|
|
|
|
|
|
Publicacions:
articles de comunicació
Xavier Laborda
“Fantàstics
nouvinguts”
1r Congrés de la Ciutat, Sant Cugat, ciutat oberta
Sant Cugat,
Fundació Sant Cugat, 1998
http://www.stcugat.org/congres/3
La societat santcugatenca
Fantàstics
nouvinguts!
Xavier Laborda
Aquest escrit tracta del tòpic social dels “nouvinguts”, una figura
antropològica ja tradicional i molt activa dins l’imatgeria col·lectiva de Sant
Cugat. I ho fa considerant elements objectius, és a dir, que són a disposició
de tothom i que ofereixen la possibilitat d’argumentar en qualsevol sentit al
seu entorn. Són elements objectius —que no inqüestionables— procedents de la
vida pública i de la comunicació mediàtica que delimiten l’abast de l’esmentat
concepte: articles d’opinió, notícies, salutacions de festa major i treballs
científics. Per interpretar aquests elements discursius apliquem una
perspectiva interdisciplinar que empra instruments de la lingüística,
l’antropologia textual i la retòrica, l’explanació de la qual es resumeix en
els següents principis. La parla és causa de grans portents. També pot ser,
però, instrument de grans inquietuds. D’una part, té un poder revolucionari a
causa de la seva capacitat d’experimentació i de transformació del món, ja que
l’empeny o el contrau, el revela o l’amaga. Per altra part, la parla és un
instrument inclement de domini de les coses i dels altres; d’ella es valen,
sobretot, grups socials per legitimar i incrementar el seu poder. Tanmateix,
l’element comú a ambdós extrems no és cap més que la comunicació persuasiva, en
particular la de caire públic i oberta a la controvèrsia i el principi de
contradicció, alguns dels materials de la qual exposem a continuació.[1]
Sense ànim d’elaborar una anàlisi plena i individual en aquest marc obert i
polifònic del Congrés de la ciutat, volem reproduir fragments de discursos
al·lusius per facilitar-ne el debat (les negetes són nostres). D’entrada,
transcrivim les raons d’un debat recent (texts 1 i 2), establert a dues veus a
la premsa, a propòsit de l’assumpte dels nouvinguts. El seu interès augmenta
quan observem que conté els estereotips de la representació dels grups socials
i de diverses causes de discriminació. En segon terme, reflectim passatges de
la producció periodística que palesen la construcció dels esdeveniments (3) i
les categories para-ètniques dels grups (4 a 6). Les esmentades categories es
presenten organitzades en dos grups, nosaltres
(endogrup) i vosaltres-els altres
(exogrup); explícitament indiquen una topologia central (endogrup) i perifèrica
o als marges (exogrup); implícitament poden suggerir un conflicte per la
jeràrquica i l’ambigua estipulació d’un grup superior a l’altre. En una nova
secció, expressem diverses mostres institucionals (7 a 9) que confirmen aquest
quadre conceptual, per bé que l’estil cerimoniós és reticent a emprar els
termes usuals i forneix una munió de perífrasis. Tanca aquesta relació de
discursos públics la font especialitzada de la ciència i el món acadèmic (10 i
11), tan profitosament recollits a la revista del Grup d’Estudis Locals, Gausac. Finalment, un text dels anys
setanta (12) testimonia, amb admirable i contagiós sentit de l’humor, un
passatge de la història del tòpic i, alhora, recorda que totes les aportacions
esmentades, les recents i les antigues, no són manifestacions atzaroses ni
acontextuals, sinó que resulten d’un procés històric, d’un treball en el temps,
que és el que atorga sentit a un concepte aparentment disgregant, eufèmic,
pejoratiu, inversemblant, irrellevant i fantasiós.
Un debat recent
(1) Explanació i elogi del tòpic:
“Vaig llegir la carta que el senyor Ramon Ferreró va publicar reclamant el
seu dret a ser considerat un santcugatenc més, malgrat ser, com deia ell, un nouvingut.
“Vella polèmica aquesta dels nouvinguts. Jo també en sóc un, un de nouvingut,
amb la diferència que ho vaig ser fa cinquanta anys i no quatre com el senyor
Ferreró, i per això voldria fer unes reflexions sobre el tema.
