Diari de Sant Cugat. Els 4 Cantons

		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

Activitats: Sant Cugat

Diari de Sant Cugat

Els 4 Cantons

Articles i entrevistes publicats a Diari de Sant Cugat. Els 4 Cantons

· Entrevista de Magda Méndez, “Xavier Laborda: La Federació fa un treball democràtic”, Tot Sant Cugat, 12-2-2000, p. 50.

· “Ràdio Sant Cugat, la dimensió deconeguda”, Els 4 Cantons, 13-7-2000, p. 11.

· “La Federació Veïnal es diu de cinc maneres”, Els 4 Cantons, 11-2-2000, p.13.

· “La visita de l’artista més alegre i desconcertant”, Diari de Sant Cugat, 20-04-2001, p. 9.

· Entrevista de Magda Méndez, “X. Laborda: La comunicació institucional és il·lustrativa de 20 anys de democràcia”, Diari de Sant Cugat, 14-05-2002, p. 19.

· “Persones enamorades, però de què?, Diari de Sant Cugat, 27-06-02, p. 9.

Ràdio Sant Cugat, la dimensió desconeguda

La factoria municipal de la informació està d’enhorabona. Ens referim a Ràdio Sant Cugat i al gabinet de premsa de l’Ajuntament. Aquest any hi ha més diners per a informar els santcugatencs i per a fomentar en ells el bo i millor de la vida cívica. El pressupost passa dels 70 milions de l’any passat als 110 d’enguany. Fa de mal dir si la quantitat és alta o baixa, però un augmenta d’un 60%, que és el que resulta, els pot fer sentir-se com uns passatgers de la muntanya russa del Gran Kahn. Algú s’imagina un augment de sou d’aquesta envergadura?

La comparació es pura fantasia, per sort, ja que els 40 milions d’increment no són per a sous sinó per pagar el flamant butlletí de l’equip de govern i les 12 ratlles a què té dret cada grup municipal. No cal ésser puntimirats amb foteses quan el que volem és admirar i lloar aquest esdeveniment mediàtic. Segurament, el butlletí és el segon esdeveniment mediàtic més important de l’any a Sant Cugat. I, si fins ara els nuncis de l’Ajuntament arribaven per les ones, ara també ho faran per superfície i regularment. I és que rendeix més invertir els diners públics en una publicació periòdica que en una bíblia quadrianual anomenada Acció de Govern.

Prou. No parlem més de diners, que d’això ja se’n ocupen un organisme anomenat OAMCIC —la ràdio, ras i curt— i el seu òrgan de control, el Consell General. Aquesta gent del Consell va demanar els comptes del pressupost el mes de març i encara els estan esperant. No pensin que hi ha res a amagar en aquesta indolent resposta del govern. Si alguna excel·lència té la ràdio, tan modesta i formal —per ara, però— és la seva capacitat informativa. I els membres del Consell General donen per segur que rebran la informació del comptes. Siguin pacients, doncs, els del Consell i no destorbin ni minvin l’expectació que ha creat el butlletí.

És just advertir, però, que el butlletí corre el perill de passar completament desapercebut si Ràdio Sant Cugat porta a terme un projecte pioner. Sense ànim d’exagerar, es tracta d’un projecte precursor en la radiodifusió europea. Els directius i els alts inspiradors de la comunicació municipal no estan satisfets amb l’audiència actual. I s’han proposat captivar durant juliol i agost l’atenció del 90% de la població, el 50% dels passavolants dels túnels de Vallvidrera i també una part de la comarca.

Val a dir que l’objectiu és ambiciós i que el pla que s’han traçat és tan agosarat com econòmic. D’entrada, tota la programació es concentrarà en un sol programa. No hi haurà guió, ni efectes musicals ni convergència amb l’emissora Catalunya Informació. Aquests detalls, que poden semblar incoherents, tenen una explicació elemental. La fórmula de Ràdio Sant Cugat és fer el “Gran Hermano” als seus estudis del carrer Sant Jordi, número 5. Es dirà, per raons del copyright, el “Gran Hereu”, i les seves normes variaran un xic. En comptes de ficar deu persones de cop i d’anar eliminant la gent del grup a poc a poc, el que es farà es just el contrari: s’anirà incorporant gent a la gàbia de vidre de Radio Sant Cugat, segons unes votacions populars.

