|
|
|
|
|
|
Activitats: Sant
Cugat
Gran de Sant Cugat
Articles i entrevistes publicats a Gran
de Sant Cugat
·
“Mestres”, Gran de Sant Cugat,
06-7-2000, p. 5.
·
“Captaires locals”, Gran de Sant
Cugat, 13-7-2000, p. 5.
·
“Melic o patrimoni”, Gran de Sant
Cugat, 21-7-2000, p. 5.
·
“On són els joves?”, Gran de Sant
Cugat, 28-7-2000, p. 5.
·
“Ells no ho farien”, Gran de Sant
Cugat, 4-8-2000, p. 5.
·
“Les medalles del màgic Andreu”, Gran
de Sant Cugat, 31-8-2000, p. 4.
·
“Festa de la cultura”, Gran de
Sant Cugat, 7-9-2000, p. 5.
·
“Màquines amb rostre humà”, Gran
de Sant Cugat, 21-9-2000, p. 4.
·
“Investigació oberta”, Gran de
Sant Cugat, 28-9-2000, p. 4.
·
“Beure’s l’enteniment”, Gran de
Sant Cugat, 5-10-2000, p. 4.
·
“Escombres de tardor”, Gran de
Sant Cugat, 11-10-2000, p. 4.
·
“Invitació a una casa de cultura”, Gran
de Sant Cugat, 19-10-2000, p. 4.
·
“El rei constructor”, Gran de
Sant Cugat, 26-10-2000, p. 4.
·
“La Sanitat és bona”, Gran de
Sant Cugat, 2-11-2000, p. 4.
·
“Totxana de reclamacions”, Gran
de Sant Cugat, 23-11-2000, p. 4.
·
“Persones enamorades, però de què?, Gran
de Sant Cugat, 28-06-2002, p. 6.
Mestres
Nens i joves han acabat el curs. I just han encetat unes llargues vacances,
que llisquen entre les fogueres de Sant Joan i la dolça verema. Quin goig de vacances!,
les dels escolars i dels mestres. Té sort la gent que treballa a l’ensenyament,
que plega quan comença l’estiu i deixa els altres treballadors amb un pam de
nassos i els pares embolicats en inscripcions a casals i colònies.
Aquesta enveja que desperta el magisteri a l’estiu —la resta de l’any és
diferent— pot esdevenir antipatia entre gent mal informada o frívola. Sembla
que han començat les vacances, però continuen anant a escola a preparar per
grups el curs. I al juliol molts mestres van a classe com a alumnes. Centenars
i centenars de cursos de formació s’omplen de gent encuriosida, entusiasta i
crítica, que fan amb llur esforç i honestedat intel·lectual els fonaments del
nou curs.
Són també pares i mares que han de buscar ocupació i custòdia pels seus
fills, perquè per estrany que sembli no han començat les seves vacances sinó el
curs vinent. Es preparen en gestió del centre, actualització didàctica, noves
tecnologies o aspectes globals, també anomenats eixos transversals. Però hi ha
una branca dels cursos que es refereix pròpiament a ells com a treballadors: la
seva salut. I és molt necessària, tant com que les malalties somàtiques i
psicològiques entre els docents és un problema considerable. Hi ha cursos sobre
la veu, l’autoestima o la prevenció de l’estrès, és a dir del “born out”, de
l’estat de cremat, un estadi anterior a la depressió, que és la tercera causa
de malaltia professional.
Hi ha cursos de tot el que hom pugui imaginar, astronomia, dansa llatina,
pessebrisme i ús educatiu, plàstica a la classe de religió, recursos per a
treballar el dol i la mort, ritmes del Carib, riure com a teràpia o el patinet.
El que és comú a tots ells és el tractament: bona preparació, assimilació
assossegada, bon humor i treball col·lectiu. Marca de qualitat de la professió.
Algú pensarà que el redactor els vol afalagar i que no veu les carències.
Però quins bons mestres tindríem si els administradors fossin la meitat de bons
que ells! Si tinguessin cura dels recursos de les escoles, del personal per a
alumnes amb necessitats específiques, de la inscripció neta i justa a totes les
escoles, de la recta aplicació dels pressupostos públics, del subterfugi de la
doble comptabilitat, de l’abandó dels centres públics de secundària o, per
deixar-ho aquí, de la falsa idea que els mestres són uns privilegiats.
Tots els treballs i treballadors són necessaris. A mi m’ha impressionat
especialment un treballador, Dom Pedro, el meu mestre d’escola unitària.
Gràcies a ell i a d’altes semblants, tinc les expressions “és un mestre”, “és
tota una mestra”, com els millors compliments.
Captaires locals
Tenim captaires a Sant Cugat, i hem de dir que n’estem molt orgullosos.
Entenguem-nos! No ens fa feliços que aquestes persones hagin de dormir al
carrer ni que passin tantes penalitats. I desitgem per a totes elles unes
condicions de vida dignes. Però, ja que per ara es troben així és trist i també
just reconèixer que estan fent un gran servei moral a la resta dels veïns.
Perquè són un recordatori de què més enllà dels tòpics de grandesa local, hi ha
altres móns, i que aquests móns són també aquí. Ens recorden els sense sostre a
la ciutat residencial, els privats d’assistència sanitària al municipi dels
superequipaments sanitaris privats, els desestructurats socialment a la vila del
teixit associatiu, els miserables a la urbanització dels benestants.
Si no hi hagués captaires a Sant Cugat, caldria llogar-los, ni que fos com
a actors caracteritzats de rodamóns i pidolaires. Però, aquesta partida per
actors de la misèria se la pot estalviar l’Ajuntament perquè estem mitjanament
ben servits. Hi ha algun captaire estable, que és tot un model de finesa i
discreció, la presència del qual ennobleix el Monestir. I també hi ha
campaments temporals. Hi ha captaires que ofereixen una contrapartida cultural,
com els que venen una revista feta amb aquest propòsit. I hi ha aquells que
ofereixen art, en forma de recitals o malabarismes. N’hi ha de sedentaris, en
especial als carrers comercials, i també de viatgers, amunt i avall en el trens
de la Generalitat.
Hem d’afegir una última classificació de captaires, potser la fonamental.