“(…) [concessió] És evident que
no hi ha ciutadans de primera i de segona, [autodiscriminació] però sí que hi ha [endogrup] ciutadans i [exogrup]
gent que té l’habitatge en una ciutat, que no és exactament el mateix. Jo li
recomanaria al senyor Ferreró que fes el que hem fet la gran majoria dels nouvinguts. Que passés a ser
[contradicció en termes] ciutadà. Que s’unís al gran projecte que és Sant
Cugat, que participés en entitats, associacions, clubs…
“(…) Si fa tot això i encara algú li diu nouvingut, no li faci cas. Sempre hi ha gent que no sap acceptar
que els altres també poden ser iguals o millor que ell.”
(Jaume A. Espina, “Els nouvinguts”, Els
4 Cantons, 9-10-1998, p.12.)
(2) Refutació del tòpic
“Sóc un d’aquests milers de ciutadans que [endogrup] els santcugatencs de tota la vida anomeneu [exogrup] nouvinguts, Diuen: [denostació
de l’exogrup] cada vegada n’hi ha més, estan fent perdre l’aire de poble
que tenia Sant Cugat, són gent que no s’arrela al municipi. I quan coneixes
algú d’aquí de seguida t’ho espeta a la cara, com qui no diu res. Ah, tu no ets
d’aquí del poble?
“(…) Constantment pots [locutor públic]
llegir en articles de la premsa local o [locutor
interpersonal] sentir comentar els veïns com es lamenten [exculpació de l’endogrup] del
creixement desmesurat de la ciutat, de la pèrdua d’identitat, de la presència
de gent desconeguda… i jo em pregunto: [nova
formulació] però és que Sant Cugat té el dret d’admissió reservat? (…) [conclusió] Prou d’elitisme.”
(Ramon Ferreró, “Sant Cugat ha de ser per a tothom que vulgui”, Els 4 Cantons, 2-10-1998, p.10.)
Comunicació periodística
(3) Fàcil observació dels
nouvinguts
“La nit electoral de Primàries a la seu del PSC de Sant Cugat va ser fàcil
observar santcugantencs nouvinguts,
com per exemple, [1] membres de la
junta de l’associació de veïns de Coll Favà, un barri en creixement que en els
últims mesos ha reivindicat a l’Ajuntament millores urbanístiques, o [2] representants de la junta de
l’associació de veïns de la pl. del Coll, ctra. de Cerdanyola i Sant Francesc.”
(Redacció, Tot Sant Cugat,
31-10-1998, p. 12.)
(4) Caracterització de l’exogrup
d’estrangers
(4.1) Immigrants. “Sant Cugat és la segona població amb més estrangers del Vallès. La ciutat
concentra la major part de nord-americans de tota la comarca. Els nouvinguts pobres: d’aquest percentatge d’immigrants
de renda baixa, hi ha un important nombre de persones dedicades al servei
domèstic o l’hostaleria.” (E4C,
8-5-1998, p.3)[2]
(4.2) Forasters. “Artistes foranis
de totes les disciplines busquen al municipi la inspiració. Encara que ho sembli,
això que Sant Cugat és una ciutat d’artistes no és cap eslògan publicitari per
atraure turistes intrèpids. (…)
Provinents de diferents camps de l’art com les lletres, la pintura o la música,
tots ells van decidir un bon dia deixar el seu país d’origen per buscar la seva
musa a Sant Cugat. Personalitats com Abrams o Hassler porten més de deu anys a
la ciutat.” (E4C, 8-5-1998, p.3)
(5) Caracterització de l’exogrup
genèric
(5.1) Immigrants de l’Estat espanyol. “La història de Pedro Armero és la
d’un de tants immigrants que van
venir a Catalunya perquè als seus llocs d’origen no podien viure. En el seu
