|
|
|
|
|
|
“Calendaris municipals de Sant Cugat del Vallès, 1990-1998.
Referents i agenda política”, Gausac.
Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat, 13 (XII-1998) 11-20.
Calendaris municipals de Sant Cugat del Vallès, 1990-1998.
Referents i agenda política
Xavier Laborda
La sèrie dels calendaris i les publicacions municipals
Aquest article comenta
els referents ideològics i l’agenda política que propalen els calendaris
editats per l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, entre 1990 i 1998, alhora
que manifesta l’interès antropològic que aporta el seu estudi. I considera dos
àmbits d’interpretació, el referit als materials de l’esmentat Ajuntament, des
d’una perspectiva històrica; i el que amplia la lectura a conjunts de calendari
de diferents municipis, per comparar estils i estratègies de didàctica del
temps i de les identitats socials. La sèrie s’inicia l’any 1990, dins la
tercera legislatura municipal, governada a Sant Cugat per Convergència i Unió i
presidida per l’alcalde Joan Aymerich. I la publicació dels calendaris, que ha
saludat puntualment l’arribada de cada nou any, es manté fins l’actualitat. Els
propòsits de la sèrie són dos, promoure el coneixement d’aspectes de la
realitat històrica i contemporània de la ciutat, i ensems presentar la
terminologia catalana relativa a aquests aspectes, dins d’un programa nacional
de normalització lingüística. Els principals motius iconogràfics i textuals
dels calendaris són el monestir, l’entorn urbà i natural del municipi, i els
esdeveniments populars.[1]
La comunicació municipal
és un àmbit vast i interessant des de molts punts de vista, quan examinem
la funció política i cívica que
desenvolupa i, també, la combinació de recursos tècnics que empra, així com els
formats i els suports, la periodicitat i la distribució entre els veïns. Una
diversitat com aquesta, que augmenta si introduïm el criteri històric i la
comparació entre períodes, palesa la importància d’aquest àmbit públic de la
comunicació, ja sigui considerat com una part del patrimoni cultural de la
ciutat, com un registre de polítiques d’identitat del consistori o bé com un
inventari de campanyes i tòpics de l’equip de govern. No ens estem referint al
vessant administratiu de la comunicació municipal, indubtablement essencial, i
que es manifesta mitjançant reglaments, bans, edictes o mocions; tampoc als
parlaments, entrevistes i comunicats d’explícit contingut polític, tinguin
caràcter institucional o partidista. No ens referim a aquests àmbits
administratius i deliberatius, sinó al de la comunicació espectacular o
d’aparell —segons la distinció de la retòrica[2]—,
de caràcter informatiu, o divulgatiu o festiu. Són exemples del gènere públic
espectacular un butlletí municipal o el llibre de l’acció de govern, pel que fa
a la informació; el catàleg d’una exposició monogràfica o els fulls sobre una
campanya cívica, pel que fa a la divulgació; finalment, de caràcter festiu són
els programes i pregons d’aplecs i festes del cicle anual.
Els motius i els formats
farien de la seva menció una llarga exposició, la qual cosa no entra en el
nostre propòsit, que és ressenyar una modalitat, aparentment menor i
relativament efímera, com pot considerar-se el calendari. No obstant aquesta clara
modèstia, contemplats en perspectiva, els calendaris murals de l’Ajuntament de
Sant Cugat del Vallès formen una sèrie significativa, a l’hora de considerar la
producció editorial de la corporació. Quasi una dècada de calendaris
municipals, el primer dels quals va ser el de 1990, que tenia el monestir per
motiu de divulgació lèxica i d’il·lustració fotogràfica. Les següents edicions
van reflectir aspectes del modernisme arquitectònic de la ciutat, l’esport —era
l’any 1992, és clar—, l’entorn natural, la fesomia urbana, les festes,
l’interior del monestir, la vila dels anys cinquanta —retratada per Cabanas—,
la dels anys cinquanta a vol d’ocell i, probablement, li seguirà un altre
calendari amb vistes aèries del Sant Cugat actual.[3]
Referents ideològics
L’enunciació temàtica és
un indici dels referents que s’exposen als ulls del veïns, i que demana una
mirada menys apressada per conèixer els continguts i, consegüentment,
identificar els significats del missatge divulgat. Així, podem apuntar que el
primer calendari havia escollit un motiu tan rellevant i previsible com el
monestir, tret distintiu de la història de la població. I els seus breus
continguts textuals i iconogràfics dividien l’objecte en dos camps, l’església
i el claustre. Aquesta elecció comunica pel que diu i pel que declina dir.
