Ressenyes i referències de "De retòrica"

Que un text sobre retòrica es publiqui en un volum de petit format amb aire de text divulgatiu i d’ús acadèmic m’ha semblat un símptoma excel·lent. La matèria és utilíssima. No s’hauria de llegir professionalment la literatura antiga —ni la novel·la del xix— sense conèixer Quintilià. O la Biblia. O Hesíode. Perquè els nostres clàssics —a Europa i fins al xix, insisteixo— foren educats en conceptes i fórmules que compartien amb els lectors. Se’n servien o les alternaven però les coneixien i el seu discurs les pressuposa. Ignorar-les és una certa i irreparable forma d’analfabetisme cultural. Llegir De Retòrica, en aquest sentit, alfabetitza.

Però, a més, la retòrica —l’adquisició de la disciplina expositiva i del recursos de la llengua— és útil. La constatació no és banal. Si en alguna banda es garantís l’aprenentatge dels recursos necessaris per a saber llegir, escriure i parlar bé —no gaire més que la gramàtica, la lògica i la retòrica que contenia el Trivium d’arts liberals— no s’hi cabria. I malgrat tot la retòrica acabà per ser considerada com un escolasticisme inútil i coercitiu i no es renovà. Només la crítica formalista en recuperà la memòria i l’anàlisi. Però per especular. I mentrestant les necessitats de la ciutadania les cobreixen com poden —i malament— els ensenyaments manufacturats de tècniques de relacions públiques. Les humanitats —lingüística inclosa— corren així el greu risc de fomentar només coneixements endogàmics que són letals per al seu futur. La retòrica podria ser, en aquesta orientació, regenerativa i per això el text de Laborda cal celebrar-lo.

De Retòrica, però, és un text híbrid: hi ha un tour d’horizon a la història de la retòrica, però també reflexions especulatives, quadres de resum didàctic, assaig i casos pràctics. El conjunt recorda una mica la vivacitat, l’heterogeneïtat i el didactisme dels nostres discursos acadèmics que sempre volen ser exhaustius. Laborda, però —no ho dubtarà qui el llegeixi—, té passió pel tema i segurament per això no ha volgut deixar passar l’ocasió d’informar-nos de tot el que podia mostrar d’atractiu l’estudi de la retòrica. Una passió —persuasiva— que s’encomana. Naturalment.

Ramon Pla i Arxé

“Coneixements útils”, El País, 28-10-1993, Catalunya-Quadern, p. 5

Miquel Porta Perales: La paraula fingida

En aquest excel.lent treball s’en fa cinc cèntims d’aquest art

avui altre cop en auge que és la retòrica

Pot semblar un tòpic, però no ho és: el llenguatge és un autèntic tresor de l’ésser humà. Més: sense llenguatge, és a dir, sense comunicació, probablement no existiria això que anomenem l’ésser humà. Passa, però, que el llenguatge, més enllà de la seva funció comunicativa, serveix per d’altres coses: per persuadir, per exemple. O, si volen, per enganyar. Com persuadir i/o enganyar els ciutadans? Aquesta és la resposta: parlant bé.

De retòrica, llibre que du el subtítol de La comunicació persuasiva, del professor de lingüística Xavier Laborda, és un excel·lent treball en què se’ns fa cinc cèntims d’aquest art avui altre cop en auge que és la retòrica. Quan i com dir les coses, o què fer per dominar la tècnica de la paraula fingida, en això rau el secret de la retòrica. Un secret que Laborda va revelant a poc a poc i pam a pam. En el principi, i no podia ser d’una altra manera, van ser els grecs, i després vingueren els romans. Laborda dedica una part del seu treball a exposar i analitzar aquesta herència (paga la pena, al respecte que el lector s’aturi en les argumentacions de Marc Antoni) que encara ens pot ensenyar força coses. Si els nostres polítics es dignessin a donar una ullada als discursos dels seus avantpassats grecs i romans s’adonarien de la migradesa lingüística avui dominant a la vida parlamentaria. Pregunta: per què els hem de creure parlant tan malament com parlen?

Tot i que no és exactament el seu propòsit, De retòrica pot servir com una mena de manual introductori per acostar-se als diversos recursos que el llenguatge posa a la nostra disposició per intentar convèncer el veí i la veïna. Avui, quan es necessita una bona xerrera per convèncer el jutge, el tribunal d’oposicions, el guàrdia municipal, l’empresari, la mestressa de casa o la xicota del quart, resulta obvi que la retòrica és una disciplina gairebé indispensable. Com, si no, fer veure als altres que som nosaltres els que tenim la veritat?