cas, fugia de les forces franquistes per haver pagat a presos polítics part del
seu pobre sou de fuster; d’això ja fa quaranta-vuit anys”. (M. F., E4C, 29-5-1998, contraportada)
(5.2) Nouvinguts. “Aquesta situació, tan personal com política, està fent
que l’etapa final d’Aymerich no tingui res a veure amb el final de les etapes
dels alcaldes de la meva vida: Barnils, Llatjós, Casas i Nicolau. El primer d’ells,
pels anys de mandat ja que li va tocar la dictadura, el segon per ser l’època
de la transició amb tota la seva problemàtica, el tercer [Àngel Casas i
Boladeras] per ser un nou vingut que
es convertí en el primer alcalde democràtic de la ciutat i el quart per voler
crear un model de ciutat que no va acabar de definir.” (Josep Canals, Gran Sant Cugat, 5-9-1997, p. 4)
(6) Caracterització de
l’endogrup
(6.1) Integrats. Periodista: “Lluís Recoder té 39 anys i ja en fa
uns quants que se sent integrat a
Sant Cugat. Com creu que ha de ser el Sant Cugat dels pròxims anys?” L. Recoder: “Ha de ser una ciutat amb
caliu humà que ha de fer un gran esforç per
integrar tota la gent que ve de fora a la vida de la ciutat; la gent ha de
viure, vibrar i sentir Sant Cugat i, per tant, fer seva la ciutat. Sant Cugat
ha de destacar per la seva qualitat de vida; santcugatencs i nouvinguts hem de preservar-la.” (Tot Sant Cugat, 24-4-1998, p. 54)
(6.2) Santcugatencs d’adopció. “En Josep Marín, santcugatenc d’adopció des dels onze anys…” “En Josep Pujol, nascut
a la Segarra, és santcugatenc d’adopció
des de fa 15 anys.” “ Gemma Foj és santcugatenca
d’adopció. Va néixer a Cercs, al Berguedà, fa 37 anys.” (Els 4 Cantons, 19-6-1998; 15-5-1998;
20-2-1998, respectivament.)
(6.3) Santcugatencs de sempre. “Joan Aymerich, alcalde de Sant Cugat, Josep
M. Cabrerizo, fundador del diari Els 4
Cantons, i jo, Josep Canals, creador d ela primera galeria d’art de la
ciutat, som santcugatencs de pura arrel
que, juntament amb d’altres hem vist al llarg de la nostra vida la
transformació d’aquesta vila de vuit mil habitants, en una ciutat de cinquanta
mil que encara segueix creixent.” (Josep Canals, Gran Sant Cugat, 26-9-1997, p. 4)
[(6.4) “Noumarxats”, un terme inexistent que proposem analògicament per
designar els ex-santcugatencs: Segons el padró municipal, entre 1991 i 1997, hi
ha 5.559 baixes per emigració, contra 10.808 altes per immigració.][3]
Comunicació institucional
(7) Full volant de l’Ajuntament
“Renovació padronal del 1996: Enguany tots els Ajuntaments han de fer un
nou Padró d’Habitants, que és el registre de tots els veïns del municipi, i
tots els ciutadans tenen l’obligació d’inscriure-s’hi. (…) També s’hauran
d’inscriure els nouvinguts a Sant
Cugat que encara no estiguin empadronats.” (Full volant de l’Ajuntament de Sant
Cugat, abril de 1996.)
(8) Butlletí municipal
“La festa de tots: Era un goig aquest dies veure nous santcugatencs barrejats amb els que hem nascut aquí, gaudint tots dels balls, descobrint,
alguns, les nostres tradicions més arrelades i omplint, en definitiva, els
carrers de Sant Cugat.” (J. Aymerich, “Editorial: La festa de tots”, Municipi. Full d’informació municipal de
l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, núm. 3, juliol de 1993.)
