|
|
|
|
|
|
“Quan agrair és
reprendre”,
a I. Riquer, E.
Losada i H. González (eds.),
Professor Basilio Losada: ensinar a aprender con libertade e risco,
Barcelona,
Universitat de Barcelona, 2000, p. 456-462.
QUAN AGRAIR ÉS REPRENDRE
Xavier Laborda
L’alcalde Pasqual Maragall havia preparat
curosament el seu relleu a l’Ajuntament de Barcelona. El socialista Maragall
deixava el càrrec (1982-1997) per tal de preparar la seva candidatura a les
eleccions autonòmiques de Catalunya. El consistori fou convocat pel dia 26 de
setembre de 1997, durant les festes de la Mercè, la festa major de la ciutat.
En aquella sessió solemne, tal com s’havia anunciat, l’alcalde Pasqual Maragall
pronuncià un discurs de renúncia al seu càrrec.[1]
Una de les primeres frases que digué, provocada pels xiulets de protesta que li
havien adreçat treballadors del metro, va ser la següent: “Agraïm aquesta
música que tant ha acompanyat la construcció de la nova Barcelona”. I és aquest
enunciat enginyós i persuasiu el motiu d’estudi del nostre escrit.
L’enginy és un motiu tradicional d’admiració. Val
a dir que el cànon occidental proclama dues fonts d’admiració: la bellesa i la
intel·ligència. Una manifestació espurnejant d’aquesta última és l’enginy. Però
l’enginy més celebrat és el que aplega les dues fonts mitjançant la finesa cognitiva
i exquisitesa expressiva (Garrido Medina 1997:27). Aleshores tenim reunides en
aquestes mostres d’enginy les característiques de la bella i la bèstia, de la
seducció i de l’estratègia o, el que és el mateix, l’acoblament de la cortesia
en les maneres i de la duresa en els judici. La ironia i el sarcasme, les
paradoxes i els jocs de paraules, són els esquemes formals d’aquests esclats a
voltes pretensiosos i frívols, que compten com a autohomenatge; a voltes
moralitzacions disfressades de mundanitat, que suposen una crítica radical de
l’objecte dels seus dards.
Terres
no tan llunyanes
La literatura, que respon al doble mandat
d’afaiçonar escenaris de la bellesa i de la intel·ligència, ofereix un camp
inesgotable d’exemples d’enginy. Només cal fixar-se en els diàlegs per trobar
mostres del que algunes ciències del llenguatge anomenen assertivitat i
empatia, o altres més antigues designen amb els termes de carisma i eticitat
(Laborda 1996:145s). Aquestes ciències són la pragmàtica i la retòrica i no
s’interessen per la literatura en si sinó pels recursos discursius, siguin
fruit de la inventiva de l’escriptor o de la recol·lecció de l’antropologia
interna que pot fer el lingüista. És assertiu el personatge que fa front a una
situació adversa amb unes manifestacions contundents i eficaces. Em permeto la
llicència de citar un breu diàleg, l’interès del qual no rau tant en el seu
contingut com en què exhibeix un gènere literari, el cinema, molt actiu en
l’imatgeria col·lectiva del segle XX. [2]
Cantiner: Què busca per
aquí, foraster?
Vaquer: Res, foraster.
Cantiner: Jo no sóc
foraster.
Vaquer: Per a mi, sí.
Cantiner: D’on ve?
Vaquer: Ho he oblidat.
Cantiner: A on va?
Vaquer: Qui ho sap.
Cantiner: Un bell indret.
El conec.
Vaquer: Jo encara no,
paisà.
L’assertivitat que veiem reflectida en aquesta
pugna verbal permet al vaquer mostrar-se ferm davant l’interrogatori d’un
cantiner insistent i sorneguer. “Qui ho sap” és un bonic indret, respon
irònicament el cantiner per tal de manifestar la seva disconformitat amb les
respostes d’un vaquer que no accepta el qualificatiu discriminatori de foraster
i que clou el duel dialèctic amb una escèptica afirmació: “Jo encara no [conec
aquest bell indret]”. És una lluita d’enginy, en la què cadascú mostra els
trets simbòlics d’una perícia de control en gent de brega: la determinació i
els reflexos per reaccionar. Un altre diàleg entre el mateix vaquer foraster i
el jutge local, en el qual destaca la humorística i intencionada manca
d’empatia, expressa la mateixa voluntat d’apamar-se els personatges amb la
paraula (Laborda 1996:54).
Vaquer: On és el sheriff?
Jutge: No es troba bé.
Vaquer: Greu?
Jutge: Només mort.
