El 9 Nou. El nou punt

		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

Activitats: Sant Cugat

El 9 Nou

Articles i entrevistes publicats a El 9 Nou

· Entrevista de Ruth Casals, “X. Laborda: La festa major ha acabat sent un domini consistorial”, El 9 nou, 30-8-1999, contraportada.

· “L’Art, a debat”, El 9 Nou, 23-03-2001, p. 16.

· “L’heroi despullat”, El 9 Nou, 05-04-2001, p. 12.

· “Okupació, la gran esperança”, El 9 Nou, 28-06-01, p. 11.

La poesia, festa d’iniciació

Multitud de vallesans escolten les intervencions del Pòdium de Poesia, un acte de les Jornades d’Art a debat de la Fundació Sant Cugat

L’art, a debat

El mes de març va ple d’activitats artístiques i de debats, sota el títol de “Jornades d’Art a debat”, organitzades per la Fundació Sant Cugat a aquesta localitat. Totes les arts són motiu dels espectacles i de les discussions sobre la funció social i estètica de l’art. L’art és necessari? Pot educar la sensibilitat i els valors? Com influeixen el poder i les institucions en la creació i la recepció de l’art? Vet aquí algunes de les preguntes que es proposen com a trama de les discussions de les “Jornades d’Art a debat”.

Una de les activitats artístiques que més ressò ha tingut fins ara ha estat el pòdium de poesia, coordinat per la directora teatral Dolors Vilarasau, que s’ha realitzat als jardins del monestir de Sant Cugat. Els recitadors han estat 15 actors i poetes vallesans, que han volgut oferir les seves preferències poètiques i les millors lectures dels poemes a un públic nombrós i atent. Unes quatre-centes persones vas presenciar una sessió memorable durant dues hores intenses, dedicades a la recitació, a divertits comentaris sobre els versos i també a la presentació de poemes inèdits. Alguns autors, com Miquel Desclot, Rodolfo Häsler o Marta Pessarrodona, van llegir obra pròpia que encara no ha estat publicada i que va resultar molt atractiva. Per la seva banda, el poeta Carles Hac Mor va causar sensació amb la seva poesia, que destaca per les formes imprevisibles i desconcertants.

La força de la paraula

A l’estol d’escriptors acompanyava un grup impecable d’actrius i actors vallesans, entre els quals hi eren Teresa Cunillé, Mercè Arànega, Marta Angelat, Jordi Bosch o Jaume Pla, per exemple. El luxe de les seves veus i de la sensibilitat per dir els poemes va engrandir l’escenari i va suggerir els mons de poetes com Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Federico Garcia Lorca, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol. És obvi que els poemes no serien més que paraules silencioses sense la veu que els interpreta i els atorga un sentit i mil matisos.

Amb tot, cal dir que aquesta nota sobre el pòdium de poesia no vol descriure un espectacle sinó molt més, tot un esdeveniment. Quan la idea d’espectacle desapareix de l’atenció del públic i es viu la fascinació de la paraula nua i directa dels poemes, ens trobem davant d’un esdeveniment. És això exactament el que va succeir amb el pòdium de poesia. Es va viure l’atracció que exerceix la paraula nua de la poesia. I es va viure una invitació irresistible. La invitació al viatge pels sentiments d’uns creadors compromesos i abocats a imaginar no ja la intimitat pròpia, sinó la dels altres. Es per aquesta raó elemental que es va viure una iniciació.

Diu el poeta Josep Palau i Fabre que si la poesia no és iniciació no és res. Iniciació a què? Iniciació al secret de les coses que hem perdut i a les que no hem conegut mai. La veu de la poesia serveix per recordar les fonts d’aquell secret que han estat perdudes: el paradís o simplement un refugi, un jo que no es reconeix perquè se sent buit, la petjada d’un temps que no fereixi o aquell plaer tumultuós que deixi per sempre saciat. Si hi ha iniciació, la poesia és alhora el recordatori de què la vida és una aparença, sentencia Palau i Fabre. I el poeta arriba a sospitar que la poesia pot ser una forma superior de realitat, com quan escriu el poema titulat missiva: “T’escric amb llapis vermell, mots de foc; / parlo del bes i ja és besar-te un poc”. El pòdium de poesia fet a les “Jornades d’art a debat” és la missiva d’estimació enviada per Sant Cugat als vallesans.