Aquest programa estrella de Ràdio Sant Cugat començarà amb el tancament de tres o quatres representants de la identitat local, per exemple un comunicador poderós, un artista entusiasta i un polític que porta la paella pel mànec. Els micròfons de l’emissora estaran oberts a totes les dependències, incloses les més reservades. I s’emetrà en directe totes les converses i sorolls de les hiperexcitades personalitats i en cohabitació. Cada setmana entrarà un de nou, per rigorosa votació. Quan l’emissora estigui a vessar i el programa resulti un guirigall de converses i de passions, s’obriran les portes i s’imposarà a tots els participants que hagin suportat l’expriència la medalla del “Gran Hereu”.

Televisió de Sant Cugat s’ha ofert a acompanyar aquest teatre de l’aire, o representació merament sonora que serà “Gran Hereu”, amb resums diaris amb les imatges captades des de fora dels estudis. El butlletí municipal, que vol quedar bé amb la audiència, també portarà informació sobre aquest experiment sociològic a la casa dels ratolins, la casa de Ràdio Sant Cugat, la ràdio de la dimensió desconeguda.

La Federació Veïnal es diu de cinc maneres

La Federació d’Associacions de Veïns de Sant Cugat és una entitat de la ciutat. Amb ella esperem contribuir a la riquesa social de la població perquè permet participar en la cerca de solucions de qualitat per als problemes col·lectius. Un any de treballs i de coordinació entre les associacions ens ha estimulat a fer aquest pas que va de l’aplegament informal a la recent constitució com a entitat jurídica. Ha estat un any de debats i d’aportacions nostres sobre problemes considerables en impostos, sanitat, urbanisme, medi ambient i serveis socials. I ara, com a entitat, aspirem a continuar fent el mateix i quelcom més, que és acceptar la responsabilitat democràtica de ser representatius.

És possible que parlar d’associacionisme veïnal faci pensar en reivindicacions. Les reivindacions contra les taxes injustes, com la de sanejament, o contra els rebuts abusius de l’aigua i l’electricitat, que penalitzen les famílies i no promouen l’estalvi energètic dels grans consumidors. Pot ser que dir moviment veïnal recordi les reiterades peticions per a una sanitat pública eficaç, per a un ensenyament públic digne o per a la conservació del medi ambient de la ciutat. I, en efecte, l’acció veïnal es diu d’aquesta manera: reivindicació.

Però la participació veïnal també es diu de quatre maneres més, que són les de festa, fòrum d’opinió, suport a les entitats de la ciutat i, finalment, suport als propis associats. I tot això és el que representa la nova Federació veïnal ja que en aquests aspectes hem treballat durant l’any de coordinació que esmentàvem. Diguem, però, perquè és així i es diu de cinc maneres.

La Federació es diu també festa perquè ha participat en la festa d’entitats coneguda tradicionalment com a Festa de Tardor. La Federació es diu fòrum d’opinió perquè ha obert un marc d’expressió i de reflexió, de la qual cosa parla el debat dels alcaldables amb els veïns celebrat a la Casa de Cultura el maig passat o bé la difusió de comunicats de premsa que recollien les nostres opinions com a veïns. La Federació es diu també suport a les entitats de la ciutat, perquè es fa ressò de propostes d’aquestes referides a la conservació de la pedrera Berta o de la Torre Negra, i també participa de la vida institucional amb la presència dels seus representants a Promusa, als Consell de Districte i al Centre Cultural. I, finalment. La Federació es diu suport als seus associats, ja sigui en peticions concretes, com ara l’urbanització o l’enllumenat de carrers, ja sigui en aspectes generals, com l’aprovació del PERI de les Planes, l’ús social de la caserna de Mira-sol i del casal de la Floresta, la supressió de les antenes de telefonia a zones urbanes o la desestimació del projecte d’autovia a Valldoreix.

Per tant, quan parlem de les associacions veïnals és més exacte dir que són reivindicatives, festives, creadores d’opinió, receptives a les propostes d’entitats i institucions i canal de les inquietuds i aspiracions dels seus associats. I la Federació o FAV Sant Cugat vol representar aquestes cinc vessants, totes elles no tan sols legítimes sinó molt profitoses per a la participació democràtica a la ciutat.

Per cloure aquesta presentació, val a dir que les dues primeres iniciatives de la FAV Sant Cugat desenvolupen aquest compromís social. En primer lloc la Federació dóna suport a la plataforma popular de condonació del deute dels pobles empobrits, “Adéu, deute extern”. I en segon terme, però no menys important, l’elecció de l’Ateneu Santcugatenc com la nostra seu social vol ser una mostra de gratitud a aquesta entitat que ens ha acollit i també una forma de petició a les institucions municipals per tal que donin suport a l’Ateneu, que s’ha convertit en un actiu casal d’entitats. Aquesta és també la nostra casa i esperem que també la vulgueu fer vostra. Aquests són els nostres incicis i confiem que vulgueu acompanyar-nos!