El jutge no sembla massa interessat a entendre el
punt de vista del seu interlocutor. Però aquesta disfunció en l’empatia i la
desconsideració pel finat suposa una forma elaborada de cooperació, ja que
comunica un diferent horitzó moral: la mort violenta és un fet habitual; la
mort d’algú causa menys enrenou que la convalescència de les ferides; la mort
del sheriff no és cap excepció a les anteriors pressuposicions.
La
passió dels forts
La situació en què es produí el parlament de
l’alcalde dimissionari Pasqual Maragall assolí un to incomparable amb els duels
dels westerns. En aquells dies hi havia festa gran, acord consistorial i
continuïtat política; i, encara més emocionant, s’albiraven nous horitzons per
la contesa política del carismàtic Maragall vers la presidència del govern de
la Generalitat de Catalunya (Mauri, Uría 1998:480). La setmana de festes patronals
en honor a la Mercè era, doncs, un marc exultant i congruent amb el còmode
traspàs de la vara de comandament a Joan Clos, també del Partit Socialista de
Catalunya. És potser per això que a la crònica de l’acte el periodista volgué
destacar un fet anecdòtic, la xiulada de treballadors del metro, com a únic
contrast amb l’aire d’eufòria que respira l’equip de govern. Deia el cronista:
Pasqual
Maragall es va acomiadar dels barcelonins fidel a aquest estil intimista,
col·loquial, familiar que ha caracteritzat la majoria dels seus discursos. Va
arribar a la tribuna del Saló de Cent i va al·ludir els xiulets —treballadors
del Metro— que havia sentit. “Agraïm aquesta música que tant ha acompanyat la
construcció de la nova Barcelona”.[3]
La resposta de Maragall —hem de creure que
improvisada— és una mostra de capacitat retòrica, d’ofici, d’enginy i de
reflexos, per tal d’incorporar al seu discurs allò que fa nosa, el contra
discurs, i d’aprofitar-ho en benefici propi. És la resposta del fort a
l’entremaliadura d’uns nouvinguts de baix perfil. També, la de l’autoritat que
li confereix el càrrec i una personalitat sociable, així com els instruments i
la topologia de l’ús de la paraula: micròfon, tribuna, protocol. En definitiva,
aquí trobem un escenari i un text propis de la passió dels forts pel discurs
públic.
És norma de cortesia i un motiu de distinció
agrair els favors o beneficis rebuts.
Donar les gràcies és un acte dels anomenats expressius, en el qual l’emissor
manifesta un estat d’ànim de reconeixement i gratitud. La forma per
expressar-ho estereotipadament és “gràcies!”, quan el benefici és petit o la
situació fa evident la intenció de qui parla; per exemple, les “gràcies” que
dóna el cambrer per la propina. O pot ser un enunciat sintàcticament més complex,
com quan es precisa verbalment qui agraeix a qui i per quin benefici rebut
(Gutiérrez 1999:134). En la proferència maragalliana, però, no es dóna ni una
ni altra possibilitat sinó que s’aplica una tercera via: l’estructura
predicativa simplificada: En ella falta el subejcte que agraeix i el datiu o
l’objecte personal de l’agraïment.[4]
El quadre representa els tres enunciats:
|
estructura
nominal |
Gràcies! |
|||
|
estructura
predicativa |
Algú |
dóna les gràcies |
a algú altre |
d’alguna cosa |
|
enunciat de
Maragall |
Ø [Nosaltres] |
Agraïm |
Ø |
aquesta música… |
Parlem dels sintagmes absents a l’enunciat de
Maragall: qui i a qui. Qui agraeix? Per la informació gramatical del verb, hem
de respondre que qui agraeix és “nosaltres”. Com que només parla l’alcalde,
aquest subjecte plural que queda enunciat explota sàviament l’ambigüitat. Hi ha
modèstia? És més bé la pretensió d’un col·lectiu no especificat?, l’equip de
govern?, el consistori?, la ciutat?
Qualsevol de les interpretacions que es donin pot
ser encertada per la senzilla raó que el subjecte suggerit ambigüament prem el
fantàstic mecanisme de la inclusió. És a dir, que ofereix a l’audiència la
possibilitat d’identificar-se amb l’emissor material i sentir-se que forma part
d’un col·lectiu extens i cohesionat.
Per altra banda, crida l’atenció el silenci de
Maragall respecte dels qui són mereixedors del seu regraciament. Per la
situació, s’ha d’entendre que són aquells que l’han xiulat abans de prendre la
paraula. Però aquesta explicació és insatisfactòria, perquè el conjunt (el
col·lectiu de treballadors del metro) és superior a les parts (gent que
protesta amb una xiulada) i perquè l’acció d’aquell moment no representa la
totalitat de les accions vindicatives durant anys.
