Calendaris
municipals de Sant Cugat del Vallès, 1990-1998.
Referents i agenda
política
Xavier Laborda
Universitat de
Barcelona
L’article “Calendaris municipals de Sant Cugat del
Vallès, 1990-1998. Referents i agenda política”, s’ha publicat a Gausac. Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat,
13 (XII-1998) 11-20.
Abstract
This paper deals with the linguistic analysis of the calendars published
by the city council of Sant Cugat del Vallès (1990-1998). And considers several
aspects of their contents: from the sociolinguistics point of view, the
terminology and the explanations provided; it examines as well the topics of
the iconographic contents, related to the production of ideological
identification to the past and the present of the city. This type of analysis
is an interdisciplinary branch of interpretation by means of which researcher
clarifies the meaning of discursive practices of town political agenda, taking
municipal calendars as a sampling of the whole production.
Resumen
El
articulo consiste en un análisis lingüístico de los calendarios publicados por
el Ayuntamiento de Sant Cugat del Vallès (1990-1998), para lo cual se considera
diversos aspectos de su contenido, desde el punto de vista de la
sociolingüística, la terminología y los textos complementarios que aparecen en
los calendarios. Así mismo, se examina en el escrito los tópicos iconográficos,
puestos en relación con un punto principal: la producción de identificación
ideológica sobre el pasado y el presente de la ciudad. Este género de análisis
es una rama interdiciplinar de la interpretación mediante la cual, y tomando
los calendarios municipales como una cata que ilustre sobre el conjunto de la
amplia producción municipal, el investigador se popone aclarar el sentido de
las prácticas discursivas de la agenda política que desarrola el consistorio.
La sèrie dels calendaris i
les publicacions municipals
Aquest
article comenta els referents ideològics i l’agenda política que propalen els
calendaris editats per l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, entre 1990 i
1998, alhora que manifesta l’interès antropològic que aporta el seu estudi. I
considera dos àmbits d’interpretació, el referit als materials de l’esmentat
Ajuntament, des d’una perspectiva històrica; i el que amplia la lectura a conjunts
de calendari de diferents municipis, per comparar estils i estratègies de
didàctica del temps i de les identitats socials. La sèrie s’inicia l’any 1990,
dins la tercera legislatura municipal, governada a Sant Cugat per Convergència
i Unió i presidida per l’alcalde Joan Aymerich. I la publicació dels
calendaris, que ha saludat puntualment l’arribada de cada nou any, es manté
fins l’actualitat. Els propòsits de la sèrie són dos, promoure el coneixement
d’aspectes de la realitat històrica i contemporània de la ciutat, i ensems
presentar la terminologia catalana relativa a aquests aspectes, dins d’un
programa nacional de normalització lingüística. Els principals motius
iconogràfics i textuals dels calendaris són el monestir, l’entorn urbà i
natural del municipi, i els esdeveniments populars.[1]
Figura 2. Vista parcial de calendaris -1992, 3, 4, 6 i 7.-Portada i
interior del calendari de 1996.
La
comunicació municipal és un àmbit vast i interessant des de molts punts de
vista, quan examinem la funció política
i cívica que desenvolupa i, també, la combinació de recursos tècnics que empra,
així com els formats i els suports, la periodicitat i la distribució entre els
veïns. Una diversitat com aquesta, que augmenta si introduïm el criteri
històric i la comparació entre períodes, palesa la importància d’aquest àmbit
públic de la comunicació, ja sigui considerat com una part del patrimoni
cultural de la ciutat, com un registre de polítiques d’identitat del consistori
o bé com un inventari de campanyes i tòpics de l’equip de govern. No ens estem
referint al vessant administratiu de la comunicació municipal, indubtablement
essencial, i que es manifesta mitjançant reglaments, bans, edictes o mocions;
tampoc als parlaments, entrevistes i comunicats d’explícit contingut polític,
tinguin caràcter institucional o partidista. No ens referim a aquests àmbits
administratius i deliberatius, sinó al de la comunicació espectacular o
d’aparell —segons la distinció de la retòrica[2]—,
de caràcter informatiu, o divulgatiu o festiu. Són exemples del gènere públic
espectacular un butlletí municipal o el llibre de l’acció de govern, pel que fa
a la informació; el catàleg d’una exposició monogràfica o els fulls sobre una
campanya cívica, pel que fa a la divulgació; finalment, de caràcter festiu són
els programes i pregons d’aplecs i festes del cicle anual.
Els
motius i els formats farien de la seva menció una llarga exposició, la qual cosa
no entra en el nostre propòsit, que és ressenyar una modalitat, aparentment
menor i relativament efímera, com pot considerar-se el calendari. No obstant
aquesta clara modèstia, contemplats en perspectiva, els calendaris murals de
l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès formen una sèrie significativa, a l’hora
de considerar la producció editorial de la corporació. Quasi una dècada de
calendaris municipals, el primer dels quals va ser el de 1990, que tenia el
monestir per motiu de divulgació lèxica i d’il·lustració fotogràfica. Les
següents edicions van reflectir aspectes del modernisme arquitectònic de la
ciutat, l’esport —era l’any 1992, és clar—, l’entorn natural, la fesomia
urbana, les festes, l’interior del monestir, la vila dels anys cinquanta —retratada
per Cabanas—, la dels anys cinquanta a vol d’ocell i, probablement, li seguirà
un altre calendari amb vistes aèries del Sant Cugat actual.[3]
Figura 2. Edicions de gran format dels anys 1990 (41’5 x 63 cm) i 1995
(58’6 x 85 cm).