(9) Salutacions de Festa Major
(9.1) “Quan avui són molts els que
escullen la nostra ciutat per viure-hi, és quan més cal vincular unes
arrels…” (1988)
(9.2) “La festa on coincidim petits i grans, els santcugatencs de sempre i els
més recents” (1989)
(9.3) “Retrobar-nos amb els santcugatencs
de tota la vida i conèixer mes de prop els nostres veïns més recents, aquells que durant els últims anys han escollit
la nostra ciutat per viure-hi” (1990)
“La Festa Major… som tots els ciutadans i ciutadanes, menuts i grans, santcugatencs recents i de tota la vida.” (1995)
(9.4) “I parlant d’integració,
el pregoner de la festa d’enguany n’és tot un exemple. Es tracta de Gerard
Claret, un músic de reconegut prestigi internacional, que des de fa anys viu
entre nosaltres. (…) Fa disset anys que és entre nosaltres”. (1996)
(9.5) “Enguany, el pregoner és (…) el Dr. Joan Corbella. (…) Se’l considera
santcugatenc d’adopció.” (1997)
(9.6) “La pregonera d’enguany és l’Elsa Anka, una nova santcugatenca que ben aviat s’ha vinculat a la ciutat.” (1998)
(Joan Aymerich, Programes de Festa Major)
Comunicació científica
(10) Taula Rodona “Sant Cugat
vers els futur”
(10,1) Components de la taula: “un polític (Joan Aymerich, alcalde), un
tècnic (Jaume Busquest, geògraf i professor de la UAB), un santcugatenc de tota
la vida (Joan Tortosa) i un santcugatenc nouvingut (Borja de Riquer,
historiador i professor de la UB).”
(10.2) Col·loqui:
[B. de Riquer: “Fa 13 anys
que visc a Sant Cugat…”]
Carles Cabanes: A mi em preocupa aquesta
distinció entre santcugatencs de tota la vida i nouvinguts. Quants anys es
necessiten per a ser de tota la vida ? No estem fomentant unes discriminacions?
Domènech Miquel: Es tracta d’una
divisió funcional per al repartiment de papers a la Taula, ja que són dos tipus
d’experiències diferents i igualment importants. A la pràctica hi ha
santcugatencs i prou. I sobretot la voluntat de sentir-se d’un lloc.” [Fi del
col·loqui i de la sessió.]
(“Taula rodona. Sant Cugat vers el futur”, organitzada per l’Associació
d’Amics de la Unesco i el Grup d’Estudis Locals (26-5-1994), transcripció i
resum de D. Miquel, Gausac, núm. 4,
juny de 1994, pàg. 111-5.)
(11) Editorial de Gausac sobre la Plataforma de defensa de
Torre Negra
“El tema de la pèrdua d’identitat és comú a totes les poblacions que
creixen ràpidament a causa de la incorporació de nouvinguts (…), de ciutadans de curta estada, de presència de
persones d’altres països, propers i llunyans (…). És també el moment en què
algunes persones es preocupen més que altres per la conservació d’aquest
patrimoni [de l’entorn natural i Torre Negra], ja perquè pertanyin a la
generació que ha viscut el canvi en la pròpia pell, ja perquè siguin de les
primeres onades de nouvinguts o els
seus fills, i tinguin necessitat de refermar la seva vinculació. Com sigui, i a
desgrat d’una bona voluntat indubtable, les seves reivindicacions a voltes
esbiaixen vers interessos en excés puntuals i perden la visió de conjunt.”
(“Editorial”, Gausac, núm. 11,
desembre de 1997.)
Avaluació retrospectiva del
tòpic
(12) Ésser fill de Sant Cugat
“Haig de reconèixer que mai m’havia deturat a pensar en que el fet d’haver
nascut a Sant Cugat del Vallès o a Barcelona —d’on sóc fill, encara que de
llunyana procedència selvatana— pogués tenir importància un dia per mi. (…) La
primera vegada que vareig percebre que hi havia qui creia que no era com jo
pensave, va ésser ja fa temps, quan un bon amic, al que vareig proposar que es
fes soci d’Amics de Sant Cugat va respondrem: “jo no tinc per què ésser Amic de
Sant Cugat, perquè sóc més que això, sóc fill de Sant Cugat”. (…)
“Segons la teoria del senyor (Ramon) Mas, hi haurien conciutadans de dues
classes, uns de ple dret, els que han nascut a Sant Cugat i uns altres de
tercera, els “forasters”. Manca saber quins serien els limitats drets d’aquests
pobres infeliços que formarien com una mena de legió d’intocables. Sembla que
en aquesta qüestió no comptaria la doctrina democràtica de la majoria (…). Que
vostè se senti satisfet, és magnífic, però que consideri, com a infraciutadans,
els altres… Si no s’hagués d’enfadar recordaria ací un consell de l’oblidat Cent consells del Consell de Cent: la
tradició és una herència, lo petar una indecència.”