Miquel Porta Perales

“La paraula fingida”, El Temps, 494 (22-11-1993) 84

Avel·lí Artís: Manual práctic per esmolar el discurs

Ocupar-se de retòrica podia passar, fins fa quatre dies, per un anacronisme. El mot arrossegava connotacions molt negatives. “Manera de parlar ampul·losa i buida, que té en compte només els efectes exteriors, sense un sentiment o convicció. Abundància de paraules, sobretot quan són fora de lloc o enganyadores”, diu el diccionari en l’entrada corresponent, tot interpretant una opinió molt generalitzada. No obstant això, diversos factors entre els quals apuntaríem l’expandiment del discurs polític i l’interès que ara susciten les coses buides però seductores, han redimit la vella retòrica i l’han duta al primer pla de l’actualitat.

Ara ens adonem que la retòrica no és un simple ornament del discurs, sinó una dimensió essencial de qualsevol acte de significació. Tothom fa retòrica sense saber-ho, talment com monsieur Jourdan feia prosa. Ja ho deia Nietzsche, que anomenava l’home animal metafòric. I quan els lingüistes moderns reflexionen sobre els trets específics del llenguatge humà arriben a conclusions no gaire llunyanes de Nietzsche; descobreixen que no existeix cap llenguatge innocent i unívoc. Pe consegüent, ens veiem convidats a pensar aquest art de l’eloqüència sense prejudicis innecessaris, objectivament, tot deixant de costat les invencions benèfiques o perverses subjacents en les paraules o el discurs.

Així doncs, De retòrica, del lingüista Xavier Laborda, apareix en un moment oportú. Però l’home, animal metafòric, també és un animal polític i no resulta tan fàcil com sembla, de vegades, separar les coses de l’ús que se’n fa. Molt influït pel behaviorisme americà, el professor Laborda ha intentat mantenir aquesta separació. S’ha parapetat darrere del pragmatisme i s’hi ha encastellat de tal manera que el seu llibre, en comptes de convèncer-nos de la bondat d’aquest art de la persuasió, més aviat ens ha produït una certa inquietud. Llegir que la parla és “un instrument de domini dels altres”, que la paraula “és una arma” i que la retòrica “pot ser la pedra per esmolar” aquesta arma, duu inevitablement a la memòria alguns episodis històrics poc edificants i obliga a preguntar-se si no convindria traslladar al ministeri fiscal un text que podria ser entès com una apologia del terrorisme mental.

Els perills del llenguatge

Laborda no ignora el risc implícit en una concepció exclusivament utilitària del llenguatge. Fins i tot s’hi refereix, de passada, per excusar-se de no dedicar-hi més espai. No vol escriure la paraula feixisme però parla de “moviments de lleialtat popular”, sense precisar on comença i on acaba aquesta lleialtat. ¿És potser la forma més reeixida de la socialització a través de la paraula? ¿És una conseqüència no buscada? Laborda es mostra molt púdic i mesurat en qüestions polítiques. En canvi, com un Júpiter tonant, descarrega les seves ires contra els mitjans de comunicació, acusats de “irradiar un neguit dissolvent”, de “homogeneïtzar les identitats”, de vehicular una “propaganda penetrant” i una “ideologia paralitzant”, de “fossilitzar les consciències”, d’amagar sota una màscara somrient “conductes brutals i conflictes seculars”. Etcètera.

De retòrica és un llibre desequilibrat. Els fonaments teòrics que el sostenen són terriblement febles. No es pot de cap manera afirmar, seriosament i des d’un àmbit acadèmic, que l’únic mòbil comú en tots els éssers humans sigui la recerca del reconeixement i la consideració; no es poden resumir tots els complicats processos d’aprenentatge de la comunicació en quatre ximpleses sobre la gratificació. Aquesta psicologia behaviorista és totalment acientífica, i només triomfa perquè la publicitat i el màrqueting treballen constantment per estendre la inseguretat i per transformar els éssers humans en pobres éssers infeliços assedegats de reconeixement i consideració.

En altres paraules, el llibre de Laborda es mou en un cercle viciós i l’autor, per dir-ho amb una imatge retòrica, mossega la mà que li dóna el pa. En comptes de blasmar els mitjans de comunicació, faria bé en regraciar-los efusivament, perquè sense aquell treball incansable de promoció de la inseguretat, les seves rudimentàries teories psicològiques ni tan sols no podrien semblar versemblants. No és per causalitat que la majoria dels tractats antics de retòrica començaven evocant el pecat original.

Entrelligat amb tot això, es pot trobar a De retòrica un bon resum dels principis de l’art clàssic de l’eloqüència i una anàlisi interessant d’un passatge de Juli Cèsar, de Shakespeare, en el qual Marc Antoni, adreçant-se al poble davant del cadàver de Cèsar, capgira hàbilment les expectatives creades per un parlament anterior de Brutus i aconsegueix induir els ciutadans a la insurrecció contra l’assassí. Les diverses figures retòriques amb què Marc Antoni va torçant de mica en mica la seva intenció inicialment declarada de pronunciar tan sols un elogi fúnebre a fi de conduir els oients al seu terreny, estan molt ben identificades i comentades en el llibre; les estratègies que corren per sota del fil argumental del discurs també donen peu a una reflexió sobre els processos “suposadament col·lectius” de descobriment de la veritat que sembla tocar un punt vital de l’art de la paraula.

