La recuperació de l'argumentació en l'era dels mitjans de comuniació. Arantxa Capdevila

Formats2

La recuperació de l’argumentació en l’era dels mitjans de massa

Arantxa Capdevila

La Grècia clàssica és una de les èpoques en les quals la retòrica constitueix una de les eines clau en la vida pública democràtica que caracteritza la polis grega. Diversificada en tres gèneres -el judicial, el deliberatiu i l’epidíctic-, abasta tots els aspectes de la dimensió pública del ciutadà grec. Es tracta del període de màxim esplendor d’aquesta disciplina, que és utilitzada com a instrument persuasiu en la discussió dels problemes polítics a la plaça pública i als tribunals. Però, amb el pas del temps, la retòrica cau en l’oblit i és considerada com un estri negatiu i superflu que, en lloc d’aportar quelcom a la discussió pública, el que fa és manipular foscament l’ànim de qui escolta.

En aquest article tractarem de dirimir, de manera succinta, quines van ser les causes del l’esplendor i de la caiguda de la retòrica com a art de persuadir amb la paraula. Alhora, sostindrem la tesi que en l’actualitat cal una recuperació d’alguns aspectes de la retòrica que es mostren vàlids per al joc democràtic a través dels mitjans de comunicació de massa.

1. L’època d’esplendor: la retòrica en el centre de la vida pública

Durant l’etapa clàssica no tant sols es desenvolupen els aspectes bàsics de la ciència retòrica, sinó que, també, hi ha un gran debat filosòfic entorn de -la seva utilitat i la seva conveniència com a element de la discussió política i judicial. De fet, la retòrica neix com a fenomen judicial amb un fort component polític, a Siracusa, al segle V a. C., quan una revolta de caire democràtic derroca els tirans Geló i Hieró, que havien requisat moltes terres per lliurar-les als seus mercenaris. La seva caiguda comporta el començament d’una sèrie de litigis encaminats a recuperar les terres espoliades. Corax i el seu deixeble Tísies ensenyen retòrica a tot aquell que necessiti fer front a aquests litigis. La seva retòrica es fonamenta en preceptes pràctics, allunyats de la idea filosòfica de recerca de la veritat que es desenvoluparà a partir dels sofistes, ja que als jutges no els interessa la veritat abstracta, sinó la versemblança, els acords vàlids per a cada judici.

La consolidació de la retòrica es duu a terme en el marc de la polis grega, i més concretament a Atenes. En aquest àmbit de llibertat sorgeixen els sofistes, que per a Barilli (1989) suposen el primer gran esdeveniment de la història de la retòrica, ja que elaboren un model atemporal epistemològic i ètic que cobreix importants llacunes de la civilització grega, com són l'organització de les principals estructures educatives i el desenvolupament de l'esperit crític (Robrieux, 1993). Malgrat que les contribucions dels sofistes a l'avanç de la retòrica com a ciència són clares, també ho és que el seu nom s'identifica amb una part molt negativa de la retòrica, en desvincular-se de l'ètica entesa com la defensa d'una veritat absoluta.

Plató (428-347 a. C.) (1) fou un enemic aferrissat dels sofistes, als quals va recriminar que donessinpreeminència a l'opinió envers la veritat. De fet, Plató està posant a la palestra la relació entre retòrica i filosofia, que per a ell estan totalment separades. Tot i la seva postura antisofística, la seva actitud en relació amb la retòrica no és del tot negativa. Plató diferencia dues retòriques: una, la dels sofistes, amb connotacions negatives perquè intenta persuadir a qualsevol preu, sense tenir cap consideració envers l'honestedat intel.lectual. D'altra banda, existeix una retòrica positiva interessada per la dialèctica i per la recerca de la veritat, que ajuda a la formació dels esperits.

Quan estan així les coses, apareix una de les figures clau en el desenvolupament de la retòrica: Aristòtil (384-322 a. C.). Aristòtil distingeix dos àmbits ben diferenciats: d'una banda, la ciència, en què les demostracions s'han de basar en la certesa i la veritat, i de l’altra, el discurs persuasiu, que argumenta sobre allò probable, sobre allò versemblant. La primera, en basar-se en la certesa, tracta de convèncer un auditori universal amb els mateixos raonaments, mentre que el segon utilitza proves per persuadir no pas tothom, ni de la mateixa manera, sinó en relació amb la classe de públic.

