Xarxa ciutadana de Sant Cugat

		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

Activitats: Sant Cugat

Xarxa ciutadana de Sant Cugat

Articles i entrevistes de Xavier Laborda publicats a Xarxa ciutadana de Sant Cugat

· “Terra de llufes i al comptat”, Xarxa ciutadana de Sant Cugat, març de 2001, butlletí electrònic n. 1 (www.xarxaciutadana.org).

· “Bústies industrials”, Xarxa ciutadana de Sant Cugat, abril de 2001, butlletí n. 2 (www.xarxasantcugat.org). Butlletí electrònic de Xarxa Ciutadana.

· “Història clínica”, Xarxa ciutadana de Sant Cugat, juny de 2001, butlletí n. 3 (www.xarxasantcugat.org)Butlletí electrònic de Xarxa Ciutadana.

· “Els formidables Ratoblairs”, Xarxa ciutadana de Sant Cugat, juliol i agost de 2001, butlletí n. 4 (www.xarxasantcugat.org). Butlletí electrònic de Xarxa Ciutadana.

Llufes al comptat

Els casos són tan reals que semblen increïbles. Calia reparar una càmera de vídeo i el propietari va anar a la casa oficial. Treballaven bé perquè li van dir que si volia un pressupost de la reparació, per decidir si valia la pena, hauria de pagar 3400 pessetes. Així ho va acordar i, quan va passar una setmana després, el dependent li va dir una quantitat excessiva, de manera que va desistir de la reparació. Però per recollir la vella va tenir que tornar un altre dia, perquè estava al taller desmuntada. Va pagar el preu del pressupost oral, que en aquest temps havia augmentat a 4000 pessetes, i se’n va anar ben decebut de la casa perquè l’esmentat pressupost no existia. Pel client un pressupost havia de consistir en un escrit en què s’indicava la mena d’avaria, les peces, les operacions i també, però no el més important, el cost de la reparació. El client va marxar amb una càmera inútil i una llufa imaginària a l’esquena.

La casa era vella i tenia una distribució irregular. La propietària va decidir moure un envà per millorar una cambra. Un paleta de caps de setmana conegut li va demanar 50000 pessetes per la feina, que estaria llesta en uns dies. Un aperitiu servit amistosament va tancar l’acord. I el bunyol, que va durar un mes, va portar complicacions de tota classe. La pols i els trastos al mig van ser poca cosa si es considera l’angúnia de veure que el sostre cedia i haver de suportar els treballs per encastar uns reforços. Al final, el paleta matusser va demanar 90000 sense més explicacions i, com la propietària es mostrava estranyada pel canvi de preu, la va escridassar amenaçadorament. Va cobrar i li va obsequiar una llufa grossa penjada a la paret.

L’apartament que va comprar la parella pertanyia a un conjunt residencial dissenyat per un arquitecte que s’havia reservat un semisoterrani com a estudi professional. Una informació d’aquest tipus era el millor aval de qualitat de l’habitatge que havien comprat sobre plànol. Les il·lusions de l’espera van fer que la inauguració de la casa i la mudança fossin una festa. Quan els sentiments es van asserenar i les ocupacions van ser les ordinàries, després d’haver guaitat amb desconcert molts cops el sostre de l’apartament, van prendre el metro i van mesurar l’alçària. Era el sostre més baix que mai havia conegut i, per descomptat, no coincidia amb el projecte. L’edifici respectava el volum d’edificació aprovat, però el repartiment no havia estat equitatiu. I la llufa que van veure a la façana penjava fins al semisoterrani, una planta que, per cert, gaudia d’una llum magnífica.

També hi ha notícies de l’albirament d’una llufa gegant que cobreix tot un barri, cosa que ha interessat només als ufòlegs.

Bústies industrials

La decadència de la pesca és deu a diverses causes de la vida moderna, una de les quals és l’opulència de les nostres bústies. La relació d’espècies que es pesca amb el simple gest d’obrir la bústia és inacabable i desincentiva el gust per l’art de la pesca. Algú s’ha preocupat de pesar els molts quilos de paperassa publicitària que amb insolència arriba i omplen la galleda d’escombraries. Propaganda directa, notificacions de fantàstics obsequis, mostres de nous productes, literatura religiosa, literatura institucional, guies gratuïtes, calendaris d’empresa, catàlegs, anuncis d’immobiliàries camuflats d’anuncis de particulars, anuncis de particulars… En un discret apartat, separem i aprofitem la correspondència comercial i personal.

Aparentment, no hi ha cap diferència entre obrir la bústia i remenar una paperera. Però aquesta impressió errònia no compta amb el factor sorpresa. L’entomologia contemporània contempla ja aquesta branca de les col·leccions d’insectes de bústia. Un pintor-empaperador-estucador sense nom, adreça comercial ni cap altra referència, vol temptar incautes. Un programa d’aprimament miraculós incita barroerament a gastar una bona quantitat en productes indeterminats. Un opuscle de l’Ajuntament proclama que s’ha endegat una campanya perquè els veïns que ho desitgin no rebin tanta propaganda inútil. I així, inacabablement.

El repartiment d’aquests papers no és una tasca ben pagada. Potser per aquesta raó els repartidors, que acostumen a usurpar la figura del carter, s’afanyen a introduir en les bústies el major nombre d’exemplars possible de la propaganda. El rècord a casa meva és de 12 fulletons idèntics per bústia. Recordo la xifra, però per sort per a la firma comercial sóc incapaç de recordar què s’anunciava. Una propaganda tan pesada dissuadeix de comprar el producte.