Referents ideològics
L’enunciació
temàtica és un indici dels referents que s’exposen als ulls del veïns, i que
demana una mirada menys apressada per conèixer els continguts i,
consegüentment, identificar els significats del missatge divulgat. Així, podem
apuntar que el primer calendari havia escollit un motiu tan rellevant i
previsible com el monestir, tret distintiu de la història de la població. I els
seus breus continguts textuals i iconogràfics dividien l’objecte en dos camps,
l’església i el claustre. Aquesta elecció comunica pel que diu i pel que
declina dir. Comunica per la inclusió dels camps esmentats; també, per
l’omissió de la resta de possibilitats, com ara l’entorn dels jardins o el
palau abacial, que no considera. Al seu torn, la perspectiva escollida també
aporta remarques profitoses sobre la connotació, perquè es comunica per la cosa
mostrada i per la manera en que es presenta. I presenta aquí el monestir des
l’òptica de l’ordre artístic i de la solemnitat arquitectònica, la qual cosa
exclou considerar-lo com a àmbit de diversos usos socials o avaluar les
condicions de conservació del monument. No és ociosa la menció d’aquests punts
perquè seran de molta actualitat en aquest temps entre la població.
Figura 3. Pròleg de la sèrie de l’alcalde Aymerich, al calendari de 1990
Per
descomptat, un calendari no acostuma a ésser el vehicle per transmetre un debat
ni esbombar una proposta crítica d’intervenció urbanística, social o artística;
tot i així, podrem assenyalar un exemple que infringeix aquesta apreciació.
Referint-nos al calendari sobre el monestir, no fóra apropiat suggerir que
hauria d’haver fet altra cosa que la que fa. Reprodueix tres fotografies
antigues del monestir. Tan sols apuntem que les seves seleccions temàtiques són
una presentació ideològicament coherent i intencional d’allò real. Un monestir
ferm i de silencioses pedres dóna idea de producte més que de procés, de
realitat reeixida més que d’espai d’aplegament i reactivació social, de fetitxe
identificador més que de matriu d’identificacions. Dit en altres mots,
s’expressa la idea del monument, que és el missatge del discurs espectacular
del calendari de 1990. No serà la única ocasió en què apareix aquest referent,
ja que en 1996 proclama el títol de “A l’interior del monestir”. Val a dir que,
en aquest temps, el monument també ha estat motiu de polèmica, com testimonia
el lema de la Festa de Tardor de 1992, “Salvem el Monestir”, i encara abans,
durant les edicions de 1981 i 1982 d’aquesta festa popular i reivindicativa que
celebren les entitats.[4]
El plantejament del calendari de 1996, intitulat “a l’interior del monestir”,
és diferent, ja que presenta amb més detall els elements del monestir,
assaonats de comentaris històrics, la qual cosa imprimeix dinamisme al conjunt.[5]
El fet destriable, però, és la pervivència del referent com a tòpic social.
Aquest caràcter central no prové tan sols de l’excel·lència artística del
conjunt monumental, sinó de la seva concepció com a patrimoni cultural, com a
escenari singular d’esdeveniments col·lectius i, fonamentalment, com a principi
simbòlic i també material d’antigues i noves identitats comunitàries.[6]
Agenda política
Els
discursos no són atzarosos, en el sentit d’imprevisibles o erràtics, ni
sobretot independents del context polític. Pertanyen a un sentit i una
trajectòria globals, a una activitat inscrita a l’agenda de l’actor emissor que
és l’Ajuntament, en el cas que ens ocupa. Són una afer d’agenda de la política
municipal; altrament, foren banals o, el que és pitjor, inintel·ligibles. En
són exemple d’aquesta formulació, per esmentar alguns punts, el tema del
monestir els anys 90 i 96, el de l’esport l’any de les Olimpíades a Barcelona
—i també a Sant Cugat— o el dels entorns natural i urbà de 1993 i 1994.
Òbviament, l’agenda inclourà obres, actes, discursos i materials editats o, el
que és el mateix, activitats materials, convocatòries de significació
simbòlica, parlaments amb substanciós contingut proposicional i, finalment,
l’edició de publicacions. Aquí només considerem aquesta última qüestió, la de les
produccions comunicatives, perquè és transcendent i intersubjectiva.
