		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

VI Jornades Educatives de l’Observatori Europeu de Televisió Infantil

Les cultures pedagògiques de la comunicació (II)

Observatori Europeu de la Televisió Infantil — Novembre de 2002, Comissió Europea, Barcelona

Els Treballs del Naos nº 5 (2003) 73-96

L’aculturació dels mitjans de comunicació

Dr. Xavier Laborda

Departament de Lingüística. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona

/ versión en castellano / English text

Sota la dutxa dels mitjans de comunicació

L’aculturació dels mitjans de comunicació és una expressió admirablement concisa i abstracta que remet a un fenomen vital. I això és així perquè ens parla dels canvis que produeixen aquests mitjans en el patrons de comportament que les persones han adquirit socialment. Aquesta realitat té moltes cares i els seus efectes, tan poderosos, poden resultar però contradictoris.

Una imatge de l’escriptor polonès Stanislaw Lem ens posa en situació de sentir en què consisteix l’aculturació dels mitjans. “L’al·luvió d’imatges —diu Lem— corre sense parar i l’espectador se sent com si s’hagués ficat en una banyera amb el doll de la dutxa a plena potència i després arranqués l’aixeta.”.[1] Vivim sota un diluvi d’imatges, en una casa les parets de la qual són pantalles i els seus mobles altres aparells de comunicació.

L’aculturació dels mitjans és un fenomen social que ens desafia amb un dilema. Què se’ns arrabassa i que se’ns ofereix com renovada possibilitat? Abans de respondre, hem d’admetre que aquest plantejament sembla simplista, com si tan sols hi hagués cara i revers, com si cnomés omportés pèrdua o oferiment. I tanmateix, el debat acostuma a estar polaritzat segons aquests termes. Vegem si no com mostren aquests extrems l’antropologia i la lingüística mitjançant les idees de l’assimilació, el préstec i la transculturació.

Assimilació.- L’aculturació és el procés de pèrdua de la cultura d’un poble pel fet d’entrar en contacte amb un altre tècnicament més avançat. El seu sentit és l’espoli cultural.

Préstec.- Aproximació cultural d’una societat humana a altra, per contacte entre elles. El concepte de préstec cultural no és valoratiu, a diferència de l’anterior, sinó descriptiu.

Transculturació.- Procés de canvi cultural com a resultat dels contactes intensos i directes entre dues o més societats inicialment diferents i autònomes. Aquest concepte considera l’aculturació com un fenomen multidireccional i horitzontal, a diferència dels anteriors, que són unidireccionals i verticals.

Aquests termes tracen un segment bàsic, amb l’assimilació i la transculturació en els seus extrem i el préstec cultural en el centre. Fora queda, negada per la teoria i l’experiència, l’enculturació, un terme que designa la transmissió de la cultura d’una generació a l’altra. El dinamisme social i l’empenta dels mitjans converteixen en una quimera la idea que un pare pugui transmetre a la seva prole unes formes culturals que ha rebut de l’avi. La televisió, els vídeojocs, internet i els telèfons mòbils són mitjans nous o renovats. I avi, fill i net es relacionen amb ells com a persones que haguessin arribat junts, en condicions diferents però junts, a aquest temps.

Taula: Significats del terme aculturació

	Aculturació
entorn	cultura dinàmica			cultura estàtica
concepte	assimilació	préstec	transculturació	enculturació
comentari	pèrdua cultural	asimetria	intercanvi	identitat generacional
exemple	absorció per colonització	la impremta en una cultural oral	migracions i mestissatge	tradició de pares a fills

La societat postindustrial és un hàbitat cultural que es caracteritza per una dinàmica intensa de canvis. Segons la seva condició i segons la perspectiva de l’observador, aquests canvis poden ser de substitució o, contràriament, d’agregació de mitjans i de modificació de formes culturals. Els individus de les societats modernes experimenten processos constants d’aculturació. Hi ha canvis econòmics, que afecten el treball, com la producció en cadena o la robotització. Altres son adaptatius al procés social, quan irrompen mitjans que produeixen un canvi en les relacions personals, com va succeir amb el servei postal o la telefonia cel·lular. Per acabar aquesta descripció, poden dir que hi ha canvis totals o d’etnicitat, a causa de les migracions de gent que arriba i adopta la nova cultura del país d’acollida. Els factors de l’aculturació són múltiples i relacionen canvis tecnològics i mediàtics, d’ocupació i de relació interpersonal, mobilitat ecològica i social i, finalment, acceptació de noves idees i hàbits.