Avel·lí Artís

“Manual práctic per esmolar el discurs”, Avui, 10-10-1993, p. 30

Carles Duarte: El poder cívic de la lucidesa discursiva

Tothom tendeix a concedir una gran importància a la impressió que produeix als altres. Cada vegada són més freqüents, sobretot en un context professional, les comunicacions que s’estableixen entre persones que no es coneixien abans. És convenient, doncs, valorar la percepció que els altres puguin tenir d’un mateix. I aquesta percepció és el resultat de la feina que hom fa , de la imatge externa que dóna i de la manera amb què hom s’expressa. La retòrica s’ocupa precisament de millorar la qualitat de l’expressió.

Xavier Laborda fa a De retòrica una presentació i una defensa de la retòrica. De vegades quan hom parla de retòrica, ho fa en un to pejoratiu, entenent per retòrica l’estil ampul·lós i buit de contingut o el construït amb un propòsit de manipulació de la voluntat de qui escolta.

Doncs bé, Laborda reivindica la retòrica com el “poder cívic de la paraula”, com l’art de convèncer per mitjà dels mots. La retòrica és “una tècnica d’ensinistrament” i una “teoria de la lucidesa discursiva” i el discurs és, segons Laborda, el camp de cooperació i de confrontació humanes per excel·lència. Laborda ens recorda que la retòrica neix, vinculada a la necessitat d’argumentar una posició en un litigi, per l’estudi i l’explicació de les regles i els mecanismes adequats per articular un discurs coherent i eficaç.

Xavier Laborda ens descriu al seu llibre, amb l’ajut de quadres i d’exemples, la disposició general del discurs, que s’estructura en un exordi inicial, que pretén seduir i captar l’atenció del l’auditori, la narració i la confirmació, que han de servir per presentar els fets i per argumentar la posició de l’orador, i l’epíleg, que ha de commoure l’auditori.

Dins del llibre Laborda examina la posició que la retòrica ha ocupat en l’ensenyament: als estudis majors en l’època clàssica, entre els sofistes, els exercicis dels progymnasmata, la inclusió dins del trivium medieval, les lliçons i les disputes medievals. A més, l’autor analitza i presenta les diferents operacions discursives: invenció, disposició, elocució —incloent-hi un comentari d’estils i de figures de dicció, de sentit…—, memòria i acció.

No seria concebible que un llibre actual sobre retòrica deixés de referir-se a la política i a la cultura de masses. A l’hora de tractar de la retòrica dins de la política, Laborda ho fa a partir dels parlaments de Brutus i Marc Antoni després de l’assassinat de Juli Cèsar, i hi destaca l’objectiu d’aconseguir que l’auditori comparteixi el missatge, que s’hi adhereixi. Pel que fa als mitjans de comunicació de massa, Laborda denuncia que poden provocar “la uniformització dels missatges i l’homogeneïtzació de les identitats”. Contràriament, la retòrica aporta a la persona una consciència dels recursos discursius de la llengua, “una xarxa de saber crítica i una calçada de cultura i civilitat”.

Atès el caràcter divulgatiu de la col·lecció, i per contribuir a superar l’associació que hom sol fer entre retòrica i antiguitat, potser hauria estat oportú d’incloure al llibre més referències i aplicacions a la realitat social actual, tot i que cal reconèixer l’esforç d’exemplificació que l’autor fa, entre d’altres aspectes, en l’anàlisi del cas de la Isabel, una nena de sis anys que aprèn estratègies comunicatives en el seu procés de socialització.

Sovint es parla de retòrica sense tenir-ne un coneixement gaire precís. El llibre de Xavier Laborda ens ofereix una bona oportunitat per acostar-nos-hi i per reflexionar-hi. Alguns usuaris qualificats de la llengua com a instrument públic —parlamentaris, advocats…— podran trobar-hi orientacions útils per millorar la seva capacitat discursiva.

Carles Duarte i Montserrat

“El poder cívic de la lucidesa discursiva”, Avui, 23-01-1994

Crònica d’Ensenyament

Amb el sots-títol de “La comunicació persuasiva”, el llibre parla de la funció comunicativa més present avui dins de l’àmbit publicitari i del món de la política i de la imatge. La parla i les seves funcions retòriques, discursives i persuasives són analitzades dins dels respectius marcs històrics en què van aparèixer.

Crònica d’Ensenyament, febrer de 1994, p. 54

Jordi Solé Camardons, Escola Catalana

L’autor d’aquest llibre, Xavier Laborda, professor de lingüística a la Universitat de Barcelona, parteix de la doble consideració de la parla com a instrument de transformació del món i com a instrument de domini dels altres. I troba que l’element comú a aquests dos aspectes és el que anomena la comunicació persuasiva, la retòrica del antics.