Per
bé que no és el present escrit el lloc per establir acuradament els lligams
temàtics entre els calendaris i altres publicacions, sí podem raonar la
hipòtesi de la correlació discursiva, amb l’apunt d’uns detalls de l’agenda
editorial de l’Ajuntament. Sobre el calendari de 1992, dedicat a l’esport per
la coincidència olímpica, hi ha diferents intervencions institucionals, com la
del programa plurianual “Viu l’estiu esportiu” i les nombroses salutacions de
l’alcalde.[7]
L’emfasització que es fa en l’entorn natural i urbà del municipi als calendaris
de 1993 i 1994 pot tenir la seva correspondència en una publicació municipal de
notable abast, perquè està adreçada als nens i nenes de les escoles de Sant
Cugat, El meu llibre de Sant Cugat,
editat conjuntament per l’Ajuntament de Sant Cugat i l’ICE de la UAB, una obra
didàctica de Jaume Busquets, Francesc Carbó, Dolors Moreno i Àngels Ponsa, de
la que aparegué al 1993 el llibre de l’alumne i dos anys més tard el volum del
mestre.[8]
El monestir no ha quedat mensytingut tampoc en l’agenda editorial, adés amb
catàlegs d’exposicions artístiques sobre els seus detalls —com el de 1990—,
adés amb un excel·lent llibre didàctic en tres volums publicat l’any 1996.[9]
En aquesta darrera publicació, l’alcalde Aymerich manifesta la voluntat
editorial del consistori, ja que “des de l’Ajuntament que presideixo —escriu al
prefaci— s’han dedicat molts esforços els darrers anys per tal de fer arribar a
la nostra població un coneixement més aprofundits de la seva realitat, de la
seva història i, en definitiva, de la seva identitat”. I en un altre paràgraf,
afegeix que “les possibilitats del nostre monument més emblemàtic són
innombrables i abasten gairebé totes les èpoques històriques i tots els estils
arquitectònics”, un missatge coherent amb el sentit museístic i històricament
desconnectat de les inquietuds socials brandades a les edicions de la Festa de
Tardor. La coincidència temporal i temàtica entre les esmentades obres —el
catàleg i el llibre didàctic— i els calendaris sobre el monestir de 1990 i
1996, no seria significativa si no expressés un projecte comú de didàctica
d’identitats. Per copsar aquest esperit, encara incipient al començament de la
sèrie de calendaris, l’any 1990, hem de llegir la presentació que l’alcalde fa
del calendari inaugural a la seva portada:
El calendari que us presentem es diferencia de qualsevol
altre perquè vol ser un instrument de difusió del vocabulari específic del
nostre Monestir, perquè tothom pugui conèixer el nom de les parts que el formen
i les particularitats dels seus elements constructius. Aquesta iniciativa,
sorgida del Servei Municipal de Català, no és aliena a la tasca de difusió de
la història del Monestir, presentada en uns breus resums, elaborats per l’Arxiu
Municipal, que ens parlen de les etapes constructives i la vida monacal. Creiem
que és un bon element que connecta amb la importància cultural que té el Reial
Monestir de Sant Cugat, joia arquitectònica mil·lenària que bé es mereix que
tots coneguem una mica millor.
(El Monestir,
calendari de 1990.)
Aquest
text fundacional de la col·lecció de calendaris justifica la seva raó, enfront
d’altres calendaris comercials o altres finalitats, en una funció doblement
didàctica, la de la història i la realitat local —com hem explanat suara— i la
de la normalització lingüística del català, que comentem a continuació.
Funció lingüística
Probablement,
la funció lingüística dels calendaris no sigui ni la més aparent ni la més efectiva,
però sí té una part simbòlica considerable. Els responsables d’aquest aspecte
han fet la difícil tasca dels continguts lingüístics. I han hagut d’inserir uns termes i, en algunes edicions,
unes definicions o explicacions complementàries en un marc més particularment
apte per cridar l’atenció visual sobre aspectes iconogràfics i de disseny que
sobre matisos lèxics i llenguatges d’especialitat. En aquesta situació, el joc
que pot donar la lectura dels mots pot ser diversa i fóra un qüestió interessant
comprovar entre els usuaris si la recepció del mural té efectes específics
—comprensió i ús del vocabulari— o genèrics, encara més intensos, com ara la
difusió de la idea de que és convenient assolir una proficiència lingüística en
català i la inducció a freqüentar fonts culturals adients.
L’edició
dels calendaris ha corregut a càrrec del Servei municipal de català, actualment
anomenat Consorci per a la normalització lingüística. I també ha participat en
diverses edicions el Termcat, un centre oficial de terminologia que promou la
recerca i l’assessorament en terminologia, per tal d’afavorir una política
lingüística sobre metodologia del lèxic en català i de les seves equivalències
en altres llengües.[10]
L’esquema
didàctic que es desplega a la sèrie varia al llarg dels anys. La primera
remarca que es pot fer és que el contingut textual i lèxic decreix notablement,
fins el punt que en les últimes edicions la funció lingüística queda reduïda a
l’expressió mínima, purament testimonial. Qui sap si aquesta evolució es deu a
l’escepticisme respecte del paper que desenvolupa una perenne lliçó
terminològica, penjada a un indret domèstic o a la feina, o bé es tracti de tot
el contrari, després de constatar els especialistes que la normalització
lingüística del català és un objectiu suficientment assolit.
Figura 4. Pàgines del calendari de 1990 i detalls de les explicacions de
lèxic.
