|
|
|
|
|
|
Activitats: Sant Cugat
Gausac
Revista del Grup d’Estudis locals de Sant Cugat
Articles
publicats a la revista Gausac
·
“Calendaris municipals de Sant Cugat del Vallès, 1990-1998. Referents i
agenda política”, Gausac. Grup d’Estudis
Locals de Sant Cugat, 13 (XII-1998) 11-20.
· “Salutacions de
la Democràcia en festes”, Gausac. Grup d’Estudis Locals de
Sant Cugat, 14 (VI-1999) 43-72.
· “Sant Cugat, delit i oblit”, Gausac,
16 (VI-2000) 99-102.
·
“Qui és qui a Sant Cugat. Una peculiar guia de celebritats locals”, Gausac, 16 (VI-2000) 82-3.
· “Sant Cugat, delit i oblit”, Gausac,
16 (VI-2000) 99-102.
· “Bestiari informatiu i m@s”, Gausac,
17 (XII-2000) 81-2.
· “Un Sant Cugat insòlit a El
Triangle”, 17 (XII-2000) 82-3.
· “Sant Cugat Avui, un producte
comercial”, Gausac, 17 (XII-2000)
83-4.
|
“Sant Cugat, Ara”, nova
revista comercial i d’informació |
Sant Cugat, Ara de l’A a la Z
Edita: Grup de Gestió
Editorial 2000, S. L.
Revista mensual de
distribució gratuïta a establiments comercials
Tiratge declarat: 10.000
exemplars
48 pàgines (variable, entre
44 i 52)
Mides: 28 x 21 cm.
Equip de redacció: David
Badia, David Fayos, Xavier Badia, Bibiana Prats, Berta Nasarte
Material ressenyat: del
número 1 (juny de 1999) al 3 (octubre de 1999)
Al món de la comunicació local, en especial a les poblacions amb mancances
notables pel que fa a la diversitat i qualitat de publicacions periodístiques,
no resulta estrany que els editors facin de la necessitat virtut. Fer de la
necessitat virtut vol dir en el cas que ens ocupa emprar l’enginy per tal de
posar en circulació un producte útil i rendible. La fórmula no és nova, ja que
es tracta de la premsa gratuïta, que es finança exclusivament amb la publicitat
i la col·laboració del comerç i els serveis locals. I la revista Sant Cugat, Ara ve a sumar-se a l’oferta
de dos setmanaris, Tot Sant Cugat i Gran Sant Cugat. Per tal de fer un petit
inventari, hem de recordar que en els últims mesos hi ha hagut una altra
capçalera a la ciutat, Pàgina XXI de Sant
Cugat, una publicació quinzenal amb
format de diari que no va superar el cinquè número (la seva vigència, de març a
juny de 1998) i que probablement per això no va merèixer una ressenya a
aquestes pàgines.
Per descomptat, la premsa gratuïta és un aspecte rellevant de la
comunicació a Sant Cugat, i ens referim expressament a la nostra ciutat per no
encetar un assumpte que desborda la secció. És rellevant en quantitat, ja que
la suma mensual de les tres publicacions vives pot arribar a uns cent cinquanta
mil exemplars (dos milions i mig d’exemplars a Catalunya, només entre les
capçaleres adherides a l’associació catalana de premsa gratuïta). I també
resulta notable aquesta mena de premsa en qualitat, si més no per la diversitat
que trobem en format, continguts i canals de distribució. En pugna per un
mercat comú, el dels anunciants, i per un lector a l’encontre del qual ha de
sortir i atraure —ja que la gratuïtat no és motiu suficient per la fidelitat—,
aquesta mena de publicacions estableixen en molts casos un marc editorial propi
i àgil, ben diferent del model de premsa de quiosc. El fet que el 75 per cent
de la població catalana llegeixi premsa gratuïta és un indici de la vitalitat a
la que fem al·lusió.
L’aparició de Sant Cugat, Ara ha
suposat per a la ciutat un nou material informatiu i publicitari perquè aporta
variacions interessants i un perfil propi. D’entrada, val a dir que visualment
resulta atractiva. Té l’aspecte i la composició d’una revista. Destaca per la
qualitat del disseny gràfic, la vivesa del color i de les il·lustracions, i la
generositat del paper. I, pel que fa als continguts, ofereix dues seccions
separades. La secció dels articles i reportatges, d’interès local i també
genèric (art, alimentació, salut, entre d’altres), que satisfà el component de
revista. I l’altra secció, a les pàgines centrals, que és una guia comercial i
de serveis titulada “Sant Cugat a les teves mans”, amb una relació
d’establiments i apartats dels sectors immobiliari, del motor o del lleure.
La major part del text està redactat en català i, entre les col·laboracions
dels últims números, hem d’esmentar els escrits de divulgació filològica de
Pere Villalba, les útils observacions sobre normalització lingüística d’Elena
Bosch i les apreciacions artístiques de Joan Tortosa. A més dels articles i
dels reportatges —alguns d’ells d’una dissimulada intenció comercial, un fet
que podria posar en perill la credibilitat de la revista—, l’equip redactor
ofereix vàries pàgines de notícies, un editorial i alguns passatemps, amb la
qual cosa s’aconsegueix un conjunt moderadament interessant.