L’aculturació dels mitjans és un front revelador d’aquests procés. Un del seus efectes és aquesta sensació que descrivia Lem de sentir-se sota una dutxa torrencial. Aquesta inquietud en veure’s aclaparat, ofegat per un flux comunicatiu tan impetuós i constant. És el neguit de la cultura per la pressió dels mitjans i dels missatges. Dels mitjans ja hem esmentat la televisió, la consola de vídeojocs, internet i els mòbils. En relació als missatges, destaquen els productes informatius, l’escalada de la publicitat —amb una ubiqüitat astorant—[2] i els formats de comunicació personal per internet —correu electrònic, tertúlies o chats, pàgines professionals i personals.

Aculturació com a pèrdua

Acceptem de considerar l’aculturació dels mitjans d’una manera dualista, és a dir, com a pèrdua i com a aportació. En tant que pèrdua o arrabassament podem anotar la caducitat dels continguts, la seva banalització, l’homogeneització i el sensacionalisme.

La rapidesa amb què es produeix i exhibeix nous productes corre paral·lela a la seva caducitat. Un editor deia, amb tant d’humor com encert, que els llibres apareixen avui amb una data de caducitat similar a la d’un iogurt. En el camp de la ciència, aquesta afirmació, sens dubte exagerada, pot orientat sobre la cada cop menor vigència d’una publicació científica. Els missatges cauen en barrina aviat i desapareixen consumits per la seva natura de fulgor i fugacitat.

La banalitat, la puerilització i el sensacionalisme són també trets d’un contingent notable de la programació mediàtica. Una mostra d’això és en la nissaga de criatures pokemon, fenomen paradoxal com a cap altre, ja que aplega la pobresa creativa i un èxit mercantil únicament comparable al de la factoria Disney.[3] O el que és el mateix, la misèria narrativa i la grandesa comercial són les dues cares d’aquesta banalitat.

El sensacionalisme crida de manera grollera i irrellevant l’atenció del públic. A la campanya de tardor de 2001 un anunci televisiu va publicitar la capacitat d’adherència del Volkswagen Golf, per a la qual cosa presentava quatre nens que corrien a la vora d’una piscina privada. Allò que per als nens era un joc comportava, però, riscs ja que corrien sobre un terra mullat i a més eren sols. I l’anunciant emprava el suspens i la sospita que quelcom nefast podria passar, un accident o algú ofegat, per tal de captar l’atenció de l’espectador. Aquesta dramatització o representació d’una situació al·legòrica va ser objecte d’una sanció per part del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) perquè presentava els nens en una situació de risc sense un motiu justificat.[4] Era un anunci que presentava una informació de manera irrellevant i perjudicial per a l’audiència infantil. Per les mateixes raons, l’organisme del CAC informà negativament sobre el tractament informatiu de les televisions del segrest a una escola d’Hospitalet el 2002.[5] Deu anys abans, el novembre de 1992, la presentació de la tragèdia de les tres noies d’Alcàsser (València) raptades i assassinades curullà els límits fins aleshores coneguts del sensacionalisme i de la manipulació mediàtica amb fins espuris. Quins fins? Atenallar l’audiència, aconseguir la seva atenció i el seu temps, per tal d’extreure un rendiment de la massa de biotemps acaparat.[6] No importa que atorguem els que som públic una atenció excepcional a la televisió per culpa de l’espectacle de la tragèdia o bé una atenció ordinària i regular; el que rau en tot plegat és el risc per a l’espectador d’una dependència de la pantalla, com adverteix el recent llibre Enganxats a les pantalles, de Paulino Castells y Ignasi de Bofarull.

