Entrevistes i ressenyes de premsa gràfica

		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

Entrevistes i ressenyes de premsa gràfica

Ruth Casals Zaragoza, “L’artista local Joan Tortosa fa el ple en l’obertura oficial a Canals”, Els 4 Cantons, 09-04-1999, p. 35.

Montse González, Entrevista, “Xavier Laborda: La festa major ha acabat sent un domini consistorial”, El 9 Nou, 30-08-99, contraportada.

Magda Méndez, “Entrevista a Xavier Laborda: ‘La comunicació institucional és il·lustrativa de 20 anys de democràcia’”, El diari de Sant Cugat, 14-03-02, p. 19.

L’artista local Joan Tortosa fa el ple en l’obertura oficial a Canals

El lingüista Xavier Laborda fou el mestre de cerimònies

Ruth Casals Zaragoza (Sant Cugat)

“Joan Tortosa no és d’aquí, és arribat d’un altre temps. És un home arribat del futur i d’aquest viatge ens ha portat aquestes obres”, va dir dimecres el lingüista santcugatenc Xavier Laborda sobre l’artista local Joan Tortosa. Les paraules de Laborda van inaugurar l’exposició de Tortosa a la Galeria Canals, una mostra on, un cop més, Sant Cugat és el gran protagonista indiscutible del treball d’aquest polifacètic intel·lectual. “Per això vull fer la broma que Tortosa no és santcugatenc, ja que, tot i que ho és, aquest no és el fet distintiu, sinó que és la seva sensibilitat excepcional”, explicava Laborda. “Aquesta exposició és una síntesi de la seva pròpia figura, de la seva biografia intel·lectual, on presenta, no ja estampes de Sant Cugat sinó imatges mentals.”

En color i sota un vel d’emoció subjectiva, els quadres de Tortosa tenen títols com Nirvana, Clam, Captar, Recolliment, Sol de nit, Ideal o Tarda, entre d’altres. “El que pretenc en aquestes escenes és destacar aquell element que a mi m’impressiona, em porta records, la sensació que em produeix és el que jo pretenc expressar en la pintura”, indicava l’artista.

La Canals va omplir-se de gent que, en paraules de Laborda, “ha sintonitzat” amb “l’ofici creador” de Tortosa. El mercat vell i el carrer Major són els racons que acompanyen el monestir omnipresent des del claustre, el campanar, el rosetó o fins i tot el retaule principal. “Hi ha un quadre que he titulat Homenatge al Tercer Món, ja que Sant Cugat és africà i m’agrada destacar que a l’altar del monestir de Sant Cugat hi ha un africà santificat”, puntualitza Tortosa.

Després de la “perspectiva sideral” que en paraules de Laborda fou el treball de Tortosa sobre les masies de Sant Cugat i la “incitació al tacte” dels dibuixos dels capitells, ara les peces de la Canals són en tècnica mixta. “Trec un element de context i li dono l’expressió o el simbolisme que jo crec que té. Aquí a Sant Cugat tinc prou elements per pintar ara, fins ara i fins d’aquí 150 anys”, digué Tortosa.

R. C. Z., “L’artista local Joan Tortosa fa el ple en l’obertura oficial a Canals”, Els 4 Cantons, 09-04-1999.

XAVIER

LABORDA

Professor de Lingüística a la UB i estudiós del discurs polític

Fa quatre anys que viu a Sant Cugat. Estudia els missatges que s’amaguen darrere les paraules dels polítics. Escriu a la revista d’estudis locals “Gausac” i ha publicat un estudi de l’evolució del govern municipal en els darrers 20 anys a través del programa de festa major

“La festa major ha acabat

sent un domini consistorial”

sempre significa que s’ha de respondre. Hi ha una socialització en els rols, i un pot ser més explícit o no. La comunicació es basa en

Montse González

─Tan revelador pot ser un simple programa de la festa major?

─Si. M’he dedicat a estudiar les escasses vint ratlles que han encapçalat els programes de la festa major de Sant Cugat en les darreres dues dècades i es pot constatar un canvi polític molt gran. En un primer moment estaven encara influïts pel règim franquista, després van passar a ser assemblearis amb la primera legislatura democràtica i, en els darrers anys, amb la figura de l’alcalde, va arribar a un elevat grau de presidencialisme, amb una actitud de dir “sigueu bons nens”. La festa major s’ha acabat convertint en un domini consistorial, i és una pena que es produeixi aquesta retirada social.

─Abans no era així?