Trobem, per tant, diferències entre raonaments i diferències segons el tipus de públic al qual s’adreça el discurs. Segons el públic sorgeixen els diferents gèneres de la retòrica: el judicial, l'epidíctic i el deliberatiu. El discurs judicial es dirigeix als tribunals i tracta de defensar o d’acusar, en relació amb valors de justícia i d’injustícia, com indica Robrieux (1993: 16) els raonaments han de ser més rigorosos perquè l'auditori és més culte. El gènere deliberatiu (seguint aquest mateix autor) s'orienta cap a les assemblees que prenen decisions, seguint les regles democràtiques, i que han de decidir sobre el futur en funció dels valors d'utilitat o inutilitat. Per últim, el gènere epidíctic utilitza el raonament d'elogi o de blasfèmia de persones i idees basant-se en el que és bell i el que és lleig com a valors.

A través de la civilització grega, la retòrica arriba als romans. La subsistència d'aquest art en l'imperi Romà està connectat amb les diferents formes de govern. Aflora amb la república, però es tanca en ella mateixa quan aquesta cau. Quan no hi ha formes democràtiques d'organització política, la retòrica deixa de defensar postures reals d'oposició i creix sobre ella mateixa amb ornaments buits de sentit.

2. La davallada: la retòrica s’allunya dels continguts polítics reals

A partir de la caiguda de l'imperi Romà, la retòrica sofreix una davallada progressiva fins a arribar a la meitat del segle XX. A partir de l'edat mitjana, la retòrica evoluciona dividida en dues: d'una banda, la part més argumentativa, i de l'altra, la part més elocutiva. La primera d'elles entra en crisi des d'un primer moment i això fa que la retòrica es desenvolupi com un art de la brillantor de la paraula, sense cap fonamentació filosòfica ni de sentit. La divisió entre aquestes dues parts arriba a la seva culminació amb el Renaixement. Durant aquests períodes, les aportacions no són innovadores (2) i es tracta únicament de desenvolupaments dels clàssics.

Al segle.XVIII la retòrica entra ja debilitada i escapçada de tal manera que no resulta difícil comprendre el seu estancament. A la seva caiguda definitiva (fins a la recuperació contemporània) hi contribueixen alguns factors sòcio-culturals, com són el despotisme il·lustrat, que solament s'interessa per la retòrica afirmativa, i el sorgiment d'una burgesia que vol accedir al poder polític. Dins d’aquest entorn apareix, en primer lloc, el racionalisme, que critica a la retòrica la seva falta de contingut, i després el romanticisme, que atacarà aferrissadament tot l'aparell normatiu que, sota aquest punt de vista, talla l'expressivitat natural i tanca la llengua dins d'unes normes amb les quals l'esperit humà lliure no pot projectar-se. Però serà el segle.XIX el que marcarà la "mort de la retòrica", que molts autors han certificat basant-se en la seva inutilitat per resoldre qüestions considerades clau dins del pensament de l’època.

Aquests breus trets històrics serveixen per entendre millor les implicacions i les dimensions que tindrà la retòrica a partir de la primera meitat del segle XX. Aquest segle comença amb una profunda crisi, deguda a una sèrie de raons que podríem resumir, seguint González Bedoya (1994), (3) en tres:

1.El predomini de l'empirisme i del racionalisme. Aquests sistemes filosòfics consideren que la veritat és fruit d'una evidència racional o sensible (i per tant, absoluta), i no pas producte de la discussió entre diferents opinions derivades de la consideració de diverses veritats (relatives). La impossibilitat de discutir sobre les diferents concepcions de veritat fa que la retòrica es redueixi a consideracions únicament estilístiques.

2. L’estructura social antidemocràtica dels règims de principi de segle, que donaren lloc a les dues guerres mundials, els efectes de les quals no comencen a superar-se fins als anys cinquanta.

3. El prestigi de la ciència positiva, que considerava que res no és persuasiu si no s’emmotlla a criteris estrictament científics, cosa que no fa la retòrica.

Mortara (1991: 8) hi afegeix una quarta causa: l’escissió entre retòrica i poètica, que fa que aquella perdi la seva funció dialèctica de discussió lliure entre diferents postures i opinions.

Per tant, els dos trets que destaquen fonamentalment de la retòrica clàssica són, d'una banda, el seu caràcter dialèctic, que fa possible la discussió entre opinions relatives a diferents visions del món, i de l’altra, la manera en què es duu a terme aquest diàleg, això és, mitjançant argumentacions quasi lògiques adaptades a públics diferents. Ambdues característiques converteixen de manera clara la retòrica en una forma persuasiva pròpia de la democràcia, entesa com a àmbit de discussió entre diferents postures.

