|
|
|
|
|
|
Activitades:
Congresos
Any
Sapir. Universitat de Barcelona
Barcelona, 30-05-1999
Creacio de
comunitats: Estrangers, forasters, nouvinguts
Xavier Laborda
És
completament il·lusori d’imaginar que l’adaptació dels individus al real pugui
fer-se sense l’ús fonamental de llenguatge i que el llenguatge tan sols sigui
un mitjà accessori per a la solució dels problemes específics de la comunicació
o de la reflexió. En efecte, el món real està en bona part construit a partir
dels hàbits lingüístics dels diferentes grups culturals.
Edward
Sapir
1. Qui som?
A aquesta sessió
de l’any Sapir volem tractar del tòpic social dels “nouvinguts”, una figura
antropològica ja tradicional i molt activa dins l’imatgeria col·lectiva de Sant
Cugat del Vallès. A la localitat vallesana es considera que els nouvinguts
configuren el col·lectiu de residents inmigrats, als quals s’atribueix una
identitat comuna, si més no per contrast amb els santcugatencs. Una distinció
tan simple entre dues comunitats, la dels oriunds i la dels nouvinguts, no
hauria de sorprendre, ja que són habituals a les poblacions per tal
d’identificar grups i d’establir les classificacions que es considerin
convenients.
Un humorista
local il·lustrava la complexitat de l’assumpte a una tira còmica en què un
pacient explica al doctor les seves angúnies psicològiques, mentre aquest últim
va fent mentalment el diagnòstic:
Pacient— Doctor, tinc un problema, no sé d’on sóc! Fa deu anys
que visc a Sant Cugat i em diuen nouvingut. Vaig néixer a Barcelona i em diuen
foraster. D’on sóc doctor?
(Doctor— Aquest està com una “chiva”!)
Pacient— Els meus fills tenen set i nou anys, i són
santcugatencs de tota la vida! …Ara, que ben mirat, què vol dir ser
“santcugatenc de tota la vida”?
(Doctor— Aquest està pitjor que jo.
Porto quasi vint anys aquí i encara em diuen nouvingut!)[1]
El pacient es
debat entre els dubtes i les il·luminacions a que el lliura la seva
argumentació. I s’interroga sobre la seva identitat, que no pot construir-se
només amb els materials interiors de la intimitat sinó també els exteriors i
d’origen social. La identitat del dissortat nouvingut resulta ensems de la seva
consciencia i de la seva imatge social, és a dir, del que és per si i per als
altres. Precisament, aquesta combinació del jo interior i del jo exterior
conforma la identitat del subjecte, tot i que en ocasions, com presenta la
historieta, hom pugui sentir-se violentat per certes incongruències del termes.
¿Un nouvingut que hi viu des de fa quasi vint anys, com li passa al metge?
L’anècdota de
la historieta palesa un principi fonamental, com va establir el lingüista
Edward Sapir, que diu que “el món real està en bona part construit a partir
dels hàbits lingüístics dels diferents grups culturals”.[2]
Segons això, els termes amb què les persones són designades i classificades
grupalment no són irrellevants. Més encara, com sostenia Sapir, és il·lusori
d’imaginar que l’adaptació dels individus al real pugui fer-se sense l’ús
fonamental del llenguatge. També hem de creure que l’ús del llenguatge permet
revisar aquestes realitats socials i proposar-ne de noves i més satisfactòries.
Si més no, és el que intentava fer l’atribolat pacient. I és també el que volem
fer en aquest paper, per tal de demostrar que la idea del nouvingut a Sant
Cugat recull els estereotips discriminatoris de la representació de grups socials.
Tot formulant algunes idees, hem de manifestar que el tòpic resulta disgregant,
eufèmic, pejoratiu, inversemblant, irrellevant i fantasiós. Per raonar aquest
judici presentem mostres de les diverses fonts públiques que nodreixen el
tòpic, unes fonts que cobreixen un ventall ampli, perquè són periodístiques,
institucionals i científiques. Aquest origen fa que la creença en l’existència
de dues comunitats, la pròpia i la forastera o de nouvinguts, tingui un
recorregut descendet, ja que es difon de manera descendent, des d’àmbits
prestigiats vers el públic, des d’àmbits públics vers els ciutadans. Un
recorregut descendent, una credibilitat inatacable i un influx ideològic que
trascendeix la simple qüestió de les identitats dels ciutadans. En definitiva, l’anàlisi
del tòpic mena fins a altres conflictes comunitaris, de notable abast polític.