N’hi ha de reals (tots els anteriors ho són) i de literaris. Coneixeu el
Diògenes i l’Epicur? Són de ficció, són criatures de còmic dibuixades per
Xavier Borràs i resideixen a un parc santcugatenc. Els dies de festa major van
fer representar una obra de teatre titulada “Diògenes i Epicur” (grup Fila
Zero, a La Unió) i van passar unes estones tendres i divertides als
espectadors. Un espectacle memorable. Ni que sigui per donar una imatge irònica
del món que es nega oficialment. Ni que sigui per recordar que a vegades algun
veí s’ha de compadir del captaire i l’acull a casa seva, perquè l’Ajuntament
només pot oferir un llit al dipòsit de detinguts. Ni que sigui per recordar que
el Diògenes i l’Epicur i qualsevol altre podrien ser víctimes de gent rapada i
violenta, que viu d’odi. Ni que sigui per recordar que qualsevol porta una D de
Diògenes o una E d’Epicur al seu nom i cognoms, és a dir, que qualsevol pot
esdevenir un captaire, una víctima o una criatura invisible.
Melic o patrimoni
Que m’agrada mirar-me el melic? Exhibiria un piercing de melic com si fos
tot un patrimoni de bellesa? Hi ha preguntes que no són personals sinó
simbòliques. Mirar-se el melic és una de les afeccions locals més universals.
Que ningú s’escandalitzi. Sant Cugat entra de ple en aquesta preferència: melic
monàstic, melic residencial… Però, una cosa és considerar-se el centre de les
coses i una altra és tenir el patrimoni i la humanitat necessaris per ser-ho.
Acostumats a sentir a casa nostra tants cants de lloança del rosetó i de la
ciutat jardí, no ha de ser fàcil veure què és propaganda i què informació, què
és melic i què patrimoni. El patrimoni és el conjunt de bens que hem rebut dels
pares i que estem obligats a conservar i millorar, per deixar-los en herència
als fills, a la comunitat. Són patrimoni les pedres i els carrers, els edificis
i la natura, les institucions i les tradicions, els valors solidaris i l’amor
al que és propi i també d’altri. No res menys.
Que cadascú faci el que vulgui amb el seu melic, però consti que mirar-se
el melic en societat queda lleig. I, a més, és el símbol del narcisisme, de la
complaença, i incita a la immaduresa i la indulgència. Tanmateix, per
contrarestar aquesta tendència tenim al nostre abast una eina social eixida de
la lluita sindical: les vacances pagades. I les vacances i els viatges, que van
ara del bracet, permeten veure món i formar-se un criteri per estimar i
criticar les coses. Potser sigui aquest el més gran patrimoni, i un patrimoni
de la humanitat. Permeteu que afegeixi un modest exemple. Si en aquestes
vacances visiteu Morella, la ciutat monumental del País Valencià, potser
trobareu que reuneix les condicions per esdevenir patrimoni de la humanitat.
Menjant un flaó o visquent les festes del sexeni que se celebren aquest mes
d’agost, és fàcil de creure que Morella integri paisatge cultural i natural.
Una antiga església rehabilitada com a ambulatori i unes escoles modèliques
(obra del desaparegut Miralles) són dues mostres modernes del que es pot veure,
a més de les antigues i principals. Morella ha presentat la seua candidatura a
la Unesco per tal de ser declarada Patrimoni de la Humanitat i tothom pot donar
el seu suport amb la seua firma. És curiós comprovar com una excursió i una
signatura d’adhesió ens allunyen del nostre melic i ens apropen al patrimoni
comú.
Els joves són tan desitjables
A les reunions d’adults es parla molt dels joves. És parla d’ells perquè no
hi són, perquè se’ls troba a faltar, perquè se’ls desitja. Algunes entitats els
voldrien representats a la junta, els voldrien associats al seu projecte, un
projecte sedentari i assossegat, un projecte d’adults. Però ells fan la seva.
Les Associacions de Veïns els reclamen, els partits els busquen, les Fundacions
els enyoren. On són els joves?
Evidentment, són aquí, però costa d’acceptar que tinguin altres objectius i
trajectes. Tanmateix, el jovent és ben visible. Socialment visible i articulat:
als esplais, esports, festes tradicionals, campanyes vindicatives, moviments
polítics, autogestió de l’habitatge i
del treball, voluntariat… Qualsevol d’aquests camps —i em deixo molts fora—
dóna arguments contra el pessimisme, contra la idea de què el món s’acaba o
degenera.
Podem contemplar un món de contrastos i de paranys, perquè l’elogi fàcil i
mercantilitzat de la joventut no té res a veure amb el que esmentem. Més bé tot
el contrari, ja que confon sobre la vàlua de les aportacions d’aquesta gent
jove, que s’esforça per fer via i no perdre l’equilibri. Cal tenir present que
és gent que camina entre la indulgència i l’altivesa dels adults, entre les
comoditats del consum i la severitat dels nostres judicis.
Ho mirem com ho vulguem mirar, els joves són tan desitjables! Ambicionem el
seu assentiment, exigim la seva presència i anhelem que agafin el relleu, però
sense alterar les normes de la cursa. La realitat és encara més obstinada que
tot això. I la millor mostra que se m’acut per indicar aquest fenomen vital,
riquíssim i revulsiu que poden desencadenar els esperits joves és la masia
Torreblanca i el seu centre social okupat. Que és un projecte de vida polèmic?
Sí. Que comporta inconvenients i neguits? Sens dubte. Que desperta odis i
violència entre gent intolerant? I tant; és un mirrall de la mala maror que
preexistia. Que és demagògic parlar positivament del moviment ocupa? Parlem-ne.
Parlem dels seus espais d’intercanvi d’idees i de projectes socials. Parlem del
funcionament assembleari i autogestionat, i del planter polític que representa.
Parlem del menjar col·lectivitzat i del reciclatge de productes. A
facilillo@hotmail.com es troba no ja una simple adreça electrònica, sinó
l’adreça de la casa de les portes obertes.