I, per acabar, volem fer unes observacions generals. Tot comparant els
números apareguts de Sant Cugat, Ara,
hom pot apreciar una millora en l’estil i els recursos expressius dels
redactors, per bé que és d’esperar que continuï la maduració periodística
d’aquests aspectes cabdals i que es consolidi, com vol l’editor, el projecte de
vincular la revista a una pàgina a la xarxa telemàtica amb informacions
actualitzades. I un últim punt: tres números editats i tres portades amb
fotografies del monestir de Sant Cugat, la qual cosa pot ser una mostra de
respecte i admiració per un monument excepcional, però també podria semblar una
prova de manca d’imaginació. Aquests detalls que senyalem no són fonamentals i,
tanmateix, resumeixen alguns conflictes actuals de l’edició de tota la premsa
gratuïta de Sant Cugat. Uns continguts raonablement substanciosos, unes
noticies ben triades i redactades, i en definitiva un tractament que defugi
afalagar els gustos constituïts i els vells tòpics, poden ser el millor
procediment per donar un bon servei informatiu i afermar una indústria de la
comunicació emprenedora.
|
Sant Cugat, delit i oblit |
Amor a la conversa lleugera
Convidat per
l’Associació de Veïns de Can Majó, de Valldoreix, a participar en el seu
sopar-tertúlia del mes de març d’enguany, vaig creure prudent proposar un
divertiment, una amable votació sobre les institucions i entitats de Sant Cugat
de la Democràcia.[1] Volia
defugir així d’una exposició feixuga i dels tòpics massa seriosos, alhora que
esperava correspondre amb algun contingut moderadament consistent a la
invitació dels amics de Valldoreix.
La meva proposta de
tertúlia portava el títol de “Sant Cugat, delit i oblit”, i he de reconèixer
que l’expressió estava a mig camí dels missatges xifrats i de la poètica
dadaista. Què volia dir amb aquests termes? Volia fer avinent un temps de
vint-i-cinc anys, entre 1975 i 2000, marcat per la mort del dictador Franco i
pel moment present. M’interessava considerar un període en el qual s’ha produït
la transició democràtica i la consolidació del règim constitucional. I ho volia
fer d’una manera modesta i lleugera, ja que el marc i la funció de l’amical
trobada així ho aconsellaven. Per tant, em proposava fer unes breus
consideracions sobre la vida local i l’experiència col·lectiva de la
democràcia. I a continuació passaríem a la votació d’allò millor i allò pitjor,
el delit i l’oblit-, respectivament, com si es tractés d’escollir una versió dels
premis taronja i llimona. I així és com vam procedir i com, un cop sopats, vam
encetar una conversa que per a mi va resultar ben plaenta.
La memòria, companya inconstant
Tots tenim records
d’aquests anys que van suposar el canvi de règim polític i l’exploració dels
camins de la democràcia parlamentària. Són records personals i també
col·lectius, generalment marcats pels esdeveniments estatals i autonòmics.
Consegüentment, les lectures i les anàlisis que hem conegut acostumen a
pertànyer a aquests mateixos camps.
Tanmateix, la vida local
té també la seva història i mereix el reconeixement de les contribucions
quotidianes i també extraordinàries que ha fet. A títol d’exemple, he de dir
que sobre això s’ha escrit a les pàgines d’aquesta mateixa revista, Gausac. [2]
Però també és cert que les coses casolanes -en aquest cas, em refereixo al món
municipal que no és la capital de l’Estat ni de la nació-, en definitiva, els
afers de casa, queden sovint relegats a un segon nivell d’interès o, el que és
encara pitjor, a un seguit d’anècdotes i facècies.
La memòria del temps
viscut és una companya inconstant, però no pas per un caprici neuronal, ni per
una dèria personal, sinó per influx d’un relat general i per la inculcació
d’uns mitjans que colonitzen el món local amb la història general. Seré més
explícit: la memòria col·lectiva de la transició acull més informació dels
governs de l’Estat que del Consistori, dels personatges de la piràmide política
que de les seccions locals, les cròniques i articles dels grans diaris que de
les modestes publicacions d’una mitjana població com ara Sant Cugat.
La memòria és selectiva
per una raó de bon funcionament. I es comprensible que allò d’àmbit general,
com succeeix amb l’alta política, tingui una capacitat explicativa i un atractiu
per a la remembrança innegables. La transició democràtica és un procés gran i
complex, però no solament es composa de fets d’Estat, ja que també hi ha fets i
institucions locals que tenen un paper molt important. Recordar i avaluar
aquests fets i institucions és un exercici necessari per a una memòria
històrica més compensada del què s’acostuma a exercir.
La Democràcia, una desconeguda
Hi ha experiències
socials, i aquí es pot encabir el que convingui -esdeveniments, entitats,
convocatòries, institucions, campanyes-, que es recorden amb delit, és a dir,
amb joia. Altres, però, s’han guanyat un lloc entre els records de rebuig o
simplement han caigut en l’oblit, que és precisament l’efecte més radical del
desdeny. Arribats a aquesta entesa, he de formular la meva pregunta per al
debat, alhora que demano disculpes per la simplificació: “¿Quina és la vostra
proposta per al delitós i oblidós Sant Cugat de la Democràcia?”
Delit i oblit, hem dit i
demanat, com si la realitat es dividís en dos vessants, alhora intensos i
perfectament distingibles pel seu signe positiu i negatiu. Vet aquí el
reconeixement de la simplificació. Tanmateix, ben mirat, és una condició per al
divertiment.
El delit és la delícia, un
viu plaer de l’ànima o dels sentits. Un plaer que transporta. Un plaer gustat
amb plenitud. En contraposició, l’oblit equival a l’acció de perdre la memòria
d’alguna cosa. I ,també, és causa de l’oblit la negligència de no pensar en
alguna cosa.
Més enllà de les
definicions semàntiques, hi ha una distinció crítica entre ambdós termes. Delit
és la memòria crítica, mentre que oblit és la memòria nostàlgica. Una és
exigent i incòmoda; l’altra, anecdòtica i complaent. I, si les dues parlen de
la vida local, aquella és general i comprensible; l’altra, localista i
insignificant.