Comunica per la inclusió dels camps esmentats; també, per l’omissió de la resta
de possibilitats, com ara l’entorn dels jardins o el palau abacial, que no
considera. Al seu torn, la perspectiva escollida també aporta remarques
profitoses sobre la connotació, perquè es comunica per la cosa mostrada i per
la manera en que es presenta. I presenta aquí el monestir des l’òptica de
l’ordre artístic i de la solemnitat arquitectònica, la qual cosa exclou
considerar-lo com a àmbit de diversos usos socials o avaluar les condicions de
conservació del monument. No és ociosa la menció d’aquests punts perquè seran
de molta actualitat en aquest temps entre la població.
Per descomptat, un
calendari no acostuma a ésser el vehicle per transmetre un debat ni esbombar
una proposta crítica d’intervenció urbanística, social o artística; tot i així,
podrem assenyalar un exemple que infringeix aquesta apreciació. Referint-nos al
calendari sobre el monestir, no fóra apropiat suggerir que hauria d’haver fet
altra cosa que la que fa. Reprodueix tres fotografies antigues del monestir.
Tan sols apuntem que les seves seleccions temàtiques són una presentació
ideològicament coherent i intencional d’allò real. Un monestir ferm i de
silencioses pedres dóna idea de producte més que de procés, de realitat
reeixida més que d’espai d’aplegament i reactivació social, de fetitxe
identificador més que de matriu d’identificacions. Dit en altres mots,
s’expressa la idea del monument, que és el missatge del discurs espectacular
del calendari de 1990. No serà la única ocasió en què apareix aquest referent,
ja que en 1996 proclama el títol de “A l’interior del monestir”. Val a dir que,
en aquest temps, el monument també ha estat motiu de polèmica, com testimonia
el lema de la Festa de Tardor de 1992, “Salvem el Monestir”, i encara abans,
durant les edicions de 1981 i 1982 d’aquesta festa popular i reivindicativa que
celebren les entitats.[4]
El plantejament del calendari de 1996, intitulat “a l’interior del monestir”,
és diferent, ja que presenta amb més detall els elements del monestir,
assaonats de comentaris històrics, la qual cosa imprimeix dinamisme al conjunt.[5]
El fet destriable, però, és la pervivència del referent com a tòpic social.
Aquest caràcter central no prové tan sols de l’excel·lència artística del
conjunt monumental, sinó de la seva concepció com a patrimoni cultural, com a
escenari singular d’esdeveniments col·lectius i, fonamentalment, com a principi
simbòlic i també material d’antigues i noves identitats comunitàries.[6]
Agenda política
Els discursos no són
atzarosos, en el sentit d’imprevisibles o erràtics, ni sobretot independents
del context polític. Pertanyen a un sentit i una trajectòria globals, a una activitat
inscrita a l’agenda de l’actor emissor que és l’Ajuntament, en el cas que ens
ocupa. Són una afer d’agenda de la política municipal; altrament, foren banals
o, el que és pitjor, inintel·ligibles. En són exemple d’aquesta formulació, per
esmentar alguns punts, el tema del monestir els anys 90 i 96, el de l’esport
l’any de les Olimpíades a Barcelona —i també a Sant Cugat— o el dels entorns
natural i urbà de 1993 i 1994. Òbviament, l’agenda inclourà obres, actes,
discursos i materials editats o, el que és el mateix, activitats materials,
convocatòries de significació simbòlica, parlaments amb substanciós contingut
proposicional i, finalment, l’edició de publicacions. Aquí només considerem
aquesta última qüestió, la de les produccions comunicatives, perquè és
transcendent i intersubjectiva.
Per bé que no és el
present escrit el lloc per establir acuradament els lligams temàtics entre els
calendaris i altres publicacions, sí podem raonar la hipòtesi de la correlació
discursiva, amb l’apunt d’uns detalls de l’agenda editorial de l’Ajuntament.