BNo. Durant la II República, la festa major estava gestionada per associacions. N’hi havia una que era el

Parc Municipal, de dretes, i una altra d’esquerres, que era la Unió Foral Santcugatenca. Aquest model es donava arreu, no només a Sant Cugat. Abans, la festa no la feia l’Ajuntament sinó les entitats. Això va desaparèixer amb el franquisme.

─Vostè estudia els missatges que s’amaguen darrere els discursos públics. Qui utilitza el llenguatge per influir?

─Els periodistes, per exemple. Però en general, tothom. Hi ha un àmbit interpersonal, de tu a tu, en què la maduresa lingüística permet reconèixer intencions i suggeriments. Però l’àmbit públic ja és tota una altra cosa. Ja no parla una persona, sinó el representant d’una institució. Ja no parla per ell, sinó d’acord amb el que els assessors li proposen, i ho fa

amb una escenografia elaborada, que té al seu abast els mitjans de comunicació i, potser, la docilitat d’alguns d’aquests mitjans amb qui té complicitats.

─Així, diaris i política estan relacionats?

─I tant! Els mitjans de comunicació tenen un poder que representa un altre poder, però que no es declara. La comunicació no està perquè sí, no és una cosa neutra ni benèfica com tampoc no ho és la ciència. Estan compromesos ideològicament encara que no ho diguin. Weber ja va dir a principis de segle que el polític necessitava el periodista per fer públic el seu missatge.

─Un polític no parla mai innocentment?

─La innocència no existeix. Existeix la malaptesa, com allò de preguntar “quants anys tens?” i tu respons a desgrat. Preguntar no

les estratègies, com per exemple les del polític que fa d’encantador de serps o bé és un líder.

─És diferent la manera d’expressar-se dels polítics conservadors i progressistes?

─No, en la mesura que tots són polítics. Són dirigents que assumeixen una responsabilitat. Són comparables a qualsevol altre que s’adreça a l’audiència, amb una campanya de publicitat que sempre pretén buscar la identificació amb la gent. El fet d’establir unes pautes d’actuació i de pensament fa igual un polític -sigui del color que sigui- que un publicista.

─Ecologia i feminisme, però, responen a un discurs ideològicament determinat.

─Són idees progressistes que parlen del respecte per la natura i de la igualtat de les persones. S’ha d’estar, però, alerta als fets..