2. Un encès debat
D’entrada,
volem transcriure les raons d’un debat recent, establert a dues veus a la
premsa, a propòsit de l’assumpte dels nouvinguts. Un comunicant rebutja la
qualificació de nouvingut i l’altra li respon amb la intenció de fer-li
entendre el bon sentit del terme. No són paraules escadusseres, ans al contrari
el seu interès augmenta quan, com hem apuntat, observem que reflecteixen
explícitament els estereotips de la representació dels grups socials i de les
diverses causes de discriminació. Ens senyalen dos grups: nosaltres i
vosaltres. Nosaltres: grup propi o endogrup, altrament anomenat de
santcugatencs de tota la vida. I vosaltres: l’exogrup o de forasters,
coloquialment designats com a nouvinguts. I explanen a continuació els valors i
actituts de cadascun dels grups.
El primer
comunicant, Ramón Ferreró, refuta el tòpic amb mots precisos,[3]
entre els quals hem inserit unes etiquetes per identificar algunes parts:
Sóc un d’aquests milers de ciutadans que [endogrup] els santcugatencs de tota la
vida anomeneu [exogrup] nouvinguts, Diuen: [denostació de l’exogrup] cada vegada n’hi ha més, estan fent perdre
l’aire de poble que tenia Sant Cugat, són gent que no s’arrela al municipi. I
quan coneixes algú d’aquí de seguida t’ho espeta a la cara, com qui no diu res.
Ah, tu no ets d’aquí del poble?
(…) Constantment pots llegir en articles de la premsa local
o sentir comentar els veïns com es lamenten [exculpació de l’endogrup] del creixement desmesurat de la ciutat,
de la pèrdua d’identitat, de la presència de gent desconeguda… i jo em
pregunto: però és que Sant Cugat té el dret d’admissió reservat? (…) Prou
d’elitisme.
A aquesta
carta observem que l’autor es refereix als dos grups i que, alhora, recull els
tres arguments que compten com a crítica o denostació del altres: a) són molts i cada vegada n’hi ha més; b) perjudiquen la identitat vilatana de
Sant Cugat; c) hi viuen aquí però no
s’arrelen ni fan ciutat. De manera complementària, hi ha altres arguments,
divulgats públicament i interpersonalment, que justifiquen o exculpen
l’endogrup. Aquests arguments són el revers o la traducció en altres termes dels
precedents i presenten els autòctons com a damnificats: a) excessiu creixement; b)
pèrdua d’identitat; c) presència de
desconeguts, és a dir, coexistència però no convivència. Un cop exposats
aquests elements, Ferreró conclou amb una pregunta, la de la reserva en el dret
d’admissió, i una petició taxativa: prou d’elitisme, prou de discrimnació.
Sol·licita que Sant Cugat sigui per a tothom que vulgui.
Pocs dies
després, el mateix setmanari publica la carta de resposta d’un lector,
inequívocament intitulada “Els nouvinguts”,[4]
en la qual trobem l’explanació i l’elogi del tòpic.
Vaig llegir la carta que el senyor Ramon Ferreró va
publicar reclamant el seu dret a ser considerat un santcugatenc més, malgrat
ser, com deia ell, un nouvingut.
Vella polèmica aquesta dels nouvinguts. Jo també en sóc
un, un de nouvingut, amb la diferència que ho vaig ser fa cinquanta anys i no
quatre com el senyor Ferreró, i per això voldria fer unes reflexions sobre el
tema.
(…) [concessió]
És evident que no hi ha ciutadans de primera i de segona, [autodiscriminació] però sí que hi ha [endogrup] ciutadans i [exogrup]
gent que té l’habitatge en una ciutat, que no és exactament el mateix. Jo li
recomanaria al senyor Ferreró que fes el que hem fet la gran majoria dels nouvinguts. Que passés a ser ciutadà.
Que s’unís al gran projecte que és Sant Cugat, que participés en entitats,
associacions, clubs…
(…) Si fa tot això i encara algú li diu nouvingut, no li faci cas. Sempre hi ha
gent que no sap acceptar que els altres també poden ser iguals o millor que
ell.
L’argumentació
del corresponsal resulta sorprenent i també contradictòria. Manifesta que és un
vell nouvingut —podríem dir-li vellvingut—, ja que fa cinquanta anys que va
arribar a Sant Cugat. També reconeix que l’assumpte és polèmic i que té la seva
història, dues notes prou importants per remarcar-les. I tanmateix, confia en
fer entendre el seu sentit mitjançant una concessió argumental, una
autodiscrimanció i una recomanció. La concessió consisteix en establir que tots
els ciutadans pertanyen a la mateixa categoria civil, i cap d’ells pot ésser
discriminat. Com que l’autor de la carta s’ha declarat nouvingut,
s’autodiscrimina quan introdueix un matís categorial, els ciutadans de primera
o endogrup i els de segona o mers residents, que fan servir la població com a
ciutat-dormitori. La contradicció en que incorre en distingir entre aquest dos
grups es repeteix a la secció de recomanacions als senyor Ferreró: que
esdevingui ciutadà, en comptes de ser resident. La formula és simple i, en
part, raonable: s’ha de participar en entitats i fer vida associativa, que és
el que va fer l’amable comunicant. Per acabar, reitera però la idea de dues
categories cíviques, en admetre que dissotadament “hi ha gent que no sap
acceptar que els altres també poden ser iguals”. Això no obstant, quan faci
cinquanta anys, Ferreró encara serà un nouvingut, com el seu corresponsal.