Sobre el calendari de 1992, dedicat a l’esport per la coincidència olímpica, hi
ha diferents intervencions institucionals, com la del programa plurianual “Viu
l’estiu esportiu” i les nombroses salutacions de l’alcalde.[7]
L’emfasització que es fa en l’entorn natural i urbà del municipi als calendaris
de 1993 i 1994 pot tenir la seva correspondència en una publicació municipal de
notable abast, perquè està adreçada als nens i nenes de les escoles de Sant
Cugat, El meu llibre de Sant Cugat,
editat conjuntament per l’Ajuntament de Sant Cugat i l’ICE de la UAB, una obra
didàctica de Jaume Busquets, Francesc Carbó, Dolors Moreno i Àngels Ponsa, de
la que aparegué al 1993 el llibre de l’alumne i dos anys més tard el volum del
mestre.[8]
El monestir no ha quedat mensytingut tampoc en l’agenda editorial, adés amb
catàlegs d’exposicions artístiques sobre els seus detalls —com el de 1990—,
adés amb un excel·lent llibre didàctic en tres volums publicat l’any 1996.[9]
En aquesta darrera publicació, l’alcalde Aymerich manifesta la voluntat
editorial del consistori, ja que “des de l’Ajuntament que presideixo —escriu al
prefaci— s’han dedicat molts esforços els darrers anys per tal de fer arribar a
la nostra població un coneixement més aprofundits de la seva realitat, de la
seva història i, en definitiva, de la seva identitat”. I en un altre paràgraf,
afegeix que “les possibilitats del nostre monument més emblemàtic són
innombrables i abasten gairebé totes les èpoques històriques i tots els estils
arquitectònics”, un missatge coherent amb el sentit museístic i històricament
desconnectat de les inquietuds socials brandades a les edicions de la Festa de
Tardor. La coincidència temporal i temàtica entre les esmentades obres —el
catàleg i el llibre didàctic— i els calendaris sobre el monestir de 1990 i
1996, no seria significativa si no expressés un projecte comú de didàctica
d’identitats. Per copsar aquest esperit, encara incipient al començament de la
sèrie de calendaris, l’any 1990, hem de llegir la presentació que l’alcalde fa
del calendari inaugural a la seva portada:
El calendari que us presentem es diferencia de
qualsevol altre perquè vol ser un instrument de difusió del vocabulari
específic del nostre Monestir, perquè tothom pugui conèixer el nom de les parts
que el formen i les particularitats dels seus elements constructius. Aquesta
iniciativa, sorgida del Servei Municipal de Català, no és aliena a la tasca de
difusió de la història del Monestir, presentada en uns breus resums, elaborats per
l’Arxiu Municipal, que ens parlen de les etapes constructives i la vida
monacal. Creiem que és un bon element que connecta amb la importància cultural
que té el Reial Monestir de Sant Cugat, joia arquitectònica mil·lenària que bé
es mereix que tots coneguem una mica millor.
(El Monestir,
calendari de 1990.)
Aquest text fundacional
de la col·lecció de calendaris justifica la seva raó, enfront d’altres
calendaris comercials o altres finalitats, en una funció doblement didàctica,
la de la història i la realitat local —com hem explanat suara— i la de la
normalització lingüística del català, que comentem a continuació.
Funció lingüística
Probablement, la funció
lingüística dels calendaris no sigui ni la més aparent ni la més efectiva, però
sí té una part simbòlica considerable. Els responsables d’aquest aspecte han
fet la difícil tasca dels continguts lingüístics. I han hagut d’inserir uns termes i, en algunes edicions,
unes definicions o explicacions complementàries en un marc més particularment
apte per cridar l’atenció visual sobre aspectes iconogràfics i de disseny que
sobre matisos lèxics i llenguatges d’especialitat. En aquesta situació, el joc
que pot donar la lectura dels mots pot ser diversa i fóra un qüestió
interessant comprovar entre els usuaris si la recepció del mural té efectes
específics —comprensió i ús del vocabulari— o genèrics, encara més intensos,
com ara la difusió de la idea de que és convenient assolir una proficiència
lingüística en català i la inducció a freqüentar fonts culturals adients.
L’edició dels calendaris
ha corregut a càrrec del Servei municipal de català, actualment anomenat
Consorci per a la normalització lingüística. I també ha participat en diverses
edicions el Termcat, un centre oficial de terminologia que promou la recerca i
l’assessorament en terminologia, per tal d’afavorir una política lingüística
sobre metodologia del lèxic en català i de les seves equivalències en altres
llengües.[10]
L’esquema didàctic que
es desplega a la sèrie varia al llarg dels anys. La primera remarca que es pot
fer és que el contingut textual i lèxic decreix notablement, fins el punt que
en les últimes edicions la funció lingüística queda reduïda a l’expressió
mínima, purament testimonial. Qui sap si aquesta evolució es deu a l’escepticisme
respecte del paper que desenvolupa una perenne lliçó terminològica, penjada a
un indret domèstic o a la feina, o bé es tracti de tot el contrari, després de
constatar els especialistes que la normalització lingüística del català és un
objectiu suficientment assolit.
Els calendaris
exhibeixen models diversos de docència i d’autoaprenentatge. Segons les
edicions, hi ha termes acompanyats d’explicacions semàntiques i històriques. En
altres, termes escortats per una definició de diccionari. També trobem
variacions monolingües i bilingües: termes en català i termes en les seves
equivalències en català i castellà. Depèn de les edicions. Aquest inventari ens
fa pensar en la riquesa de modalitats per afrontar dos problemes. Un és la
dificultat d’una didàctica de la terminologia. El segon, les crítiques que pot
merèixer un aprenentatge basat en unitats aïllades de contextos mes amples i de
cicles discursius comprensius i integradors dels destinataris. Una edició
incongruent amb aquestes exigències és la de 1995, un calendari en format de
pòster i una sola làmina, dedicat a les festes; per una decisió editorial, el
full ha de limitar-se a recollir dotze termes i està abocat a una
insatisfactòria efectivitat. En aquest exemple concret, la tria dels termes arrisca
caure en la banalitat d’allò evident o en l’exotisme quasi hermètic, per
esmentar dos extrems. En altres casos, la no identificació —amb rètols i amb
una tipografia diferent— de quins són els termes catalans i castellans, es pot
experimentar l’estranya sensació de llegir la mateixa paraula dos cops.
