propòsit, el de la consciència persuasiva,
connecta ademés els factors lingüístics amb el de la indústria de la
informació. El propòsit o principi de la consciència persuasiva posa de
manifest la relació ètica entre els parlants, segons la seva consciència o
advertència de l’abast persuasiu del missatge[6].
Aquesta consciència inclou, ademés de la comprensió de l’enunciat, el
reconeixement de les estratègies i mòbils desplegats pel parlant o pel mitjà de
comunicació. Quan el destinatari no n’és conscient es dóna una relació
èticament blasmable, perquè l’emissor té una condició industrial, amb uns
avantatges tècnics inherents que els atorguen una gran autoritat i els fan més
poderós i més penetrant socialment.
Si considerem com s’aplica el
principi a la premsa escrita, observen que es donen situacions en què els interlocutors són conscients del
missatje persuasiu, és a dir, dels seus efectes comunicatius. Això succeeix
quan el diari o la revista desplega mecanismes de pedagogia de la informació,
de manera que identifica les seccions de notícies i les d’opinió, estableix uns
descriptors elementals i ordenats en totes les informacions (qui, què, on,
quan, com, per què, amb què) i fomenta una alternança o la il.lusió
d’alternança en la possessió de la paraula (cartes al director, rectificacions,
concursos). Una segona modalitat de relació, des de l’assimetria, consisteix en
què només l’emissor és conscient de la força del missatge, i que denominem de predomini de l’emissor. La propaganda i
la publicitat extreuen bona part de la seva influència d’aquesta relació
enganyosa, generalment disposada en ds plans, el del misssatge aparent i el del
misssatge ulterior. A la premsa s’aprecïa aquest tomb assimètric en les agendes
temàtiques de l’empresa editorial, quan s’insisteix particularment en certes
qüestions, o en el tractament descurat, si no interessat, de certs afers.
L’interès de les pràctiques de
producció comunicativa radiquen en assolir una perspicàcia de lector, en ésser
capaç de discernir abusos del mitjans de comunicació i en assenyalar de quins
procediments es valen per realitzar abusos discursius. Val a dir que en
nombroses ocasions la mateixa empresa de comunicació no és conscient de la
codificació persuasiva dels seus missatges perquè actua com la majoria de les
empreses[7].
Això succeeix amb discursos racistes, xenòfobs, sexistes o tecnòlatres. Resulta
curiós, per no dir lamentable, observar com es classifiquen determinades
notícies i quines associacions els hi atribueixen una interpretació subjacent.
En els fets diversos apareixen delictes comesos per immigrants, als quals s’els
identifica per la seva nacionalitat, i queden relacionats amb narcotràfic,
marginació, il.legalitat, violència i problemes d’ordre públic, filies
integristes o pràctiques culturals aberrants[8].
En les mateixes pàgines es donen notícies judicials d’agressions a dones, amb
relats pretesament expositius, tot i que afalaguen l’oïda maliciosa amb ressons
pornogràfics[9]. Aquests
clitxés ideològics passen desapercebuts, puix que es tenen pel relat de la
veritat mateixa, tan natural com sembla per la força del costum.
Una línia de treball en mass
media, la de l’anàlisi crítica del discurs[10],
consisteix en fer una lectura atenta dels discursos, no tant per desenvolupar
un paper polític -que això és una opció personal i associativa- sinó per
esbrinar els procediments pragmàtics i retòrics que intervenen en mediacions de
predomini de l’emissor industrial o d´inadvertència ideològica. Per a
il.lustrar aquest marc de treball volem mencionar el cas d’un operador britànic
de borsa, Nick Leeson, presentat a la prensa sota un format de narració serial
i que constitueix un exemple d’infracció de la màxima pragmàtica de veracitat
o, dit sense tecnicismes, de manipulació informativa. La fallida d’un gran
banc, amb unes pèrdues fulminants de cent-cinquanta mil milions de pessetes, és
recollida a les pàgines econòmiques -i no pas a les de societat i fets
diversos- i al llarg de set mesos apareixen breus notícies sobre la
culpabilitat, fugida, empresonament i condemna del broker Leeson. Aquests són els titulars d’algunes de les notícies, recollides
del diari El país:
“El Banc d’Anglaterra intervé Barings
davant la impossibilitat d’aturar la seva fallida” (27.02.95).
“El Govern britànic ordena investigar la
crisi del banc Barings. Un ‘operador deshonest’ provoca la fi d’una entitat centenària.”
(28.92.95).
“El ‘yuppy’ que va enfonsar un banc. Els 28
anys d’un operador han bastat per arruïnar dos segles de banca” (01.03.95).
“La premsa denuncia la desaparició de
documents del Barings” (10.03.95).
“El Govern britànic i el Banc d’Anglaterra
culpen el Barings de la seva crisi” (19.07.95).
“Leeson reconeix la seva culpabilitat en la
fallida del banc Barings” (11.09.95).
Aqui tenim una història, que
s’inicia amb un esclat descomunal -va afectar l’economia i les divises del
món-, aporta una explicació entenedora d’una cosa tan complexa i fosca com un
delicte continuat en el mercat de futurs i derivats -hi ha un sol culpable-,
menysvalora indicis de que l’explicació és falsa o una simplificació abusiva
-documents robats i informes incriminatoris- i que acaba amb un veredicte de
culpabilitat que restituiexi l’ordre infringit. Cal consultar el contingut de
les informacions per comprovar l’exactitut de la tesi indicada, tot i que ja
amb els titulars coneguts s’aprecien infraccions retòriques, com les de
comparar l’edat de l’empleat amb la de l’entitat i atribuir als 28 anys de
Leeson una capacitat destructora, perquè en aquests enunciats destaca la
irrellevància d’una associació i d’una relació de causa i efecte.
Per acabar, volem recordar unes paraules de Neil Postman,
que plantejen de nou la conveniència d’entendre i treballar entorn els mitjans
de comunicació massiva de manera crítica, activa, creativa: “Entendre la
paraula escrita vol dir seguir un pensament, la qual cosa requereix força
poders de classificació, de fer inferències i de raonaments. Vol dir descobrir
mentides, confusions i generalitzacions exagerades, detectar mals usos de la
lògica i del sentit comú. També vol dir pesar idees, comparar i contrastar
afirmacions, connectar una generalització a una altra. Per fer això, s’ha
d’aconseguir un cert distanciament de les paraules en si”[11].
Un distanciament de les paraules i de qualsevol missatge mediàtic.
L’excel.lència del receptor, en darrer terme, no està lligada tant als seus encerts
d’intertpretació com al fet de no ser indiferent, de no ser un consumidor o un
emissor a qui tant se li en dóna. Per assolir aquesta pretensió pot fer molt i
molt un altre mitjà de comunicació de masses, no esmentat fins ara, tot i que
genera una socialització qualificadíssima i busca una formació crítica o de
consciència retòrica dels interlocutors. Aquest mitjà és l’escola.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
||||||||||||