El primer capítol tracta de l’activitat de jutjar i del naixement de la retòrica, de manera associada a determinades pràctiques judicials. En el segon, analitza l’ensenyament i l’ensinistrament de les habilitats discursives. En el tercer, parla de la utilitat persuasiva dels recursos literaris o d’excel·lència. En el següent utilitza el discurs de Marc Antoni de l’obra Juli Cèsar de Shakespeare per estudiar l’ús polític del discurs a la conquesta de l’adhesió de l’auditori. En el darrer capítol, se submergeix en la intimitat del subjecte que vol persuadir i rebre afecte.

El llibre, gairebé una apologia de la retòrica, aconsegueix, pel cap baix, desfer els mites i les connotacions negatives que el terme retòrica ha hagut de patir amb la complicitat inintel·ligent dels diccionaris. Dissortadament, la retòrica fou abandonada —i consegüentment deixà de renovar-se— en considerar-se un escolasticisme estèril.

Dèiem fa temps que l’estudi de l’oratòria és als orígens mateixos de la democràcia i que no s’havia de confondre l’oratòria amb els discursos tronats i ampul·losos (“L’expressió oral a l’escola”, Escola Catalana, 286). Ara, l’autor d’aquest llibre ens dóna la raó realitzant un repàs històric de l’oratòria que parteix de l’època en què al segle v cC, a la Sicília grega, el derrocament dels tirans i la reinstauració de la llibertat va significar la instal·lació de la paraula pública i lliure, és a dir, la retòrica. Laborda arriba a definir-la com a quasi una ciència, ja que com a metallenguatge descriu les operacions de la parla i es relaciona amb la lingüística, la teoria de l’argumentació i la teoria de la comunicació. I encara hi podríem afegir, al meu parer, la sociolingüística del dir.

Xavier Laborda té el mèrit de tensar les cordes de la intel·ligència i de la sensibilitat —dues característiques que el defineixen— fent que el seu discurs continuï sent perfectament intel·ligible i gosa presentat la retòrica com a educació, com a part essencial de la formació humorística que ajuda a fer compatibles la llibertat i la igualtat, valors que, en termes absoluts, entren en conflicte. I no amaga que la retòrica és una amalgama de saber i d’acció, és a dir, un programa ideològic que es posa a disposició de grups socials per assegurar-se o assolir l’instrument de la paraula disciplinada i la legitimitat.

L’autor també analitza la submissió als contextos de la comunicació, la manca parcial de llibertat i independència del parlant, el comportament del qual ve determinat més aviat pel que se n’espera i per la natura de la situació comunicativa en què es troba, que no pas pel que ell vol ser i dir.

Finalment, denuncia els mitjans de comunicació i la publicitat que més que vendre objectes volen comprar subjectes. I és que l’ensenyament retòric desemmascara la creença que hi ha formes “naturals” de comunicació. La retòrica participa en la tasca humanística de fer palesa l’organització de la subjectivitat social. Per tant, no es tracta d’atacar la persuasió —un coneixement utilíssim— sinó l’adulació o la seducció manipuladora, és a dir, les formes més subtils de la violència.

Un llibre que recomanem amb entusiasme.

Jordi Solé i Camardons

Escola Catalana, 307 (febrer de 1994) 42-3

Miguel Ángel Aguareles, Temps d’Educació

A la universitat diem, a vegades, que els alumnes no compren llibres. Els estudiants viuen de ple en la cultura de l’ús abusiu de la fotocòpia. I això per moltes i diverses raons com per exemple el preu dels llibres, que no és cap banalitat. El llibre que presento té el mateix preu que una entrada de cinema. Això , certament, per si sol, no és argument suficient com per comprar un llibre. Cal que vulgui tenir-lo en el meu particular fons documental.

Quan diem, com a queixa, que les alumnes i els alumnes no compren llibres, volem dir que el seu fons documental, en acabar els estudis, és una pila de carpetes amb fotocòpies, que no tenen, tal vegada, cap manual, cap diccionari ni tan sols cap llibre referit als temes que han estudiat. Pot arribar a ser greu que, en acabar la formació pròpia de la carrera, una persona no tingui —ni sàpiga on cercar-los— els recursos per trobar informació sobre tot allò que ha vist durant els anys d’estudi.

Per als estudiants de ciències de l’educació és vital la necessitat de tenir a mà, o disposar a prop, com a mínim, alguna obra de referència o diccionari, el més actualitzats possible, i de llibres que, com el que presento, tractin temes nuclears en la seva formació. Aquelles seran obres de consulta general, aquests constituiran un interessant ajut a la reflexió en profunditat. Les primeres servirien per anar cercant els molts, variats i amplis aspectes que constitueixen el cada dia més complex i extens univers de l’educació, tant com a objecte de coneixement com a element per a una eficaç intervenció professional; els segons poden servir per nodrir, amb materials adients, el constant fer i desfer, pensar i repensar que, com en una feinera Penèlope, bull dins l’ànima de la persona ocupada i preocupada pels temes educatius, mai acabats de perfilar i sempre en dinàmica i constant construcció i renovació.