Per al lingüista Raffaele Simone, tanmateix, la comunicació audiovisual suposa un risc molt més gran que el de la banalització o la dependència. Simone apunta a una aculturació radical i socialment depauperadora en el seu excel·lent assaig La tercera fase: formes de saber que estem perdent. La tercera fase o de la cultura electrònica segueix les de l’escriptura i la impremta. Al respecte declara que “la Xarxa és l’enemic del llibre” i constitueix “la més formidable barrera que mai s’ha presentat contra el contacte amb la realitat”. I augura un efecte devastador, que és “la dissolució d’un paradigma de cultura, d’informació i d’educació” aconseguit amb els instruments de l’escriptura i la impremta. Argumenta que els hàbits d’una lectura crítica, basats en la concentració i la memòria cultural, poden desaparèixer a causa de la supremacia de la visió natural sobre l’alfabètica i a causa de la supremacia de la imatge sobre l’experiència més estructurada de l’escriptura. Amb un remarcable coneixement de la comunicació, Simone indica que al informació no proposicional o informació audiovisual no és analítica i no apareix estructurada ni contextualitzada. Sense un discurs verbal que l’orienti i li atorgui sentit referencial, aquesta informació pot resultar estèril i manipuladora.[7]

Historicitat, una creixent sensibilitat

El debat sobre l’aculturació dels mitjans es produeix en un temps especialment atent a la dimensió històrica dels seus agents i accions. El tòpic del polític que declara realitzar algun acte històric, quelcom que transcendeix el present, és la paròdia d’una percepció cultural que ens acompanya des del segle XIX. Apareix a l’edat contemporània i amb el pensament de Hegel sobre la cultura. Des de llavors som criatures d’acció —éssers en els curs del temps—però també observadors de les nostres petjades i del sentit històric. Aquesta dualitat nostra ens condueix a vegades a patir una hipersensibilitat històrica, és a dir, una exagerada ubicació en el rol d’observadors.

És conegut aquell acudit en què un cavaller diu a sa dama: “A reveure, senyora, me’n vaig a la guerra dels Trenta Anys…” La gràcia de la pensada és a l’anacronisme en què incorre un cavaller que coneix la durada d’una contesa i el seu nom històric. La seva hipersensibilitat no és raonable en la seva època, però sí en la nostra. Vet aquí una mostra publicitària, d’un valor purament anecdòtic, que potser suggereixi tants enunciats inspirats per la perspectiva històrica. “Omega torna a fer història en la creació de rellotges: després de 200 anys sense canvis en el principi del rellotge mecànic, Omega ha desenvolupat l’escapament coaxial, un mecanisme revolucionari que elimina quasi totes les friccions i manté la precisió durant períodes molt més llargs”. Una revelació tan remarcable com aquesta és filla natural del nostre temps. Es diria que mereix una portada de premsa i, tanmateix, gairebé passa desapercebuda.

El debat sobre els mitjans és una conseqüència d’aqueixa historicitat, que no tan sols accelera els canvis tecnològics sinó que també incentiva la reflexió sobre les tendències i la prospectiva. Com a l’exemple d’Omega, es comú que els subjectes es proclamin gestors de la història perquè creuen que el pas que fan resulta revolucionari i que, per tant, torça el curs del temps. El llibre de R. Simone participa d’aquests trets i abraça la història no ja per segles sinó per edats. En ell s’aprecia en part l’esquema de la construcció històrica, amb les ves cinc fases.

L’esquema consta, en efecte, de cinc grans fases del progrés de la consciència: llenguatge, escriptura, Història, Renaixement, contemporaneïtat. Hi ha història perquè hi ha a) llenguatge des d’uns 400.000 anys, b) escriptura amb uns 5.500 anys d’antiguitat, c) gènere científic de la Història des de Herodot, en el s. V aC., d) retorn als ideals d’un temps remot amb el Renaixement (i la impremta) i, finalment, e) edat Contemporània des del segle XIX (Garcia Calvo 1983). L’edat Contemporània és, com indica el seu nom, aquella que coincideix amb el temps. En ella els fets presents es tracten com un passat, en el sentit de visibles per als mateixos actors. Així s’ha construït la nostra consciència història. I també la idea exagerada de la seva importància i transcendència: hiperrealisme i exacerbada consciència d ela perspectiva històrica.