Les medalles del màgic Andreu
La imatge corporativa és una mina mercantil i el seu invent més rendible
són les automedalles. Popularment, aquests guardons es coneixen amb el nom de
medalles-màgic-andreu. El seu funcionament és el següent. En una primera fase,
l’empresa o l’entitat institueix una condecoració, per tal de distingir alguna
secció o activitat pròpia. Després ve el punt més important de l’engranatge
publicitari, que és l’anunci de la concessió de la medalla. Els mitjans de
comunicació se’n fan ressò i tothom queda content.
Fa unes setmanes es va publicar que la factoria química que BFGoodrich té a
Sant Cugat ha rebut, per segon any, el Premi del President a la seguretat. Com
es pot imaginar, es tracta del premi instituït per la mateixa empresa. I tant
de bo sigui una automedalla justa, perquè aleshores els seus treballadors i
tots els santcugatencs seran els beneficiaris. Val a dir que el premi es
retalla en el passat sobre un historial d’incidències i d’un accident greu, que
recorden molt bé els veïns de Sant Francesc i Coll Favà. Les pudors intenses a
dissolvents que feien mal als ulls i l’aire àcid que cremava les plantes dels
voltants, eren una presència habitual. Ara hi ha pudors químiques, que recorden
aquelles, però que no se sap d’on venen. L’estiu és dolent, perquè les
finestres estan obertes i les sensibilitats es desperten més fàcilment. Però,
si més no, els veïns poden portar al pit aquesta medalla com a talismà de la
sort. Qui ha dit que la superstició no és un principi de la seguretat
ciutadana?
Les automedalles mereixen un respecte i un espai destacat als noticiaris. I
així ho entenen els mitjans de comunicació. Però, i aquesta és la nostra
petició, haurien de ser igualment de generosos amb altres varietats de la
promoció honorífica. Proposo dos exemples per a la difusió i el reportatge
d’investigació. Primer exemple: ha passat sense pena ni glòria el guardó que ha
rebut la pàgina web de “Sant Cugat Obert”, gestionada per l’Ajuntament. Què en
pensen els interneters?, perquè la qualitat reconeguda a “Sant Cugat Obert” és
un enigma. I el segon exemple: el Premio Nacional de Investigación d’enguany,
que representa 12 milions per guardonat, ha anat a parar a aquests dues
personalitats, Pedro Laín Entralgo (92 anys) i José Botella Llusiá (87 anys, i
pare de la senyora Ana Botella). Quin panorama per a la recerca! Posats a
triar, preferim les automedalles. No tenen tanta trampa i, sobretot, són
econòmiques.
Ells no ho farien
Si l’agent Mulder, el d’Expedient X, vingués a Sant Cugat investigaria
casos estranys. I hi faria als parcs infantils. Allà observaria vidres
d’ampolles trencades, fonts tombades, restes de males digestions… Sospitaria
que aquests efectes no són normals, precisament per la tossuderia amb què
apareixen els caps de setmana. Sospitaria que hi ha alguna abducció de les ments
consistorials perquè no es posi ràpid remei. Forces extraterrestres?,
intervenció d’alienígenes?
En la seva inspecció nocturna, Mulder apreciaria que els brètols que fan
aquestes proeses no poden ser el cervell de l’operació. Potser que busqués
l’explicació a la llum del dia. I si hagués estat l’altra cap de setmana,
hauria extret unes conclusions definitives d’un fet. Primerament, hauria vist
com arribaven i s’exclamaven els pares pel desori habitual, o amb quin esperit
contagiós jugaven els nens. Els diaris, els telèfons de butxaca o les converses
eren les juguines preferides dels pares. Dos nens que no tindrien encara sis
anys corrien en bicicleta i jugaven amb cara de velocitat a empaitar-se. De
sobte, el del davant va caure i l’altre, sense poder evitar-ho, li va passar
per sobre, tot perdent l’equilibri també. El xiscles del primer feien temer
conseqüències. En efecte, la seva mare es va apropar corrent i va veure que
sagnava pel clatell. El pare del segon nen també va anar a auxiliar-los. Per
sort, el seu fill s’havia aixecat sol i no semblava ferit.
Una ferida al cap impressiona. Calia buscar assistència mèdica o cridar una
ambulància. Els dos adults es van sentir indefensos i anguniats; cadascú havia
anat sol amb el seu fill, no tenien el cotxe a prop ni tampoc portaven telèfon.
Què podia socorre’ls algú?, portar-los en cotxe?, telefonar a urgències? Potser
sí, pero el cert és que ningú es va donar per al·ludit. La mare va agafar a
coll el fill, que no deixava de plorar i de portar-se la mà a la nuca. I
l’altre pare els va acompanyar, amb la bicicleta del ferit, mentre feia un cop
d’ull enrera i ben preocupat deixava el seu fill al parc. Quina altra cosa
podia fer?
Van caminar uns minuts interminables fins a la casa del ferit. La mare
anava perdent les forces però el nen anava calmant-se. Van trucar a
l’interfono, els va respondre un home, que els portaria en cotxe a
l’ambulatori. L’acompanyant va deixar la bicicleta a l’escala i va rebre agraït
les paraules d’afecte de la senyora. Ara estava ansiós per arribar al parc i
comprovar si el seu fill era a estalvi. Aquest pare, aquella mare i l’agent
Mulder tenen dret a creure que si els aliegínes haguessin estat al parc, no
s’haurien comportat amb tanta insensibilitat. Ells no ho haurien fet.
Beure’s l’enteniment
Del cas no es va ocupar Mr. Magoo, el més curt de vista i el més despistat
de tots els personatges del còmic. Però, si ho hagués fet, el resultat hauria
estat el mateix: un absurd encara avui inexplicable. En pocs mesos van morir
per enverinament a Espanya més de mil persones. Era l’any 1981 i el pànic que
es vivia va aparèixer als titulars de les portades dels diaris. Els símptomes
eren diverses però les causes resultaven inequívoques: greus lesions
neurològiques per algun producte ingerit. El nom tècnic de la malaltia va ser
la síndrome de l’oli tòxic.