Quina és la vostra
proposta? Abans de respondre, però, faré el mateix que vaig fer en la xerrada
de què parlàvem, que és dir també la meva proposta, a tall d’exemple.
Òbviament, aquests suggeriments poden influir en la votació posterior. També
influeix l’enunciat de la pregunta i fins i tot les explicacions que
precedeixen la pregunta. Però considero que, en situacions com aquestes, és
preferible dir de més que de menys. Com recorda la veu popular, sense foc no hi
ha brases ni es rosteix la carn. I al Casalet havíem anat a sopar.
Proferir les preferències és just i necessari
Declaro les meves
preferències, amb el convenciment que és el meu dret parlar en primer lloc; i
la meva obligació, justificar les meves eleccions. En el camp del delit,
considero remarcable la constitució de la Festa de Tardor, fet que es va
produir el 28 de novembre de 1976, i la seva celebració ininterrompuda. [3]
La Festa de Tardor exposa la irrupció d’una festa d’entitats i el gran desig
popular de guanyar el carrer per a la vida democràtica. Ara sonaria estrany el
lema dictatorial de “La calle es mía”, cridat per un ministre i cap de la
policia, però aleshores aquesta llei de la porra i les bales era cosa corrent i
legal.
Si la Festa de Tardor,
que enguany celebrarà el seu vint-i-cinquè aniversari -i per molts anys-, va
aconseguir l’espai públic per a l’expressió pública a Sant Cugat, la celebració
de les primeres eleccions municipals, el 3 d’abril de 1979, obre les portes del
poder consistorial al poble. Poble és el que actualment es designa amb
l’expressió “societat civil”. Mitjançant aquesta primera contesa electoral va
ser escollit alcalde Àngel Casas, del PSC, qui va presidir un govern que,
durant un temps, va ser d’unitat o d’integració de diverses forces polítiques.
La crisi econòmica internacional, la manca d’experiència administrativa dels
regidors, les notables mancances municipals, contrastaven amb la voluntat de
participació, de debat i de millores socials. Per exemple, el model de Festa de
Major, en imposar-se la democràcia, va ser un motiu simbòlic, però important,
d’aquestes millores.
Després de la Festa de
Tardor i del govern democràtic, si seguim un ordre temporal, l’organització de
bell nou de la Festa Major, a partir de l’edició de 1980, suposa conquerir
l’espai públic més poderós, el més integrador i el més intangible, perquè és
simbòlic. La festa és la cara inversa de la vida ordinària, del treball i de
les penúries, però alhora és la cara solidària de tot això. Aquesta paradoxa
s’explica fàcilment, ja que la festa és un temps ideal i un espai de rituals de
satisfacció i d’èxtasi. I és el temps i l’espai de la comunitat. És un món
excepcional en què la gent s’emmiralla en l’espectacle que dóna la mateixa
gent: La festa és l’espectacle circular, plenament participatiu, que exhibeix
la joia com a nucli cooperatiu de la comunitat. La festa és la marca del
calendari social; les agulles del gran rellotge anual.
És sabut que la
realització del rituals i la percepció del símbols resulta relativa, la qual
cosa no fa sinó ratificar les idees precedents, tal com postulen els
antropòlegs. Anant al detall de Sant Cugat, la Festa Major de 1980 permet al
poble aplicar per primer cop un model festiu harmònic amb el projecte
democràtic. I són dos els trets d’aquest esperit reformista: el canvi de la
data, que passa de la festa de Sant Jaume -al juliol- a la de Sant Pere -al
juny-, i la revisió del programa festiu, d’acord amb criteris de participació,
llibertat expressiva i recuperació del sentit més obert i aglutinador de la
funció de la festa. Remou així del camí dues lloses de la pedrera franquista i
vol revitalitzar unes celebracions que, per diverses causes, agonitzaven.
El premi llimona, un guardó que ningú no vol
Al capítol de l’oblit,
considero que té motius per figurar el vell tòpic dels nouvinguts. Esbombat i
legitimat per la institució consistorial, les empreses periodístiques locals i
alguns cercles para-acadèmics, el tòpic del nouvingut designa una categoria de
la població exterior o perifèrica respecte de l’enunciatari, respecte de qui
parla i es presenta com a santcugatenc de soca-rel. Hi ha un matís menys
discriminatori en la qualificació de nouvingut com a novell que en la d’intrús.
Però tots dos sentits són igualment arbitraris i excloents, ja que construeixen
en l’imaginari un grup socialment inexistent, li atorguen una perdurabilitat
contradictòria: el nouvingut és i serà per sempre un nouvingut. Alhora, un
essencialisme indemostrable delimita el grup intern o dels santcugatencs, per
qui es reserva la capacitat de judicar moralment els altres. El tòpic dels
nouvinguts, però, no tan sols estableix un positiu “nosaltres” i un ambivalent
“altres”, sinó que atribueix fal·laçment a l’individu els valors i els
conflictes de qüestions tan generals com les migracions, la planificació
urbanística i els processos culturals.
Si el tòpic del
nouvingut estableix dues categories de veïns, el lema “Sant Cugat, hotel de
cinc estrelles”, encunyat per l’equip de govern de l’alcalde Aymerich l’any
1997, simbolitza una política d’exclusió del diàleg social. La frase “Sant
Cugat, hotel de cinc estrelles” fou una resposta polèmica a les crítiques
populars contra la carestia i la pressió fiscal. En aquest eslogan d’autoelogi institucional
hom ha apreciat un emblema de l’arrogància i de l’acaparament de la
representació política. Val a dir, tot referint-nos als termes de l’eslogan,
que el capciós orgull d’una població atractiva -d’aquí la metàfora d’hotel de
gran categoria- s’esgrimeix com a justificació genèrica i hiperbòlica d’un
fiscalitat qüestionada. Um embolic semàntic!