Però, com proclama Emilio Lledó (1991), aquest colossal desenvolupament cultural té uns peus de fang ja que la seva memòria històrica viu en precari. I el diagnòstic de Lledó té punts en comú amb el de Simone. L’ús acrític dels mitjans —per exemple mitjançant aquells continguts banals i sensacionalistes que esmentàvem— suposa un greu perill, el d’un present devorador de la consciència històrica. El desafiament d’un present servit pels mitjans com una hiperrealitat aporta un espai en fuga constant, sense memòria, sense referències ni capacitats crítiques, sense predilecció per la educació i la formació en silenci, sense recursos per tal de desmitificar el món de les aparences creades al servei del mercat i d’una política oligàrquica i excloent.

Aculturació com a oferiment

Davant la idea de l’aculturació com a arrabassament o pèrdua, podem oposar l’interessant treball Créixer a l’era dels mitjans electrònics, de David Buckingham (2000). Tracta amb perspicàcia la qüestió de la cultura audiovisual i els seus efectes en la infantesa. En ell denuncia el fals dilema entre els temibles perills d’aquesta aculturació i les desorbitades promeses d’una nova alfabetització. Són dues postures enfrontades. A la posició de crítica i rebuig hi són les idees de Raffaele Simone o de Neil Postman, afins en el seu advertiment contra l’erosió del model alfabètic i discursiu. Buckingham designa aquesta postura amb el nom de la mort de la infantesa, ja que refereix l’analfabetisme infantil, l’addicció electrònica i, en definitiva, la desaparició de la frontera que guarda dels adults la mentalitat infantil durant la maduració de la personalitat. Per la seva banda, la proposta dels tecno-sublims com Seymour Papert —en els anys vuitanta— dóna la benvinguda al prodigiós aprenentatge que aporten les eines informàtiques, amb una gran optimisme en les qualitats de la nova generació de nens que creixen amb els mitjans electrònics.

I tanmateix, Buckingham considera que aquesta polèmica no és raonable perquè parteix de posicions essencialistes i reduïdes a l’elecció entre el tot o el no res. Al seu parer, estan mancades del coneixement empíric necessari i no apliquen una anàlisi cultural rigorosa. Si revisem els conceptes d’aculturació que hem exposat, observem que encaixa per una banda la idea de l’assimilació amb la postura del malson o de la mort de la infantesa i, per l’altra, la idea de la transculturació amb la postura de la utopia tecnològica. El dilema entre la tradició cultural i la modernitat tecnològica és un dilema enganyós.

Del seu estudi empíric, Buckingham dedueix que els canvis que produeixen els mitjans electrònics en els nens són una realitat complexa, que resulta contradictòria en les seves manifestacions. Assenyala que és contradictòria perquè hi ha oferiments però també pèrdues. Per un costat, considera aquest investigador que, amb la televisió i el fàcil i discrecional accés als continguts de la xarxa, es produeix una difuminació de fronteres entre allò infantil i allò adult. Però, per un altre costat, les condicions urbanes i l’aplicació dels mitjan suposa una notable pèrdua d’autonomia dels nens en la gestió dels temps, en la formació y en el seu oci; la institucionalització i la comercialització erosiona parcel·les tradicionals de llibertat infantil.

Dues són les conclusions que proposa Buckingham sobre la qüestió dels mitjans en la infància. Desmenteix que això afecti d’una manera singular o específica els nens, perquè sosté que hi ha una continuïtat entre el món infantil i l’adult. Aquesta continuïtat cultural també es dóna entre l’ahir, el de fa unes dècades, i l’avui. No hi ha fractures entre un àmbit de la població i altre, perquè en bona part els adults i nens participen d’unes pràctiques similars en la família, l’escola i les relacions socials. A més, l’entorn cultural es modela amb canvis graduals.