El llibre de Xavier Laborda tracta un dels temes nuclears de la nostra formació, la comunicació, o, com ell diu en el pròleg, tracta sobre el fet de parlar, sobre el nostre comportament comunicatiu. Hem après del nostre mestre universitari Alexandre Sanvisens, i nosaltres ho ensenyem, que la comunicació és un dels fenòmens de l’educació. Un títol com el d’aquest llibre ens crida, doncs, com a mínim, l’atenció. Com acabem de dir, es tracta d’un d’aquells llibres que ens poden permetre potenciar la reflexió en profunditat, aquell pensar i repensar el nostre objecte d’estudi, la substància de la nostra feina. En efecte l’educació és un fenomen substancialment comunicatiu. Pensar sobre la comunicació ens permet, doncs, copsar i aprofundir el fenomen educatiu.

Xavier Laborda (Tabuenca -Saragossa-, 1955) és professor de lingüística a la Universitat de Barcelona i ens és conegut per la seva col·laboració en la secció referida a “informàtica educativa” de la revista Cuadernos de Pedagogía, compilador i autor de l’obra Informática y educación: técnicas fundamentales (1986) i per la seva col·laboració sobre “llenguatges naturals i llenguatges artificials: el seu poder i aplicació educativa” en l’obra L’educació davant la informàtica (1988). L’autor ens pot dir, doncs, alguna cosa sobre la parla i la comunicació.

El fet de parlar, la paraula com a expressió, alè de la vida, instrument de creació del medi i de la transformació del món, de mediació en l’alteritat per manifestar l’afecte, l’odi, la indiferència o el fàstic, l’admiració o el menyspreu, la paraula com allò que ens fa persones en relació amb els altres; el nostre comportament comunicatiu no gens fàcil d’entendre, de conèixer, de viure i sobre el qual ens cal, malgrat tot, aprofundir perquè constitueixi la base substancial, el fonament, de la nostra construcció com a persones, de la nostra identitat conviscuda. L’anàlisi del fet de parlar i del comportament comunicatiu ens permet endinsar-nos en el continent de la persona.

La nostra cultura és avui, en gran mesura, el fruit del discurs publicitari, que no és altra cosa que comunicació persuasiva; el discurs publicitari utilitza les tècniques de persuasió i “els mecanismes de producció social d’interpretacions de la realitat”; la persuasió conforma els patrons de veritat perquè constitueix la forma comunicativa decisiva; la persuasió és resultat de la comunicació i no pas violència unilateral, és, per tant, una forma de cooperació: per això la persuasió modela conductes i actituds.

La parla, el discurs publicitari, els gèneres discursius o, simplement, el diàleg s’han anat configurant històricament, i en els autors de la Grècia clàssica trobem la retòrica com a primera manifestació estructurada de la comunicació persuasiva o, simplement, persuasió. A partir d’aquí, l’autor inicia un camí de recorregut històric sobre les formes que ha revestit el fenomen de la parla en les etapes, que denomina: jutjar, educar, dir bellament, aconseguir poder i submergir-se en el subjecte.

Aquest és, doncs, l’índex: Sub iudice, Tasca d’esclaus i de sofistes, Pescadors de perles, Subjecte i objecte del desig i, finalment, Peroració: persuasió i cultura de masses. Adjunta l’autor una precisa bibliografia amb les referències completes de les obres i autors que ha fet servir, per a l’argumentació de les seves propostes, a tot el llarg dels capítols. Complementa tot el conjunt amb uns quadres esquemàtics dels diferents temes capitals com el de la pàgina 24, esquema de la disposició del discurs retòric, o el de la pàgina 67 sobre la xarxa de la retòrica; altres esquemes són il·lustratius de l’explicació. Tot seguit farem un repàs de reconeixement del text.

L’arqueologia del saber dir, de la parla, la troba l’autor en les pràctiques lúdiques, encara que l’origen de la reflexió sobre el seu ús se situa en el conflicte jurídic, el que plantegen la propietat i els diners a la Sicília grega del segle v aC. Els primers mestres en l’art de la retòrica: Còrax, autor d’un manual sobre tècnica retòrica, i el seu deixeble Tísies són els iniciadors de les tècniques que fan néixer la paraula fingida “en expressió de Roland Barthes”, o l’art de parlar per convèncer, a diferència de la paraula fictícia del poeta. El camí de la tècnica retòrica fins a l’ius romà —base dels nostres sistemes jurídics i de tot el que comporten— té en Antifont, al segle v aC a Atenes, el mestre creador d’un programa d’aprenentatge de la retòrica amb tres elements: a) les parts del discurs o pla ordenat —exordi (agradar), narració, confirmació (convèncer); i epíleg o preroració o conclusió o coronament (commoure)—; b) els tòpics o arguments multiús generals; c) la versemblança o teoria provatòria; aquests dos últims perfeccionats per Aristòtil, Ciceró i Quintilià-