3. Comunicació periodística
La vella
polémica no és una qüestió interpersonal, ni un tòpic de les relacions
privades, sinó que es desenvolupa públicament des de fonts mediàtiques i de
manera reiterada. En el següent fragment observem com es contrueix
l’esdeveniment, els agents del qual són nouvinguts.
La nit electoral de Primàries a la seu del PSC de Sant
Cugat va ser fàcil observar santcugantencs nouvinguts, com per exemple, membres
de la junta de l’associació de veïns de Coll Favà, un barri en creixement que
en els últims mesos ha reivindicat a l’Ajuntament millores urbanístiques, o
representants de la junta de l’associació de veïns de la plaça del Coll.[5]
És remarcable
l’afirmació sobre la fàcil observació dels nouvinguts, aquí lleugerament
modificats per l’adjectiu de santcugatencs, una nota imprescindible si
considerem que la notícia parla d’un procés elctoral de caire local. Ha de ser
excel·lent la perícia del periodista que pot identificar amb tanta facilitat
els nouvinguts que voten per escollir l’alcaldable socialista en una població
que ultrapassa els cinquanta mil habitants. Compta amb l’avantatge, però, de
que són persones de certa projecció pública, ja que pertanyen a juntes de
diverses associacions de veïns. En aquest cas, els nouvinguts són persones de
provada activitat associativa i, com esmenta el periodista, també agents de
reivindicacions ciutadanes. I tot i així, a despit del que suggeria el vell
nouvingut de la carta, a despit de participar en el “gran pojecte que és Sant
Cugat”, són tractats de nouvinguts. Si seguíssim les raons del corresponsal,
hauríem de pensar que la font periodística “no sap acceptar que els altres
també poden ser iguals”.
Una cerca
extensa a la premsa ens permet extreure una idea més precisa de la qüestió de
les comunitats a la població. La primera observació es que la suposada
existència de grups resulta simplista i enganyosa. De fet, els termes
identificadors de la població no son dos sinó vuit, que queden agrupats en dos
apartats, els de l’exogrup o vosaltres i el de l’endogrup. Formen l’exogrup:
1.— els estrangers, 2.— els forasters, 3— els inmigrants espanyols i 4.— els
nouvinguts; aquests últims també sintetitzen tots el anteriors. Per la seva
banda, l’endogrup es forneix de les creatives categories de 5.— els integrats,
6-—els santcugatencs d’adopció i 7.— els santcugatencs de sempre. La vuitena
categoria, tot i no tenir ús discursiu perquè socialment queda silenciada, és
la dels noumarxats, la dels que han
tingut que deixar la població, i per tant no pertany a l’endogrup ni a
l’exogrup, tot i haver-ne format part.
Per tal
d’il·lustrar aquests termes reproduim uns fragments de premsa, que testimonien
el seu ús i la complexa funció semàntica que serven.
1.—
Estrangers, immigrants.
Sant Cugat és la segona població amb més estrangers del
Vallès. La ciutat concentra la major part de nord-americans de tota la comarca.
Els nouvinguts pobres: d’aquest
percentatge d’immigrants de renda baixa, hi ha un important nombre de persones
dedicades al servei domèstic o l’hostaleria.[6]
2-—
Forasters, turistes.
Artistes foranis de totes les disciplines busquen al
municipi la inspiració. Encara que ho sembli, això que Sant Cugat és una ciutat
d’artistes no és cap eslògan publicitari per atraure turistes intrèpids. (…)
Provinents de diferents camps de l’art com les lletres, la pintura o la música,
tots ells van decidir un bon dia deixar el seu país d’origen per buscar la seva
musa a Sant Cugat. Personalitats com Abrams o Hassler porten més de deu anys a
la ciutat.[7]
3.—
Immigrants de l’Estat espanyol.
La història de Pedro Armero és la d’un de tants
immigrants que van venir a Catalunya perquè als seus llocs d’origen no podien
viure. En el seu cas, fugia de les forces franquistes per haver pagat a presos
polítics part del seu pobre sou de fuster; d’això ja fa quaranta-vuit anys.[8]
4-—
Nouvinguts.
Aquesta situació, tan personal com política, està fent
que l’etapa final d’Aymerich no tingui res a veure amb el final de les etapes
dels alcaldes de la meva vida: Barnils, Llatjós, Casas i Nicolau. El primer
d’ells, pels anys de mandat ja que li va tocar la dictadura, el segon per ser
l’època de la transició amb tota la seva problemàtica, el tercer [Àngel Casas]
per ser un nou vingut que es convertí en el primer alcalde democràtic de la
ciutat i el quart per voler crear un model de ciutat que no va acabar de
definir.”[9]
5.—
Integrats.