3. La recuperació: el paper de l’argumentació en el sistema mediàtic actual.

Malgrat el panorama apuntat fins ara, el segle XX serà també el segle de la revitalització de la retòrica amb aportacions provinents de diferents disciplines. John Bender i David Wellbery (1990: 23-27) emmarquen les evolucions de la retòrica dins d'un marc filosòfic ampli. Mentre que, segons ells, la crisi retòrica té el seu punt àlgid durant la Il·lustració i el romanticisme, la seva recuperació es durà a terme en el marc filosòfic de la crisi de la modernitat. Segons Bender i Wellbery, el bon moment de la retòrica enllaça amb les característiques d'aquest moment. En destaquen cinc fets: els paradigmes dominants dins de la ciència deixen de ser la neutralitat i l'objectivitat; la individualitat ja no és unívoca; es produeix la dinamització de l'esfera política; apareixen nous mitjans de comunicació social, i, per últim, es trenca el model de llenguatge nacional.

Tot i que els cinc aspectes citats per aquests autors tenen una importància cabdal per al tema que ens ocupa, ens fixarem fonamentalment en dos. En primer lloc, la dinamització de l'esfera política es reflecteix en el fet que, amb la mort del liberalisme polític i l'inici dels moviments democràtics, l'esfera pública deixa de ser dominada per uns pocs individus de característiques similars (instruïts, amb una renda determinada i amb una visió del món semblant). En la modernitat, la característica dominant serà la participació massiva en la vida política de persones amb interessos molt diferents i, fins i tot, divergents; de formació molt variada i amb concepcions del món molt diverses. Això fa necessari el diàleg social per evitar el conflicte que, encara que present, pot solucionar-se argumentativament sense recórrer a la violència física.

En segon lloc, l’aparició dels nous mitjans de comunicació social obre l'oportunitat de participar de forma directa en la discussió social. Aquesta característica va molt lligada a l'anterior i és impossible entendre l'una sense l'altra. La democràcia comporta la participació massiva en les institucions; per això cal que el discurs polític arribi a tots els ciutadans sense cap mena d'entrebanc. La premsa escrita perd la seva preeminència en favor d'altres mitjans més fàcils d'assimilar i per als quals no es requereix cap capacitat intel·lectual prèvia.

Vist el panorama dibuixat per Bender i Wellbery, és fàcil d’entendre el canvi profund que experimenta la societat del segle XX, que afavoreix la recuperació de l'argumentació com a forma de diàleg entre postures relatives davant diferents aspectes. De fet, el sufragi universal en el context de la societat de comunicació de massa fa que el discurs polític hagi de tenir en compte la diversitat de característiques dels públics als quals s’adrecen els missatges. I és aquí on entra plenament el model argumentatiu clàssic, que parteix de la base que el coneixement dels valors, de les idees i dels sentiments de l’auditori per part de l’orador són imprescindibles per aconseguir la persuasió mitjançant la paraula.

Com a conclusió podríem apuntar que l’auditori, el públic, amb els nous mitjans recupera un lloc central en la discussió política, el mateix que ocupava -tot i salvant les distàncies- en el període clàssic, lloc que li reconeix l’argumentació com a forma comunicativa.

Bibliografia:

- BARILLI, R. Rhetoric. Minneapolis (EUA):, University of Minnesota Press, 1989.

- BENDER, J.; WELLBERY, E. "Rhetoricality: On the Modernist Return of Rhetoric". A: BENDER, J. (ed.). The Ends of Rhetoric: History, Theory, Practice. Stanford(EUA): Stanford University Press, 1990. Pàgines 3-39.

- GONZÁLEZ BEDOYA, J."Perelman y la retórica filosófica". Pròleg a l’edició espanyola del Tratado de la argumentación. La nueva retórica. PERELMAN, Ch.; OLBRECHT-TYTECA, L. Madrid: Gredos, 1994.

- LABORDA, X. De retórica. La comunicación persuasiva. Barcelona: Barcanova, 1993.

- MORTARA, B. Manual de retórica. Madrid: Cátedra, 1991.

- ROBRIEUX, J.J. Éléments de rhétorique et d’argumentation. París: Dunod, 1993.

Notes:

1. Les dates que fan referència als autors són aproximades, ja que varien d’alguns anys segons els autors consultats. Aquí seguim les aportades per Xavier Laborda (1991).

2. Afirmar que durant aquests segles no hi ha cap aportació innovadora a la retòrica és una simplificació, ja que s’hi poden trobar algunes excepcions. Bàsicament es presenten en l'ensenyament, de mans de professors liberals com, per exemple, Abelard, que al segle XII tracta de reintroduir en els programes d'estudi la dialèctica aristotèlica.

3. GONZÁLEZ BEDOYA, J. "Perelman y la retórica filosófica". Pròleg a l’edició espanyola del Tratado de la argumentación. La nueva retórica. Madrid: Gredos, 1994.