L’heroi despullat

Una conferència del ciberartista Marcel·lí Antúnez, il·lustrada amb la projecció d’un vídeo i d’imatges electròniques, ha ofert al públic un motiu per imaginar noves formes de fer teatre. L’acte formava part de les Jornades d’Art a debat, de la Fundació Sant Cugat. I ja podem dir que el camins de l’art són imprevisibles. Escultures de carn, quadres fets amb cultius de bacteris o poemes visuals elaborat amb cors de porc. Cavalls de cartró que tenen moviment en la pantalla. Robots que parlen i canten. Videojocs que recreen la guerra de Troia. Herois romàntics que fan un viatge cap a un món indigent. Obres de teatre que posen en escena rituals de la creació de la societat. Esquelets metàlics que mouen els actors a caprici dels espectadors.

Aquests materials poètics i escenogràfics són la base de la producció de Marcel·lí Antúnez , un artista català afamat i de culte. Marcel·lí Antúnez Roca (Moià, 1959) està considerat, dins del seu renovador món, el creador català de més incidència internacional. Els seus muntatges i instal·lacions, com Afàsia o Rèquiem, combinen històries tradicionals amb elements nous. Són els elements més diversos i inaudits de la tecnologia, una creació musical lligada a l’acció teatral i, el que és encara més important, la relació física amb els espectadors. El resultat d’aquestes incorporacions són uns espectacles sempre canviants i expressament oberts a la participació del públic.

En els inicis de la carrera d’aquest llicenciat en Belles Arts hi ha la Fura dels Baus, un grup teatral de la visceralitat, que reflectia amb paroxisme l’esperit agressiu i inclement del nostre temps. L’exposició que Marcel·lí Antúnez va fer a Sant Cugat tractava de l’etapa posterior, la dels anys noranta, que presenta un risc estètic impressionants. Comença amb un revulsiu Epizoo, un muntatge que permetia a l’espectador intervenir sobre l’actor. A Epizoo el personatge Marcel·lí era torturat o acaronat pel públic mitjançant un control remot que activava les pinces d’un arnès.

Després han representat altres treballs sobre autòmats, com Afàsia i Rèquiem. Afàsia representa el viatge d’un Ulisses que és humà i robot, a part iguals. I que ha de retornar a casa seva per un mar d’aventures i riscs, com els de la droga (l’illa dels lotòfags), la seducció (Circe, la filla del Sol) o la violència del monstre (Polifem, fill de Posidó). I és també un musical, produït en viu pels moviments de l’arnès que porta el personatge mític. Amb aquest mecanisme l’actor controla les imatges projectades i la il·luminació de l’escenari. Per la seva banda, Rèquiem proposa el contacte amb un robot interactiu, una estructura metàl·lica que conté el cos de l’artista-actor. Un circuit d’aire comprimit mou les articulacions de l’esquelet mecànic. I un sistema de sensors, repartits a la sala, registra el desplaçament o la posició dels espectadors i transmet uns impulsos que es transformen en ordres de moviment a l’esquelet. L’artista titula la instal·lació amb el nom de Rèquiem perquè suposadament podria abraçar el seu cadàver i dotar-lo d’acció.

No ens enganyem. Aquestes escenografies de l’enginy electrònic no són monstruoses ni violentes. Són tot el contrari, romàntiques, tradicionals i èpiques. Inspiren a l’espectador un missatge comú a la tradició del romanticisme: la lluita humana per superar la seva solitud i feblesa. L’heroi va vestit del teixit contemporani de les màquines, però se sent despullat. Vol saber qui són els altres i com pot abraçar-los, però necessita rituals i pautes col·lectives per tal d’atansar-se. I l’amor que comunica aquest personatge és arrabassador i irracional; també tendre.