Periodista: Lluís Recoder té 39 anys i ja en fa uns quants que se
sent integrat a Sant Cugat. Com creu que ha de ser el Sant Cugat dels pròxims
anys?
L. Recoder: Ha de ser una
ciutat amb caliu humà que ha de fer un gran esforç per integrar tota la gent que ve de fora a la vida de la ciutat; la
gent ha de viure, vibrar i sentir Sant Cugat i, per tant, fer seva la ciutat.
Sant Cugat ha de destacar per la seva qualitat de vida; santcugatencs i
nouvinguts hem de preservar-la.[10]
6-—
Santcugatencs d’adopció.
En Josep Marín,
santcugatenc d’adopció des dels onze anys…
En Josep
Pujol, nascut a la Segarra, és santcugatenc d’adopció des de fa 15 anys.
Gemma Foj és
santcugatenca d’adopció. Va néixer a Cercs, al Berguedà, fa 37 anys.[11]
7.—
Santcugatencs de sempre.
Joan Aymerich, alcalde de Sant Cugat, Josep M. Cabrerizo,
fundador del diari Els 4 Cantons, i
jo, Josep Canals, creador d ela primera galeria d’art de la ciutat, som
santcugatencs de pura arrel que, juntament amb d’altres hem vist al llarg de la
nostra vida la transformació d’aquesta vila de vuit mil habitants, en una
ciutat de cinquanta mil que encara segueix creixent.”[12]
Finalment, en
aquesta relació de categories poblacional inserim els noumarxats, un terme inexistent que proposem analògicament per designar
els ex-santcugatencs, que representen un flux migratori notable i, tanmateix,
desconegut per la opinió pública. Segons el padró municipal, entre 1991 i 1997,
es produeixen 5.559 baixes per emigració, contra 10.808 altes per immigració.[13]
La comunicació
periodística, que exhibeix un bon ventall de conceptes poblacionals, explica en
els passatges transcrits l’abast dels termes. En una ciutat en què la majoria
dels veïns procedeix de l’area metropolina i d’altres indrets, és comprensible
que la migrada categoria dels autòctons hagi d’ampliar-se mercès al recurs
d’acceptar en el seu si una part dels immigrats, que perden l’estiga de
nouvinguts per alguna críptica raó. És diu, aleshores, que són (santcugatencs)
integrats, com Lluís Recoder, un nou nouvingut —valgui la redundància—,
parlamentari pel grup polític de CiU i candidat a l’alcaldia de Sant Cugat a
les eleccions de 1999, de qui es predica que ha seguit el consell del vell
nouvingut i fa molta vida societària. En aquest cas, a diferència dels reivindicatius
membres d’assocaicons de veïns, la premsa li reconeix el mèrit de la
integració, de formar part del conjunt. Tanmateix, és curiós que el mateix
Recoder insisteixi, al final de la
seves declaracions, en la tòpica bipartició de santcugatencs i nouvinguts,
sense que defineixi en quin cantó es troba personalment. L’altra categoria de
reforç de l’endogrup ha de meravellar a propis i estranys, ja que consisteix en
el títol honorífic de santcugatenc d’adopció, que s’atorga a professionals de
prestigi i a valuosos col·laboradors de la política municipal, de manera que
configuren un cercle mesocràtic. En el selcte cercle no hi cabrien altres
immigrats, com Pedro Armero, el modest fuster murcià que fa uns cinquanta anys
que és aquí, per bé que sigui un home singularment actiu en el moviment veïnal.
Val a dir que Armero és un dels nouvinguts identificats com a tal a la nit
electoral de primàries del PSC local. L’esotèric rang de santcugatenc d’apoció
amaga els criteris pels quals hom es ecollit, la nòmina del jurat que els
nomena i si es tracta d’un títol vitalici o pot ser revocat.
La galeria de
santcugatencs de sempre o de soca-rell, segons l’inventari d’un dels
interessat, el galerista Jospe Canals, està encapçalada per l’alcalde de tres
legislatures (1987-1999), Joan Aymerich, l’ex editor Josep Maria Cabrerizo i
ell mateix. Crida l’atenció, però, que una població que ha crescut tant, com
recorda Canals, consideri un fet distintiu que figuri al carnet d’identitat
allò de natural de Sant Cugat. Aquest paroxime patrioter arriba al terrible
simplisme de fonamentar en la condició de nouvingut la causa dels conflictes
del primer alcalde democràtic (1979-1983), l’elogiat Àngel Casas.
4. Comunicació institucional
A més de la
premsa, el Consistori també promou l’estereotip de propis i forans. En diverses
mostres institucionals es confirma aquest quadre conceptual. Així, a un full
enviat als domicilis l’Ajuntament insta la població a empadronar-se, adhuc els
nouvinguts.