La partició social en
dues classes i l’anorreament del diàleg social podrien ser les conseqüències,
respectivament, dels tòpics dels nouvinguts i de la ciutat de luxe. M’apresso a
afegir que, si no tinguessin aquestes conseqüències, podrien ser dos tòpics
imaginatius i hilarants. Hi ha encara un tercer candidat al premi llimona o de
l’oblit. Es tracta de la Festa Major, en la composició simbòlica que assoleix
en la dècada dels anys 90. Ha canviat molt l’escenari de la festa, des que el
primer govern democràtic entrà a l’Ajuntament. Les raons d’aquest canvi són
pròpies de la vida política del país, però en el cas de Sant Cugat hi ha uns
trets particulars que permeten veure períodes força delimitats. En un estudi
meu dels discursos de festa major (Gausac,
juny de 1999), he pogut establir els següents períodes ideològics. Hi ha un
d’assembleari, durant la primera legislatura municipal, de 1979 a 1983, en què
és alcalde Àngel Casas (PSC). La qualificació d’assembleari vol remetre a una
presència col·legiada de les entitats i a una voluntat popular, assembleària,
de confegir el programa de festes i de gaudir dels seus actes. El segon període
resulta transitori, es a dir, de mudança vers un tercer; i es produeix entre
1983 i 1990, sota els mandats d’Oriol Nicolau (PSC) i Joan Aymerich (CiU). El
tercer, i últim de l’estudi, és el presidencial, que ocupa els anys del 1991 al
1999, tots ells amb Aymerich com a alcalde.
El període ideològic
presidencial presenta uns marcats trets de domesticació de la festa, és a dir,
d’un intens domini institucional per part de l’Ajuntament; hi ha una tutela
tècnica i un mecenatge tal que la festa esdevé un servei públic. També, hi ha domesticació
o un ús ideològic perquè es busca aconseguir una alta rendibilitat política
mitjançant la projecció de la figura personal de l’alcalde; en aquest sentit,
s’incentiva el carisma i l’acumulació de legitimat política en la persona
d’Aymerich. Finalment, hi ha domesticació perquè -i en això Sant Cugat és un
cas singular- l’alcalde promou en les seves salutacions una estilització de la
festa: una festa sense estridències, una festa endiumenjada, en suma, una festa
sense elements plebeus.
El moment de la votació
Convé dir que les meves
propostes podien fer creure que, per a mi, el passat és preferible al present.
En efecte, per al premi del Sant Cugat delitós presento esdeveniments dels
inicis de la democràcia, mentre que les meves proposicions oblidoses
corresponen als temps recents. Tanmateix, no és aquesta la intenció com tampoc
la nostàlgia m’aconsella en la tria. De fet, la festa de tardor, el sistema de
govern democràtic o la festa com a expressió comunitària, són institucions
valuoses abans i ara, si reben l’acceptació i estimació dels veïns. Per altra
banda, la fantasia sobre els nouvinguts, la ciutat-hotel de luxe o la
intervenció consistorial en l’esperit de la festa, representen tres aspectes de
la impunitat amb què el poder fa apologia de prejudicis danyosos i els aprofita
en benefici propi.
No, no depèn d’un
criteri temporal la meva proposta, sinó d’un altre referit a l’exercici de la
memòria i de la crítica. Aquest exercici ha de permetre veure què hem estat i
què som, a escala local, com a comunitat que ha viscut dues dècades de
democràcia. La proposta tampoc volia tant persuadir d’uns arguments com
suggerir elements històrics i referències per tal de donar pas a un diàleg
inquisitiu i crític.
En sintonia amb tot
això, vaig proposar escollir institucions o elements de la vida pública, com
ara algun dels mitjans de comunicació social de Sant Cugat: La Veu de Sant Cugat, 30 dies, Els 4
Cantons, Ràdio Sant Cugat… Fent memòria, apareixia una llarga relació de
publicacions, en les pàgines i veus de les quals hi ha testimonis molt
interessants d’aquest temps massa proper per ser objecte ben tractat de la
història i massa llunyà o massa extens per recordar-lo personalment amb
nitidesa.
I acte seguit es va
passar entre els assistents, per a les votacions, un full com el que apareix a
la figura. La pregunta era la que ja coneixem: Quina és la vostra proposta per al delitós i oblidós Sant Cugat de la
Democràcia?
Associació de Veïns de Can Majó. Sopar-tertúlia.
Valldoreix, 1 de març de 2000
|
Premi Taronja Sant Cugat delitós |
|
Quina és la vostra
proposta per al delitós i oblidós Sant Cugat de la
Democràcia? |
|
Premi Llimona Sant Cugat oblidós |
|
|
Festa de Tardor
(1976) |
|
|
Nouvinguts |
||
|
|
Sant Cugat,
hotel de
cinc estrelles |
||||
|
Eleccions municipals
(1979) |
|||||
|
|
Festa
Major (……-1999) |
||||
|
Festa Major
(1980-……) |
|||||
|
|
…………? |
||||
|
……………? |
|||||
|
|
…………? |
||||
|
……………? |
Figura.—
Full de votacions
Els resultats de les
votacions va ser el següent. Pel que fa al Sant Cugat delitós, els amics i
amigues de l’Associació de Can Majó, de Valldoreix, van escollir en primer
lloc, i molt distanciada dels seus seguidors, la Festa de Tardor. En el mateix
capítol del “premi taronja” eren els comicis municipals, el moviment associatiu
-en les varietats de les entitats, les revistes o butlletins propis o les
activitats endegades- i l’esperit popular de la Festa Major.
I, pel que fa al Sant
Cugat oblidós, apareixien múltiples respostes de signe crític, com la manca
d’habitatges socials de lloguer o el rebuig d’un urbanisme excloent, però en
primer i destacat lloc s’escollí el lema “Sant Cugat, hotel de cinc estrelles”.
