|
|
||
|
|
Lingüística. Universidad de
Barcelona |
Publicaciones
|
|
|
|
novel·la o vida de jack london Xavier
Laborda A cura
de l’edició i de l’apèndix del
recull de contes de Jack
London, Ganes de viure Barcelona,
Barcanova, 1986 |
||
|
|
Portada de Ricardo Recio |
|
ISBN
84-7533-342-5 |
||
|
|
|
|
|||
|
|
L’AUTOR Jack London és el pseudònim
d’un gran escriptor nord-americà, John Griffith (1876-1916), que va viure una
vida plena d’aventures extraordinàries i és autor de nombroses novel·les i
narracions en les quals recull bona part de les seves experiències. ELS CONTES El llibre recull tres
relats referents a les terres fredes i inhòspites d’Alaska i del nord del
Canadà, “Ganes de viure” -que dóna títol al llibre-, “La foguera” i “Cara
Perduda”; un relat ambientat en el paisatge càlid i exòtic del Pacífic
central i meridional, “El pagà”; i, finalment, un relat de ciència-ficció i
anticipació (“La pesta escarlata”). Són cinc relats escrits en un llenguatge
àgil, clar i modern, que plantegen en tota la seva tràgica dimensió els temes
de la vida i de la mort, de la condició humana, de la força impressionant de
la naturalesa, d’un futur inquietant i amenaçador… |
|
|||
|
|
L’APÈNDIX Novel·la o vida de Jack
London Si t’han agradat les narracions de Jack London que has llegit, com
t’agradaria de conèixer les aventures de la seva vida! London no va ser un
escriptor dels que ens imaginem sempre asseguts a la seva taula de treball,
en una cambra tranquil·la i confortable, escrivint i escrivint sense trobar
temps per recórrer els carrers ni interès pel món. La veritat és que London
no és aquest tipus d’escriptor. El que sorprèn és que, vivint tantes
aventures, li quedés encara temps per escriure. La millor novel·la que va fer
va ser la de la seva pròpia vida, la que va viure personalment. Fou lladregot i pescador de perles, mariner, buscador d’or, obrer,
presidiari, vadabund i captaire, periodista, novel·lista famós, milionari
excèntric arruïnat diverses vegades, i més coses. Els perills i penalitats
que passen els protagonistes dels relats que has llegit no són una mera
invenció de l’autor. London va passar per aquests perills i dificultats. Va
sofrir la fúria dels tifons, l’atac dels taurons, malalties i un fred i una
gana terribles. Va plantar cara a tots aquests perills amb una personalitat
molt forta i, contràriament a algun dels seus personatges, no hi va deixar la
pell. Va morir a la mateixa terra on havia nascut, la seva assolellada i
estimada Califòrnia. El mateix London ens explica com van ser els seus primers anys: “Vaig néixer
a San Francisco, Califòrnia, l’any 1876. Als quinze anys em sentia un home
com qui més. I els pocs centaus que m’arribaven a les mans els esmerçava no
pas en bombons ni en llaminadures, sinó en amargs tragos de cervesa. La
cervesa em semblava molt apropiada per a un home, per a un home com jo
m’afigurava de ser”. Com passa de vegades amb els escriptors, cantants o actors, no sempre
se’ls coneix pel seu nom veritable. Així va passar amb London. El seu nom
autèntic és John Griffith. I diuen que era fill d’un astròleg ambulant que
mai no se’n va ocupar. La mare de London (o Griffith, si vols) es va casar
amb un agricultor i va formar una llar. Però ni el padrastre ni la llar
serien molt benèvols amb el que havia d’esdevenir un famós novel·lista. Des
que tenia vuit anys va haver de treballar de valent. Quan recordava aquells
anys, London parlava de com van ser de difícils. “Responsabilitat i deures
són els meus records antics —va escriure—. Donaria no sé què per viure una
infantesa de què no vaig poder mai gaudir”. La infantesa no li va ser molt feliç. Tot seguit va començar de
simultanejar l’escola amb alguns treballs per fer-se uns dinerons, com, per
exemple, repartir periòdics. L’escola no era el que diríem un bon exemple.