I la segona conclusió consisteix a ser cautelosos davant la idea optimista i redemptora dels mitjans —la de la utopia tecnològica— en l’educació infantil. Buckingham considera que no s’ha de ser complaents ni s’ha de creure en el determinisme dels mitjans, ja que la seva simple concurrència no promou un major to mental i relacional dels infants.

L’observatori de l’aculturació infantil

Els mitjans requereixen projectes i observació. Si s’apliquen sense un projecte educatiu, formatiu i d’entreteniment, no s’ofereix cap garantia cultural sobre el seu interès. Per aquesta raó és tan necessari estudiar d’una manera empírica els seus usos i efectes. Les dades i les remarques elaborades són les referències apropiades per tal d’exercir una anàlisi cultural rigorosa. En aquesta tasca desenvolupa un paper destacat l’Observatori Europeu de la Televisió Infantil, és a dir, l’observatori de l’aculturació infantil. Diversos exemples poden il·lustrar aquesta pretensió: les bones maneres a internet, el trastorn infantil de les tres D i la crítica deontológica dels mitjans.

A/ Netiqueta

Les pàgines d’internet i el correu electrònic aporten uns canals de comunicació de gran influència. Però amb això no n’hi ha prou, atès que és recomanable que l’usuari domini la netetiqueta o bones maneres de la comunicació. És freqüent observar dificultats e inseguretat d’alguns comunicants per emprar el registre apropiat a la relació e-mail o epistolar. En les relacions consultives, com per exemple entre estudiant i professor, pot costar als corresponsals trobar el tenor interpersonal i el tractament idonis; si passa això no és perquè sigui aquest un problema formal. ¿De tu, de vostè o de vós? La petició, expressada de mode directe i concís o bé amb delicadesa i gradualment? S’envia un missatge o s’usa amb discreció i selectivament la direcció electrònica del corresponsal? En resum, la formació dels estudiants en les bones maneres internàutiques és un aspecte modest però molt profitós per a la seva comunicació.

B/ Trastorn DDD

El trastorn infantil de les tres D consisteix en la concurrència de tres disfuncions de parla i alimentació: la disfonia, la dislàlia i la deglució atípica. Aquest trastorn ha estat descrit fa temps pels especialistes en foniatria i logopèdia. El fet preocupant ara és l’augment del nombre de consultes foniàtriques i de reeducació de nens per aquest trastorn. Una investigació hauria d’indicar si això es deu a l’augment de casos o bé a una major atenció dels pares davant el trastorn. I encara seria més interessant establir quines són les seves causes. Una hipòtesi raonable indica com a causa el mal us dels mitjans de comunicació i la manca de bons hàbits en la relació dels nens amb les pantalles.

Els símptomes del trastorn d’aquests nens són els següents. Quant a la disfonia, que és una deficiència de la veu, s’acostuma a apreciar una respiració exclusivament bucal (la boca roman sempre oberta) i una veu amb ressonància nasal inadequada (com si portés una pinça al nas). Com a conseqüència, l’aire no s’humidifica, escalfa ni filtra perquè no s’inhala pel nas. Aquest aire irrita les cordes vocals i les perjudica amb infeccions respiratòries. La potència i la qualitat de la veu disminueixen molt.

La dislàlia consisteix en una producció incorrecta de determinats fonemes. Per exemple, es freqüent en aquests casos la no pronunciació de la essa (fricativa alveolar sorda), que se substitueix per la zeta (fricativa interdental sorda); en comptes de sopa diu zopa. La dificultat per produir fonemes nasal (m, n) pot obligar a pronunciar baba o do, en comptes de mama o no.

La deglució atípica es distingeix per pressionar constantment la llengua contra les dents, inclinar el cap enrere per empassat aliments, mastegar poc i amb la boca oberta. Aquest comportament immadur en la deglució arrossega pautes de quan el nen era bebè. En aquests casos, el nen ha d’aprendre a tancar la boca, deixar la llengua en repòs al paladar i triturar amb els molars.