Justament, la tertúlia va
consistir en justificar o rebatre aquestes eleccions. Havíem sopat en pau i vam
parlar i escoltar en pau, per amor a la conversa lleugera i cordial. I vam
parlar perquè no crèiem en un Sant Cugat en què “tot està bé com està”, com
tampoc crèiem que la solució fos la discreció i el silenci.
|
Qui és qui a Sant Cugat. Una peculiar guia de
celebritats locals |
A grans trets. Santcugatencs de finals de segle.
Frederic Cabanas i
Eugènia Barrachina
Sant Cugat del Vallès,
edició de “Els 4 Cantons”, 1999
Prefacis de Lluís
Recoder, Ramon Grau i Joan Tortosa.
223 pàgines, amb
il·lustracions; 1900 ptas.
Amb el patrocini de la
Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Sant Cugat.
Hi ha llibres bonics i atractius, com també hi ha altres llibres útils i
instructius. Aquesta obra de l’artista Frederic Cabanas i de la grafòloga
Eugènia Barrachina reuneix ambdós vessants, ja que proporciona una lectura
amena dels comentaris que fa l’especialista sobre la psicologia dels
personatges i una contemplació divertida i desconcertant de les caricatures del
dibuixant. Això, pel que fa a la finalitat plaenta del llibre. I per la banda
de la utilitat, en aquest volum editat pel setmanari Els 4 Cantons troba el lector un repertori de cent tres persones
rellevants de la vida santcugatenca, de les quals s’ofereix una caricatura
dibuixada per Cabanas, sempre suggeridora de trets professionals i personals
del subjecte, i la corresponent semblança psicològica que redacta Barrachina a
partir d’un test grafològic. I encapçala cada capítol una presentació breu del
personatge, referida a la data i lloc de naixement, estudis, treball i altres
activitats i gustos.
A grans trets és una recopilació dels materials apareguts periòdicament a la secció
homònima de Els 4 Cantons, entre 1997
i 1999, any en què desapareix la secció de les pàgines del setmanari. El
procediment de la seva redacció era el següent. El fotògraf Xavier Larrosa
visitava i retratava els personatges. A partir d’aquestes imatges i de la
informació fornida pels documentalistes o de la que tenia el propi dibuixant,
Cabanes feia les caricatures dels seus conveïns. En les seves composicions, els
objectes que envolten els personatges aboquen uns símbols molt expressius,
alhora que les formes de representar les cares assoleixen una remarcable força
i proposen una gran diversitat de solucions gràfiques. Les caricatures formen
una galeria d’oficis i d’afeccions que, més que gustos, són fal·leres. El to
irònic i el traç exagerat passeja del braç de la cordialitat i d’una
sensibilitat que reflecteix amb simpatia, i en ocasions també tendresa, els
seus models.
L’estudi grafològic que aportava Eugènia Barrachina, tècnic d’un gabinet
especialitzat en selecció y formació de personal, suposava l’anàlisi d’una
mostra d’escriptura lliure que redactava cada personatge. Inexplicablement,
aquestes mostres cal·ligràfiques han desaparegut en el trànsit del setmanari al
llibre. I el lector ha perdut els textos i els traços que els van plasmar, la
vivesa i originalitat dels quals no cal defensar ara. “Demà dia de la dona
treballadora: guanyar igualtat…”,
proclamava Francesc Godàs, polític ecosocialista el 7 de març de 1998. “Mai
oblidaré Els 4 Cantons i els amics que varen fer possible el seu naixement ara
fa set anys”, confessava el 5 novembre 1999 Josep Maria Cabrerizo, fundador
d’aqueixa capçalera, amb certa nostàlgia.
Els comentaris de la grafòloga harmonitzen amb les il·lustracions, puix que
tenen una intenció positiva i encoratjadora. L’interès d’aquestes presentacions
psicològiques rau en què no tan sols apunta les bones qualitats dels
santcugatencs i fins i tot també algunes santcugatenques, sinó que té la
capacitat de presentar les seves personalitats d’una manera global. El recurs a
la composició de petits contrastos de llums i ombres -metafòricament parlant-
del caràcter de cadascú, ofereix un retrat psicològic agraït i generalment
benvolent. En conseqüència, no es sorprenent que aquesta especialista en
grafopatologies no desvetlli cap cas de desequilibri psicològic entre els
membres del Parnàs santcugatenc.
No deixa de ser irònic i fins i tot una garantia, però, que aquest centenar
de personalitats hagin estat objecte d’interpretació per uns ulls tan
escrutadors com els de Barrachina i de Cabanas. Han passat la prova
satisfactòriament. Tanmateix, hi ha pistes subtils d’aquesta sagacitat i qui
les vulgui trobar de ben segur que les apreciarà. Per exemple, un antic alcalde
de la ciutat queda retratat com a altiu, desafiant, orgullós, reservat i també
amb una conducta social a la defensiva. També es trobarà indicis de
favoritisme, com quan es demana el vot per a un candidat polític. El més
interessant de tot plegat és que, per obra d’aquesta edició en forma de llibre,
una secció d’entreteniment i amablement laudatòria esdevé un directori de
personalitats i una presentació dels seus valors socials. No hi havia un “Who
is who” a Sant Cugat i aquest mancança ha quedat parcialment superada.
Val a dir que el llibre A grans trets,
que també va ser motiu per a una celebrada exposició municipal (Casa de Cultura,
desembre de 1999 i gener de 2000), ha millorat la secció periodística en
incorporar a cada capítol una breu presentació biogràfica de cada personatge.