Cal afegir, que el text
dels calendaris no és independent de la imatge, ans al contrari, la seva
relació amb les il·lustracions és el millor principi per fer-lo atractiu i
entenedor, cosa que és pot dir també a l’inrevés: les fotografies reproduïdes
tenen una dependència similar del text, un fet que es fa evident quan aquest
text és insuficient o, com succeeix al calendari de 1998, pràcticament
inexistent, llevat dels quatre termes per pàgina. Aquesta última observació ens
fa pensar en un aspecte fonamental de tota política lingüística, que va més
enllà de la supervisió i la difusió dels termes que calgui. Consisteix en
l’avaluació de la recepció d’aquests missatges i de l’acceptació del seu
contingut. Ens preguntem, en definitiva, no tan sols sobre la idoneïtat dels
materials lingüístics reproduïts sinó també sobre el seu veritable efecte,
sobre l’acceptació i la incorporació al lèxic actiu dels lectors dels
calendaris. Un altre punt que mereix una interrogació més limitada versa sobre
els canvis en la didàctica de la terminologia, per tal d’esbrinar la seva
intenció metodològica i l’avaluació que en fan les institucions editores; per
què es canvia de model didàctic?; quins mèrits té cadascún dels models?, per
què es tendeix al llarg de la sèrie a reduir el paper de la terminologia i
encara més dels textos? Són preguntes d’interès sociolingüístic que suscita la
sèrie, i que poden considerar-se com un mereixement del mateixos calendaris.
La fal·làcia visual
A propòsit de la
didàctica terminològica, hem apuntat la bona relació entre texts i imatges. I
és oportú afegir un comentari sobre les fotografies, per bé que limitat a
aquesta funció representativa, la de la imatge com a suport didàctic. La
primera remarca que podem fer és que la tipologia fotogràfica és molt variada,
així com el to que transmet. I, per tant, no val un judici general. Per fer una
distinció bàsica, hi ha instantànies, com les que recullen escenes festives
-1995-, algunes de l’arxiu Cabanas -1997- o les fotos aèries -1998-. I hi ha
fotografies elaborades, com les solemnes del monestir -1990-, les de laboriosa
composició escenogràfica de Santi de Pablo sobre l’esport -1992- o les més
informals del passejant Mané Espinosa -1994-. Per acabar d’adobar-ho, tenim
fotos firmades i altres anònimes. De les imatges anònimes, hi ha una sèrie, la
de les fotos aèries d’un Sant Cugat dels anys 50, en la que es desconeix coses
tan importants com la datació precisa i, sobretot, la finalitat de les
mateixes. Aquesta sèrie prové dels fons de l’Arxiu Municipal, i així s’indica
al peu de foto, però una informació tan escarida s’avé malament amb la funció
didàctica del calendari. Es troba a faltar aquí un text explicatiu sobre el seu
origen o, el que pot ser el mateix, sobre les coses que s’ignoren sobre el
material reproduït i sobre la raó de la seva elecció. I si aquesta última és
que no hi ha altre material semblant a l’Arxiu, benvinguda sigui l’explicació i
també les reflexions sobre les mancances videogràfiques de la població.
Direm alguna cosa més
sobre l’edició de 1998,[11]
perquè és la més recent i perquè no és raonable per causa de l’espai entrar en
els detalls de tota la producció des de 1990 fins ara. Probablement, el
calendari de 1998 no sigui el millor representant de la bona tasca editorial.