Renovació padronal del 1996: Enguany tots els Ajuntaments
han de fer un nou Padró d’Habitants, que és el registre de tots els veïns del
municipi, i tots els ciutadans tenen l’obligació d’inscriure-s’hi. (…) També
s’hauran d’inscriure els nouvinguts a Sant Cugat que encara no estiguin
empadronats.
Al butlletí
municipal també s’insisteix en el tòpic, possiblement perquè aquesta insulsa
referència pot brandar l’orgull del notable creixement urbanístic. A
l’editorial de Municipi, l’alcalde
Aymerich glossa la festa major de 1993.
La festa de tots: Era un goig aquest dies veure nous
santcugatencs barrejats amb els que hem nascut aquí, gaudint tots dels balls,
descobrint, alguns, les nostres tradicions més arrelades i omplint, en
definitiva, els carrers de Sant Cugat.
Les
salutacions de festa major són un altre repertori institucional d’emmotllament
identitari. Les edicions de la festa permeten a l’alcalde Aymerich reiterar les
classificacions ja conegudes, per bé que l’estil cerimoniós és reticent a
emprar els termes usuals, per la qual cosa forneix una instructiva munió de
perífrasis.
La Festa Major… som tots els ciutadans i ciutadanes,
menuts i grans, santcugatencs recents i de tota la vida. (1995)
I parlant d’integració, el pregoner de la festa d’enguany
n’és tot un exemple. Es tracta de Gerard Claret, un músic de reconegut prestigi
internacional. (…) Fa disset anys que és entre nosaltres. (1996)
Enguany, el pregoner és el Dr. Joan Corbella. (…) Se’l
considera santcugatenc d’adopció. (1997)
La pregonera d’enguany és l’Elsa Anka, una nova
santcugatenca que ben aviat s’ha vinculat a la ciutat. (1998)
Rere aquests
clixés sobre la població es trasnparenta el veritable nus del conflicte, el de
la identitat de la ciutat o, millor dit, l’interrogant sobre el futur de la
ciutat i sobre la vitalitat de la seva vida cívica. Així ho llegim a la primera
salutació festiva d’Aymerich, el 1988: “Quan avui són molts els que escullen la
nostra ciutat per viure-hi, és quan més cal vincular unes arrels”.
5. Comunicació científica
Una taula
rodona organizada el 1994 per entitats científiques de la ciutat tenia com a
propòsit debatre sobre “Sant Cugat vers els futur”. A ningú no pot estranyar
que dos dels ponents fossin, “un santcugatenc de tota la vida”, el publicista i
pintor Joan Tortosa, i un “santcugatenc nouvingut”, l’historiador Borja de
Riquer, qui acreditava tretze anys de residència a la localitat. Com que es
divulga el tòpic dels nouvinguts, s’ha d’emprar també al món del pensament. I
tanmateix, al final de l’acte, l’últim torn de paraules del públic —segons
consta a la trasncripcíó editada a la revista d’estudis locals Gausac— és per demanar una mica de seny.
La pretensió de Cabanes, però, és inútil.
Carles Cabanes: A mi em
preocupa aquesta distinció entre santcugatencs de tota la vida i nouvinguts.
Quants anys es necessiten per a ser de tota la vida ? No estem fomentant unes
discriminacions?
Domènech Miquel: Es tracta
d’una divisió funcional per al repartiment de papers a la Taula, ja que són dos
tipus d’experiències diferents i igualment importants. A la pràctica hi ha
santcugatencs i prou. I sobretot la voluntat de sentir-se d’un lloc.[14]
L’explicació
que ofereix Domènech Miquel, co-organitzador de l’acte i futur director de la
revista Gausac, recorda els arguments
del solícit corresponsal de Ferreró, quan afirma que tots som iguals en
essència, però molt diferents en experiència. I la voluntat de participar en
projectes comunitaris és novament la clau de volta del dogma identitari. Aixó
no obstant, com en el cas dels simpatitzants socialistes que formen part de
juntes veïnals reivindicatives, novament resulta que pertanyer a un moviment
reivindicatiu aixeca les divisions entre autòctons i forasters i excita el
recel contra aquests. Així succeix quan una plataforma cívica de defensa de
Torre Negra, una zona forestal i agrícola de la serra de Collserola, movilitza
la població per reivindar la seva preservació. L’afer mereix el 1997 un
editorial de Gausac, una revista
magnífica per altra part.