Els exercicis de gramàtica i de retòrica són la base de l’escola, de l’educació formal; es tracta d’aprendre l’art de parlar, les habilitats d’oratòria i l’eloqüència; la paraula ritual és piramidal, jeràrquica i es fonamenta en el fet de dir, la paraula cabdal afecta el que s diu. L’exercici de la pedagogia és feina d’esclaus, de vianants, d’acompanyants d’infants cap a l’exterior de l’egocentrisme, és un viatge cap al centre social de la llengua, fet en la comunicació entre l’escalo i l’infant. A l’escola l’infant aprèn la gramàtica, les normes de la llengua i la retòrica, l’ús efectiu de la llengua, les funcions interpersonals de la parla, persuadir, seduir (treure’t del camí —duco— que portes i portar-te cap el meu), commoure, fer discurs, assolir poder… El mestre sofista ensenya a parlar amb facilitat i eficàcia per tal de delectar, commoure i persuadir l’auditori.

La paraula, però, lluita en la retòrica per la saviesa dirigida al poder; els tres autors esmentats, Aristòtil, Ciceró i Quintilià aporten els components consolidadors d’aquest saber lligat a les formes de poder i de vida social.

D’ensenyar a parlar bé es va passar a ensenyar a escriure bé; la literatura en una tradició secular, arrelada a l’Edat Mitjana, aporta recursos escrits i demana habilitats lectores per tal d’aconseguir la total eloqüència, el text escrit serveix per reflexionar i millorar el discurs parlat, Les figures estilístiques, saber guarnir les paraules amb metàfores, metonímies, sinònims, eufemismes, hipèrboles, antítesis, ironies, prosopopeies… constitueixen el discurs publicitari, de plena actualitat, tot farcit de recursos estilístics amb una finalitat que va més enllà de fer bonic, amb una finalitat persuasiva.

La retòrica no només ha de ser l’art de parlar bé, sinó que ha de disposar de la memòria, de la “cambra del tresor”, per tal d’articular-se en la “xarxa del saber” que es configura juntament amb la lingüística, la teoria de l’argumentació i la teoria de la comunicació.

Però cal adonar-se que la comunicació social genera poder: l’oïdor, l’individu que escolta, que rep el discurs, o la lliçó, té reduïda l’autonomia del jo, atès que en la lògica del discurs, la correlació de forces és desproporcionada cap a l’emissor, cap al context de l’emissor (joc jurídic, orde polític, maquinària escolar, sistema publicitari…).

El discurs polític, la conducció dels processos persuasius, és una forma de maneig el poder, la seva presència com a discurs públic crea i cohesiona el cos social; el secret del discurs polític rau en la capacitat de crear i renovar formes comunitàries que forcen el naixement de lligams públics, que garanteixen un ordre de cohesió social i d’integració de la comunitat política.

El discurs ordinari, l’espontani, es diferencia del discurs retòric no en el fet que aquell és sincer i aquest insincer sinó en el fet que aquest últim és art d’intervenció, és tècnica persuasiva, utilitzat per a la forma comunicativa que denominem persuasió; el missatge retòric té l’objectiu de persuadir. De la persuasió hem reconegut —al llarg de la lectura del text de Laborda— quatre fonts: el discurs judicial que crea la paraula fingida, l’humanisme relativista dels sofistes; l’ensinistrament educatiu en una parla atlètica, de lluita, i la tradició d’una parla elocutiva i literària, l’art de pensar bellament o poesia.

Com a corol·lari final. l’autor anota la connexió entre la retòrica i la cultura de masses, en la qual destaca l’ambigüitat, atès que està feta amb arguments de versemblança, i la fusió entre raó i sentiments.

Miguel Ángel Aguareles

Temps d’Educació, 11 (1r semestre de 1994) 317-321

Joan Tudela, Revista de Llengua i Dret

Què és la retòrica? En el mal sentit de la paraula, l’estil buit i ampul·lós. En realitat, però, el que titllem pejorativament de retòric no és res més que incompetència retòrica. La retòrica reeixida és sempre invisible. Xavier Laborda defensa en aquest llibre la bondat de la retòrica. I convenç.

Per a l’autor, la retòrica és “la paraula pública i lliure”. I, també, “l’art de l’eloqüència”. És “l’art de parlar en públic” i, alhora, “l’art d’escriure bé”. Més: “és el poder cívic de la paraula”. Encara més: “la retòrica, pel fet de ser art de la persuasió, és una tècnica d’ensinistrament i, sobretot, una teoria de la lucidesa discursiva, que s’aplica als altres i a un mateix”.

Ni l’autor ni ningú no nega que la retòrica du a les seves entranyes la llavor negra de la demagògia. En aquest món, de qualsevol cosa es pot fer un mal ús. Però això no vol dir que, sempre i a tot arreu, la retòrica engendri demagògia.