Mirant enrere, però, costa entendre com es podia publicar a les pagines del
setmanari un informació tan insuficient, com no fos que es pressuposava una
audiència no ja local sinó localista i closa. Seria recomanable, per tant, que
l’editor deixés constància dels noms dels documentalistes que han elaborat
aquesta edició més curosa.
Per cloure la ressenya, hem d’afegir que considerem que aquest llibre és
també un material sociològic considerable. I com a tal hauria de merèixer més
atenció que aquesta apressada nota. No és un fet banal que de les cent tres
personalitats santcugatenques, i deixant a un costat la Marilyn Nonroe, un mite
digne fervorosament admirat per Frederic Cabanas, tan sols hi figurin nou
dones, nou santcugatenques. Com tampoc és un fet banal que aquests
“santcugatencs de finals de segle” -així d’enfàticament resa la portada del
llibre- siguin els representants d’un estereotip de persona pública que respon
majoritàriament a aquestes característiques: home d’edat mitjana que és artista
o bé exerceix una professió lliberal. No podem evitar fer una relació somera de
les etiquetes del directori Cabanas-Barrachina. Per ordre de presència, trobem
artistes (30%), polítics (15%), periodistes (6%), gerents i treballadors
culturals de l’Ajuntament, comerciants i empresaris, directius d’associacions,
intel·lectuals, professionals lliberals i, ja com a rareses, un ecologista, un
forner, un celador, una conserge, un artesà i un cambrer. Indubtablement, als
lectors més crèduls va adreçada la nota final del llibre, que justifica la
selecció d’aquestes personatges, extrets d’una terra d’artistes i de feliç mesocràcia,
perquè “han format part de l’actualitat”.
Evidències com aquesta
de l’actualitat resulten irrefutables i més encara quan són fruit d’una
tautologia. La guia local està servida, però tindrà seqüeles. Ens queda la curiositat
d’esbrinar quins seran els santcugatencs de principis de segle.
|
Bestiari informatiu i m@s |
Viari. Revista exclusiva dels FGC
Edita Premsa Local Sant
Cugat
11,5 x 16,4 cm.; 64
pàgines, il·lustrades a color
Revista gratuïta i setmanal
(dimecres) per als usuaris dels Ferrocarrils Generals de Catalunya
Tiratge, 40.000
exemplars
Primer número, 8 de
novembre de 2000
Barcelona y m@s
Edita Índice Multimedia
29 x 42 cm.; nombre de
pàgines variable (de 28 a 48), a color i amb il·lustracions
Diari d’informació
general, gratuït, editat el dies feiners, de dilluns a divendres.
Repartiment a l’area
metropolitana de Barcelona
Tiratge, 100.000
exemplars
Primer número, 16 de
novembre de 2000
La premsa gratuïta s’ha ampliat amb l’aparició simultània, el mes de
novembre, de dues noves capçaleres, Viari
i Barcelona y m@s. Els tiratges de
quaranta mil i cent mil exemplars, respectivament, són un indici de la importància
de les edicions. Però, encara resulten més interessants altres aspectes
qualitatius, com l’àmbit intercomarcal que abasten i la singular orientació
dels continguts que ofereixen.
Pel que fa l’àmbit, Viari és una
revista que es distribueix a la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de
Catalunya, a les seves línies de Barcelona, Terrassa i Sabadell. Cada dimecres Viari apareix a uns expositors
instal·lats a les andanes de tren i els lectors hi troben escrits
d’entreteniment, notícies breus, una entrevista, la secció de cartes i un
reportatge. El molt petit format de la revista fa que la lectura sigui àgil i
agradable. Les informacions sobre l’oferta de lleure i un conjunt de textos
amables fan les funcions de “guia de l’oci” i de vitrina informal dels
Ferrocarrils. Un 36% de publicitat és l’espai que ocupa a la publicació aquesta
part fonamental del finançament.
La revista Viari no és tan sols
digna de menció perquè es distribueixi a les set o vuit estacions de Sant Cugat
ni perquè tingui un molt petit format, sinó perquè també l’empresa editora és
Premsa Local de Sant Cugat, la mateixa que edita Tot Sant Cugat, Els 4 Cantons
i Viure a Sant Cugat. Aquesta
ubicació de l’editor a Sant Cugat té l’al·licient d’un bon coneixement de les
coses locals i també de la comarca vallesana. Aquesta perspectiva externa a
Barcelona sembla un aspecte poc usual i molt positiu per contrarestar
l’hegemònic punt de vista de la capital. Un altre aspecte notable de Viari és la subtilesa d’alguns escrits,
que assoleixen qualitat literària i són un motiu d’admiració. És el cas de les
cartes dels lectors, una secció que es diu “gent de tren”, i que ja al primer
número tenia tres missives d’uns anònims corresponsals. La sorprenent
anticipació d’aquests viatgers a l’aparició de la revista i la semblança en el
seu estil i en l’extensió de les cartes ha creat escola, i el model es repeteix
en els següents números de la revista com si fos l’obra d’una mateixa mà. Són
cartes bondadoses que expressen els millors sentiments dels viatgers, també
originals, perquè expliquen històries poètiques i simpàtiques anècdotes: la
pèrdua d’una sabata que ningú no vol, la trobada d’un conseller de la
Generalitat al seient del costat, l’amor a primera vista d’una passatgera
inconeguda. El lector d’aquestes cartes sentirà una invitació a formar part
d’un club alegre i despreocupat d’usuaris, una invitació irresistible que
destil·la tota la revista.