Els
calendaris exhibeixen models diversos de docència i d’autoaprenentatge. Segons les
edicions, hi ha termes acompanyats d’explicacions semàntiques i històriques. En
altres, termes escortats per una definició de diccionari. També trobem
variacions monolingües i bilingües: termes en català i termes en les seves
equivalències en català i castellà. Depèn de les edicions. Aquest inventari ens
fa pensar en la riquesa de modalitats per afrontar dos problemes. Un és la
dificultat d’una didàctica de la terminologia. El segon, les crítiques que pot
merèixer un aprenentatge basat en unitats aïllades de contextos mes amples i de
cicles discursius comprensius i integradors dels destinataris. Una edició
incongruent amb aquestes exigències és la de 1995, un calendari en format de
pòster i una sola làmina, dedicat a les festes; per una decisió editorial, el
full ha de limitar-se a recollir dotze termes i està abocat a una
insatisfactòria efectivitat. En aquest exemple concret, la tria dels termes
arrisca caure en la banalitat d’allò evident o en l’exotisme quasi hermètic,
per esmentar dos extrems. En altres casos, la no identificació —amb rètols i
amb una tipografia diferent— de quins són els termes catalans i castellans, es
pot experimentar l’estranya sensació de llegir la mateixa paraula dos cops.
Cal
afegir, que el text dels calendaris no és independent de la imatge, ans al
contrari, la seva relació amb les il·lustracions és el millor principi per
fer-lo atractiu i entenedor, cosa que és pot dir també a l’inrevés: les
fotografies reproduïdes tenen una dependència similar del text, un fet que es
fa evident quan aquest text és insuficient o, com succeeix al calendari de
1998, pràcticament inexistent, llevat dels quatre termes per pàgina. Aquesta
última observació ens fa pensar en un aspecte fonamental de tota política
lingüística, que va més enllà de la supervisió i la difusió dels termes que
calgui. Consisteix en l’avaluació de la recepció d’aquests missatges i de
l’acceptació del seu contingut. Ens preguntem, en definitiva, no tan sols sobre
la idoneïtat dels materials lingüístics reproduïts sinó també sobre el seu
veritable efecte, sobre l’acceptació i la incorporació al lèxic actiu dels
lectors dels calendaris. Un altre punt que mereix una interrogació més limitada
versa sobre els canvis en la didàctica de la terminologia, per tal d’esbrinar
la seva intenció metodològica i l’avaluació que en fan les institucions
editores; per què es canvia de model didàctic?; quins mèrits té cadascún dels
models?, per què es tendeix al llarg de la sèrie a reduir el paper de la
terminologia i encara més dels textos? Són preguntes d’interès sociolingüístic
que suscita la sèrie, i que poden considerar-se com un mereixement del mateixos
calendaris.
La fal·làcia visual
A
propòsit de la didàctica terminològica, hem apuntat la bona relació entre texts
i imatges. I és oportú afegir un comentari sobre les fotografies, per bé que
limitat a aquesta funció representativa, la de la imatge com a suport didàctic.
La primera remarca que podem fer és que la tipologia fotogràfica és molt
variada, així com el to que transmet. I, per tant, no val un judici general.
Per fer una distinció bàsica, hi ha instantànies, com les que recullen escenes
festives -1995-, algunes de l’arxiu Cabanas -1997- o les fotos aèries -1998-. I
hi ha fotografies elaborades, com les solemnes del monestir -1990-, les de
laboriosa composició escenogràfica de Santi de Pablo sobre l’esport -1992- o
les més informals del passejant Mané Espinosa -1994-. Per acabar d’adobar-ho,
tenim fotos firmades i altres anònimes. De les imatges anònimes, hi ha una
sèrie, la de les fotos aèries d’un Sant Cugat dels anys 50, en la que es
desconeix coses tan importants com la datació precisa i, sobretot, la finalitat
de les mateixes. Aquesta sèrie prové dels fons de l’Arxiu Municipal, i així
s’indica al peu de foto, però una informació tan escarida s’avé malament amb la
funció didàctica del calendari. Es troba a faltar aquí un text explicatiu sobre
el seu origen o, el que pot ser el mateix, sobre les coses que s’ignoren sobre
el material reproduït i sobre la raó de la seva elecció. I si aquesta última és
que no hi ha altre material semblant a l’Arxiu, benvinguda sigui l’explicació i
també les reflexions sobre les mancances videogràfiques de la població.
Figura 5. Imatges antigues al calendari de 1997:: Reis (1944), noies de
l’Auxili Social (anys 40), grup de ballarines (1946), bastoners (anys 40) i
sardanes per Festa Major (1944).
Direm
alguna cosa més sobre l’edició de 1998,[11]
perquè és la més recent i perquè no és raonable per causa de l’espai entrar en
els detalls de tota la producció des de 1990 fins ara. Probablement, el
calendari de 1998 no sigui el millor representant de la bona tasca editorial.