La visita de l’artista més alegre i desconcertant

Marcel·lí Antúnez exposa a les Jornades de l’Art a debat el secrets de la creació

Marcel·lí Antúnez és l’artista de culte i de renovació radical en les arts escèniques que ha visitat Sant Cugat el darrer cap de setmana. Antúnez ha participat a les Jornades d’Art a debat organitzades per la Fundació Sant Cugat. I ha pronunciat una conferència, titulada “Concèntrica”, en la que ha ofert una fresca i molt atractiva interpretació de la seva trajectòria creativa. Les mostres en vídeo que ha exhibit d’algunes obres d’aquest últims deu anys a teatres i museus ha resultat per als assistents a les Jornades una experiència tan provocativa com fascinant.

Marcel·lí Antúnez Roca (Moià, 1959) està considerat, dins del seu renovador món, el creador català de més incidència internacional. Els seus muntatges i instal·lacions, com Afàsia o Rèquiem, combinen històries tradicionals amb elements nous. Són els elements més diversos i inaudits de la tecnologia, una creació musical lligada a l’acció teatral i, el que és encara més important, la relació física amb els espectadors. El resultat d’aquestes incorporacions són uns espectacles sempre canviants i expressament oberts a la participació del públic.

En els inicis de la carrera d’aquest llicenciat en Belles Arts es recorda la irrupció de la Fura dels Baus, un grup teatral de la visceralitat, que reflectia amb paroxisme l’esperit agressiu i inclement del nostre temps. Els Rinos va ser l’altra companyia teatral fundada per Antúnez, i on va fer uns muntatges poètics i musicals que van suposar un tomb insospitat en la seva recerca teatral.

L’exposició que Marcel·lí Antúnez va fer a Sant Cugat tractava de l’etapa posterior, la dels anys noranta, que presenta una coherència i un risc estètic impressionants. L’escultura d’un home fet de pell d’animals, “JoAn, l’home de carn” va ser el seu punt d’arrencada sobre el cos humà i la vella dèria dels autòmats. Després va venir el gran revulsiu d’Epizoo, un muntatge que permetia a l’espectador intervenir sobre l’actor. A Epizoo el personatge Marcel·lí era torturat o acaronat pel públic mitjançant un control remot que activava les pinces d’un arnès. Una exploració més complexa d’aquests camins escènics l’han menat a les “performàncies mecatròniques” -disculpeu l’expressió tècnica- anomenades Afàsia i Rèquiem.

Afàsia representa el viatge d’un Ulisses que és humà i robot, a part iguals. I que ha de retornar a casa seva per un mar d’aventures i riscs, com els de la droga (l’illa dels lotòfags), la seducció (Circe, la filla del Sol) o la violència del monstre (Polifem, fill de Posidó). I és també un musical, produït en viu pels moviments de l’arnès que porta el personatge mític. Amb aquest mecanisme l’actor controla les imatges projectades i la il·luminació de l’escenari.

Rèquiem proposa el contacte amb un robot interactiu, una estructura metàl·lica que conté el cos de l’artista-actor. Un circuit d’aire comprimit mou les articulacions de l’esquelet mecànic. I un sistema de sensors, repartits a la sala, registra el desplaçament o la posició dels espectadors i transmet uns impulsos que es transformen en ordres de moviment a l’esquelet. L’artista titula la instal·lació amb el nom de Rèquiem perquè suposadament podria abraçar el seu cadàver i dotar-lo d’acció.

El fet irònic i instructiu és que aquestes escenografies de l’enginy electrònic xiuxiuegen a l’espectador un missatge comú a la tradició del romanticisme. L’home lluita per salvar la seva solitud i la seva feblesa. Va vestit del teixit contemporani de les màquines, però se sent despullat. Vol saber qui són els altres i com pot abraçar-los, però necessita rituals i pautes col·lectives per tal d’atansar-se. I l’amor que comunica aquest individu és tendre, arrabassador, irracional.

Marcel·lí Antúnez ha exhibit a Sant Cugat mostres en vídeo i ordinador de tots aquests treballs i de nous projectes. Hem de concloure reconeixent que és molt rar que un artista tingui la facilitat i la senzillesa que ha demostrat Antúnez per comunicar els secrets de les seves obres. I encara més remarcable és que l’exposició d’aquest ciberartista comuniqués als assistents una alegria i una confiança tan clara en els camins de l’art. Aquests sentiments de confiança i alegria, que certifiquem a la darrera conferència, són el millor resum de les Jornades de l’Art a debat, que es clou el divendres 6 d’abril, amb una discussió sobre l’art públic i una festa amb música de jazz.

persones enamorades, però de què?