L’altra nova capçalera, Barcelona y
m@s, porta com a subtítol el lema de “el primer diari que no es ven”, un
joc de paraules que resulta inatacable en el sentit de la gratuïtat, però que
presenta també el vessant més delicat de la premsa gratuïta: la dependència
dels anunciants. La informació que es publica condiciona la publicitat. Però
també és cert que una publicació de cent mil exemplars de tiratge és un reclam
poderós per als anunciants. El fet que Barcelona
y m@s sigui també l’única publicació diària d’aquests tipus i, encara més,
que tingui una orientació expressament popular, fan considerar aquest diari com
un fenomen impressionant. És un diari popular perquè publica informació però no
opinió, reparteix el paper entre text i il·lustració i organitza els continguts
en quatre seccions principals, les referides a Barcelona, informació general,
esports i, finalment, espectacles i televisió. La publicitat ocupa un 17% de
l’espai, als números consultats. La redacció en castellà (80%) deixa poc espai
pel català i alhora crea uns salts de llengua no gaire recomanables.
La major part dels exemplars són repartits a mà per repartidors als
viatgers de metro i de tren, a Barcelona i a localitats de l’àrea
metropolitana, entre elles Sant Cugat, Sabadell, Terrassa, Granollers i Mataró.
També es pot trobar exemplars a centres educatius, sanitaris i altres indrets
de molta presència de gent. L’editora del rotatiu és Grupo Índice Multimedia,
que publica les guies QDQ (39 guies
gratuïtes editades a Espanya) i el diari Madrid
y m@s (137.000 exemplars). El diari Barcelona
y m@s és una prova original d’introducció de premsa popular i que compta
amb la demanda potencia d’una gran capa de població - al voltant del 90%- que
no compra mai el diari. Hi ha hagut intents de fer premsa populista, com fou el
cas a Catalunya de L’Observador, de
signe coservador i de pagament, però que no van tenir èxit. Els directius del
nou diari afirmen -el conegut J. A. Martínez Soler- que els seus lector senten
una novedosa inclinació a comprar diaris durant el cap de setmana, la qual cosa
-si resulta certa- és un doble motiu de satisfacció, ja que llegeixen de franc
els dies feiners i enforteixen el sector de premsa venal amb les compres de cap
de setmana. La qualitat de Barcelona y
m@s, que presenta una redacció correcta i una selecció de notícies adient,
fa creure en els bons presagis expressats per a la premsa gràfica al país. El
nou bestiari informatiu així ho fa pensar.
|
Un Sant Cugat insòlit a El Triangle |
El Triangle
Setmanari d’informació
política, social i cultural
Editorial Socioeconómica
de Periodistes
Format i impressió de diari;
32 pàg.
Número 500, 20 de
setembre de 2000
Preu, 300 ptes / 1,8
euros
Hi havia una frase promocional de la ràdio local que proclamava el següent:
“De Sant Cugat al món”. Algú podrà veure en el lema una afirmació de l’acció
local juntament amb un pensament global, mundial. Altres veuran un acudit que
relaciona íntimament i paradoxalment dos extrems de la realitat. El que resulta
innegable és que la publicitat sap explotar en ocasions els recursos poètics. I
la menció del vell lema fa actual la qüestió de la presència de Sant Cugat fora
de si mateixa. Deia un regidor (Els 4
Cantons, 30-11-2000) que la nostra ciutat és coneguda i reconeguda a
Espanya pels seus parcs i jardins, cosa que no tan sols el va sorprendre a ell
mateix, sinó també a aquest crèdul comentarista, que no pot ni imaginar que es
tracti d’un nou eslògan de la publicitat governamental.
Sense necessitat d’anar al món a demanar què saben de nosaltres, ni tampoc
de recórrer l’Estat, hi ha una font insòlita d’informació a Catalunya, que és el
setmanari El Triangle. En ella ha
aparegut la nostra ciutat, si més no de tant en quant, i alguns aspectes poc
divulgats per la premsa del país han quedat reflectits a les seves pàgines.
Aquest comentari no tindria gaire sentit si no fos perquè El Triangle ha complert deu anys de vida als quioscs i ha publicat
ja més de cinc-cents números.
El Triangle és un setmanari català que ha canviat la manera de presentar i d’entendre
la informació política, social i cultural a Catalunya. La fórmula de El Triangle consisteix en bones i molt
diverses fonts d’informació, una intenció crítica a prova d’entrebancs i un
sentit de l’humor brillant. Aquest setmanari insòlit és la millor lectura per a
qui vol saber tot allò que no acostuma a sortir al diaris i que hauria de publicar-se.
Encara més sorprenent és que El Triangle
hagi complert deu anys i que les seves pàgines tinguin cada cop més seguidors.
Per celebrar l’aparició del número que feia cinc-cents (20 de setembre de
2000), els redactors del setmanari van elaborar un índex temàtic del material
publicat. Les seves seccions permeten una cerca ràpida, encara que no
exhaustiva dels continguts, amb indicació de temes i la seva localització. Sant
Cugat apareix a tres seccions de l’índex: població (13 remissions), personatges
(4 remissions a l’ex alcalde J. Aymerich) i mitjans de premsa (la revista “Sant
Cugat Ara”). I els assumptes que apareixen relacionats amb la ciutat i els
personatges es refereixen al cas Boehringer i el Turó de Can Mates, la
contaminació química de l’empresa Albus, la taxa d’escombraries, Torre Negra,
el Parc de Collserola, la Guinardera, la censura de premsa… Com a curiositat de
l’índex temàtic, el nombre de cops que ha aparegut l’alcalde Aymerich i José
Maria Aznar -immediatament el següent a la llista- és idèntic: quatre articles
per a cadascú. És improbable que aquesta exquisida atenció a un i altre, pel
que fa a la proporció, hagi donat fora de Catalunya més ressonància a Sant
Cugat del que sembla que ha proporcionat l’arranjament de parcs i jardins.