El tema de la pèrdua d’identitat és comú a totes les poblacions
que creixen ràpidament a causa de la incorporació de nouvinguts (…), de
ciutadans de curta estada, de presència de persones d’altres països, propers i
llunyans (…). És també el moment en què algunes persones es preocupen més que
altres per la conservació d’aquest patrimoni [de Torre Negra], ja perquè
pertanyin a la generació que ha viscut el canvi en la pròpia pell, ja perquè
siguin de les primeres onades de nouvinguts o els seus fills, i tinguin
necessitat de refermar la seva vinculació. Com sigui, i a desgrat d’una bona
voluntat indubtable, les seves reivindicacions a voltes esbiaixen vers
interessos en excés puntuals i perden la visió de conjunt.
Ôbvviament, a
la pràctica, com a la teoria, hi ha dues menes de santcugatencs. Una d’elles és
la dels sospitosos habituals, si més no sempre que esclati conflicte. O sempre
que calgui triar entre dues opcions equivalents, però una porti la marca de
santcugatenca d’arrel.
6. Avaluació retrospectiva del tòpic
Finalment, un
text dels anys setanta testimonia, amb admirable i contagiós sentit de l’humor,
un passatge de la història del tòpic i, alhora, recorda que totes les
aportacions esmentades, les recents i les antigues, no són manifestacions
atzaroses ni acontextuals, sinó que resulten d’un procés històric, d’un treball
en el temps, que és el que atorga sentit a un concepte aparentment pejoratiu i
irrellevant, és a dir, fantasiós. El signa Xavier Calicó, un prohom que
promogué la vida associativa amb la creació d’Amics de Sant Cugat, una entitat
valuossísima en els temps del tardofranquisme i de la transició a la
democràcia. Calicó s’interroga sobre què significa ésser fill de Sant Cugat i
—en trasncripció literal— diu tot això:
Haig de reconèixer que mai m’havia deturat a pensar en
que el fet d’haver nascut a Sant Cugat del Vallès o a Barcelona —d’on sóc fill,
encara que de llunyana procedència selvatana— pogués tenir importància un dia
per mi. (…) La primera vegada que vareig percebre que hi havia qui creia que no
era com jo pensave, va ésser ja fa temps, quan un bon amic, al que vareig
proposar que es fes soci d’Amics de Sant Cugat va respondrem: “jo no tinc per
què ésser Amic de Sant Cugat, perquè sóc més que això, sóc fill de Sant Cugat”.
(…)
Segons la teoria del senyor Mas, hi haurien conciutadans
de dues classes, uns de ple dret, els que han nascut a Sant Cugat i uns altres
de tercera, els “forasters”. Manca saber quins serien els limitats drets
d’aquests pobres infeliços que formarien com una mena de legió d’intocables.
Sembla que en aquesta qüestió no comptaria la doctrina democràtica de la
majoria (…). Que vostè se senti satisfet, és magnífic, però que consideri, com
a infraciutadans, els altres… Si no s’hagués d’enfadar recordaria ací un
consell de l’oblidat Cent consells del
Consell de Cent: la tradició és una herència, lo petar una indecència.[15]
Per a Calicó,
hi ha coses respectables de la tradició, mentre que altres mistificacions
resulten indecents. La desimboltura de la seva anàlisi aporta més termes sobre
la qüestió, aquesta volta sense eufemismes: hi ha per una banda els ciutadans
de Sant Cugat de ple dret o legió d’intocables, i per l’altra els de tercera,
els forasters o infraciutadans.
7. Recapitulació
És el moment de recapitular i
de formular algunes conclusions sobre aquest agredolç debat.
1. El tòpic del
nouvinguts té una llarga tradició a Sant Cugat, l’abast públic del qual fins i
tot distingeix aquesta ciutat entre la resta de les poblacions catalanes.[16]
2. El fet més
destacable que es no es tracta d’un tòpic privat sinó que roman present a la
vida pública, des de tres fonts descendents i correlcionades, les
periodístiques, les institucionals i les científiques.
3. És un tòpic
lèxicament referit a la condició de principiant (emparentat amb nounat i
noucasat) i que s’empra en enunciats generalment connotats de manera
desfavorable. Com es recull al diccionari, hi ha un sentit de principiant: un
nouvingut és que acaba de venir o que ha arribat fa poc. També hi ha un segon
sentit, figurat i despectiu, que s’adiu amb qui ha arribat a un asituació superior,
sigui de caire social, pollítica, econòmica o, com ens interessa aquí, veïnal,
sense haver-ne adquirit les maneres, el to o, parafrasejant els nostres
informants, la voluntat d’integrar-se en la vida de la ciutat. En darrer terme,
a la consulta lexicogràfica torbem sinònims de nouvingut i nouvinguda força
explícits: estrany, forà i, portant les coses a l’extem, intrús.
4. Resulta un
tòpic semànticament complex, que remet a vuit categories aplegades en dos
grups. Per l’exogrup: estrangers, immigrants, forasters, (santcugatencs)
nouvinguts. Per l’endogrup: santcugatencs integrats (també, vinculats),
santcugatencs d’adopció, santcugatencs de tota la vida. I pel que fa a les
perífrasis o circumlocucions, hem trobat aquestes: els ciutadans de curta
estada, la presència de persones d’altres països, els que escullen la nostra
ciutat per viure-hi, els que han nascut aquí, els santcugatencs de sempre i els
més recents, els santcugatencs de tota la vida i els veïns més recents.