Si el fets no fossin terribles, amb milers d’invàlids i malalts crònics, a
més dels morts, serien un motiu argumental per a una farsa. El ministre de
sanitat va comparèixer per dir que el causant de la malaltia era una bestioleta
tan petita que si queia des d’una taula al terra es feia fostatina. Una perla
borda! Després va sorgir la sospita que era un oli de colza desnaturalitzat amb
anilines, que es venia sense garanties a mercats ambulants. I aquesta idea es
va confirmar oficialment, tot i que hi havia investigadors que la van refutar
frontalment. Una dècada després, el més gran procés penal de la història a
Espanya confirmava les causes de la colza i condemnava els distribuïdors d’un
oli que mai tindria que haver estat venut perquè era per a usos industrials.
Aquests fets no són cap novetat per als adults, però probablement sí ho
sigui el punt de vista amb què els explica un meticulós investigador, Jacques
Philipponneau, a un assaig de cent pàgines que es llegeix com una novel·la,
“Relación del envenamiento perpetrado en España y camuflado bajo el nombre de
síndrome del aceite tóxico” (Précipité editorial, Madrid). Una novel·la
fascinant i gòtica, és a dir, terrible i ennegrida per les ombres del mal. La
raó del suspens és que a l’oli mai no es va trobar l’agent patogen dels mals
pulmonars i neurològics. Més encara, entre els afectats hi havia gent que mai
havia pres aquesta mena d’oli, i altres que l’havien consumit abastament no van
emmalaltir. A moltes famílies que havien menjat el mateix, hi havia víctimes i
gent sana. I sorprenentment, l’oli cru semblava més tòxic que el fregit.
Magoo no hauria trobat un millor culpable que l’oli. Philipponneau recorda
com va anar la investigació i demostra per què va ser una raó d’Estat amagar la
causa, probablement un pesticida de fòsfor orgànic que va actuar en una partida
de tomàquets. Però si la lectura d’aquest llibre, que s’acaba d’editar en
castellà, és tan recomanable és perquè apunta molt més lluny, al centre dels
mecanismes de falsificació de la història. El que un arriba a entendre és que
el pitjor no és haver begut oli sinó que se’ns hagin begut l’enteniment.
Investigació oberta
L’estiu és una estació prodigiosa. La veïna que va sortir al balcó a regar
les plantes va veure al balcó del davant un home que s’estava marturbant. La
insòlita visió no va ser un engany dels sentits a aquella hora clara de la
tarda. Li va quedar gravada la figura de l’home, despullat, dret i manualment
actiu. Va ser un instant, el temps just perquè la dona se’n adonés de la
realitat del que veia i se’n tornés cap dins. Encara va poder apreciar que
l’home, com si hagués tornat al món, també s’havia sorprès i que s’amagava a
casa seva.
La dona va pensar en trucar a la policia local. Podria indicar el balcó del
jardí comunitari on havia aparegut aquell jove amb barbeta de pera i cabell ben
curt. Però, ¿i si demanaven altres detalls que no li venia de gust declarar?
Parlar de l’anatomia íntima d’un desconegut era una forma de perllongar
l’exhibició. I, a més de decidir que no n’hi havia per tant, va creure que una
investigació policial no explicaria un fet tan poca-solta.
L’incident no es va repetir, però la memòria, que no descansa, li va fer
una sotragada neuronal a la veïna quan va llegir un mes després a El País l’entrevista al dibuixant de
còmic Ramon Boldú. Aquest creatiu explicava que havia fet recentment d’ajudant
de direcció d’una pel·lícula porno, “Uranus exploration”, rodada a Sant Cugat.
“¿Saps què feia l’equip en el temps mort?”, deia Boldú, “menjar pistatxos, allà
es follava i es menjava pistatxos, això era tot”. Així que era un rodatge.
Aquesta va ser la lluminosa explicació que va concebre la dona, mentre
recordava compassivament un actor tan responsable. I llavors va creure que
tenia que compartir la seva insòlita anècdota amb la premsa local, que ja
començava a defallir per manca de notícies. Era un assumpte que podia donar joc
a la investigació periodística.
Però s’ho va repensar i fins i tot es va començar a indignar. Amb la premsa
local, s’entén. Perquè, si era cert això de la filmació i que hi havia una
productora cinematogràfica molt bona a la ciutat, ¿com era que no escrivien
sobre les pel·lis?, o com no s’havia proposar per als guardons locals de l’any
a uns emprenedors tan solvents? Com era possible això? La dona va pensar que no
volia ser responsable d’un canvi tan marcat en la línia editorial dels diaris i
ho va deixar córrer. Però no del tot. Mai s’havia imaginat que a la planta on
havia vist l’atrafegat actor hi havia una productora. I es va apropar al
vestíbul per lligar caps. Les oficines eren del ram de la construcció i el
porter li va assegurar que no s’havia fet cap film a l’edifici. En aquell
moment, la dona va saber que el cas precisava una investigació científica, i va
concloure que ho havia d’explicar als investigadors de la millor revista
científica d’estudis locals.
La festa de la cultura
Tothom té al cap una resposta i cap d’elles sembla satisfactòria del
tot. La mateixa història de les
ciències és un compendi inacabable d’aquestes respostes. És per això que la
pregunta del milió d’euros és la de sempre: què és la cultura?. La cultura és
paradoxal: laboriosa i plaenta, exigent i satisfactòria, ociosa i
imprescindible. La cultura és la totalitat: l’atmosfera social de les persones.
És allò més concret i, alhora, allò més abstracte: escreix, joc, símbol,
vitalitat, erotisme i festa. De totes aquestes paraules, no podríem escollir
unes tan riques i inabastables com festa i com cultura. Perquè aquests dos
termes acullen la vivesa de l’activitat humana i la flexibilitat més gran que
es pugui imaginar. Però deixem-nos de pensar en les paraules per parlar de
l’actualitat. I és que aquesta i la pròxima setmana, tenim la tradicional
convocatòria del Centro Castellano-Manchego a gaudir de la festa i a participar
en múltiples actes culturals. Són les XIII Jornades Culturals que organitza
l’activa entitat, per tal d’oferir a la ciutat el bo i millor de les seves
tradicions i de les seves inquietuds.