Antúnez és un creador desmesurat que utilitza la ciència per fer art. La biologia, la informàtica, les belles arts, la literatura o la ingenieria són disciplines per les que s’interessa i que posa en joc per representar històries o bé per expressar-les en videojocs, com la del guerrer Afalud, que tot just està preparant. L’artista Antúnez va passar per les Jornades d’Art a debat, a cavall de les seves imatges futuristes i arcaiques, i va deixar instal·lada la fascinació a casa nostra.

Okupació, la gran esperança

Són ja dos anys d’okupació a la masia Torreblanca de Sant Cugat, molt ben aprofitats per un col·lectiu de joves idealistes. I dos anys són també el que fa del conflicte jurídic i policial entre el govern municipal i els joves. Ara, quan sembla imminent un desallotjament judicial per petició governamental, cal tornar a explicar el perquè del conflicte a que es veu abocada l’okupació. Aquest escrit informal vol ser una mostra de suport de FAV Sant Cugat als col·lectius de la masia Torreblanca i, també, l’expressió de la voluntat veïnal per la llarga vida del seu model, que és admirable.

Si el buròcrates creguessin en els números, nosaltres faríem una llista amb mil raons per les quals cal defensar el Centre Social Okupat Torreblanca. Si l’Administració confiés en els balanços comptables, les entitats ciutadanes faríem recompte de tantes i tan diverses activitats com s’han fet al llarg dels dos anys d’okupació. Si el govern deixés de cridar consignes estridents per tot els mitjans, faríem un silenci abans de parlar perquè s’apagués tant de soroll. Si el poderós entengués què vol dir dialogar, li proposaríem de seure a taula i escoltar les idees dels que no són com ell. Si els polítics que governen s’estimessin els valors tant com s’estimen ser fotografiats i exalçats per la premsa, els hi mostraríem l’anhel sincer del Centre Social Okupat Torreblanca per la pau, la creativitat, el respecte, la cooperació o l’associacionisme.

Però tot això no és suficient per fer entendre al govern el valor d’aquesta experiència a la masia Torreblanca, una experiència i una casa enriquidores i dignes d’estimació. Cal preguntar-se, aleshores, per què no s’ha pogut arribar a una entesa amb l’Ajuntament. No és pot atribuir aquest lamentable resultat, ara que es viu el perill d’un desallotjament, a les mancances dels joves de la masia. Els joves han regalat amb escreix tots els dons que tenen. Han aportat intel·ligència, també imaginació, amor per l’art i sentit de l’humor. Han ensenyat el modest camí de la generositat i també han patit amenaces i agressions.

Potser alguns continuaran preguntant-se com és possible que cap d’aquests tresors, és a dir, intel·ligència, imaginació, art, humor, generositat o mansuetud, han estat suficients per remoure els prejudicis i els interessos de l’equip de govern. La causa no es troba exactament en què aquests joves creguin en un model diferent i anti-sistema, encara que també hi compta. La raó de tot plegat comença per una qualitat que no tenen aquests joves: el cinisme. I a partir d’això, el joc ja va necessàriament mal repartit.

Deia l’escriptor valencià Joan Fuster el següent aforisme sobre el cinisme. “Sembla una ximpleria, però la primera condició per tal de ser cínic és que els altres no ho siguin”. Els nois i noies de la masia Torreblanca no exerceixen el cinisme. Exerceixen l’idealisme, una actitud que per a les institucions sembla ser irresponsable i incívica, a més d’antijurídica. Vet aquí el perquè de tot plegat. Algú veurà dintre d’un temps en aquesta confrontació una al·legoria ben viva del que hi ha en joc: l’acció directa dels idealistes contra la globalització. L’okupació de la masia Torreblanca de Sant Cugat és una acció que ja porta dos anys. És un debat que parla del tabú de la propietat i del seu mal ús, del lleure dels joves i del consumisme com a única oferta, o de la carestia de la vivenda i dels espais per a entitats. A qui ofèn aquest debat?