I, tanmateix, o potser precisament per això, reflecteix molt bé el rerafons de
l’aparell fotogràfic, en l’excel·lència i també en la fal·làcia de l’obvietat
visual. La part profitosa, com ja ha estat insinuada, és la de mostrar les
coses en detall i en perspectiva. Les imatges del Sant Cugat a vol d’ocell
exposen panoràmicament un entorn urbà quasi irrecognoscible. A la primera
fotografia, figura un monestir encara envoltat parcialment de camps, i
flanquejat pel vell cementiri, el camp de futbol i la desolada esplanada de la
plaça, que recorda més l’antiga era que un indret de fires o un fòrum. També
ressalta, per exemple, l’artifici del Camí de la Torre, arranjat al peu de la
muralla i sostingut per un talús aparedat. Aquesta i les altres imatges, que
són una joia antropològica, ja que presenten un índex ric sobre les formes de
vida d’un temps cultural ben diferent del que coneixem avui els santcugantencs
—entenent per coneixement, en especial, una qüestió existencial, una pertinença
a un espai vigent de vida—, aquestes imatges, dèiem, són doblement silencioses,
estan adormides i no parlen el seu sentit per si mateixes. El doble silenci a
que fem referència és deu, en primer lloc, a un oblit editorial —cosa fàcilment
reparable—, el de no incloure un peu de foto sota les il·lustracions. Potser
s’hagi cregut que era evident el que es reflectia, cosa rebatible sense esforç;
però, per altra banda, les convencions editorials són taxatives: tota foto ha
de portar un peu o llegenda sotaposada per acompanyar-la i identificar-la.[12]
La segona causa del silenci, la més rellevant, ja no és responsabilitat dels
editors, al menys, no de manera principal. I consisteix en el fet que les coses
simbòliques, siguin paraules o imatges, han de ser interpretades per a assolir
un sentit. La lectura implica un agent que es fa preguntes sobre el text o la
imatge. Puc preguntar-me, com a receptor de la làmina del calendari, què hi
veig en ella. Doncs bé, el que hi vegi jo, lector, no és el que hi ha en ella
sinó el que projecto del meu coneixement i la manera com interrogo el motiu
imprès al paper, segons els meus interessos, creences i valors. El text no té
sentit sense el context; i el veritable context del text és el receptor, perquè
els significats tan sols existeixen de la banda del lector, qui és l’únic que
pot atorgar-los-hi sentit i intenció.[13]
Una màxima que
sintetitza aquesta proposta interpretativa afirma que rebre —llegir, observar—
és inserir en el nostre propi discurs el discurs aliè; i incorporar-lo a
l’horitzó d’aquest saber nostre amb el que entenem la vida, el món i a
nosaltres mateixos. Hom buscarà allò propi en les velles fotografies, la casa
on visqué la família, el carrer que més s’estimava o aquell paisatge que fou
escenari d’exploracions personals i de socialització. I aquesta és una cerca
dels vestigis existencials, però també hi ha una altra, intersubjectiva i
cultural, com les formes de vida, les condicions de l’habitatge o els usos dels
espais públics, per citar-ne alguns exemples genèrics dels propòsits de la
ciència. I tot això, fruit de la recepció existencial i científica no hi és en
les fotografies dels calendaris, tot i que podrien trobar-se. Les imatges no
parlen per si mateixes, perquè estan nues de text i, sobretot, d’un cicle o una
clau global d’interpretació. Al igual que es pot creure, erradament, que un
text parla plenament si hom compren totes les paraules que el composen, amb més
motiu es cau en la fal·làcia visual: la imatge és evident perquè tot ho mostra,
segons proclama aquesta concepció ingènua de la comprensió iconogràfica, a la
que tantes obres sobre història local s’acullen. No passa així amb tots els
calendari municipals de Sant Cugat del Vallès, i no és norma incórrer en
l’error de la fal·làcia visual. Però, en concret, l’edició de 1998 és una
mostra de treball desaprofitat, reduït a allò pintoresc, a l’anècdota entre els
vells santcugatencs i la mirada perplexa d’altres ciutadans.[14]
L’orde dels dies: una comparació
Una fotografia antiga
porta la notícia de coses de temps enrera. I, tanmateix, corre el perill de no
transcendir l’anècdota, perquè quedi desarrelada del context històric i no
tingui més entitat que ombra de fum. En aquest cas, l’exposició de la imatge o
d’una col·lecció d’imatges més pròpiament comporta un homenatge a la desmemòria
que a la comprensió d’aquell temps. En descàrrec dels calendaris examinats, hem
de convenir que no són manuals d’història; compleixen altres funcions, entre
elles està l’estètica, la d’exposar motius plàstics plaents i suggeridors. Ara
bé, quan les eleccions iconogràfiques són tan evidents i persistents, al llarg
de les edicions, la recuperació de la memòria històrica de la població de Sant
Cugat mereix una concepció didàctica de la imatge i del text més acurada.
Altrament, la banalitat pot emmirallar-se a les làmines d’aquestes taules dels
dies penjades a la paret.
Mirant el calendaris com
a conjunt i com a trajecte, es pot dir que el seu sentit resulta força
interessant, ja que articula objectius de política lingüística i de coneixement
de la població o, el que és el mateix, divulga unes formes verbals especialment
triades i un patrimoni de l’arxiu fotogràfic de la ciutat. Alhora, promou uns
sentiments de pertinença i identitat vinculats a la llengua i a l’entorn urbà i
natural de la població. L’objectiu és clar i apropiat. I els comentaris que hem
fet han intentat avaluar les condicions en que es porta a la pràctica
l’esmentat objectiu. Una d’aquestes condicions és l’aplicació d’uns referents
ideològics específics, la qual cosa vol dir que no hi ha una forma natural o
neutra de reflectir la realitat i que, per tant, aquesta té una filiació
ideològica innegable, en els trets de la qual no insistirem. D’això n’és una
prova l’agenda política, que revela la correlació, si no la dependència, dels
tòpics dels calendaris i la resta de la producció editorial de l’Ajuntament.