Xavier Laborda va fins i tot més enllà del que acabem de dir i gosa proposar-nos una harmonia, aparentment impossible, entre retòrica i sinceritat. Vet aquí el que ens diu: “Sota el risc de la simplificació, podem presentar el prejudici així: la parla espontània omple preferentment una àrea de comunicació sincera, mentre que la parla retòrica és, per se, filla de la dissimulació, quan no ho és de l’engany. Un enunciat com aquest, malgrat la seva versemblança, pot covar una fal·làcia persistent. De moment, la frase conté dues afirmacions, la sinceritat de la parla natural i la insinceritat de la parla d’ofici, les quals troben un suport retòric en la contraposició. S’infereix, a més una tercera afirmació relativa a la separació entre la parla i les formes retòriques. Doncs bé, no sembla imprudent avançar la tesi que totes tres afirmacions van errades”.

Laborda reconeix que la retòrica neix com a tècnica persuasiva, i que “no aspira a trobar al veritat o la mentida de les coses, sinó a afermar els propis arguments i debilitar els del contrari”. Però afirma, amb raó, que en aquest aspecte no es diferencia pas del parlar espontani. El que singularitza la retòrica, segons l’autor, és, simplement, que s’aplica a una situació comunicativa concreta, la més elaborada i decisiva, que és la persuasió.

“Si sincerar-se —afegeix Laborda— vol dir explicar el que se sent o es pensa realment, sense hipocresia, és precís [sic] saber fer-ho, saber parlar i expressar la realitat subjectiva, en els seus àmbits. La capacitat expressiva, la flexibilitat verbal, la freqüentació del camí que uneix pensament i discurs, assegura una sinceritat reeixida.”

Laborda, que és més un estudiós que no pas un practicant de la retòrica, té l’encert d’exposar un exemple brillantíssim de retòrica reeixida i d’encomanar-nos l’admiració que desperta en ell. Es tracta del parlament de Marc Antoni a la tragèdia Juli Cèsar (acte tercer, escena segona). És clarament millor que cap de les intervencions dels nostres polítics, cosa ben comprensible: als polítics d’avui dia no els escriu els discursos Shakespeare.

Joan Tudela

Revista de Llengua i Dret, 21 (juliol de 1994) 216-7

Referencias y citas

‡‡Joaquín Garrido Medina, Estilo y texto en la lengua, Madrid, Gredos, 1997; pág. 25, 31.

‡‡Joaquín Garrido Medina, “Relevancia frente a Retórica: reivindicación del arte de hablar”, en Tomás Albaladejo, Emilio del Río, José Antonio Caballero (eds.), Quintilinao, historia y actualidad de la retórica. Actas del Congreso Internacional XIX Centenario de la ‘Institutio Oratoria’, Logroño, Instituto de Estudios Riojanos, 1998; pág. 577-587.

‡‡Beatriz Gallardo Paúls, “Pragmática y persuasión”, en J. Fernández Gónzález,, C. Fernández Juncal, M. Marcos Sánchez, E. Prieto de los Mozos, L. Santos Río (eds.), Lingüística para el siglo XXI, Salamanca, Universidad de Salamanca, 1999, Vol 1, pág. 703-710.

‡‡Beatriz Gallardo Paúls, “Teoria de la persuasió”, en Ángel López, Manuel Pruñonosa (eds.), Fonaments de la comunicació, València, Universitat de València, 2001; cap. 10, pàg. 267-290.

Joaquín Garrido Medina: Relevancia frente a Retórica

La retórica recorrió un ciclo más amplio que el del estilo (como interés por el uso de la lengua). Tras su redescubrimiento en el Renacimiento, y su desarrollo hacia el siglo xviii aplicada a las nuevas lenguas (nuevas con respecto al griego y al latín, es decir, las lenguas románicas), perdió terreno intelectual cuando aparecía el primer enfoque científico del estudio de las lenguas, el comparativismo historicista. Casi cayó en el descrédito científico cuando se afianzó el estructuralismo. (…)

Hoy en día, una vez descrito el círculo, reaparece la retórica como teoría de la argumentación, en la segunda mitad del siglo xx (con las obras de Anscombre y Oswald Ducrot, de Perelman y Olbrechts-Tyteca, de van Eemeren y Grootendorst; y; entre nosotros; de García Berrio y Albaladejo). Al mismo tiempo, pervive el interés por la antigua retórica, como atestigua la enciclopedia histórica dirigida por Ueding (1992). Lejos del rechazo que ha cuajado en el vocabulario general de la lengua (el adjetivo retórico designa también al modo de expresarse vacío y ampuloso), hoy se entiende la retórica como “comunicación persuasiva” (Laborda 1993). Y, sin embargo, ni la nueva retórica ni la estilística renovada han logrado el protagonismo en el estudio de la lengua quizá precisamente por su atención al uso.