Ell la descriu així: “La meva escola era una mena de casa de bojos. Solien
seure els alumnes de cada classe al banc corresponent, per bé que la major
part dels dies no arribàvem a prendre seient, perquè el mestre acostumava a
arribar més borratxo que un llum. Els minyons de l’escola, aleshores,
l’estovàvem; el mestre estovava els pàrvuls. Us imagineu quina mena d’escola
era, aquesta, on els uns pegaven als altres, i s’hi aprenia la llei del més
fort?”. Efectivament, aquesta llei, la llei del més fort, és un dels més
amargs ensenyaments que va copsar de nen. I quasi sense temps de més coses,
London va passar de nen a homenet. Als 14 anys, London es movia ja entre els galifardeus i pillards del
port. Es va guanyar la vida com a lladre d’ostres a la badia de San Francisco
i després —hi ha coses ben estranyes— com a guàrdia dels vivers d’aquelles
mateixes ostres que abans robava. D’aquesta època prové la gran atracció que
London sentia per la mar i la dura vida d’aventures i mons en estat quasi
salvatge. Va trigar poc a embarcar-se. Tan solament tenia 17 anys quan va
enrolar-se com a mariner en un vaixell dedicat a la cacera de foques. Va
recórrer l’oceà Pacífic i va arribar a les llunyanes costes del Japó, i fins
vora l’oceà Àrtic. Després d’una llarga travessia marítima que va durar set mesos, va passar
a treballar a terra com a obrer d’una fàbrica. Però no hi va trobar la vida
més fàcil. “El treball a la fàbrica m’ocupava tretze hores al dia”, conta ell
en la seva autobiografia. Laboralment tampoc no era feina assegurada. Al poc
temps es va quedar sense feina. Ell va ser un dels centenars de milers de
persones que van perdre l’ocupació aquells anys. Els vagabunds recorrien el
país en cerca de treball, Ell va prendre part en una llarga marxa de
desocupats que, sortint de Califòrnia, va arribar a Washington, on hi ha el
govern de la nació. Això suposa una distància enorme: prop de cinc mil
quilòmetres travessant de la costa oest a l’est dels Estats Units. Quan va
començar el retorn a San Francisco va voler seguir la ruta del Canadà i del
Pacífic, però a les cascades del Niàgara va ser arrestat per vagabund i
condemnat a un mes de presó. Segurament deus haver viscut la inoblidable experiència d’un campament,
d’uns dies de colònies o d’algun viatge particularment interessant. Uns dies
o setmanes de coneixement d’altres llocs i d’altra gent és una cosa que pot
arribar a ser molt important per a la nostra experiència. Si recordes què ha
pogut significar per a tu qualsevol d’aquestes situacions, podrà imaginar
també l’efecte que va produir en Jack London un viatge tan llarg, entre gent
necessitada i solidària com ell, per demanar treball i justícia. London havia
conegut la violència dels salaris baixos, les llargues jornades de treball i
els perills d’accidents, de malaltia i d’acomiadament. I també va conèixer el
món dels més pobres, dels qui eren perseguits. Aquesta experiència el va empènyer a prendre una decisió, que va ser
dedicar-se a l’estudi i esdevenir un home independent que pogués treballar i
pensar per ell mateix. Quan això va passar tenia dinou anys. Va tornar a la
seva terra i va passar diversos anys de molts sacrificis per poder estudiar i
alhora treballar per mantenir-se. A l’escola secundària es va preparar per
entrar a la Universitat i a la fi va aconseguir-ho. Diu London que “aquella va
ser una època de treball intens, realitzat amb plaer, perquè posava en
l’esforç tots els meus amors; però era excessiva per a mi, i vaig haver
d’abandonar els estudis a meitat del primer curs d’universitat”. Com es fa un novel·lista De nen, London havia sentit una afecció sobresortint per la lectura, i
aviat va demostrar cert dots per a l’escriptura. Als cinc anys ja sabia de
llegir i escriure, i ell mateix no recordava que ningú li n’hagués ensenyat.
La lectura d’alguns llibres el va impressionar tant que se li van convertir
en llibres de capçalera, en llibres llegits i rellegits un munt de vegades.
Tots tenim els nostres llibres de capçalera. Per a London van ser
determinants els Contes de l’Alhambra,
del nord-americà, com ell, Washington Irvin. Va conèixer l’obra als nou anys.
Li va obrir al imaginació del món fantàstic de la Granada àrab a Espanya.