Aquestes tres disfuncions causen un trastorn en la parla per una tonicitat insuficient dels òrgans actius de la parla (llengua, llavis i barra inferior) i per una respiració incompleta i deficient. La parla no articula bé els sons i la veu és pobre per realitzar els esforços de comunicació (parlar molta estona, cridar, superar un ambient sorollós o defensar-se d’un aire polsegós, sec o fred). Respecte de les causes que cal considerar, em primer terme està el visionat de la televisió o d’altres menes de pantalles. Consumir molt de temps de pantalla és perjudicial per la passivitat física que provoca en els nens i per la pèrdua d’hores de descans i de son. La passivitat afavoreix la dislàlia i la manca de descans perjudica la qualitat de la veu o disfonia. Consumir productes audiovisuals sense la companyia d’adults pot dificultar l’aprenentatge de bons hàbits físics i verbals.

El trastorn DDD pot tenir com a causa un ús dolent dels mitjans audiovisuals, però també poden ser altres factors que intervenen en la maduració del nen. L’ús de les cordes vocals, la boca i el nas està relacionat amb el domini dels esfínters i de la socialització. Per aquesta raó és recomanable parar atenció i solucionar les deficiències verbals. Sembla també prudent aconsellar per a aquests períodes de maduració del nen un ús moderat de pantalles, y en la companyia e interacció dels adults. Encara caldria afegir el consell de dormir les hores necessàries (tants cops en competència amb l’oci televisiu), beure força aigua, respirar nasalment, menjar amb correcció, no fer excessos orals (com cridar o parlar en indrets sorollosos) però sí cantar, per tal d’exercitar els òrgans de la parla i el sentit del ritme i la melodia.

C/ Crítica deontològica dels mitjans

Hem esmentat l’expedient que el 2001 obrí el CAC o Consell de l’Audiovisual de Catalunya a TV3 per emetre un anunci amb nens en perill. Aquest anunci del Volkswagen Golf no incitava a reproduir la situació de perill als espectadors, però podia perjudicar els nens si imitaven el comportament dels nens actors. El CAC aplicà el principi escrit de no presentar els nens en situacions de risc sense un motiu justificat. El món infantil no està separat del món adult. Participa o està connectat amb la globalitat social. Està connectat i exposat a les seves modes publicitàries, tan agressives i cobdicioses en ocasions; als seus usos periodístics, a voltes sensacionalistes i respectuosos; i a unes tendències en la producció de programes, esperonats per la cerca de l’èxit immediat.

Un exemple d’aquesta publicitat que busca la màxima atenció, a costa del respecte a l’espectador, és un anunci de Caixa Madrid de la tardor de 2002. En ell es compara dues situacions, la d’un esportista imprudent i la de la seguretat de la Caixa. En concret, en una situació d’esport de risc, un subjecte salta sense paracaigudes des d’un helicòpter en vol per tal de caure sobre un gran matalàs d’aire. Però l’esportista falla el salt i s’estavella mortalment contra el terra. L’anunci es burla de la imperícia del saltador, que s’ha arriscat fatalment, en comptes de confiar —entengui’s com una analogia— en els productes financers d’aquesta entitat, tan recomanables, tan segurs.

Nens i adults veuen l’anunci dels petits a la piscina o la del malaurat saltador, entre d’altres del mateix fons. Com assegura Buckingham, la difuminació de les fronteres entre allò infantil i allò adult és innegable. I el que perjudica uns perjudica els altres. Recollir, analitzar i divulgar aquests missatges blasmables o aquestes pràctiques comunicatives irrespectuoses és una tasca digna de l’Observatori Europeu de la Televisió Infantil. Ressenyem, a títol d’exemple, la notícia d’un estudi recent que alerta sobre la competitivitat social, la sobrecàrrega d’activitats extraescolars, l’abandó i els maltractaments; i les seves conseqüències són el fracàs escolar, els trastorns alimentari —amb bulímia o anorexia— i la inestabilitat emocional i mental..[8] Tenen aquests factors alguna relació amb el consum audiovisual? L’Observatori podria recollir aquesta investigació tan preocupant, entre d’altres investigacions sobre els infants, i fer-se preguntes sobre les possibles relacions culturals i mediàtiques.