Després hi ha la publicitat externa a la bústia. Són aquestes etiquetes monotemàtiques, que com el pol·len estacional, s’enganxen a l’exterior i que anuncien el sorprenent servei dels serrallers d’urgències. És dubtós que en una emergència hom encerti a mirar l’acumulació de notes sobre la bústia, una tapant l’altra. I encara més que es refiï si, com s’ha divulgat, qui hi ha darrere d’aquests anuncis no té bones referències.

Algú va creure en la campanya municipal per aturar aquest allau de propaganda no desitjada i que malbarata recursos limitats. Indubtablement, era algú que creia en la propaganda que rep a la bústia. Ha hagut de canviar-se la bústia per un contenidor industrial.

Història clínica

S’ha aixecat amb dificultats perquè quasi no pot ni caminar per culpa del reuma a les cames. És diu Magda, està jubilada i viu acompanyada només del seu gos. I al CAP li han donat hora pel reumatòleg per dintre de tres mesos. A més, aquest especialista visita a Rubí. Algú l’haurà de portar desde Sant Cugat. I qui sap com tindrà els genolls aleshores; potser ja se li ha passat el mal. És una bestiesa cruel!

No és la primera vegada que ha de recórrer a la mateixa solució de la medicina privada. Demana hora a un centre mèdic d’aquí. La cita és pel dia següent i hi va en taxi. El metge que l’atén recomana a la senyora Magda fer-se unes infiltracions a les cames, cosa que aconsegueix en la mateixa sessió. I el tractament li prova molt bé, perquè a la següent visita del reumatòleg ja està en bona forma.

A casa, Magda compta les despeses. Vuit mil pessetes per la primera visita, quatre mil per les infiltracions, vuit mil més per la segona visita i unes cinc mil pessetes en taxis. En total, unes vint-i-cinc mil pessetes. Per a una pensionista ben modesta gastar-se això en un mes resulta un trasbals. Però encara seria pitjor tenir que esperar tres mesos per rebre del Servei Català de la Salut l’atenció que necessita i que ha pagat al llarg de la seva vida de treballadora.

La Magda no té una Mútua ni se li havia ocorregut apuntar-se’n a cap. Però prou que veu quina activitat tenen els centres privats i quina és l’atenció que donen als clients. Hi ha força confort i també rapidesa en les citacions. També és cert que aquest tipus de servei té un baix equipament mèdic, si es compara amb els recursos dels grans hospitals públics. L’atractiu d’aquests serveis privats és precisament la part d’hostaleria: instal·lacions agradables i còmodes, bona i ràpida atenció, accés directe als especialistes. En el cas de la Magda, això és qualitat assistencial. Ha millorat de la seva xacra i fa vida normal. En el cas dels gestors de la sanitat pública, això es estalvi del pressupost públic i un fantàstic procediment per reduir les llistes d’espera.

L’única pega és que la Magda paga dos cops, en les seves cotitzacions a la Seguretat Social i en la factura que abonat al centre mèdic. Si la Magda guarda les factures, potser podria intentar cobrar-les dels gestors de la sanitat pública. I que la salut l’acompanyi, a més del seu estimat gos. Es diu Patufet.

Els formidables Ratoblairs

Mentre el jovent de la seva edat es dispersava entre distraccions i obligacions, ells no perdien de vista el seu objectiu. Eren assenyats, feien esport i seguien les tradicions dels pares. No duien cabell llarg, vestien de manera informal però correcta i mai prenien una cervesa asseguts a terra. Quan va ser hora d’entrar a la universitat, van triar dret o potser empresarials, perquè anhelaven apamar el país com a professionals. En el moment de matricular-se creien en fer un país millor, i quan van llicenciar-se només tenien clar la lliure empresa i un atur que fos més barat. Veien el seu futur inscrit en un màster en tècniques neolliberals i en la xarxa d’amistats familiars. I així va ser que el primer treball que van tenir era de cap d’àrea d’alguna cosa, sense passar per l’estèril aprenentatge de matxaca.

Són veterans del pont aeri i caminen pels vestíbuls amb pas decidit i un somriure esmolat. Veure’ls passar és saber que han sortit a plaça per dirigir el trànsit de la comunitat. Estan rigorosament al dia, estan per l’atenció a la dona i el medi ambient, per la societat de la informació i la xocolata subvencionada per a les entitats. Cada un d’aquests llampants principis té una cara oculta. L’ecologisme que proclamen és compatible amb la venda del territori en parcel·les urbanitzables. També planifiquen la construcció de tota mena d’autopistes, en cinturó (el quart o el de cornisa), en túnels per la serra i també en AVE. Són capitans que promouen amb cabals públics un desenvolupament modern, embriagador. Promouen un desenvolupament Racc.

Han passat vint anys o molts més, perquè el silenci i l’oblit de la Transició fan que la distància resulti molt més gran. I és natural que tot hagi canviat molt. Per exemple, aquells que fa vint anys eren joves i no perdien de vista el seu objectiu, ara pensen com Rodrigo Rato i somriuen com Tony Blair. Val a dir que la fórmula Ratoblair, també coneguda com a fórmula Raccobler, és una combinació encantadora que ha fet fortuna en la vida política i empresarial. Ara bé, el canvi més important no és aquest. El canvi més important és que ara aquests professionals de la cosa pública són els que manen, cobren i parlen, i que vostè és qui obeeix, paga i calla.