Quan Maragall evita dir el nom dels qui fan la
“música” s’estalvia atorgar-los entitat col·lectiva i intencionalitat. És cert
que l’el·lipsi camufla la identitat dels sorollosos, però encara més interessant
és dir que aquesta llicència sintàctica reforça el sentit irònic de les
manifestacions del polític. Per què esmentar algú que hom vol reprendre?
Missió
d’audaços
La ironia és un joc de la intel·ligència verbal
que consisteix en donar a entendre un sentit contrari del que s’expressa.
Pasqual Maragall empra termes positius, els de “agrair” i “música” per
comunicar un retret per una dissonància que, més que sonora, es social.
Observem així que l’elecció de termes plaents per manifestar uns fets desplaents
beneficia l’orador, l’eticitat o bona imatge del qual queda revalidada.
L’efecte humorístic que pot assolir la figura de la ironia es basa en el
contrast entre dos àmbits, que, en els desusats termes de Port Royal, són el
“discurs extern” o parla i el “discurs intern” o pensament. Ací hi ha un doble
contrast pels àmbits (explícit-implícit) i pel signe dels termes
(positiu-negatiu):
|
es diu en termes positius |
es comunica sentits negatius |
|
Agraïm aquesta música que tant ha acompanyat la
construcció de la nova Barcelona |
Reprotxem aquesta xiulada que no ha deixat de
sonar durant els anys en què treballàvem per a una nova Barcelona |
Hi ha una pregunta que hem de fer-nos. ¿Com discerneix
el destinatari la part oculta de l’acte comunicatiu? La recepció de la ironia i
de l’humor consisteix en realitzar certes operacions cognitives o inferències
per tal de copsar el sentit intencional de l’enunciat (Tuson 1999:75).
L’anàlisi pragmàtica fa avinents les inferències que permeten la interpretació:
a) La “música” ociosa i encara més la música de protesta no són un indici de
cooperació.
b) En aquest temps dilatat de xiulades s’ha construït la nova ciutat.
c) Els xiuladors no han bastit la ciutat perquè estaven entestats en la seva
protesta.
d) Els constructors han estat uns altres, potser el benvolents “nosaltres”
que “agraïm”.
e) Ara Barcelona és una nova ciutat.
La cadena d’inferències resulta convincent perquè aglutina
dos instruments de l’argumentació: l’ús de les connotacions i el reforç de la
identificació i de l’alienació entre els agents. Per examinar el pes de la
connotació ens fixem en l’únic sintagma que apareix repetit als dos àmbits de
l’expressió i del sentit: “la construcció de la nova Barcelona”. La construcció
és considerada una activitat positiva, perquè forma materialment una cosa o
perquè suposa de manera figurada una actitud cooperativa. Al seu costat,
l’adjectiu “nova” resultaria redundant, un pleonasme, si no fos que val com a
intensificador dels termes. Nou té dos valors: allò recent, una qualitat
necessàriament efímera; i allò posterior a un altre que ve a reemplaçar o al
qual ve a afegir-se. És en aquesta última accepció on rau la intenció de
l’alcalde de referir-se a una ciutat que ha canviat i millorat. I la
polivalència de l’etiqueta ofereix al públic moltes possibilitats per a un
mateix tòpic i principal comentari de l’enunciat: l’excel·lència d’un treball
que s’endegà el 1979 amb un consistori democràtic. Així, doncs, nou pot
connotar:
a) recent.— Un període de dues dècades.
b) reemplaçament.— La novetat d’allò renovat,
modern i competitiu.
c) afegiment.— La qualitat en els valors cívics,
en els usos dels recursos i els serveis als ciutadans, en el gaudi d’una
particular estètica urbana…
Juntament amb el joc de connotacions, s’estableix
una delimitació específica dels agents en dues categories. Per identificació,
tenim el nosaltres que agraeix i que,
implícitament, construeix la ciutat. I per alienació, els altres, autors de la xiulada i els seus semblants. La figura
d’aquests agents resulta qualificada per atributs antagònics. Els que
s’identifiquen amb l’orador són càlids i agraïts, ni que sigui mitjançant una
benèvola ironia; els altres són aspres i protestataris. Uns són persistents en
la seva tasca constructiva; altres, obstinats en la seva percaça. Els primers
persegueixen un bé general i incommensurable; els altres, un benefici
particular. L’altruisme i el gremialisme, en duel. Una miniatura moral, una
història edificant.