Nogensmenys, l’examen
del material editat pot enriquir-se amb una lectura comparativa de produccions
similars de diferents Ajuntaments. És més, una lectura significativa ha
d’incorporar aquest context ampli. I la primera constatació és que la
diversitat de funcions i continguts ideològics que es confia als calendaris
resulta molt gran. Potser, àdhuc, hom es trobi davant d’una diversitat
inimaginable, habituat a l’estil i la intenció del corpus inicial, el de Sant
Cugat del Vallès. Hem de descobrir i superar les reificacions.[15]
Amb aquest propòsit comparatiu i més perspicaç, volem esmentar dos exemples,
els calendaris municipals de Rubí i de Viladecans, tots dos de 1998. El de
Rubí, en un sol full mural, divulga el lema “la ciutat de la gent” i presenta
una fotografia central, que mostra amb calidesa un grup de persones en un acte
cívic, estressa les connotacions de identitat col·lectiva, de concòrdia i de
satisfactòria interrelació. Per la seva banda, el calendari de l’Ajuntament de
Viladecans, format per la portada i sis fulls bimensuals, de petites dimensions
—un foli allargassat—, es fa ressò d’una campanya ecològica del municipi per
salvar la seva franja costanera de platja i reserva natural: “Salvem la platja
i el Remolar”. I recull postals escrites i dibuixades per nens i nenes de les
escoles de Viladecans, dins la campanya de defensa de l’entorn natural,
amenaçat pel projecte d’expansió de l’aeroport de Barcelona. A la portada hi
trobem els texts de dotze postals, en reproducció facsímil de la cal·ligrafia i
l’ortografia, amb una riallera composició de diversos colors i disposició. [16]
A les altres pàgines trobem les il·lustracions dels infants, que produeixen un
efecte intens i gratificant, probablement no tan sols per la qualitat
expressionista d’aquesta condició, sinó també per un disseny coherent i
canviant a cada pàgina. El resultat és un calendari que desborda sensibilitat i
intensitat expressiva per comunicar, amb bondat i prudència, la causa
conservacionista com a causa popular i, alhora, institucional. Hi ha un altre
pla de continguts, discretament divulgats aquests, i que tenen una entitat
equiparable als indicats suara. Al costat de la taula de cada mes, hi figura un
resum dels dies rellevants, siguin festes tradicionals o religioses, festes
majors o de barri, convocatòries esportives o certàmens culturals, celebracions
d’associacions de veïns i altres entitats, diades i dates de reivindicació,
festivals o el final del curs escolar. Fins i tot, algunes d’aquestes dates de
l’agenda de la població de Viladecans apareixen destacades gràficament a la
taula del mes; per exemple, el número del dia 21 de febrer, Carnestoltes, es
representa en cos més gran, a color diferent, i en posició i orientació
irregulars, ja que l’u dóna l’esquena al dos, en senyal de capgirament i
bogeria. En conjunt, podem inventariar dos nivells conceptuals al calendari de
Viladecans, el de la reivindicació de la platja, propi de l’agenda política
immediata, i el dels dies cívicament destriables, en què és projecta un model
antropològic que combina fites institucionals, associatives, religioses i
culturals de divers caire.[17]
La sèrie com a jaciment congruent i abundós
La comparació entre els
programes ideològics d’aquests calendaris de Rubí, Viladecans i Sant Cugat del
Vallès presenta semblances i notables diferències. Presenta aspectes immediats
i intuïtius sobre els estils, les legitimitats polítiques, la configuració del
temps, la suggestió d’actituds i la instigació del comportament. No obstant
això, és una aproximació insuficient discernir entre un estil oficialista i un
altre informal; entre la solemnitat, la grandiloqüència, i la parla dels
afectes; entre una veu que declara una comesa educativa i la polifonia d’un
manifest afaiçonat per tantes mans; entre una antropologia genèrica d’allò
col·lectiu i una altra múltiple i potser contradictòria; entre una invitació a
la contemplació i la invitació a la discussió; entre la memòria dolçament
acrítica de la melangia i la identitat no essencialista que sorgeix del
conflicte i l’acord… Sens dubte, aquest trets, proposats com a exemplificació
d’oposicions imaginables, no descriuen el perfil dels calendaris presentats
aquí. El seu interès, però, rau en què podem orientar-nos vers un projecte
comparatiu i interpretatiu exigent. Un projecte que sosté que les taules del
temps expressades als calendaris municipals són, entre altres coses, un gran
àmbit d’estudi del referent ideològic, l’agenda política i el model
antropològic del temps social dins una comunitat.
Quines són les
condicions que permeten trobar un sentit a la sèrie de Sant Cugat del Vallès?