(…)

Como antes en la crítica literaria, vuelve la pragmática a sustituir a la retórica como fundamento de análisis. En la propia historia de la retórica tenemos la clave de estas sustituciones. De enseñar a hablar bien en la tradición griega se pasa a enseñar a escribir bien en la romana, como observa Laborda (1993: 54). Con ello, las operaciones de la memoria y la acción desaparecen (de memorizar y de pronunciar el discurso), y la elocución domina el resto del proceso. La elocución es precisamente la puesta en palabras de los argumentos reunidos en la invención y organizados en la disposición, “precisamente el estilo o tono general”, en palabras de Laborda. No hay que memorizar ni que poner en práctica el discurso cuando se trata de escribir: la literatura sustituye al discurso inmediato, la escritura a la oratoria. Se produce así el cambio señalado por Laborda: el estudio de la elocución se convierte en lectura, y de la producción se pasa a la recepción.

Joaquín Garrido Medina

Estilo y texto en la lengua, Madrid, Gredos, 1997; pág. 25, 31

Beatriz Gallardo Paúls: Teoria de la persuasió

3.4 Les estratègies de persuasió

Aristòtil diu que la persuasió s’assoleix mitjançant les “proves” o arguments persuasius, que poden ser:

— objectives o demostracions: entimemes i exempla (és a dir, el tipus d’estructura textual emprada en l’enunciat)..

— subjectives o psicagògiques: relatives a l’êthos, o credibilitat de l’emissor (prudència, virtut i benevolència), i al páthos, o reaccions emotives que cal provocar en el receptor (ira i mansuetud, amor i odi, valentia i por, vergonya i impudícia, favor i gratitud, pietat i indignació, enveja i emulació). Com veiem, doncs, amb aquesta distinció l’estagirita dóna la mateixa importància a les dimensions il·locutiva (intencional) i perlocutiva (reactiva) de la persuasió.

En el concepte de persuasió que estem utilitzant, E constitueix el seu discurs animat per un cert desig relatiu a la conducta futura de R; aquests desitjos o mòbils (presentats més o menys encobertament) són els que, en últim terme, proporcionen les proves o arguments persuasius; són els “perquès” del discurs persuasiu, que poden dissenyar tres tipus de mecanismes segons facen referència a una o altra faceta de la personalitat de R (Laborda 1996: 67):

— conformitat: mitjançant arguments externs que apel·len al jo conceptualitzador,

— identificació: mitjançant arguments externointerns que es dirigeixen al jo socialitzat,

— interiorització, mitjançant arguments interns que invoquen el jo primari.

Des del punt de vista perceptiu, veiem que aquestes tres facetes privilegien els tres elements del procés comunicatiu:

— el missatge (arguments basats en la conformitat),

— el persuadit (els basats en la identificació de R i E), i

— el persuasor (arguments basats en la interiorització).

Els tres elements, per la seua banda, es poden relacionar amb les tres estratègies bàsiques de persuasió que identifica Laborda (1993: 83):

— l’estratègia d’instrucció, que “apel·la a la raó i a la sobrietat [...] consisteix a proporcionar al receptor raons o justificacions per preferir un comportament”. El persuasor se centra bàsicament en la validesa argumental del seu missatge, sense considerar altres aspectes més perifèrics o marginals.

— l’estratègia altruista, per la seua banda, es basa en les “relacions d’identificació i emotives entre l’emissor i el receptor”. El parlant cerca, sobretot, la identificació de R amb el seu missatge, sence necessitat que aquesta identificació obeesca estrictament al contingut proposicional del text persuasiu. La importància d’aquesta estratègia és fonamental (així ho saben els publicistes), car la identitat del subjecte es basa en un primer estadi d’identificació amb algú altre (Lacan 1949; Gidden 1991: 76-81).

— l’estratègia de sanció, per la seua banda, que “basa el seu mecanisme en el càstig o en la recompensa”, es relaciona amb l’emissor perquè focalitza la seua pròpia resposta després de la conducta reactiva de R davant del missatge persuasiu; sens dubte, un dels arguments més forts en les relacions interpersonals (el xantatge emocional), juga amb les dues possibilitats prototípiques en aquest tipus d’estratègia: “si fas el que et dic t’estimaré” / “si no ho fas no t’estimaré”.

Esquema:

· Estratègia persuasiva d’instrucció.— Element focalitzat: el missatge; faceta del jo: jo conceptualitzador; mòbil: arguments externs; mecanisme persuasiu: conformitat; necessitat comunicativa: domini.

· Estratègia altruista.— Element focalitzat: el persuadit; faceta del jo: jo socialitzat; mòbil: arguments externointerns; mecanisme persuasiu: identificació; necessitat comunicativa: inclusió.

· Estratègia de sanció.— Element focalitzat: el persuasor; faceta del jo: jo primari; mòbil: arguments interns; mecanisme persuasiu: interiorització; necessitat comunicativa: afecte.

Beatriz Gallardo Paúls

“Teoria de la persuasió”, en Ángel López, Manuel Pruñonosa (eds.), Fonaments de la comunicació, València, Universitat de València, 2001; pàg. 284-5.