I, tanmateix, o potser precisament per això, reflecteix molt bé el rerafons de
l’aparell fotogràfic, en l’excel·lència i també en la fal·làcia de l’obvietat
visual. La part profitosa, com ja ha estat insinuada, és la de mostrar les
coses en detall i en perspectiva. Les imatges del Sant Cugat a vol d’ocell
exposen panoràmicament un entorn urbà quasi irrecognoscible. A la primera fotografia,
figura un monestir encara envoltat parcialment de camps, i flanquejat pel vell
cementiri, el camp de futbol i la desolada esplanada de la plaça, que recorda
més l’antiga era que un indret de fires o un fòrum. També ressalta, per
exemple, l’artifici del Camí de la Torre, arranjat al peu de la muralla i
sostingut per un talús aparedat. Aquesta i les altres imatges, que són una joia
antropològica, ja que presenten un índex ric sobre les formes de vida d’un
temps cultural ben diferent del que coneixem avui els santcugantencs —entenent
per coneixement, en especial, una qüestió existencial, una pertinença a un
espai vigent de vida—, aquestes imatges, dèiem, són doblement silencioses,
estan adormides i no parlen el seu sentit per si mateixes. El doble silenci a
que fem referència és deu, en primer lloc, a un oblit editorial —cosa fàcilment
reparable—, el de no incloure un peu de foto sota les il·lustracions. Potser
s’hagi cregut que era evident el que es reflectia, cosa rebatible sense esforç;
però, per altra banda, les convencions editorials són taxatives: tota foto ha
de portar un peu o llegenda sotaposada per acompanyar-la i identificar-la.[12]
La segona causa del silenci, la més rellevant, ja no és responsabilitat dels
editors, al menys, no de manera principal. I consisteix en el fet que les coses
simbòliques, siguin paraules o imatges, han de ser interpretades per a assolir
un sentit. La lectura implica un agent que es fa preguntes sobre el text o la
imatge. Puc preguntar-me, com a receptor de la làmina del calendari, què hi
veig en ella. Doncs bé, el que hi vegi jo, lector, no és el que hi ha en ella
sinó el que projecto del meu coneixement i la manera com interrogo el motiu
imprès al paper, segons els meus interessos, creences i valors. El text no té
sentit sense el context; i el veritable context del text és el receptor, perquè
els significats tan sols existeixen de la banda del lector, qui és l’únic que
pot atorgar-los-hi sentit i intenció.[13]
Una
màxima que sintetitza aquesta proposta interpretativa afirma que rebre —llegir,
observar— és inserir en el nostre propi discurs el discurs aliè; i
incorporar-lo a l’horitzó d’aquest saber nostre amb el que entenem la vida, el
món i a nosaltres mateixos. Hom buscarà allò propi en les velles fotografies,
la casa on visqué la família, el carrer que més s’estimava o aquell paisatge
que fou escenari d’exploracions personals i de socialització. I aquesta és una
cerca dels vestigis existencials, però també hi ha una altra, intersubjectiva i
cultural, com les formes de vida, les condicions de l’habitatge o els usos dels
espais públics, per citar-ne alguns exemples genèrics dels propòsits de la
ciència. I tot això, fruit de la recepció existencial i científica no hi és en
les fotografies dels calendaris, tot i que podrien trobar-se. Les imatges no
parlen per si mateixes, perquè estan nues de text i, sobretot, d’un cicle o una
clau global d’interpretació. Al igual que es pot creure, erradament, que un
text parla plenament si hom compren totes les paraules que el composen, amb més
motiu es cau en la fal·làcia visual: la imatge és evident perquè tot ho mostra,
segons proclama aquesta concepció ingènua de la comprensió iconogràfica, a la
que tantes obres sobre història local s’acullen. No passa així amb tots els
calendari municipals de Sant Cugat del Vallès, i no és norma incórrer en
l’error de la fal·làcia visual. Però, en concret, l’edició de 1998 és una
mostra de treball desaprofitat, reduït a allò pintoresc, a l’anècdota entre els
vells santcugatencs i la mirada perplexa d’altres ciutadans.[14]
L’orde dels dies: una
comparació
Una
fotografia antiga porta la notícia de coses de temps enrera. I, tanmateix,
corre el perill de no transcendir l’anècdota, perquè quedi desarrelada del context
històric i no tingui més entitat que ombra de fum. En aquest cas, l’exposició
de la imatge o d’una col·lecció d’imatges més pròpiament comporta un homenatge
a la desmemòria que a la comprensió d’aquell temps. En descàrrec dels
calendaris examinats, hem de convenir que no són manuals d’història; compleixen
altres funcions, entre elles està l’estètica, la d’exposar motius plàstics
plaents i suggeridors. Ara bé, quan les eleccions iconogràfiques són tan
evidents i persistents, al llarg de les edicions, la recuperació de la memòria
històrica de la població de Sant Cugat mereix una concepció didàctica de la
imatge i del text més acurada. Altrament, la banalitat pot emmirallar-se a les
làmines d’aquestes taules dels dies penjades a la paret.
Figura 6. Detalls de l’interior del calendari de 1994.
Mirant
el calendaris com a conjunt i com a trajecte, es pot dir que el seu sentit
resulta força interessant, ja que articula objectius de política lingüística i
de coneixement de la població o, el que és el mateix, divulga unes formes
verbals especialment triades i un patrimoni de l’arxiu fotogràfic de la ciutat.