(F. Xavier Calicó, “Ésser fill de Sant Cugat”, Amics de Sant Cugat, núm. 16, [juliol] 1976, pàg. 5.)
Anotacions finals
1. Definició: Nouvingut, -uda. Que
acaba de venir, arribar de poc; esp. foraster; fig. i desp., arribat a una
situació (social, política, econòmica, veïnal, etc.) superior sense haver-ne
adquirit les maneres, el to, l’educació corresponents. Sinònims, estrany, forà,
intrús.
2. Els nouvinguts, un tòpic tradicional de Sant Cugat, l’abast del qual
distingeix aquesta ciutat entre la resta de les poblacions catalanes.[4]
3. Un tòpic present a la vida pública, des de fonts periodístiques,
institucionals i científiques.
4. Un tòpic lèxicament referit a la condició de principiant (emparentat amb
nounat i noucasat) i que s’empra en enunciats generalment connotats de manera
desfavorable.
5. Un tòpic semànticament complex: per l’exogrup, estrangers, immigrants,
forasters, (santcugatencs) nouvinguts; per l’endogrup, santcugatencs integrats,
santcugatencs d’adopció, santcugatencs de tota la vida; per les perífrasis o
circumlocucions, els ciutadans de curta estada, la presència de persones
d’altres països, els que escullen la nostra ciutat per viure-hi, els que han
nascut aquí, els santcugatencs de sempre i els més recents, els santcugatencs
de tota la vida i els veïns més recents.
6. Un tòpic estilísticament eufèmic.
7. Un tòpic ideològicament disgregant i alienant, per la selecció adversa o la
discriminació que estableix en la identificació dels grups de població i en
l’assignació asimètrica de valors i responsabilitats.
8. Un tòpic racionalment inversemblant per la contradicció entre el significat
lèxic (condició temporal) i l’ús pragmàtic (estat perenne).[5]
9. Un tòpic moralment abusiu i ignominiós, per l’aplicació d’un criteri de
casta o llinatge no pertinent.
10. Un tòpic sociològicament irrellevant perquè no respon a afinitats dels
grups de població.
11. Des de la psicologia social, un tòpic de dominació per afrontar processos
de canvi i creixement.[6]
12. Des de la crítica política, un fals tòpic, una pantalla temàtica per
defugir els problemes reals, com per exemple el de l’inquietant desenvolupament
urbanístic, altrament dit neoporciolisme.[7]
13. Des de la imatgeria col·lectiva, una fabulació, una fantasia
ètnico-cultural: la dels fantàstics nouvinguts i dels divins santcugatencs de
tota la vida.
De la lectura de les notes precedents podem extreure la conclusió que
l’argumentació sobre els nouvinguts implica un debat carregat de raons i
sentiments, de classificacions complexes i també esotèriques —com la dels
santcugatencs d’adopció—, d’un ideari d’exculpacions i denostacions, o encara
d’una comunicació majoritàriament descendent i condescendent. El judici sobre
la versemblança del present tòpic cultural palesa la inextricable fusió de raó
i sentiments i una forta ambigüitat. També permet albirar el simulacre de la llibertat
comunicativa, quan, per contra, caldria exhibir des dels àmbits públics un
exercici inclusiu i cooperatiu, sota els principis de la igualtat comunicativa
i del respecte de les alteritats, que no haurien de ser considerades una
amenaça, ans al contrari, sinó com a identitats positives que poden interactuar
amb les preexistents i enriquir-les. La nostra proposta, dins l’àmbit
comunicatiu, és el comportament assertiu i empàtic. Amb Maria Lluïsa Fabra,
entenem per asserció la conducta discursiva “pròpia de les persones madures,
que senten un respecte tant per elles mateixes com pels altres i que són
capeces de fer-se valdre, de reivindicar el que els pertoca, de demanar el que
creuen que s’els deu”, i que ho fan de manera cooperativa i específica, tot escoltant
activament els altres per comprendre els seus sentiments i per respectar
l’autoestima dels seus interlocutors.[8]
Tanmateix, els suggeriments tècnics, inclòs un codi ètic de la comunicació