Les activitats que podem gaudir són la música de banda, el cant coral, la
dissertació científica la gastronomia, els balls regionals, el concurs
culinari, l’exposició de treballs manuals i la proclamació dels manxecs de
l’any. Siguem francs. Per molt que mirem aquest programa cultural, no trobarem
ni un rastre d’esnobisme, ni un gest pretensiós. Perquè el que exhibeixen els
seus organitzadors, any rere any, és una cordialitat i una naturalitat tan
sincera que ens sedueix. La cultura és la gran coartada oficial per seduir les
masses, i la cultura festiva és una subspècie particularment apta. Es recordarà
l’any 1992 i els jocs olímpics de Barcelona com un temps portentosament
seductor. El poeta Brossa descrivia irònicament a aquest esdeveniment quan deia
“després de festes”, per referir-se a algun fet posterior a 1992.
Els actes del Centro Castellano-Manchego tenen un efecte similar i a un
escala més reduïda, però per una causa oposada i més creïble. Amb aquests actes
en què es canta, es balla, s’escolta la paraula fonamentada, s’admira el
treballs artesanals fets amb perícia, es tasta bons plats i vins honrats, amb
tots aquest actes culturals es ret un homenatge alegre i esperançat a la nostra
comunitat, que pot dialogar per uns dies de manera especialment viva amb una
tradició ferma i molt càlida com és la castellana-manxega.
Màquines amb rostre humà i antipàtic
Aviat els supermercats substituiran les caixeres per caixers, és a dir, per
màquines de facturació i cobrament. Tan sols és qüestió de perfeccionar la
identificació electrònica dels productes i impedir la picaresca. Abans es va
substituir el taulell per fileres de prestatges, una pràctica que és habitual a
botigues de qualsevol material, informàtic, bricolatge o papereria. Els indrets
més impersonals, com aeroports o estacions de tren i carreteres són on es pot
veure com s’implanten aquestes novetats que condueixen a un sol escenari: la
solitud del client davant la mercaderia i el caixer automàtic.
Val a dir que alguns avantatges té la tendència. I si no que parlin els que
s’han fet fotos simpàtiques o rares a les cabines de foto-maton. Però hi ha un
inconvenient més gran que tot això, que és el de què t’imposin el caixer com
única possibilitat. Quelcom comparable al foto-maton convertit en retratista
universal. Hi ha llocs on ja passa i, a més de sentir una certa nostàlgia per
les tradicionals caixeres i caixers, homes, troba a faltar coses que afecten la
qualitat del servei. El metro del Vallès camina amb peus de ferro cap a aquesta
situació. I la millor mostra és l’estació de plaça de Catalunya. Allí tot són
màquines per treure o validar el bitllet. Hi ha cues i això és acceptable en
algunes ocasions. També pot passar que la màquina demani l’import exacte perquè
no té monedes per retornar canvi. Què fer? El viatger no ho sap i el
treballador dels ferrocarrils tampoc, perquè només està per ensenyar com
funciona l’andròmina. O què fer quan la barrera amb la màquina de validació no
s’obre? Fer-li el salt?
En aquestes circumstàncies, les màquines presenten el rostre humà de
l’empresa, el rostre més antipàtic, el de rapinyaire que s’aprofita de la
situació i que ha oblidat el que és la qualitat del servei. No seria sorprenent
que gent imaginativa es busqués una ocupació alternativa, com és la de vendre a
mà els bitllets, la de revendre entrades del cinema amb cues d’espant o la de
fer-te la compra al supermercat automàtic. Com que no és probable que
l’activitat sigui rendible, caldrà anar fent campanya per tal de crear noves
ONGs. Seran organitzacions modestes, és a dir, d’un altruisme pobrissò, però
ben meritori. Salvar alguna iaia encallada a les trinxeres del metro del Vallès
no és poca cosa. Si les empreses fugen d’estudi amb la reducció implacable de
despeses i la supressió del voluntariat que desenvolupaven les caixeres, serà
cosa de què la societat civil s’organitzi. Una assegurança estil RACC, però per
a vianants i usuaris dels serveis públics, podria ser la solució. “Estic a
l’estació de Provença i em passa que porto un cotxet de nen i l’ascensor no
funciona”. “Ara mateix surt un equip de mossos cap allà, i fem un truc a
l’empresa perquè arregli la pana”, responen els de l’assegurança RUSC, Recursos
per a Usuaris de Serveis Col·lectius.
Escombres de tardor
Els seguidors del Club Super 3, mercès al disc que ha editat amb velles
cançons, poden ara cantar la versió de “jo voldria un martell”, un antecedent
en castellà del qual va ser aquella de “si yo tuviera una escoba”. Qui recordi
aquesta mostra de falsa cançó de protesta potser apreciï la ingenuïtat d’algú
que voldria tenir un instrument per reformar la societat. Què no faria contra
els prejudicis amb un martell o una escombra aquesta veu adolescent? Això es
cantava fa trenta anys i també ara, però els interessats encara no han
aconseguit ni un martell o una humil escombra per fer la seva obra.
Com a consol els cantants poden pensar que molts altres es troben en la
mateixa situació de manca de mitjans. És el que succeeix amb el servei de neteja
i manteniment de la nostra ciutat, que sembla que busca infructuosament
martells per reparar fanals, papereres o aparells de rec, i escombres per tal
de recollir la brutícia dels carrers. La brossa escampada al voltant dels
contenidors ens mostra els estadis de la descomposició i de l’entropia. La
pols, els papers, les llaunes o les deposicions canines preparen un escenari
cinematogràfic de poblat fantasma després de viure un temps crapulós. El rec de
gespa no funciona en els indrets que no s’ensenyen als visitants. I bona part
dels embornals estan embussats des de la dècada prodigiosa per manca de
manteniment. I és per això que, quan cau una petita pluja, corre pels carrers
com torrentera i quan és tempesta hi ha inundació segura al Capbrabo del Celler.
Potser els que recordem la cançó “si yo tuviera una escoba” ens
acontentéssim amb tenir primerament una bona escombra a la ciutat, que treballi
regularment, que buidi les papereres, que ruixi la calçada, que netegi les
reixes dels claveguerons, que fregui els contenidors d’escombraries i els seus
voltants. Si una neteja tan elemental està contemplada en els pressupostos
municipals, és una partida malbaratada. I ja tindrà raó aquell regidor que deia
que paguem per a un hotel de cinc estrelles i vivim a un hostal de tres. O ho
deia a l’inrevés?