L’Ajuntament de Sant Cugat ha editat un llibre de fotografies sobre la ciutat que resulta molt vistós en disseny, tamany i preu. El llibre seria perfecte si tingués un títol més imaginatiu que el Sant Cugat del Vallès. La qualitat de les il·lustracions fa plaent fullejar les làmines que, sense rumb específic, deslliuren un diorama compost per cent vuitanta fotografies. Al gust dels programes d’agències de viatges, les vistes d’aquest municipi residencial són d’una correcció admirable i presenten un quadre digne del millor destí turístic.

És fàcil d’imaginar els motius que seleccionen els editors municipals. El monestir és el rei, seguit de les festes, les masies, les ermites, els parcs, els carrers, els edificis catalogats, les estacions de tren i la joia del Centre Cultural. Aquest repertori és fidel a les preferències consistorials i de la premsa local als seus col·leccionables. Hi ha realitats, però, que sorprenentment queden fora de les seves pàgines. Per exemple, el comerç, els equipaments, les entitats locals —excepte les que fan espectacles—, les obres i les grues o la vida popular als barris.

El llibre, que gairebé no té text, recull la presentació de l’alcalde i unes frases elogioses de santcugatencs sobre la ciutat. Una nota adverteix que les vuit frases triades han participat en un concurs públic, sense detalls sobre les normes i la composició del jurat. El resultat parla per sí mateix de la bondat de la selecció. L’edat mitjana dels redactors és exactament de cinquanta anys, no n’hi cap de jove i el vint-i-cinc per cent són dones. El primer guanyador és l’artista local Pep Blanes, qui, a la manera hinduista de Rabindranath Tagore, dóna aquest missatge d’esperança: “Un diumenge qualsevol passejant per la ciutat t’adonaràs que és molt fàcil d’estimar-la”. A la frase de hi ha una sintonia prodigiosa amb la presentació de l’alcalde i amb una campanya municipal sobre l’enamorament i l’estimació de la ciutat. Una sintonia inaudita i afortunada.

L’única aportació infantil és d’Andreu V., un nen d’onze anys que llença aquest crit a la moda de la publicitat que fa pensar i pensar, de tan ambigu com és el missatge: “Sant Cugat, aquí t’espero!” I, per tenir una mostra més de les frases guanyadores, llegim l’enginyosa gregueria de Martí C.: “Amb un bitllet de tren vaig travessar Collserola i em vaig fer santcugatenc!” Els joves que vulguin independitzar-se i obrir casa de ben segur que agrairan molt la proclamació d’una fórmula tan econòmica per quedar-se a viure a Sant Cugat.

L’alcalde LLuís Recoder ha redactat una presentació per explicar quins són els punts forts de la ciutat, tal com reflecteixen les fotos del llibre. El monestir, el mil·lenari, els que hi eren aquí i els que han arribat després, la tradició i la modernitat, l’activitat cultural, l’abundor de nens, el color verd dels parcs i de la serra. El fil conductor de la seva peça oratòria és l’acció de passejar, veure i enamorar-se de la ciutat. “Aquest llibre —diu Recoder— fa una llarga passejada per aquest espai privilegiat que és Sant Cugat del Vallès, … una ciutat que es fa estimar.”

El lector que no vulgués llegir tota la introducció de l’alcalde trobará un bon resum en la frase de Pep Blanes, aquella que deia “Un diumenge qualsevol passejant per la ciutat t’adonaràs que és molt fàcil d’estimar-la”. Si hom busqués encara més condensat aquest poètic pensament, podríem recordar la campanya municipal d’aquesta primavera que diu: “Estic enamorat i m’estima (la ciutat)”. Més difícil encara: una forma més breu i suggeridora de la idea del llibre figura a la publicitat de la mateixa campanya que apareix a la premsa: “Persones enamorades”.

¿Per què no aprofitar la idea central de l’enamorament per millorar el títol de llibre? Li podríem dinar un títol com ara Sant Cugat del Vallès: persones enamorades o bé El Sant Cugat de les persones enamorades. Però hem d’advertir que els suggeriments tenen un petit inconvenient. ¿Enamorades de què?, podrà preguntar-se el lector. Però estem segurs que, passejant la mirada pel llibre un dia qualsevol, el lector s’adonarà fàcilment que els editors muncipals estan enamorats del liberalisme.