Alhora, promou uns sentiments de pertinença i identitat vinculats a la llengua
i a l’entorn urbà i natural de la població. L’objectiu és clar i apropiat. I
els comentaris que hem fet han intentat avaluar les condicions en que es porta
a la pràctica l’esmentat objectiu. Una d’aquestes condicions és l’aplicació
d’uns referents ideològics específics, la qual cosa vol dir que no hi ha una
forma natural o neutra de reflectir la realitat i que, per tant, aquesta té una
filiació ideològica innegable, en els trets de la qual no insistirem. D’això
n’és una prova l’agenda política, que revela la correlació, si no la
dependència, dels tòpics dels calendaris i la resta de la producció editorial
de l’Ajuntament.
Nogensmenys,
l’examen del material editat pot enriquir-se amb una lectura comparativa de
produccions similars de diferents Ajuntaments. És més, una lectura
significativa ha d’incorporar aquest context ampli. I la primera constatació és
que la diversitat de funcions i continguts ideològics que es confia als
calendaris resulta molt gran. Potser, àdhuc, hom es trobi davant d’una
diversitat inimaginable, habituat a l’estil i la intenció del corpus inicial,
el de Sant Cugat del Vallès. Hem de descobrir i superar les reificacions.[15]
Amb aquest propòsit comparatiu i més perspicaç, volem esmentar dos exemples,
els calendaris municipals de Rubí i de Viladecans, tots dos de 1998. El de
Rubí, en un sol full mural, divulga el lema “la ciutat de la gent” i presenta
una fotografia central, que mostra amb calidesa un grup de persones en un acte
cívic, estressa les connotacions de identitat col·lectiva, de concòrdia i de
satisfactòria interrelació. Per la seva banda, el calendari de l’Ajuntament de
Viladecans, format per la portada i sis fulls bimensuals, de petites dimensions
—un foli allargassat—, es fa ressò d’una campanya ecològica del municipi per
salvar la seva franja costanera de platja i reserva natural: “Salvem la platja i
el Remolar”. I recull postals escrites i dibuixades per nens i nenes de les
escoles de Viladecans, dins la campanya de defensa de l’entorn natural,
amenaçat pel projecte d’expansió de l’aeroport de Barcelona. A la portada hi
trobem els texts de dotze postals, en reproducció facsímil de la cal·ligrafia i
l’ortografia, amb una riallera composició de diversos colors i disposició. [16]
A les altres pàgines trobem les il·lustracions dels infants, que produeixen un
efecte intens i gratificant, probablement no tan sols per la qualitat
expressionista d’aquesta condició, sinó també per un disseny coherent i
canviant a cada pàgina. El resultat és un calendari que desborda sensibilitat i
intensitat expressiva per comunicar, amb bondat i prudència, la causa
conservacionista com a causa popular i, alhora, institucional. Hi ha un altre
pla de continguts, discretament divulgats aquests, i que tenen una entitat
equiparable als indicats suara. Al costat de la taula de cada mes, hi figura un
resum dels dies rellevants, siguin festes tradicionals o religioses, festes
majors o de barri, convocatòries esportives o certàmens culturals, celebracions
d’associacions de veïns i altres entitats, diades i dates de reivindicació,
festivals o el final del curs escolar. Fins i tot, algunes d’aquestes dates de
l’agenda de la població de Viladecans apareixen destacades gràficament a la
taula del mes; per exemple, el número del dia 21 de febrer, Carnestoltes, es
representa en cos més gran, a color diferent, i en posició i orientació
irregulars, ja que l’u dóna l’esquena al dos, en senyal de capgirament i
bogeria. En conjunt, podem inventariar dos nivells conceptuals al calendari de
Viladecans, el de la reivindicació de la platja, propi de l’agenda política
immediata, i el dels dies cívicament destriables, en què és projecta un model
antropològic que combina fites institucionals, associatives, religioses i
culturals de divers caire.[17]
La sèrie com a jaciment
congruent i abundós
La
comparació entre els programes ideològics d’aquests calendaris de Rubí,
Viladecans i Sant Cugat del Vallès presenta semblances i notables diferències.
Presenta aspectes immediats i intuïtius sobre els estils, les legitimitats
polítiques, la configuració del temps, la suggestió d’actituds i la instigació
del comportament. No obstant això, és una aproximació insuficient discernir
entre un estil oficialista i un altre informal; entre la solemnitat, la
grandiloqüència, i la parla dels afectes; entre una veu que declara una comesa
educativa i la polifonia d’un manifest afaiçonat per tantes mans; entre una
antropologia genèrica d’allò col·lectiu i una altra múltiple i potser
contradictòria; entre una invitació a la contemplació i la invitació a la
discussió; entre la memòria dolçament acrítica de la melangia i la identitat no
essencialista que sorgeix del conflicte i l’acord… Sens dubte, aquest trets,
proposats com a exemplificació d’oposicions imaginables, no descriuen el perfil
dels calendaris presentats aquí. El seu interès, però, rau en què podem
orientar-nos vers un projecte comparatiu i interpretatiu exigent. Un projecte
que sosté que les taules del temps expressades als calendaris municipals són,
entre altres coses, un gran àmbit d’estudi del referent ideològic, l’agenda
política i el model antropològic del temps social dins una comunitat.