En aquestes circumstàncies, la poesia és la millor escombra de l’esperit
net i polit. I és la vena poètica, en sintonia amb l’autor de “jo voldria un
martell” que exclamem un desig ben raonable i més econòmic que trobar un
martell a la ferreteria krausista. I és la cançó de “jo voldria una tardor
plujosa” perquè, com està demostrat, la pluja és a aquesta ciutat una
proverbial i solitària escombra.
El rei constructor
La ciutat creix i fa de l’estepa un indret de civilització. On abans només
naixien fonts d’aigua i serps, ara s’apleguen milers d’ànimes. La nostra també
creix i mostra l’orgull d’aquesta vitalitat ambivalent. La construcció de les
ciutats és una activitat anitiquíssima, com testimonia aquest document del rei
Sargon II en la fundació d’una ciutat assíria, que copiem aquí per recordar una
pàgina fastuosa i tràgica de la història urbana.
“Gràcies al meu gran saber i intel·ligència, l’enteniment de la qual ultrapassa
el dels reis, vaig concebre plans nit i dia per bastir aquesta ciutat
(Dur-Sharruken), per aixecar un santuari que fos residència dels grans déus i
també palaus que fossin seus de la meva sobirania. Vaig ordenar-ne la
construcció. Durant el mes de la fabricacions del maons, de la fabricació de
les ciutats i de les cases, dit el mes de Kulla (el déu-maó) vaig fer fabricar
els maons. A Kulla, senyor dels fonaments i de la maçoneria, vaig oferir
sacrificis, vaig vessar libacions i vaig alçar les mans en senyal de pregària.
Al cap d’un mes de la davallada de Gobol (el déu-foc), destructor de la
vegetació, quan cal plantar els fonaments de la ciutat i les cases, vaig
aixecar els murs del fonaments i vaig bastir la gran obra. Grans santuaris
sòlidament construïts, hi vaig construir per als déus, i hi vaig aixecar un
palau d’ivori, de fusta de banús, de morera, de cedre, per a la meva casa
reial. A les portes vaig aixecar un pòrtic a imitació d’un palau hitita. Vaig
aportar com a botí i vaig establir les poblacions de nouvinguts, de llengua
estrangera i parlar divers, a qui els assiris vam ensenyar de témer els déus i
els reis. Els grans déus que viuen al cel i a la terra, i els déus que viuen en
aquesta ciutat m’han concedit fins a l’eternitat el privilegi d’haver bastit la
ciutat i viure-hi llargament. Que de qui destrueixi l’obra de les meves mans
els grans déus en destrueixin el nom i la descendència, i que l’encadenin al
turmell del seu enemic!”
El regnat del vanitós Sargon II d’Assíria va ser al segle VIII aC. I el
document que heu llegit està inscrit en un bloc de terra cuita trobat a la
ciutat de Khorsabad, antiga Dur-Sharruken, de l’Alta Mesopotamia. Unes
excavacions a mitjan del segle XIX van treure a la llum aquest escrit
cuneïforme que es pot admirar al Museu del Louvre i que recentment ha format
part d’una fascinant exposició al Centre de Cultura de Contemporània de
Barcelona sobre la fundació de la ciutat a l’Antiguitat. Sargon va morir en
combat lluny de casa i el seu fill va abandonar i desamparar la ciutat. Un
sarcarme del destí contra la supèrbia.
La sanitat és bona
Deixant-nos de romanços, la sanitat és bona si la bossa sona. La Montserrat
és va sentir malament i va anar d’urgències al CAP. Feia cinc mesos que li
havien fet una revisió ginecològica, i no podia imaginar que els dolors que ara
sentia avisaven d’alguna cosa dolenta. Del CAP la van enviar directa a un
hospital de Terrassa. L’ecografia i les altres proves van provar que tenia un
tumor a la panxa. Era gros, irregular i havia crescut ràpidament, però no es
podia dir amb certesa si era un càncer fins que no es tragués una mostra i es
fes la biòpsia.
Això ho va saber el dia ú d’un mes d’estiu. I la intervenció d’extracció de
la mostra no es podia fer fins el mes vinent. I després calia esperar els
resultats. I, si llavors era necessari operar, ja es miraria de fer-ho quan es
pogués. Montserrat se’n va anar cap a casa sabent només que potser portava al
ventre un mal que anava creixent a cada hora que passava. Gràcies al suport de
la família, a l’endemà la prostració d’aquell dia va esdevenir rebel·lia.
Quants diners calien per sortir de dubtes? Els tenia la família? Sí?, doncs
endavant. Va trucar a una clínica privada de Barcelona i el dia tres la
visitaven. Li van repetir les proves, que van donar el mateix resultat: tumor.
Li van fer un pressupost, el va acceptar, i aquella mateixa setmana ja tenia un
ovari extirpat i la sentència de la biòpsia: tumor benigne.
El milió i mig que van costar les visites i les proves s’ha pagat com s’ha
pogut. Ara aquella factura no és més que el recordatori d’un tràngol i d’una
fortuna: la de tenir la decisió i els recursos per buscar una solució.
Montserrat no vol ni pensar què hauria estat si hagués necessitat un tractament
contra el càncer per la via ràpida i privada. Ella i la família són gent humil.
Són gent endreçada. Guarden la factura del milió i mig, però no perquè tinguin
l’esperança de cobrar-la, sinó perquè en ella troben un trist consol. En ella
llegeixen un missatge xifrat que diu: “la sanitat és bona si la bossa sona”. Jo
no crec del tot en aquest missatge, però sí considero que és molt útil guardar
les factures. Sempre es poden passar a cobrar de nou, ni que sigui cada quatre
anys, quan arriben les eleccions de diputats al Parlament. Les factures es
poden cobrar políticament. Com? Recordant al vell Conseller de Sanitat els seus
deutes amb els ciutadans. I també demanant que es faci un govern que tingui
cura de la sanitat pública.