M. G., Entrevista: “La festa major ha acabat sent un domini consistorial”, El 9 Nou, 30-08-99.

		Entrevista a Xavier Laborda: “La comunicació institucional és il·lustrativa de 20 anys de democràcia” Magda Méndez
		L’expresident de la Federació d’Associacions de Veïns (FAV) de Sant Cugat i professor de lingüística de la Universitat de Barcelona presenta el seu nou llibre, centrat en un dels aspectes menys estudiats de la comunicació política: la comunicació institucional o, com ell l’anomena, literatura de paperera. —Per què va triar aquest tema de la comunicació institucional? —M’interessa el món local. Crec en la ciutat perquè és l’origen de la democràcia. D’altra banda, un àmbit com la ciutat facilita l’objecte del nostre estudi, que és etendre el que ha estat el procés de la democràcia espanyola. La ciutat és rica i complexa, però més assequible del què ho és l’Estat. —Els documents base no són els més habituals en aquest tipus d’estudi… —És justament anar a l’extrem del que s’acostuma a fer quan s’estudia la història de la comunicació. No anar a l’Estat, sinó a la ciutat; no anar als textos representatius, sinó a aquells considerats com a ínfims o de rebuig, de paperera, d’escombraries. Són papers que ens apareixen a la bústia i que es veuen molt, tenen una alta visibilitat, però que desapareixen immediatament. És aquest el material estudiat i és la raó per la qual el treball resulta original. Ara bé, si té algun mèrit és perquè resulta il·lustratiu d’aquest procés de més de vint anys, que inclou l’alcaldia de Francesc Llatjós, al 1976, fins la darrera de Joan Aymerich, que acaba el 1999. —Quines són les principals conclusions que extreu d’aquesta literatura de paperera? —D’entrada, es conclou que hi ha unes etapes molt clares. Comparant els textos es veu intensos contrasts. Val a dir que el llibre fa la interpretació dels discursos, però també els recopila i publica a un annex; són les salutacions de festa major de més de vint anys, escrites pels alcaldes de la ciutat. Aquesta és la informació que permet al lector treure les seves conclusions. —Com es plasmen aquestes etapes en aquest tipus de textos? —Hi ha una evolució, pel que fa a la democràcia, que passa de tenir una idea comunitària i participativa a una altra presidencialista, en què —com deia una divisa del despotisme il·lustrat— s’intenta fer “tot per al poble, però sens el poble”. En aquesta última etapa destaca la promoció del carisma, l’exhibició de la imatge del mandatari i el culte al personalisme polític. —¿I això es dóna de manera molt freqüent? —Es dóna a Sant Cugat, però també he ampliat el camp geogràfic de l’estudi, per una raó de contrast, i he examinat els discursos festius d’unes quaranta poblacions de Catalunya, el País Valencià i les Balears. I he comprovat que és un fenomen similar. Tot i així, he d’afegir que Sant Cugat va avançat en aquesta promoció elititsta de la política i en l’abandonament, per l’altra banda, del treball col·lectiu. —¿En què es basa per fer aquestes afirmacions? —Aquest procés polític es manifesta en l’esdeveniment de la Festa Major, considerat en el temps. Si es va a l’època de la II República, observem que les festes les organitzava la gent agrupada en entitats. Amb la democràcia, aquest treball correspon, com a novetat, a les entitats populars i al consistori. Però, finalment, s’acaba en què el carrer i la festa són un patrimoni del consistori. Probablement per dos factors: un de sociològic, perquè ho volen els veïns i ja els hi està bé gaudir-ne sense ocupar-se’n; i un altre factor polític, perquè per a les autoritats locals és molt i molt rendible organitzar no només la festa major, sinó tot un estat de festa, un carrusel d’actes d’aquest caire: col·locació de la primera pedra, , inauguracions, aniversaris, homenatges, és a dir, autohomenantges. —¿I es nota la diferència en funció del partit que governa? —És difícil de dir-ho, perquè ha governat qui ha governat i ens hem d’atenir als fets. Però l’etapa col·lectiva i popular es produeix amb el govern socialista d’Àngel Casas, entre 1979 i 1983, quan hi ha entusiasme. A mitja etapa del també socialista Oriol Nicolau, al 1986, es comença a fer una transició cap a un model de carisma i de presidencialisme. Aquesta tendència s’incrementa moltíssim amb el convergent Joan Aymerich, que ha governat entre 1987 i 1999. —Quins han estat els aspectes que més li han cridat l’atenció, treballant aquest tema? —D’entrada, m’ha cridat l’atenció poder descobrir i reconèixer perfils a aquestes etapes. Pel que fa al procés que viu la vida política i les seves etapes comunicatives, no considerava que hi hagués uns trams tan marcats. Jo creia de debò —i no crec que sigui una excepció— en la llegenda d’una democràcia gloriosa. És cert que passar de la dictadura a la democràcia resulta tot un bé, però sembla que s’ha mitificat força les virtuts de la transició. En el meu estudi, per exemple, he comprovat un retrocés del paper popular en la activitat política i una avançada del caciquisme polític. Això no s’adiu amb la idea que ens han ofert alguns polítics, historiadors i comunicadors televisius, i resulta decebedor. Però, sobretot, hi he trobat elements per veure la política com un programa purament comunicatiu, que és justament el contrari del què s’ha proclamat i una realitat força diferent dels propòsits dels primers ajuntaments democràtics. —Quines han estat les principals dificultats amb què s’ha trobat a l’hora de fer aquest llibre? —Més que una dificultat, he viscut un desengany per la indiferència i manca de col·laboració dels oradors estudiats. Però, allí on era important el treball, la resposta ha estat magnífica. A l’arxiu municipal de Sant Cugat i l’arxiu nacional m’han ajudat a trobar documentació. També he comptat amb el suport de persones de la ciutat i alumnes de la universitat que han fet recerca a les seves poblacions, als quals agraeixo la seva deferència to indicant els seus noms al llibre. Parlant ja com a camp general de recerca, la seva dificultat està en el fet que, en principi, les publicacions de paperera estan considerades com a materials sense valor i, per tant, la seva conservació i localització resulta atzarosa. —Quin és l’objectiu d’aquest llibre? Un objectiu és aportar un material inèdit, el corpus de salutacions festives, perquè el lector n’extregui les seves conclusions. Altre és oferir els resultats d’una lectura pacient i crítica, que he mirat de fer a consciència. Un altre més és relacionar el món dels discursos públics amb les estratègies polítiques, i que funciona com a recordatori de la vella retòrica. Finalment, hi ha l’objectiu de pensar i viure la vida col·lectiva nostra a ciutat, i de recuperar un temps d’història com un temps personal i comunitari.
			Magda Méndez Diari de Sant Cugat, 14-02-02