Fins es va construir amb maons una Alhambra amb torres, patis i minarets. Els pocs llibres que va poder reunir, el van acompanyar aquests anys.
Fins i tot llegia fragments de novel·les que, completes, li queien a les
mans. Quan va deixar el seu treball de mariner, va tenir ocasió de participar
en un concurs literari que organitzava un diari, La Veu, de San Francisco. El concurs era d’articles de caràcter
descriptiu. Les poques hores de descans que el treball a la fàbrica li
permetia, London va escriure un article sobre un tifó a les costes del Japó.
I va guanyar el primer premi, en competició amb d’altres concursants
posseïdors d’estudis i de millors condicions materials. Però aquest inici tan brillant i primerenc no va aportat conseqüències
immediates. “Aquell triomf assolit en concurs tan seriós i aferrissat —conta
London— va orientar els meus pensaments vers la literatura, però la meva sang
era encara massa ardent per sotmetre’s a un treball molt rutinari i constant:
Per tant—continua dient—, no vaig trigar gaire a abandonar-lo, completant la
meva producció amb un breu i enfarfegat escrit per a La Veu que immediatament el periòdic va rebutjar.” Per aquelles dates, tenia previst de fer-se a la mar amb uns amics, en un
veler. Però la sort va acompanyar London. Per alguna raó va desistir de
participar en l’expedició marítima. I això va salvar-lo, ja que dels seus
amics i del vaixell no se’n va saber mai més. Van venir després els mesos de la marxa cap a Washington i la decisió
d’estudiar. Ja sabem que va ingressar a la universitat i que aviat va
deixar-la per la impossibilitat de compaginar treball i estudis. Alliberat de
les obligacions del curs universitari, va tenir un xic de temps per escriure.
Estava col·locat en una bugaderia, i quan tornava a casa es dedicava a
escriure fins a quedar-se adormit amb la ploma a la mà. Tenia tanta il·lusió
en aquella idea que va arribar a abandonar el treball i a esmerçar tot el temps
en la literatura. Això va durar tres mesos, en els quals va tornar a viure i
a somiar. No és fàcil arribar a escriure el que hom vol, ni tampoc aconseguir de
viure del que hom escriu, sobretot quan hom és un desconegut. No havia encara
arribat l’hora del novel·lista. Aleshores va arribar a Califòrnia la notícia del descobriment dels
jaciments d’or a Alaska. I, doncs, London, en part per necessitat, en part
pel seu esperit aventurer, va acudir com molts d’altres a la crida de l’or;
va patir la febre de l’or. Aquest viatge el va ajudar a oblidar-se de la
literatura i a conèixer experiències molt dures que després utilitzaria per
als seus relats. La pobresa de l’or i la
riquesa dels llibres Era quasi la fi de segle. L’any era el 1897, i London va embarcar cap a
Alaska amb el somni d’enriquir-s’hi. Podem imaginar-nos perfectament el
paisatge i la vida dels buscadors d’or pel que hem llegit a les narracions.
El que esperava a London en aquells paratges no va resultar tan heroic com
ocorre als seus personatge, però sí duríssim i decebedor. Es va endinsar en la immensa Alaska. Saps quin és l’Estat de més extensió
dels Estats Units? Doncs sí, és Alaska. Prop del riu Yukon va començar a
recerca d’or. Era un indret desert, a molts quilòmetres de qualsevol punt habitat.