Quines
són les condicions que permeten trobar un sentit a la sèrie de Sant Cugat del
Vallès? És clar que cal tenir present un context local més ampli, format per
les publicacions corporatives. D’aquest conjunt importa esbrinar tendències,
tòpics i l’argumentari o repertori de raonaments i demostracions invocades. A
la condició contextual hem d’addicionar el coneixement de la situació, que és
la condició material de les pràctiques discursives i de les funcions que
abasten. Contemplat tot el conjunt, no sembla agosarat considerar el calendaris
com un jaciment congruent i abundós en significacions, que pot parlar de manera
concisa i diacrònica de la totalitat dels discursos. Parla, en definitiva, de
tres elements preeminents: la presència d’un agent institucional, l’aplicació
d’una pedagogia d’identitats i la convergència de funcions ideològiques i
d’agenda consistorial. El calendari presenta una ambició exhibicionista, que és
ètica —en el sentit etimològic de presentació d’un mateix— o d’imatge pública
—en termes moderns—, ja que aspira a publicitar primerament la identitat de
l’emissor, aquest agent institucional múltiple (Ajuntament, Generalitat de
Catalunya) i polimorf (Servei de català, Arxiu municipal, Jardineria i
paisatge, Termcat); presenta l’ambició d’esdevenir un referent comú del món
privat o social en què s’exhibeix com a fidel garant del flux dels mesos. Cada
calendari és l’adiament diari, en la seqüència màxima de l’any, a què emplaça
els ciutadans que gaudeixen d’un instrument mural i decoratiu, a despit de la
sospita que sigui una consulta i una pràctica estètica sociològicament
desplaçades. Una nota inequívoca de la presència de l’agent és la presentació
que fa l’alcalde Aymerich dels dos primers calendaris.
En
segon lloc, desprès del desig de l’Ajuntament de ser-hi present arreu, la sèrie
compta com una pedagogia d’assumptes i de la seva versemblant presentació. La
voluntat de confegir una versió ferma i hàbil, una ortoversió, no pot ésser
absent ni tampoc secundària. Els continguts varien i, tanmateix, es mantenen
invariables en la seva funció inclusiva, la de promoure una identitat o, més
exactament, el reconeixement d’aquesta identitat en les imatges del present i
del passat, de la tradició i de la modernitat. En mirar aquestes làmines, com
imagina un autor local de col·leccions de fotografies en què es sospesa el
passat contra el present, “alguns tornaran a viure records ja gairebé oblidats,
els més joves descobriran llocs molts diferents als que hem conegut, i els
ciutadans més nous tindran la curiositat de veure com era i com és la ciutat
que han escollit per viure-hi”.[18]
Són unes paraules clarividents respecte de les identitats comunitàries del
municipi, en una situació urbanística i social molt canviant, amb
transformacions intenses i no exemptes de conflictes. L’aspecte blasmable
d’aquesta pedagogia de la imatge, com s’aprecia en algunes edicions, és la
fal·làcia de l’obvietat visual o la creença que les coses s’expliquen per si
mateixes i que, àdhuc concedint que parlessin el seu sentit, aquesta improbable
explicació patiria d’un defecte ideològic, la manca d’esperit crític, la
separació entre el món viscut i el món pensat, la negació, en definitiva, de la
fragància de la Il·lustració i de la seva proclama d’emancipació del lector.
Aquest punt, però, no destaca més que altres vestigis culturals i antropològics
que ofereix la sèrie de calendaris de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès des
de 1990, que han estat comentats en aquest article com un sondatge de la
comunicació corporativa de les últimes legislatures municipals. Apunta a una
intenció global, com hem indicat més amunt, la de considerar el calendaris com
un jaciment concís i històric que pot fer més comprensible altres discursos. La
prova irrefutable de l’interès d’aquesta sèrie de calendaris és que branda la
idea més preuada de les institucions públiques, la perspicàcia més gran que
acredita és que enarbora el principi de legitimitat i prestigi més intens de
l’Estat. Aquest principi és la idea del temps i del futur,[19]
un domini que no li pertany ni li pot pertànyer, perquè és inexistent. L’anunci
del futur i la promesa implícita de la seva millor administració, com a capital
simbòlic de l’il·lustre amfitrió municipal.
Annex: fitxa dels
calendaris
Font:
Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.
1990: El Monestir. Portada, tres
làmines i una guarda posterior, de 41’5 x 63 cm. Làmines bimestrals. A la
portada, croquis de la planta del monestir i prefaci de presentació de
l’alcalde J. Aymerich. Termes en català relatius al monestir i un text
explicatiu. Una foto per làmina (façana de l’església, claustre, absis),
d’autor anònim. Editat per l’Arxiu Municipal, la Direcció general de política
lingüística de la Generalitat, el Servei municipal de català i l’Ajuntament de
Sant Cugat del Vallès. Disseny, estudi Ferran Sendra.
1991: Arquitectura modernista. (De l’edició
tan sols es guarda un exemplar fotocopiat.)
1992: Esports a Sant Cugat.
Portada, dotze làmines i un full informatiu sobre els centres esportius de la
localitat i, en particular, del Centre d’Alt Rendiment Esportiu, de 40’1 x 40’5
cm. Làmines mensuals. Terminologia en català i castellà, i text explicatiu.