Aquesta notícia de l’aniversari de El
Triangle vol ser també una felicitació per l’originalitat, la intrepidesa i
la tenacitat d’una publicació catalana que, com es pot comprovar, no viu
precisament de la publicitat sinó de la fidelitat dels lectors. Val a dir que
sobrepassat el número 500, Sant Cugat continua apareixent a altres números (per
exemple, el 501, 503 i 504), cosa que diem per facilitar als lectors de Gausac i als investigadors la segona
part de l’índex de El Triangle, la
que ha d’arribar al número mil dintre de deu anys més. No semblen mèrits petits
que El Triangle, a més de ser un
singular publicació pel seu esperit crític, el seu tenor mordaç i la seva tasca
en periodisme d’investigació, sigui l’única revista creada, dirigida i
gestionada per periodistes.
|
Sant Cugat avui, un producte comercial |
Sant Cugat avui
Revista gratuïta
d’informació municipal de l’Ajuntament de Sant Cugat
Periodicitat trimestral
(març, juny, setembre, desembre)
23,5 x 34 cm.; nombre de
pàgines variable, entre 16 i 20
A color i amb
il·lustracions
Distribució postal
personalitzada (18.000 llars) i a instal·lacions municipals
Tiratge, 22.000
exemplars
Cost per número,
1.180.000 ptes
Número 1, juny de 2000
És molt gran el servei que han fet els butlletins municipals durant la
transició a la vida política de les petites i mitjanes poblacions. Com a
mitjans de comunicació social són anteriors a aquesta època, però ja pertany a
la transició municipal, amb les eleccions de 1979, la seva generalització i
l’exercici d’un periodisme voluntariós i dialogant. Sant Cugat ha tingut
diverses publicacions d’aquest tipus, que pretenien obrir un canal inexistent
de comunicació cívica i de divulgació de l’activitat consistorial. Són un
exemple de butlletins municipals a Sant Cugat La Veu i 30 dies.
Després de vuit anys sense butlletins municipals a la ciutat, apareix San Cugat avui, amb unes
característiques particulars i que probablement palesen una intenció
comunicativa inèdita a la institució. La primera característica és la
preponderància de la imatge i del disseny per sobre del text: la profusió de
fotos, l’ús de les tècniques del còmic per fer il·lustracions, els gràfics, les
seccions de colors llampants i contrastats, els grans titulars, els jocs amb la
tipografia i les lletres capitals, la generositat de marges, són alguns
aspectes que inciten a fer-ne una ullada descansada i agradable.
La segona característica és l’especialització en la informació, en
detriment de l’opinió. Aquesta pulcritud per defugir debats i controvèrsies es
manifesta en les breus notícies de les actuacions consistorials i en el
recordatori dels serveis municipals. Es pot consultar la graella de programes
de la Ràdio local, els actes al Centre Cultural o el servei d’esports, entre d’altres
informacions. Però encara mereixen un espai més destacat les campanyes (no fer
foc al bosc), les inauguracions (jardins del monestir) i, molt especialment,
l’anunci de projectes. Considerant l’interès polític que té la divulgació
d’aquests projectes, com ara la piscina de La Floresta, la urbanització de
carrers de Mira-sol o la zona esportiva prevista a Coll Favà, els responsables
de la revista poden considerar raonablement justificada la inversió de prop de
cinc milions anuals en aquest mitjà. (L’entitat descentralitzada de Valldoreix
té el seu propi pressupost pel butlletí “Valldoreix informació”.) Tanmateix, hi
ha una pàgina que no encaixa en aquest atractiu conjunt, i que probablement ha
estat encastada i triturada per fer una concessió. És la pàgina d’opinió, la
modesta ventafocs en aspecte i funció. Els grups polítics de l’Ajuntament
escriuen, per indicació dels editors, unes línies sobre un mateix assumpte
d’actualitat massa genèrica: festa major, societat de la informació… El més
interessant d’aquests missatges, previsibles i avorrits, és comprovar la
incomoditat i resistència d’alguns grups municipals d’oposició a jugar aquest
paper tan poc lluït i que és un escarni de la idea d’opinió.
La bona factura de San Cugat avui
és un mèrit dels anònims professionals que fan la publicació i d’aquells que
els han confiat la modesta però molt important tasca de fer informació
municipal. Per perfeccionar el resultat es podria parar atenció a alguns
detalls. Un és indicar la identitat dels redactors o la del coordinador, així
com la preceptiva identificació del dipòsit legal. Altre és que la capçalera
designa com a revista el que és inequívocament un butlletí. En tercer lloc,
convindria revisar la secció d’opinió, per suprimir-la o bé per ampliar-la
dignament tot donant veu als lectors i llibertat als grups municipals.
Finalment, la millor informació de les notícies és un aspecte bàsic per la
credibilitat de Sant Cugat avui i que
s’ha d’assolir amb objectivitat. Si es diu que el cost de cada exemplar és de
59 pessetes, caldrà afegir tota aquella informació que no es diu sobre el
repartiment dels costos. O si s’informa del nou consultori a Torreblanca, serà
més apropiat atribuir aquesta solució d’emergència a una causa com la
imprevisió de les autoritats sanitàries en comptes de donar les culpes al
creixement de Sant Cugat. Beneït creixement, un argument casi metafísic que
igual serveix per glorificar que per enviar a l’infern.
Aquestes mancances i aquests errors no tenen massa importància si es
disposés dels instruments per tal de superar-los, és a dir, si es creés un
consell editor que en fos responsable i es fes una publicació no tan
governamental com consistorial. Si s’assolissin aquestes condicions seria més
fàcil transmetre la idea de què l’equip de govern funciona i que l’Ajuntament
és de tothom. Per ara, però, podem felicitar-nos per tenir una publicació molt
comercial, que ha sabut renovar l’aspecte i el contingut dels butlletins
municipals i convertir-lo en un catàleg, un magnífic i comercial catàleg
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||