Invitació a una casa de diversió
La tornada de vacances és un motiu per decidir divertir-se tot l’any, fins
que arribi altra volta l’estiu. La paraula divertir-se ve del terme llatí
“divertere”, que vol dir apartar-se o, el que és el mateix, distreure’s. No és
un caprici de la llengua que la diversió sigui germana de la diversitat. Ens
apartem de les obligacions i de la tediosa monotonia quan podem escollir,
perquè hi ha coses no ja diferents, sinó diverses. Ens apartem d’allò ordinari
o d’allò imposat, i és aleshores quan ens divertim. Les guies comercials no
tenen una secció que digui “diversions”, perquè en definitiva la diversió és
una cosa relativa. Hi ha gent que passa les vacances fent castells a la sorra i
també altres que fan de franc de paleta a un castell ensorrat. Aquesta afecció
no és una raó per a què s’inclogui aquesta ocupació a un apartat de diversió.
Que cadascú posi la qualificació escaient a les múltiples activitats que la
gent s’ha inventat per conveniència o plaer. Però, sí seria oportú que les
guies comencessin a demostrar més perspicàcia a l’hora d’organitzar els
continguts. I un nou apartat dels directoris informatius seria les cases de
diversió.
Quins requisits ha de complir una casa de diversió? La mateixa llengua fa
de mestra i ens remetem a l’explicació inicial. La diversió objectiva és un assumpte
de diversitat. A Sant Cugat hi ha una casa de la diversitat. És a la plaça Pep
Ventura i es diu l’Ateneu. És la casa de la diversitat perquè té una finalitat
social realment oberta i perquè aplega entitats tan diverses com l’esplai
Pica-Roca, Maulets o Associacions de Veïns de la ciutat. I és l’Ateneu, la qual
cosa vol dir que hi ha actes i cursos per a tots els gustos. A aquest curs que
comença hi ha classes de cuina, amb sessions de receptes fàcils i assequibles,
d’amanides o de cuina d’arreu del món. També s’ofereix la novetat del Tai-Txi,
amb magnífiques sessions per tonificar el cos i relaxar la ment, o el prodigi a
l’inrevés, relaxar el cos i tonificar al ment. En aquests i altres cursos més
els participants poden aprendre i també gaudir d’un ambient de… diversió.
Però hi encara una raó més intensa per trobar diversió a l’Ateneu. Això ho
entendrà qui hagi viscut la frustrant experiència d’intentar divertir-se la nit
de cap d’any simplement mirant la televisió, ni que actuïn els Morancos o el
germans Calatrava. Per cap d’any, la tele fa pedagogia: no hi ha diversió
possible si un no hi participa. I l’Ateneu ofereix això, la participació, la
possibilitat de proposar un les activitats que li agraden i que pot compartir
amb els altres. Les guies novedoses podran invitar a una casa de diversió,
l’Ateneu.
Cases de tolerància
Van ser uns fets vergonyants. L’autoritat judicial va arribar ben
acompanyada de policia i una brigada municipal per tal de desallotjar els
ocupes de la masia Torre Blanca. Com és sabut, l’intent va ser llarg i
infructuós. Interrogada la primera autoritat municipal al respecte, es va
desmarcar de l’acció tot dient que l’ordre no havia estat seva sinó judicial (a
causa d’una denúncia seva, és clar). Poc després, el mateix polític manifestava
la seva decepció perquè no s’hagués efectuat amb èxit el desallotjament. I en
aquesta ocasió rectificava la indiferència anterior i mostrava una notable
contrarietat. El que podia ser un obsequi estival havia estat un esperprent.
L’intent de desallotjament va produir-se un dia singular, únic en tot l’any
polític, com és justament el dia següent a un plenari, amb un confortable marge
pel davant de dos mesos sense plenaris per les vacances d’agost ni eleccions a
la vista. A aquesta combinació afortunada alguns anomenen casualitat i altres,
causalitat. Però la premsa ha explicat que la decisió judicial era coneguda per
l’alcalde i per un periodista, que des de la matinada va seguir els fets.
Al llarg del setge, els ocupes de la teulada van requerir la presència de
l’alcalde, entre d’altres personalitats, cosa que no van aconseguir. Per què?
Perquè aquell dia llarg i crispat hi havia un homenatge a un avi que feia cent
anys, i allà sembla que era el primer regidor. La policia va fer dos detinguts,
per resistència a l’autoritat, i els va portar a comissaria. És digne d’atenció
observar un detall d’insensibilitat: que ni la primera autoritat ni cap altra
s’interessés a comissaria pels detinguts. Tanta devoció per la gent centenària
casa malament amb el desdeny per gent portada a prefectura. Casa malament amb
la importància del cas. Casa malament amb l’atenció a uns pacífics ocupes que
han estat atacats repetidament per violents, i que la seu ha estat incendiada i
un cotxe destruït a cops. Casa malament tanta ignorància amb el què és
coresponsabilitat consistorial pel despropòsit d’una masia que es volia tancada
i cau de mamífers rosegadors.
En aquest punt ens assalta la pregunta sobre quina és la casa de la tolerància
i amb quina casa s’ha de tenir tolerància. Tolerància o paciència amb una
manera de raonar beneita i endurida. L’afer està entre dues cases de tolerància
ben diferents. Quan escric això, sembla que tot és a punt per enrunar una de
les cases i deixar intacta la de l’alcaid, o bé per fer les millors obres de la
ciutat.
Totxana de reclamacions
Els consumidors formen un planeta molt poblat i teòricament poderós, però
intimitat per l’implacalbe món de la llei de l’oferta i la demanda, de la
producció i del consum. A ells s’adrecen les institucions públiques i els
polítics, que veuen en els consumidors satisfets un fonament de la pau i la
cantera dels votants fidels. És just que s’escolti i es protegeixi els
consumidors, els drets dels quals han emergit com a bé jurídic juntament amb
l’enfortiment del seu paper social. Aquest procés recorda les velles i cares
lluites sindicals per tal de relacionar els treballadors en condicions
d’igualtat amb els empresaris. Un signe dels temps és que ara els treballadors
es consideren consumidors abans que altra cosa. El lema de l’utopia actual
seria “consumidors del món, uniu-vos”.