mediàtica, no ho són tot
La insistència en el tòpic alienant del nouvingut parla d’un pensament
neoliberal, aquell que atorga tota la responsabilitat als individus, com si
formessin un grup intencionalment organitzat, en comptes de considerar la
interacció social segons els seus actors, siguin agents polítics, promotors
immobiliàris i grups de població, i segons els factors que hi intervenen en les
decisions de planificació urbanística, construcció d’habitatges i incorporació
de nous residents. I, tanmateix, és obvi que la causa de l’increment
poblacional no és privativa de la gent que “ha escollit la nostra ciutat per
viure-hi” ni tampoc és un fenomen espontani o singular a l’àrea metropolitana
de Barcelona. El que crida l’atenció, però, és la mera apel·lació a la
“identitat pròpia” com a solució als inconvenients ideològics del ràpid
creixement. L’alcalde Aymerich fa avinents la solució i el problema en una
al·locució col·loquial:
A Sant Cugat tenim, i és així,
una identitat pròpia i a més com a municipi que afortunadament tenim una
barrera natural que és Collserola i, per tant, doncs aquesta identitat tenim de
conservar-la. Era difícil, era problemàtica perquè venint tanta gent, doncs, de
sobretot de la ciutat de Barcelona, doncs, tenies de fer quelcom… doncs perquè
no només la gent anés al teatre-auditori sinó perquè en aquestes dates de la
Festa Major la gent s’hi quedés.[9]
És el clam “Sant Cugat, nosaltres sols” i la proposta d’un recurs
solipsista, profusament divulgat públicament per fonts periodístiques i
científiques com a pensament únic, que principalment assimila la identitat de
la ciutat al patrimoni monumental. Aquesta idea solemne i hermètica d’identitat
no ha passat desapercebuda al columnista Jordi Casas, qui critica el fet de
“parlar del nostre patrimoni com un senyal d’identitat, com unes arrels que
ajuden a arrelar, i valgui la redundància, els nouvinguts al municipi”, alhora que expressa el seu escepticisme
sobre l’efecte del coneixement dels monuments en l’acollida de la gent. I
afegeix que “la manera de viure la identitat santcugatenca és diversa i, sense
cap mena de dubte, se li superposen (…) altres identitats: metropolitana,
vallesana, catalana, espanyola, europea…” La crítica de Casas acaba amb una
aportació fonamental:
En una ciutat que no para de
créixer (l’alcalde ens acaba d’anunciar més i més cases), no és fàcil trobar un
punt d’encontre entre aquells que s’arrapen a la nostàlgia vilatana i els que
vénen bàsicament (…) a buscar qualitat de vida. Ens cal anar definint
paràmetres de patriotisme ciutadà o cívic, on la implicació en la gestió de la
cosa pública en constitueixi l’element central.[10]
Dues idees es desprenen d’aquest passatge i que, ja per concloure, vull
remarcar. La primera és la de l’existència de diverses comunitats, una realitat
a la que cal apropar-se amb esperit obert i perspicaç, en la línia
magníficament exposada per Joan Tortosa a “Els dos pobles” (E4C, 13-3-1998), article que proposa el
coneixement mutu i el respecte dels valors de les comunitats com a via de
progrés social. La segona moralitat, al seu torn, recorda que els principis
democràtics són el millor espai de retrobament cívic i de construcció
d’identitats inclusives i igualitàries. Això significa viure i conrear la
cultura pública de la convivència, que, com declaren V. Camps i S. Giner, “és
un àmbit de participació a través del qual s’expressa la nostra pertinença a
una comunitat moral d’homes lliures”.[11]
En definitiva, la identitat és creació, i no mera adhesió, és l’exercici d’unes
responsabilitats cíviques i la coparticipació en les conseqüències, per tal de
promoure la dignitat individual, el respecte mutu, l’interès actiu pels altre i
el sentiment de pertinença a la comunitat de Sant Cugat, com a ciutat oberta.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|||||||||||||