5. És un tòpic
estilísticament eufèmic, que empra un terme delicat, tènue o ambigu per
expressar un missatge distanciador o desplaent.
6. També pot
resultar un tòpic ideològicament disgregant i alienant, per la selecció adversa
o la discriminació que estableix en la identificació dels grups de població i
en l’assignació asimètrica de valors i responsabilitats.
7. Per altra
part, és un tòpic racionalment inversemblant per la contradicció entre el
significat lèxic de condició temporal del subjecte i l’ús pragmàtic que el
confina en un estat perenne.
8. A més, sembla
un tòpic moralment abusiu i ignominiós, per l’aplicació d’un criteri de casta o
llinatge no pertinent.
9. Més encara,
sociològicament és un tòpic irrellevant perquè no respon a afinitats dels grups
de població. Els que són designats com a nouvinguts no s’identifiquen entre si
com a grup homogeni i cohesionat.
10. Des de la
psicologia social, resulta un tòpic de dominació per afrontar processos crítics
de canvi i creixement urbà.
11. Des de la
crítica política, mereix ésser considerat com un fals tòpic, una pantalla
temàtica per defugir els problemes reals, en particular el de l’inquietant
desenvolupament urbanístic, altrament dit neoporciolisme.[17]
12. Des de la
imatgeria col·lectiva, ha de ser qualificat com una fabulació, una fantasia
ètnico-cultural: la dels fantàstics nouvinguts i dels divins santcugatencs de
tota la vida.
8. Una crassa política d’identitats
De la lectura
de les notes precedents podem extreure la conclusió que l’argumentació sobre
els nouvinguts implica un debat carregat de raons i sentiments, de classificacions
complexes i també esotèriques —com la dels santcugatencs d’adopció—, d’un
ideari d’exculpacions i denostacions, o encara d’una comunicació
majoritàriament descendent i condescendent. El judici sobre la versemblança del
present tòpic cultural palesa la inextricable fusió de raó i sentiments i una
forta ambigüitat. També permet albirar el simulacre de la llibertat
comunicativa, quan, per contra, caldria exhibir des dels àmbits públics un
exercici inclusiu i cooperatiu, sota els principis de la igualtat comunicativa
i del respecte de les alteritats, que no haurien de ser considerades una
amenaça, ans al contrari, sinó com a identitats positives que poden interactuar
amb les preexistents i enriquir-les. La nostra proposta, dins l’àmbit comunicatiu,
és el comportament assertiu i empàtic. Amb Maria Lluïsa Fabra, entenem per
asserció la conducta discursiva “pròpia de les persones madures, que senten un
respecte tant per elles mateixes com pels altres i que són capeces de fer-se
valdre, de reivindicar el que els pertoca, de demanar el que creuen que s’els
deu”, i que ho fan de manera cooperativa i específica, tot escoltant activament
els altres per comprendre els seus sentiments i per respectar l’autoestima dels
seus interlocutors.[18]
Tanmateix, els suggeriments tècnics, inclòs un codi ètic de la comunicació
mediàtica, no ho són tot
La
insistència en el tòpic alienant del nouvingut parla d’un pensament neoliberal,
aquell que atorga tota la responsabilitat als individus, com si formessin un
grup intencionalment organitzat, en comptes de considerar la interacció social
segons els seus actors, siguin agents polítics, promotors immobiliàris i grups
de població, i segons els factors que hi intervenen en les decisions de
planificació urbanística, construcció d’habitatges i incorporació de nous
residents. I, tanmateix, és obvi que la causa de l’increment poblacional no és
privativa de la gent que “ha escollit la nostra ciutat per viure-hi” ni tampoc
és un fenomen espontani o singular a l’àrea metropolitana de Barcelona. El que
crida l’atenció, però, és la mera apel·lació a la “identitat pròpia” com a
solució als inconvenients ideològics del ràpid creixement. L’alcalde Aymerich
fa avinents la solució i el problema en una al·locució col·loquial:
A Sant Cugat tenim, i és així, una identitat pròpia i a
més com a municipi que afortunadament tenim una barrera natural que és
Collserola i, per tant, doncs aquesta identitat tenim de conservar-la. Era
difícil, era problemàtica perquè venint tanta gent, doncs, de sobretot de la
ciutat de Barcelona, doncs, tenies de fer quelcom… doncs perquè no només la
gent anés al teatre-auditori sinó perquè en aquestes dates de la Festa Major la
gent s’hi quedés.[19]
És el clam
“Sant Cugat, nosaltres sols” i la proposta d’un recurs solipsista, profusament
divulgat públicament per fonts periodístiques i científiques com a pensament