Un camp de defensa dels consumidors és el dret a la seva intimitat i a la
regulació de les dades personals. Alguna cosa s’ha avançat en això, ni que
sigui pels missatges preceptius que figuren a formularis i butlletes comercials
sobre el bon ús de les dades. Un text així et recorda com n’ets de petit i
utilitzable. Després, cadascú sabrà el que fa. També sabrà que amb les grans
companyies de serveis i els seus contractes d’adhesió (“accepta o rebràs”) no
hi ha altra solució que presentar un front comú.
Si el tràfic d’informació és allò comú, les insatisfaccions i els fraus en
la mercaderia o el servei són l’aspecte particular. De què es queixen els
consumidors? Tenen la resposta les associacions de consumidors i les oficines
municipals de consum. I la primera causa de queixa és l’habitatge: contractes
abusius, qualitats deficients, defectes estructurals o ocults, fraus,
incompliment de terminis, etc. A més de l’habitatge, trobem els
electrodomèstics, el transport, els serveis bancaris, de restauració i
sanitaris… Hem dit que hi ha associacions específiques, i en part les
associacions de veïns també fan aquesta feina de defensa del consumidor. I que
també hi ha oficines institucionals. Alguns ajuntaments estan fent una tasca
admirable o, si més no, correcta. A la comarca es parla molt bé del de
Sabadell. A d’altres ajuntaments, el silenci és lamentablement un missatge
dissuasori de qualsevol petició.
Sant Cugat no va bé en la defensa del consumidor. I és digne d’atenció que
en una ciutat de tant alt consum, en nous habitatges per exemple, no hi hagi
institucions o entitats privades que ajudin al consumidor a defensar els seus
drets. Els poden ajudar a demanar el llibre de reclamacions, quan escaigui.
Principalment, ajudar-los a demanar la totxana de reclamacions.
Persones
enamorades, però de què?
L’Ajuntament de Sant
Cugat ha editat un llibre de fotografies sobre la ciutat que resulta molt vistós
en disseny, tamany i preu. El llibre seria perfecte si tingués un títol més
imaginatiu que el Sant Cugat del Vallès.
La qualitat de les il·lustracions fa plaent fullejar les làmines que, sense
rumb específic, deslliuren un diorama compost per cent vuitanta fotografies. Al
gust dels programes d’agències de viatges, les vistes d’aquest municipi
residencial són d’una correcció admirable i presenten un quadre digne del
millor destí turístic.
És fàcil d’imaginar els
motius que seleccionen els editors municipals. El monestir és el rei, seguit de
les festes, les masies, les ermites, els parcs, els carrers, els edificis
catalogats, les estacions de tren i la joia del Centre Cultural. Aquest
repertori és fidel a les preferències consistorials i de la premsa local als
seus col·leccionables. Hi ha realitats, però, que sorprenentment queden fora de
les seves pàgines. Per exemple, el comerç, els equipaments, les entitats locals
—excepte les que fan espectacles—, les obres i les grues o la vida popular als
barris.
El llibre, que gairebé
no té text, recull la presentació de l’alcalde i unes frases elogioses de
santcugatencs sobre la ciutat. Una nota adverteix que les vuit frases triades
han participat en un concurs públic, sense detalls sobre les normes i la composició
del jurat. El resultat parla per sí mateix de la bondat de la selecció. L’edat
mitjana dels redactors és exactament de cinquanta anys, no n’hi cap de jove i
el vint-i-cinc per cent són dones. El primer guanyador és l’artista local Pep
Blanes, qui, a la manera hinduista de Rabindranath Tagore, dóna aquest missatge
d’esperança: “Un diumenge qualsevol passejant per la ciutat t’adonaràs que és
molt fàcil d’estimar-la”. A la frase de hi ha una sintonia prodigiosa amb la
presentació de l’alcalde i amb una campanya municipal sobre l’enamorament i
l’estimació de la ciutat. Una sintonia inaudita i afortunada.
L’única aportació
infantil és d’Andreu V., un nen d’onze anys que llença aquest crit a la moda de
la publicitat que fa pensar i pensar, de tan ambigu com és el missatge: “Sant
Cugat, aquí t’espero!” I, per tenir una mostra més de les frases guanyadores,
llegim l’enginyosa gregueria de Martí C.: “Amb un bitllet de tren vaig
travessar Collserola i em vaig fer santcugatenc!” Els joves que vulguin
independitzar-se i obrir casa de ben segur que agrairan molt la proclamació
d’una fórmula tan econòmica per quedar-se a viure a Sant Cugat.
L’alcalde LLuís Recoder
ha redactat una presentació per explicar quins són els punts forts de la
ciutat, tal com reflecteixen les fotos del llibre. El monestir, el mil·lenari,
els que hi eren aquí i els que han arribat després, la tradició i la
modernitat, l’activitat cultural, l’abundor de nens, el color verd dels parcs i
de la serra. El fil conductor de la seva peça oratòria és l’acció de passejar,
veure i enamorar-se de la ciutat. “Aquest llibre —diu Recoder— fa una llarga
passejada per aquest espai privilegiat que és Sant Cugat del Vallès, … una
ciutat que es fa estimar.”
El lector que no vulgués
llegir tota la introducció de l’alcalde trobará un bon resum en la frase de Pep
Blanes, aquella que deia “Un diumenge qualsevol passejant per la ciutat
t’adonaràs que és molt fàcil d’estimar-la”. Si hom busqués encara més condensat
aquest poètic pensament, podríem recordar la campanya municipal d’aquesta
primavera que diu: “Estic enamorat i m’estima (la ciutat)”. Més difícil encara;
una forma més breu i suggeridora de la idea del llibre figura a la publicitat
de la mateixa campanya que apareix a la premsa: “Persones enamorades”.
¿Per què no aprofitar la idea central de l’enamorament per millorar el
títol de llibre? Li podríem dinar un títol com ara Sant Cugat del Vallès: persones enamorades o bé El Sant Cugat de les persones enamorades.
Però hem d’advertir que els suggeriments tenen un petit inconvenient.
¿Enamorades de què?, podrà preguntar-se el lector. Però estem segurs que,
passejant la mirada pel llibre un dia qualsevol, el lector s’adonarà fàcilment
que els editors muncipals estan enamorats del liberalisme.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||