El rostre impenetrable
L’encert de l’orador que improvisa un comentari
dissolvent sobre l’incident dels xiulets consisteix en manifestar-se amb
carisma, cosa que fa d’acord amb els tres principis ètics que assenyalava
Aristòtil: prudència, veracitat i benevolència. És prudent en mencionar el fet
evident de la xiulada i no fer-se el desentès. Per bé que ironitzi, resulta
veraç perquè no prevarica, com seria el cas si hagués dit que “aquesta música
ha ajudat a construir la ciutat”. I és benvolent ja que mostra una indulgència
que recapta per a si mateix la simpatia del públic.
Emperò, la bona imatge de l’orador consisteix en
alguna cosa més que presentar-se sota unes característiques ètiques. També
l’afavoreix l’exhibició que fa de perícia o competència retòrica. I això ho
aconsegueix amb desimboltura per tres capacitats: flexibilitat, argumentació
persuasiva i assertivitat. Demostra flexibilitat quan esmenta un fet actual i
innegable, tot incorporant-lo al seu discurs per tal de desestimar-lo sense
apartar-se del camí traçat. Fa gala de sagacitat argumentativa perquè presenta
el contrast descomunal entre un fet anecdòtica i un fenomen social: la protesta
sectorial sobre el fons èpic de la construcció de la ciutat. La comparació
funciona per reducció a l’absud. I és assertiu quan proposa aquesta comparació,
perquè, tot i que resulta expeditiu, defuig l’agressió verbal.
Les precedents remarques sobre el bon orador, que
procedeixen de la retòrica clàssica i de la retòrica interpersonal, són
concordants o fins i tot redundants, segons suggereixen les connexions del
quadre:
|
principi ètic
(retòrica clàssica) |
estratègia de la perícia (retòrica
interpersonal) |
||
|
prudència |
menció de l’incident de la protesta |
flexibilitat |
|
|
veracitat |
ironia, humor, associació hiperbòlica |
argumentació persuasiva |
|
|
benevolència |
declaració indulgent |
assertivitat |
|
La conclusió que podem extreure d’aquestes apreciacions
és que Pasqual Maragall va accedir a la tribuna del Saló de Cent i va esmentar
el fet advers dels xiulets per tal de desestimar-lo tot apel·lant a un fenomen
favorable a la seva gestió i d’abast incomparablement superior, com és la
modernització de Barcelona durant els seus mandats i el del seu antecessor,
Narcís Serra. L’agraïment que simulava compta com a reprensió d’uns agents
crítics que no voloa esmentar. Però el sarcàstic agraïment compta també i
especialment com a elogi del conjunt dels barcelonins, representants en la
sinècdoque de la ciutat. I, per inevitable extensió, com a elogi de la pròpia
acció de govern.
Tanmateix, observem un detall que resta encara
fosc. En un escenari tan magnífic com el Saló de Cent i en el decurs d’un acte
tan cerimoniós com el relleu en el càrrec d’alcalde, el que resulta
inversemblant i enigmàtica és la descripció que feia el periodista de l’estil
característic de Pasqual Maragall: intimista, col·loquial i familiar. ¿Com es
pot ésser intimista, col·loquial, familiar, en una sessió solemne que aplega
convidats il·lustres i l’atenció dels barcelonins i la premsa? Com es pot ésser
això i no incórrer en notòries inconveniències? La resposta a aquest aparadoxa
és que el tenor lleugerament informal i humorístic de l’orador embolcallava un
discurs públic i formal que es podia escoltar com si es tractés d’una conversa.
En realitat, però, el que sentia el públic era un esplèndid panegíric amanit
amb una lliçó moral que recorda la faula de la cigala que feia música i les
laborioses formigues. Al capdavall, un regraciament fingit per a una història
plaenta i encomiàstica (Montoya i Riquer 1998:37). O, si així ho voleu veure,
un duel ben desigual a O.K. Corral.
Bibliografia
Fernández-Santos, Ángel. Más allá del Oeste. Madrid: Ediciones el País, 1988.
Garrido Medina, Joaquín. Estilo y texto en la lengua. Madrid: Gredos, 1997.
Gutiérrez Ordóñez, Salvador. “¡Buenas!”. A Homenatge a Jesús Tuson. Barcelona:
Empúries, 1999, pp. 131-143.
Laborda, Xavier. Retórica interpersonal. Discursos de presentación, dominio y afecto.
Barcelona: Octaedro, 1996.
Mauri, Luis; Uría, Lluís. La gota
malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Barcelona: Edicions 62, 1998.
Montoya, Jesús; Riquer, Isabel de. El prólogo literario en la Edad Media.
Madrid: Uned, 1998.
Tuson, Jesús. ¿Com
és que ens entenem? (si és que ens entenem). Barcelona: Empúries, 1999.
|
|
|
|
||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
||||||||
|
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|||||||||||||