Dos camarades l’acompanyaven. Van acampar en una cabana abandonada, a més de
cent quilòmetres de Dawson, un poblet minaire. El camí entre aquests dos
punts el componien senderes quasi cobertes per la neu i el curs glaçat del
Yukon. La idea de trobar or es va esfumar aviat. Tot era molt més difícil que no
s’esperava. L’hivern era gèlid i la terra dura pel glaç. Les prospeccions van
ser poques i sense resultats. En aquestes condicions no és estrany que molts
buscadors d’or enfollissin, o desapareguessin sense deixar rastre. London va
tornar, assetjat per les penalitats i l’escorbut, una afecció que apareix si
no es pren fruita o verdura fresca. Amb el desgel de la primavera, London i els seus companys van iniciar el
retorn a Califòrnia. Va construir una rudimentària embarcació i va anar en
cerca de la mar, riu avall. Va ser un viatge que va exigir coratge, perícia i
sang freda, per recórrer tres mil cinc-cents quilòmetres pel riu Yukon. Ja retornat a San Francisco va provar novament sort amb l’escriptura. La
recerca de l’or no el va treure de la pobresa, però va retornar-lo a la
il·lusió infantil que li havien desvetllat els contes de l’Alhambra. London
va escriure que “a Alaska va ser on em vaig trobar a mi mateix: allí ningú no
parla. Tothom rumia, i el pensament els dóna, com a mi m’ha donat, la
veritable perspectiva interior del propi ésser”. S’ho va proposar i va trobar en els llibres la riquesa: la riquesa de
l’alegria que dóna fer allò que satisfà personalment i també la riquesa de
poder viure del treball que hom ha triat. Més tard arribaria la riquesa en
forma de milions, però això és avançar esdeveniments. Als dos anys ja
publicava el seu primer llibre, El fill
del llop, amb relats sobre Alaska. Era l’any 1900. D’aleshores ençà han
passat mols anys, però els seus llibres són llegits com si els hagués escrit
ara mateix. Si t’han agradat els seus relats, tal vegada et semblarà natural
que estiguin escrits en un llenguatge clar, àgil i modern, encara que això no
és molt corrent en autor del seu mateix temps o fins i tot més acostats a
nosaltres. Un cop se li van obrir les portes de les editorials i dels diaris, l’èxit
va trigar poc a arribar. El 1904 havia ja publicat dos llibres que van tenir
un gran acolliment, La crida del bosc
i El llop de mar. I d’aquell moment
endavant, vindrien anys de fama i d’or. I també d’aventura. Va anar a la
guerra russo-japonesa com a corresponsal de guerra i, en la mateixa condició,
va ser testimoni de la revolució mexicana. Va viure també una experiència
molt singular: va viatjar a Europa i, a Londres, va voler conèixer la vida
dels vagabunds i dels captaires. Va vestir-se com ells, i va viure la mateixa
misèria. London sentia una gran simpatia i comprensió pels pobres i pels
maltractats. No debades era un convençut socialista. I va descriure amb
realisme i cruesa la vida d’aquest inframón de supervivència a la ciutat de
Londres. A la fi els llibres de London van traspassar les fronteres dels Estats
Units. En vida del seu autor, es van traduir a moltes llengües i es van editar
a molts països. L’esforç que aquest home havia fet per passar de la misèria a
la riquesa i de l’anonimat a la fama va llevar fruits, perquè va aconseguir
el que volia i va arribar a ser molt ric. Va guanyar i va malbaratar diverses
fortunes. Va voler construir un fabulós castell, en el qual va invertir la
seva fortuna, però el foc va destruir-lo abans d’estar acabat. També va manar
bastir un vaixell magnífic, el Snark, batejat
així en homenatge a Lewis Carroll i la seva història sobre l’animal imaginari
del snark. Amb el vaixell volia fer la volta al món; va arribar a
embarcar-s’hi i a iniciar la travessada, però l’aventura no va resultar, ja
que va tenir desavinences amb la tripulació i se li van reproduir algunes
malalties tropicals que havia patit. Va haver de tornar a Califòrnia. I allí va voler retornar a aquella
infantesa de què mai no havia gaudit. Va adreçar els ulls del record al camp
i va decidir de viure en un ranxo. Va fer edificar el més gran i luxós ranxo
de tot Califòrnia. Hi va abocar una fortuna i hi va oferir hospitalitat als
seus amics, els quals tractava com a reis. No va construir una nova Alhambra,
però sí un ranxo de somni. I en aquell lloc, aixecat amb voluntat i il·lusió,
va morir. Va ser a la fi de l’any 1916. Era encara jove. Sembla que se’n va
anar per pròpia voluntat, amb una sobredosi de medicaments, possiblement pel
fet de sentir-se feble i lluny dels mons que apareixen en els seus relats i
dels personatges que havia creat. Alaska En aquest llibre hem recollit cinc relats de Jack London, cinc relats
extraordinaris. Segurament coneixes alguna de les més famoses novel·les
d’aquest nord-americà, però és fàcil que aquí hagis trobat reunida una rica
mostra dels seus temes. Els tres primers relats del llibre fan referència a
Alaska: són “Ganes de viure”, “La foguera” i “Cara perduda”. L’acció es
desenvolupa en aquell territori tan nòrdic i fred, i també en part del
Canadà. En dos d’ells el tema de fons és la recerca de l’or. La raó que ha mogut
els personatges a desplaçar-se a un lloc de vida tan difícil és la febre de
l’or. A “Ganes de viure” trobem un aventurer. No en coneixem el nom. Sabem que
el seu company es diu Bill. El protagonista es torç un turmell i Bill
l’abandona. Són cercadors d’or que retornen al món civilitzat, però han de
recórrer milers de quilòmetres per regions inhospitalàries, encalçats per
l’hivern, el terrible hivern del pol Nord. El narrador diu que esparvera la
brutal immensitat i soledat d’aquells paratges. El protagonista sofrirà de
soledat i després de gana, una gana atroç. En el seu viatge sense rumb torba
alguns animals. Uns li serveixen d’aliment, d’altres amenacen la seva vida.