La funció de l’Observatori és encara més àmplia. Pot registrar i difondre també experiències interessants i esperançadores. En aquest sentit, val a dir que és molt atractiva la iniciativa realitzada a Buenos Aires per tal que més quatre-centes escoles de primària escriguessin guions televisius de ficció. L’experiència va implicar especialistes en la redacció de guions per tal de formar els mestres. A més d’aquests agents, també van participar els grups d’alumnes mitjançant l’escriptura col·lectiva, realitzadors televisiu i actors per tal de filmar les històries, i tots els canals de televisió per tal d’emetre el programes de manera simultània. El fet més cridaner del projecte ha estat l’escriptura creativa, que ha permès que els nens apareguin a l’origen d’una producció televisiva de qualitat.[9]

Escriu Stanislaw Lem sobre el panorama comunicatiu actual un pensament carregat de raó: “La capacitat d’absorció informativa de l’ésser humà és exactament la mateixa avui que fa quaranta mil anys, quan els nostres avantpassats pintaven óssos i bisons a les parets de les seves coves. De manera que l’acte de connectar els nostres sentits a les xarxes electròniques amaga el perill del diluvi informatiu.” Hi ha moltíssima informació. És lògic pensar que amb aquests contingents informatius s’introdueixi força missatges infractors o contraris a un codi deontològic. Més encara, la confusió social que provoca l’aculturació i el canvis adaptatius impedeix en ocasions discernir la natura dels missatges.

L’objectiu de l’Observatori és clar i necessari. Es resumeix en millorar el coneixement de la situació social de la infantesa en la seva interacció amb els mitjans. I, a continuació, en proposar mesures adequades per tal d’augmentar la qualitat dels continguts i de les formes d’accés i ús d’aquests mitjans audiovisuals. El procediment consisteix a assolir una perspectiva històrica i teorètica. D’aquesta manera l’Observatori respon a la creixent sensibilitat històrica i reacciona davant el perill que patim els espectadors de no conèixer altra cosa que el fugisser present. D’aquesta manera, en definitiva, l’Observatori resulta un àmbit notable per tal d’assolir una perspectiva sagaç i per tal d’intervenir socialment amb les seves propostes sobre els efectes de l’aculturació dels mitjans.

Bibliografia

Boza, José (2002) “Los contenidos en la televisión y los agentes sociales, Libro del Forum Mundial de la Televisión Infantil 2001, Barcelona, Comissionat de les Arts Audiovisuals, pp. 61 ss.

Briggs, Asa; Burke, Peter (2002): De Gutemberg a Internet. Una historia social de los medios, Madrid, Taurus.

Buckingham, David (2000): Crecer en la era de los medios electrónicos, Madrid, Morata, 2002.

Castells, Paulino; Bofarull, Ignasi de (2002): Enganchados a las pantallas, Barcelona, Planeta.

Fernández Hermana, Luis Ángel (2002): “Les llengües a la xarxa”, Llengües globals, llengües locals, Alzira, Edicions Bromera, p. 95-123.

Ferrés, Joan (2002): “Del DVD a la realidad virtual: reseña del libro de Castells y Bofarull”, Cuadernos de Pedagogía, octubre de 2002, p. 103.

García Calvo, Agustín (1983): Historia contra tradición, Madrid, Lucina.

Laborda, Xavier (2001): “Un paseo con mucha substancia: reseña de R. Simone, La tercera fase”, Cuadernos de Pedagogía, septiembre de 2001, p. 101.

— (2002) “Lágrimas de cocodrilo. Noticias de una tragedia africana”, Tonos Digital, www.um.es/tonosdigital/znum3.

— (2002): “Ni miedo ni optimismo: reseña de D. Backingham, Crecer en la era de los medios electrónicos”, Cuadernos de Pedagogía, septiembre de 2002, p. 102.

Lledó, Emilio (1991): El silencio de la escritura, Madrid, Austral, 1998.

Simone, Raffaele (2000): La tercera fase. Formas de saber que estamos perdiendo, Madrid, Taurus, 2001.