únic, que principalment assimila la identitat de la ciutat al patrimoni
monumental. Aquesta idea solemne i hermètica d’identitat no ha passat
desapercebuda al columnista Jordi Casas, qui critica el fet de “parlar del
nostre patrimoni com un senyal d’identitat, com unes arrels que ajuden a
arrelar, i valgui la redundància, els nouvinguts al municipi”, alhora que
expressa el seu escepticisme sobre l’efecte del coneixement dels monuments en
l’acollida de la gent. I afegeix que “la manera de viure la identitat
santcugatenca és diversa i, sense cap mena de dubte, se li superposen (…)
altres identitats: metropolitana, vallesana, catalana, espanyola, europea…” La
crítica de Casas acaba amb una aportació fonamental:
En una ciutat que no para de créixer (l’alcalde ens acaba
d’anunciar més i més cases), no és fàcil trobar un punt d’encontre entre aquells
que s’arrapen a la nostàlgia vilatana i els que vénen bàsicament (…) a buscar
qualitat de vida. Ens cal anar definint paràmetres de patriotisme ciutadà o
cívic, on la implicació en la gestió de la cosa pública en constitueixi
l’element central.[20]
Dues idees es
desprenen d’aquest passatge i que, ja per concloure, vull remarcar. La primera
és la de l’existència de diverses comunitats, una realitat a la que cal
apropar-se amb esperit obert i perspicaç, en la línia magníficament exposada
per Joan Tortosa a “Els dos pobles” (E4C,
13-3-1998), article que proposa el coneixement mutu i el respecte dels valors
de les comunitats com a via de progrés social. La segona moralitat, al seu
torn, recorda que els principis democràtics són el millor espai de retrobament
cívic i de construcció d’identitats inclusives i igualitàries. Això significa
viure i conrear la cultura pública de la convivència, que, com declaren V.
Camps i S. Giner, “és un àmbit de participació a través del qual s’expressa la
nostra pertinença a una comunitat moral d’homes lliures”.[21]
En definitiva, la identitat és creació, i no mera adhesió, és l’exercici d’unes
responsabilitats cíviques i la coparticipació en les conseqüències, per tal de
promoure la dignitat individual, el respecte mutu, l’interès actiu pels altre i
el sentiment de pertinença a la comunitat de Sant Cugat, com a ciutat oberta.
9. Jocs verbals?
El terme “nouvingut” no
representa un tòpic simplista i ingenu. Tampoc és una forma simpàtica i
sorneguera d’establir afinitats i distàncies. Com tampoc es redueix a una
polèmica entre vilatans i nous residents que provenen de l’àrea metropolitana.
Tot el contrari, ja que es tracta d’un tòpic complex, esquerp i públic, que
generalment es posa al servei ideològic i legitimador d’una elit cultural i
política. És per això que sembla convenient redefinir la vella polèmica en un
entorn realista i edificant, que permeti veure els conflictes i resoldre’ls
honradament. I si pot ser amb bon humor, com proposava Jordi Casas amb un
simple i enginyós joc verbal de nonímia o de creació de nous termes.[22]
Em primer lloc, per tal
d’ubicar la idea de nouvingut a qualsevol debat caldria introduir el ja
esmentat de noumarxat. Encara hi ha
altres oposicions que cal establir, ja que el sentit de nouvingut també ha confrontar-se
amb els de vellvingut i nouportat. Al seu torn, alguns d’aquests
termes també tenen els corresponents antònims. Així, nouportat significará per oposició a tardportat o tardvingut,
i noumarxat ha de sospesar-se contra malmarxat. Per tal d’aclarir aquest
fantàstic i assenyat embarbussament, parafrasegem les definicions de Jordi
Casas.
Vellvingut: aquell que ja no
recorda quan va venir, però que encara és considerat un nouvingut.
Nouportat: aquell que ha
vingut empès pels elements d’atracció, més que no pas pels d’expulsió del seu
lloc d’orígen. A diferència del tardportat, el nou portat arriba a temps per
triar un bon lloc i instalr-se còmodament.
Tardportat o tardvingut: el
que ja arribarà tard, quan no quedi ni un pam quadrat per contruir.
Malmarxat: qui ha marxat en
contra de la seva voluntat i per forces majors. Per tant, el malmarxat conforma
la cara més fosca del noumarxat.
Finalment,
el nouvingut és algú fantàstic, una pura fantasia, ja que ho és tothom de
nouvingut o no ho és ningú. I, en conseqüència res no significa, llevat que el
considerem un joc verbal maliciós i l’indici d’un estereotipus, que anul·la la
complexitat d’un problema de comunitats i facilita el control d’un grup
pretesament superior sobre l’altre. I quina mena de joc és aquest?
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|||||||||||||