Hi ha lagòpodes, óssos i llops. A “Ganes de viure”, London descriu un viatge en el qual el personatge
central va perdent tot el que porta per poder salvar-se. Però en el relat de
“La foguera” no hi ha salvació per al viatger. Llevat del desenllaç, hi ha
moltes coses en comú entre els personatges d’ambdues històries. El paisatge
desolat i l’extrema valoració del llumins són dues d’aquestes coses. “La
foguera” descriu un dia molt fred a Alaska. És un fred que poques persones
han experimentat realment. El tercer relat d’aquesta sèrie és “Cara perduda”. Aquí el protagonista
és un europeu que arriba a Alaska després d’un llarguíssim viatge que havia
començat a l’Europa oriental, que el fa recórrer la Rússia asiàtica fins a
arribar al nord del continent americà. Les mars del Sud A “Cara Perduda” es conta la història d’un heroi que té l’astúcia de
buscar una mort digna i ràpida. El tema de la vida i de la mort com a lluita
és present a tots els relats d’aquest llibre. També a “El pagà”. És la bella
història de l’amistat entre Charley i Otoo i el sacrifici generós de la vida
de l’un per salvar la de l’altre. Jack London va escriure un llibre de relats titulat Les mars del Sud. Amb aquest nom és coneguda la zona del Pacífic
central i sud que conté moltes illes. Entre elles es troben Hawaii, Samoa,
Tonga, Tahití i Tuamotú. Cobreixen una ampla zona càlida estesa des del
Tròpic de Càncer fins al de Capricorni. El clima de què gaudeixen és
tropical. La majoria són illes d’origen volcànic i tenen les costes rodejades
de recifs i coral·lins. Pescadors i comerciants de perles, natius i mariners, són els personatges
principals d’aquestes històries tan exòtiques. Segurament a la història del
pagà et cridarà l’atenció la cerimònia i el significat del canvi de nom entre
els amics. Un dels amics té també el sobrenom de pagà, amb què London Titula
el relat. A aquesta història succeeix un fet que London va viure diverses
vegades: la fúria desfermada d’un tifó. Precisament, com sabem, la descripció
d’un tifó li va valer a London el primer premi d’un concurs literari. El món del futur Jack London va néixer en un país on els temps de l’aventura ja s’havien
acabat. El 1869, set anys abans del seu naixement, va acabar la conquesta de
l’Oest amb la inauguració del ferrocarril que unia l’Atlàntic i el Pacífic.
L’heroi ja no tenia lloc en la nova societat del comerç i de la industrialització.
I London va haver de cercar per a ell i per als seus personatges altres
paisatges on destacar clarament la lluita de l’heroi solitari per la seva
vida i la seva dignitat. Aquests paisatges van ser els deserts glaçats
d’Alaska, les càlides illes del Pacífic, les navegacions a través de mars de
rostre canviant o la vida en la prehistòrica. Però també va saber buscar per a les seves històries uns llocs mai no
explorats. Aquests van ser els del futur, els de la novel·la de ficció
científica i d’anticipació. “La pesta escarlata” és un gran relat sobre el
futur possible i terrible per a la humanitat. Parla de l’amenaça d’anihilació
i de barbàrie que desferma la pesta escarlata. Aquesta història té una gran
actualitat. A tots nosaltres, lectors de Jack London, també ens preocupa el
futur de la humanitat. Un treball meritori és, com fa London, imaginar quins
perills amenacen el conjunt dels homes i com es poden evitar. |
|
|||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||