És clar que cal tenir present un context local més ampli, format per les
publicacions corporatives. D’aquest conjunt importa esbrinar tendències, tòpics
i l’argumentari o repertori de raonaments i demostracions invocades. A la
condició contextual hem d’addicionar el coneixement de la situació, que és la
condició material de les pràctiques discursives i de les funcions que abasten.
Contemplat tot el conjunt, no sembla agosarat considerar el calendaris com un
jaciment congruent i abundós en significacions, que pot parlar de manera
concisa i diacrònica de la totalitat dels discursos. Parla, en definitiva, de
tres elements preeminents: la presència d’un agent institucional, l’aplicació
d’una pedagogia d’identitats i la convergència de funcions ideològiques i
d’agenda consistorial. El calendari presenta una ambició exhibicionista, que és
ètica —en el sentit etimològic de presentació d’un mateix— o d’imatge pública
—en termes moderns—, ja que aspira a publicitar primerament la identitat de
l’emissor, aquest agent institucional múltiple (Ajuntament, Generalitat de
Catalunya) i polimorf (Servei de català, Arxiu municipal, Jardineria i
paisatge, Termcat); presenta l’ambició d’esdevenir un referent comú del món
privat o social en què s’exhibeix com a fidel garant del flux dels mesos. Cada
calendari és l’adiament diari, en la seqüència màxima de l’any, a què emplaça els
ciutadans que gaudeixen d’un instrument mural i decoratiu, a despit de la
sospita que sigui una consulta i una pràctica estètica sociològicament
desplaçades. Una nota inequívoca de la presència de l’agent és la presentació
que fa l’alcalde Aymerich dels dos primers calendaris.
En segon lloc, desprès
del desig de l’Ajuntament de ser-hi present arreu, la sèrie compta com una
pedagogia d’assumptes i de la seva versemblant presentació. La voluntat de
confegir una versió ferma i hàbil, una ortoversió, no pot ésser absent ni
tampoc secundària. Els continguts varien i, tanmateix, es mantenen invariables
en la seva funció inclusiva, la de promoure una identitat o, més exactament, el
reconeixement d’aquesta identitat en les imatges del present i del passat, de
la tradició i de la modernitat. En mirar aquestes làmines, com imagina un autor
local de col·leccions de fotografies en què es sospesa el passat contra el
present, “alguns tornaran a viure records ja gairebé oblidats, els més joves
descobriran llocs molts diferents als que hem conegut, i els ciutadans més nous
tindran la curiositat de veure com era i com és la ciutat que han escollit per
viure-hi”.[18] Són unes
paraules clarividents respecte de les identitats comunitàries del municipi, en
una situació urbanística i social molt canviant, amb transformacions intenses i
no exemptes de conflictes. L’aspecte blasmable d’aquesta pedagogia de la
imatge, com s’aprecia en algunes edicions, és la fal·làcia de l’obvietat visual
o la creença que les coses s’expliquen per si mateixes i que, àdhuc concedint
que parlessin el seu sentit, aquesta improbable explicació patiria d’un defecte
ideològic, la manca d’esperit crític, la separació entre el món viscut i el món
pensat, la negació, en definitiva, de la fragància de la Il·lustració i de la
seva proclama d’emancipació del lector. Aquest punt, però, no destaca més que
altres vestigis culturals i antropològics que ofereix la sèrie de calendaris de
l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès des de 1990, que han estat comentats en
aquest article com un sondatge de la comunicació corporativa de les últimes
legislatures municipals. Apunta a una intenció global, com hem indicat més
amunt, la de considerar el calendaris com un jaciment concís i històric que pot
fer més comprensible altres discursos. La prova irrefutable de l’interès
d’aquesta sèrie de calendaris és que branda la idea més preuada de les
institucions públiques, la perspicàcia més gran que acredita és que enarbora el
principi de legitimitat i prestigi més intens de l’Estat. Aquest principi és la
idea del temps i del futur,[19]
un domini que no li pertany ni li pot pertànyer, perquè és inexistent. L’anunci
del futur i la promesa implícita de la seva millor administració, com a capital
simbòlic de l’il·lustre amfitrió municipal.
Annex: fitxa dels calendaris
Font: Arxiu Municipal de
Sant Cugat del Vallès.
1990: El Monestir. Portada, tres làmines i una
guarda posterior, de 41’5 x 63 cm. Làmines bimestrals. A la portada, croquis de
la planta del monestir i prefaci de presentació de l’alcalde J. Aymerich.
Termes en català relatius al monestir i un text explicatiu. Una foto per làmina
(façana de l’església, claustre, absis), d’autor anònim. Editat per l’Arxiu
Municipal, la Direcció general de política lingüística de la Generalitat, el
Servei municipal de català i l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Disseny,
estudi Ferran Sendra.