Fotografies de Santi de Pablo. Edició de Política Lingüística, Ajuntament i
Servei municipal de català. Producció: Impremta Municipal.
Rètols
de les fotografies: muntanya i ateltisme; petanca; bàsquet; hoquei herba i
hoquei patins; gimnàstica, hípica, esquaix i natació; golf i tennis; ciclisme;
hadbol i rugbu; esports per a tothom [gimnàstica, ball i altres]; futbol,
futbol-sala; patinatge artístic i escacs.
1993:
L’entorn natural de Sant Cugat del Vallès.
Portada sense il·lustració i sis làmines de 36 x 64 cm. Làmines bimestrals.
Terminologia en català i castellà, i text explicatiu. Fotografies de Santi de
Pablo, E. Costa, Robert Penya i Teresa Franquesa. Edició del Servei municipal
de català, Arxiu municipal, Jardineria i paisatge, Ajuntament i Política
lingüística. Producció: Simón Pujol, S.L.
Peus
de fotos: pi d’en Xandri; rierol; pantà de Can Borrell; conreu; erola; font
groga.
1994:
Passejant per Sant Cugat. Portada i
quatre làmines de 30’1 x 50’3 cm. Làmines trimestrals. Terminologia en català i
castellà. Fotografia de Mané Espinosa. Edició del Servei municipal de català,
Ajuntament i Arxiu municipal. Producció: Idees.
Peus
de foto: carrer d’Endavallada [però, vista de Marges]; carrer Sant Domènech;
carrer Sant Joaquima; carrer Major.
Calendaris de 1994 i de 1995, que constava d’un gran full.
1995:
Festes de Sant Cugat. Una làmina
mural de 58’6 x 85 cm. Sis termes en català i la definició. Tretze fotografies
de Mané Espinosa i Joan Llamas, al·lusives als termes de la festa. Edició del
Servei municipal de català, Ajuntament i Arxiu municipal.
Termes:
carretilla, cascavell, ceptrot, cordonista, espolsada, haca, massa, risto, sac
de gemecs, tarota, traginer-era, vano, xanca.
1996: A l’interior del Monestir.
Portada i quatre làmines de 30’1 x 49’9 cm. Làmines trimestrals. Termes en
català i l’explicació corresponent. Tres fotografies de Mané Espinosa per
làmina, amb peu de foto i definició de termes. Edició a cura de l’Ajuntament de
Sant Cugat.
Peus
de foto: gall del monestir; rotlle del campanetes; escut del monestir; pica
baptismal; picaporta; rentamans de marbre; arqueta de plata; relicari-pectoral;
tomba de l’abat Ot; frontal de l’altar de la Mare de Déu de Sant Cugat; calu de
volta del cimbori; retaule de Sant Medir.
1997:
Joan Cabanas i Alibau. El primer fotògraf
de Sant Cugat. Portada i dotze pàgines més, impreses a les dues cares, de
40 x 40 cm. Una pàgina per mes, amb una fotografia de Joan Cabanas, acompanyada
de diversos termes en català —al·lusius a l’aart de la fotografia— i les seves
definicions. Fotografies dels anys quaranta. Edició del Servei municipal de
català, Ajuntament i Arxiu municipal.
Peus
de foto: els Reis Mags a la Unió (1944); panoràmica del Colomer (anys 40); grup
d’escolans (1949); grup de ballarines (1946); processó del Corpus, capella al
carrer (1950); grup de bastoners i geganters (anys 40); autobús de Valldoreix
(anys 40); bal de sardanes a l’envelat (1958); noies a l’Auxilio Social, a la
Unió (anys 40); pas d’una cursa ciclista per Sant Cugat (1949); grup infantil
de caramelles a la plaça del Doctor Galtés (1949); vista de la riera de Sant
Cugat (anys 40).
1998: Sant Cugat a vol d’ocell. Vistes aèries dels anys 50. Portada
(sense il·lustració) i sis làmines de 40 x 40 cm. Làmines bimestrals.
Terminologia en català i castellà relativa al motiu de les fotografies, d’autor
desconegut. Edició a cura del Consorci per a la normalització lingüística,
Ajuntament i Arxiu municipal. Producció: Publicitat i Edicions.
Les
edicions d’aquests calendaris han estat a cura de Gemma Foj, per l’Arxiu
Municipal, i de Maria Lluïsa Gallego, pel Consorci per a la normalització
lingüística. Els calendaris han estat distribuïts gratuïtament a les
dependències municipals. El tiratge de les edicions és de dos mil exemplars.
Després de la publicació d’aquest article es va
distribuir el calendari de 1999, amb el que es tanca la sèrie dels calendaris
municipals de Sant Cugat. L’any 1999 l’acalde Aymerich va acabar el seu últim
mandat.
Els motius fotogràfics del calendari no van ser les
vistes aèries que s’havia anunciat sinó paisatges urbans de la ciutat
fotografies des de terra.
A la portada figura el lema “Sant Cugat, la Ciutat del
2000”.
A sota, les dues últimes imatges, amb la fotografia
antiga i actual del monestir, corresponen als calendaris de 1998 i 1999.
Vegeu també el document “Calendari municipal de 2009 de Barcelona”,