1991: Arquitectura modernista. (Exemplar no
il·localitzable.)
1992: Esports a Sant Cugat. Portada, dotze làmines
i un full informatiu sobre els centres esportius de la localitat i, en
particular, del Centre d’Alt Rendiment Esportiu, de 40’1 x 40’5 cm. Làmines
mensuals. Terminologia en català i castellà, i text explicatiu. Fotografies de
Santi de Pablo. Edició de Política Lingüística, Ajuntament i Servei municipal
de català. Producció: Impremta Municipal.
Rètols de les
fotografies: muntanya i ateltisme; petanca; bàsquet; hoquei herba i hoquei
patins; gimnàstica, hípica, esquaix i natació; golf i tennis; ciclisme; hadbol
i rugbu; esports per a tothom [gimnàstica, ball i altres]; futbol, futbol-sala;
patinatge artístic i escacs.
1993: L’entorn natural de Sant Cugat del Vallès.
Portada sense il·lustració i sis làmines de 36 x 64 cm. Làmines bimestrals.
Terminologia en català i castellà, i text explicatiu. Fotografies de Santi de
Pablo, E. Costa, Robert Penya i Teresa Franquesa. Edició del Servei municipal
de català, Arxiu municipal, Jardineria i paisatge, Ajuntament i Política
lingüística. Producció: Simón Pujol, S.L.
Peus de fotos: pi d’en
Xandri; rierol; pantà de Can Borrell; conreu; erola; font groga.
1994: Passejant per Sant Cugat. Portada i
quatre làmines de 30’1 x 50’3 cm. Làmines trimestrals. Terminologia en català i
castellà. Fotografia de Mané Espinosa. Edició del Servei municipal de català,
Ajuntament i Arxiu municipal. Producció: Idees.
Peus de foto: carrer
d’Endavallada [però, vista de Marges]; carrer Sant Domènech; carer Sant
Joaquima; carrer Major.
1995: Festes de Sant Cugat. Una làmina mural
de 58’6 x 85 cm. Sis termes en català i la definició. Tretze fotografies de
Mané Espinosa i Joan Llamas, al·lusives als termes de la festa. Edició del
Servei municipal de català, Ajuntament i Arxiu municipal.
Termes: carretilla,
cascavell, ceptrot, cordonista, espolsada, haca, massa, risto, sac de gemecs,
tarota, traginer-era, vano, xanca.
1996: A l’interior del Monestir. Portada i
quatre làmines de 30’1 x 49’9 cm. Làmines trimestrals. Termes en català i
l’explicació corresponent. Tres fotografies de Mané Espinosa per làmina, amb
peu de foto i definició de termes. Edició a cura de l’Ajuntament de Sant Cugat.
Peus de foto: gall del
monestir; rotlle del campanetes; escut del monestir; pica baptismal; picaporta;
rentamans de marbre; arqueta de plata; relicari-pectoral; tomba de l’abat Ot;
frontal de l’altar de la Mare de Déu de Sant Cugat; calu de volta del cimbori;
retaule de Sant Medir.
1997: Joan Cabanas i Alibau. El primer fotògraf de
Sant Cugat. Portada i dotze pàgines més, impreses a les dues cares, de 40 x
40 cm. Una pàgina per mes, amb una fotografia de Joan Cabanas, acompanyada de
diversos termes en català —al·lusius a l’aart de la fotografia— i les seves
definicions. Fotografies dels anys quaranta. Edició del Servei municipal de
català, Ajuntament i Arxiu municipal.
Peus de foto: els Reis
Mags a la Unió (1944); panoràmica del Colomer (anys 40); grup d’escolans
(1949); grup de ballarines (1946); processó del Corpus, capella al carrer
(1950); grup de bastoners i geganters (anys 40); autobús de Valldoreix (anys 40);
bal de sardanes a l’envelat (1958); noies a l’Auxilio Social, a la Unió (anys
40); pas d’una cursa ciclista per Sant Cugat (1949); grup infantil de
caramelles a la plaça del Doctor Galtés (1949); vista de la riera de Sant Cugat
(anys 40).
1998: Sant Cugat a vol d’ocell. Vistes aèries dels
anys 50. Portada (sense il·lustració) i sis làmines de 40 x 40 cm. Làmines
bimestrals. Terminologia en català i castellà relativa al motiu de les
fotografies, d’autor desconegut. Edició a cura del Consorci per a la normalització
lingüística, Ajuntament i Arxiu municipal. Producció: Publicitat i Edicions.
Les edicions d’aquests
calendaris han estat a cura de Gemma Foj, per l’Arxiu Municipal, i de Maria
Lluïsa Gallego, pel Consorci per a la normalització lingüística. Els calendaris
han estat distribuïts gratuïtament a les dependències municipals. El tiratge de
les edicions és de dos mil exemplars.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
||||||||||||